Sóc el que veus.

Benimaclet en marxa pels Horts Urbans.

2011-12-18T18:00:00.015Z

Música i lletra.

2011-09-14T01:02:00.009+01:00

De tornada i amb la maleta plena, plena de música i lletra[es]. Un present per compartir i per gaudir; per emocionar-nos i sentir. I com sempre, torna amb l’olor càlid i proper de l’Albereda, de la Plaça la Bassa, de la Plaça del Mercat i de tota Xàtiva. Com sempre diu: La millor ciutat del món!.

Cosint les noves cançons a les nostres vides, amb les cordes d’una guitarra, amb puntades senzilles; amb remats de violoncel i viola. Descarat com és ell, ens descorda l’ànima en un vell sofa ric de mudances.

I com un cor polissó passa per la mediterrània, per sobre les dunes del desert; pujant als cims i vola per cels estrellats, il·luminats per llunes de safrà, que ens recorden que no massa lluny hi ha humans com nosaltres.

Recorrent de dalt a baix i d’esquerra a dreta un país de carretera, un país de carreteres, un país que és el nostre. Carreteres plenes de tràfic i de trànsit, d’esperances, de lluita i de treball.

Però no torna sense més, torna advertint, recordant que som un cor que crema com el foc, que l’abast de la nostra memòria és infinit i que si s’escau estrenyerem les corbates d’aquells que s’han disfressat de vergonya i misèria, com tantes i tantes vegades feu l’Ovidi.

I és que, afortunadament, no ens havia dit adéu, adéu. Era un fins aviat i en aquest nou projecte d'activisme musical i compromís poètic li desitgem bon camí i bona sort.

Pren el carrer!

2011-05-22T11:45:00.008+01:00

Fotos i muntatge: Pakuel

Logo: Maria M.

Valencian Revolution, pren el carrer!

2011-05-22T03:00:00.006+01:00

Foto: Pakuel

Logo i muntatge: Maria M i Andres G.R

Democràcia pestilent

2011-04-17T20:11:00.006+01:00

"Nuestros valientes Legionarios y Regulares han demostrado a los rojos cobardes lo que significa ser hombres de verdad. Y, a la vez, a sus mujeres. Esto es totalmente justificado porque estas comunistas y anarquistas predican el amor libre. Ahora por lo menos sabrán lo que son hombres de verdad y no milicianos maricones. No se van a librar por mucho que berreen y pataleen".

"Estamos decididos a aplicar la ley con firmeza inexorable: ¡Morón, Utrera, Puente Genil, Castro del Río, id preparando sepulturas! Yo os autorizo a matar como a un perro a cualquiera que se atreva a ejercer coacción ante vosotros; que si lo hiciereis así, quedaréis exentos de toda responsabilidad."

Aquestes són algunes de les frases cèlebres que escopia per la boca el Teniente General Gonzalo Queipo de LLano. Cap de l'exèrcit feixista que es va sublevar contra la II República en la ciutat de Sevilla l'estiu de 1936. Aquest personatge del bandol "vencedor" també és homenajat amb el monòlit de la vergonya que l'Ajuntament de València ha erigit sobre les fosses dels repressaliats pels franquistes a la ciutat. I que diu: en honor a aquellos que dieron la vida por una España que creian mejor. Equiparant a víctimes i botxins. L'alcaldesa i el seu equip de govern ha fet iguals a aquest assassí i els seus sequaços i a les persones repressaliades que encara resten amuntegades sota terra 70 anys després sense que ningú haja demanat perdó, ni s'haja fet una reparació, ni tan sols una identificació i un soterrament digne. Democràcia pestilent!

Benimaclet t'estime.

2011-04-10T12:39:00.017+01:00

Deu anys no es fan tots els dies. Felicitats Terra!

2011-03-24T17:33:00.002Z

És curiós, el món es cau a pedaços, entre terratrèmols, guerres contra “antics (ene)amics”, revoltes populars al nord d’Àfrica, fuites radioactives i quins altres maldecaps i totes les robes que ens cauen i deixen a l’aire les vergonyes de la humanitat (metàfora suau que empre per no dir que l’ésser humà és un virus que es matarà a si mateix) i jo torne a la batalla bloguera amb un escrit que parla del que ens és proper; d’allò que m’omple per dins.

L’actualitat (tantes vegades us he marejat amb ella) és el mateix de sempre, per això ocuparé una miqueta del meu temps en parlar del Terra. Moltes de vosaltres ja el conegueu: sí, el baret polític de Benimaclet.

Doncs estem d’aniversari. El Terra compleix deu anys. Sí, com us ho conte. El projecte que es va instal·lar al número 9 del carrer Baró de San Petrillo ja té una dècada. El proper dia 2 d’abril farem una festa per celebrar-ho. Però això ja està publicitat. Les xarxes socials ja s’encarreguen de difondre la informació i que tothom estiga informat.

Però retrobar-me amb el blog no és tan sols per fer publicitat de la festa que farem, és, més bé, parlar del que és el Terra, del que suposa per a mi.

No us negaré que moltes vegades ha estat motiu de discussió, de mals de cap i, quasi sempre, de preocupacions. Però el Terra és per sobre de tot i almenys per a mi una part de la meu vida. Crec que forma part del meu ser. No m’acuseu de sentimentaloide. La veritat és que no trobe les paraules per descriure el que suposa eixe espai, tot el que he viscut, tot el que he gaudit, he plorat, he estimat, he compartit i, sobre tot, el que crescut entre les seus paret.

Recorde el primer dia que vaig entrar. La que era la meua xicota en eixe moment em va parlar d’un lloc a Benimaclet on es menjava molt bé, barat, l’ambient era del “rollo” (adjectiu que des d’aleshores he fet servir fins a avorrir-lo) i hi treballava un vell conegut del poble. Un lloc al Cap i Casal on penjaven estelades, es parlava català i la gent era de comarques. Perfecte. Recorde que li preguntarem a Natxo (el meu Natxo!) que si hi havia feina per a mi. Ingenus. Feina sí, però no pagada. La feina formava –forma- part de la militància. Temps més tard ho vaig comprendre i ho vaig patir/gaudir. Des d’aquell moment el Terra es va convertir en una segona casa, tan que aquella xica ja fa anys que no apareix i jo hi vaig cada dia, encara que només siga per veure a la meua gent; a la meua família.

Hem crescut, no sols com a persones, sinó com a projecte. El Terra és un referent arreu dels Països Catalans i més enllà. Ja podem dir que moltes generacions de joves i no tan joves han passat i passen setmanalment per les seues taules i per la seua barra. Cassalla, burret, Almussafes, Campanar i Fuster, menú de migdia i pastís de tres xocolates, somriures, complicitats, amics, família.

Però és alguna cosa més que un bar. És, a més, un centre social. Un lloc on formar-se, debatre i conèixer la realitat política i social que ens envolta. Centenars de xerrades hem realitzat, el mateix nombre de ponents han participat d’aquestes i ens han aproximat a diferents realitats, ens han parlat d’altres projectes, altres lluites, altres persones.

Hem fet molta feina, i encara ens en queda molta per fer. Com deia Martí i Pol: tot està per fer i tot és possible. Doncs això, que aquest és el meu xicotet homenatge al Terra i a la seua gent (a la qual tinc el privilegi de pertanyer). Família espere veure a moltíssims amics el dia 2 al concert i a la festa. Però sobre tot, espere veure-us per la barra del Terra o en qualsevol soparet alimentant i construint resistències com hem intentat fer des de fa més de deu anys.

Felicitats Terra!

Entrevista a Raúl Zibechi. Quaders d'Illacrua.

2011-01-17T15:52:00.005Z

L'ÈPOCA D'OR DELS MOVIMENTS SOCIALS DE L'AMÈRICA LLATINA JA S'HA ACABAT.

És periodista i escriptor. Raúl Zibechi (Montevideo, 1952) treballa a l'àrea internacional del setmanari uruguaià Brecha (la revista contestatària patrocinada per l'escriptor Eduardo Galeno) i és autor d'una desena de llibres sobre els moviments socials a l'Amèrica Llatina actual. Després de patir l'exili entre els anys 1976 i 1992, va tornar al seu "paisito" per reprendre la seua tasca d'activista i comunicador. Ha dedicat mitja vida a investigar i aprendre dels nous moviments socials llatinoamericans. Entre d'altres obres, ha publicat Genealogía de la Revuelta, sobre les lluites argentines de l'última dècada; Los desafios del zapatismo, sobre el naixement del moviement a Chiapas, o Dispersar el poder (Ed. Virus), sobre el perquè de la victòria d'Evo Morales a Bolívia. El seu últim llibre, encara no publicat a casa nostra, es titula América Latina: contrainsurgencia i pobreza.

Sergi Picazo (Montevideo)

Un exguerriler com a president de l'Uruguai; un exsindicalista i una exguerrillera liderant el Brasil; un indígena i exsindicalista cocalero ha estat el primer president no blanc de Bolívia; un excapellà d'esquerres dirigeix el Paraguai...
Aquests governs, venint d'on venien i amb la força social que tenien, ja haurien d'haver fet una revolució socialista?
A partir de l'any 2000, diversos partits progressistes o d'esquerres van començar a arribar al poder gràcies, en gran mesura, a la forta lluita social dels 90. Si un mira el que van ser els governs dels 90 i aquests d'ara, potser no hi ha cap revolució, però sí un canvi important. A través dels seu discurs, critiquen l'imperialismedels EEUU, els excessos del neoliberalisme i els organismes financers internacionals i, a la pràctica, dediquen un cert esforç a lluitar contra la pobresa. Tot i això, aquests governs estan administrant un creixement econòmic immersos en el model neoliberal. Estan aconseguint grans sumes de beneficis i divises gràcies a l'explotació minera, petroliera i de gas i a través de l'agricultura transgènica (soja) i la deforestació (papereres). Ens trobem en una nova fase de model neoliberal: en lloc de la fase de privatitzacions dels anys 90, ara tenim un neoliberalisme basat en l'exportació de commodities.

Neoliberalisme...vols dir?
Neoliberalisme al fi. Una fase diferent, amb més impostos, més diners pels governs i més polítiques socials, però que no genera feina. A l'Amèrica Llatina d'avui dia, no s'estan produint canvis estructurals, no hi ha reforma agrària ni una reforma impositiva important i el capital financer continua controlant l'economia... però, això sí, hi ha més diners pels pobres.

Però, per què? És lògic, doncs, que passi el que està passant?
No és lògic, però passa. Primer, perquè el principal país de la regió, el Brasil, el que mana, ha fet una aposta per convertir-se en potència global. La seua opció -neoliberal, però amb una mica més de diners pels pobres- està intentant implementar una política d'infraestructures regionals i construir un pol de poder alternatiu. No necessita cap revolució per a aconseguir-ho. I segon, perquè altres països que continuen sent molt pobres -com Bolívia o l'Equador- necessiten fer caixa per a crear una nova estructura d'Estat i reduir els nivells de pobresa. El problema és que no tenen o no poden crar un model alternatiu al neoliberal. El problema és que sembla que creguin que el model d'exportació de minerals, gas o petroli sense industrialitzar és el model del futur. Després de deu anys de govern d'Hugo Chávez a Veneçuela, el 90% de les exportacions depenen del petroli -la majoria es ven als EEUU- i el país continua sent importador d'aliments i no té sobirania alimentària. Si aquests governs diguessin: "No podem fer una altra cos, però estem posant les bases perquè d'aquí deu o vint anys hi hagi un canvi", bé, endavant. Però si diuen: "Aquest és el model de creixement correcte"... anem malament.

Per què creus que no és bon camí?
Passar d'un model d'exportació a un model d'industrialització requereix molt de temps i moltes inversions. Ara, Bolívia vol industrialitzar el liti, però no té el know-how ni la tecnologia per a poder-ho fer. Això demora... però el govern d'Evo Morales podria fer passes en aquella direcció. Si no, el dia que s'acabi el ccle de governs progressites, les poblacions no podran gaudir dels canvis i només hauran gaudit d'un tracte més bo durant uns anys. Aquests governs no han aconseguit una reducció de la desigualtat i, sense això, no es crea un mercat intern ni s'acaba amb la pobresa.

Aleshores, segons expliques, els governs progressistes han impulsat ajudes socials però no estan creant un estat del benestar ni un sistema fiscal per redistribuir la riquesa.
Exacte. Hi ha hagut polítiques socials, però molt focalitzades. A Veneçuela, les missions socials, alimentàries i sanitàries són projectes concrets i puntuals molt interessants i necessaris, però no són una nova estructura d'Estat. Com que l'Estat no responia davant les necessitats dels més pobres, Chávez va crear missions per resoldre els problemes d'urgència de la població més pobra. Però no és un dret consagrat.

Els moviments socials demanen més als governs d'esquerres o han firmat alguna mena de treva temporal? Què diuen els Cocaleros a Bolívia, l'MST a Brasil, les persones desocupades de l'Argentina?.
Els moviments socials, que havien ocupat el centre de l'espai polític durant els 90 queden en un paper secundari quan l'esquerra arriba al govern. Ara, el centre polític l'ocupa l'enfrontament entre els partits d'esquerres i els de la dreta més rància. Els moviments havien caminat juntament amb els partits d'esquerra lluitant colze a colze; alguns d'aquests grups han continuat donant suport als governs i d'altres se n'han anat allunyant. Per exemple, al Brasil la CUT (sindicat principal) i l'MST (una organitzacio camperola) lluitaven juntes contra els governs neoliberals, però quan Lula va guanyar les eleccions, la CUT li va donar suport i l'MST s'hi va enfrontar. Les polítiques socials dels governs ajuden els sectors populars que són la base dels moviments de contestació. Aleshores, la cosa es torna més complexa. Semblant al que va passar a Espanya amb l'arribada del PSOE al govern als anys 80. Contra Franco, lluitaven millor, no? Els moviments socials acaben desorganitzant-se i debilitant-se amb l'arribada dels partits d'esquerres al poder. Grans moviments com la CONAIE a l'Equador o els piqueteros a l'Argentina han quedat molt debilitats, cooptats i distrets durant els últims anys.

L'ascensió dels governs d'esquerres ha comportat un col·lapse dels moviments?
Els moviments socials de resistència que van nàixer als anys 80 i 90 han complert el su cicle. Això és molt dur de dir. En alguns països, aquells vells moviments s'estan reorganitzant: per exemple, a l'Equador, la CONAIE està tornant a tenir força i manté un enfrontament molt dur amb el govern de Correa. Els moviments de masses, sobretot els més antisistèmics, acostumen a durar una dècada i després s'acaben debilitant, burocratitzant o aconsegueixen els seus objectius. D'altra banda, està començant a nàixer una fornada d'activisme social de ou tipus.

Avui dia, quins territoris i moviments d'Amèrica Llatina viuenn un procés social més interessant?
Malgrat la crisi social, hi ha uns quants. 1) La mobilització i la lluita contra la mineria i les explotacions petrolieres, sobretot a la serralada dels Andes, amb importància a l'Equador (sobre tot als pobles de l'Amazònia), el Perú (Confederació Nacional de Comunitats afectades per la Mineria) o l'Argentina (a la Patagònia, per exemple). Qui són els actors d'aquestes lluites? Indígenes i petits pobles camperols de la serralada. Aquestes lluites socials i ecologistes estan molt aïllades i, a més, son criticades per part de l'esquerra. Un cas que té una força especial és la reivindicació Maputxe de l'Argentina i Xile. 2) L'educació popular i els batxillerats populars (sobre tot a l'Argentina), on s'ofereix educació bàsica a adults i educació per a militants. A les fàbriques recuperades, que continuen sent un moviment molt interessant i en augment constant. hi ha centres culturals, universitats populars, ludoteques pels infants... I 3) les perifèries urbanes, de sectors molt pobres, estan donant fruit a novetats interessants -tot i que encara embrionàries- com, per exemple, l'organització de joves (fins itot al voltant de fenòmens com el Hip Hop) en el combat pels seus drets.

En aquest nou escenari, qin futur tenen les grans organitzacions socials com l'MST, la CONAIE o, fins i tot l'EZLN?
El problema de les grans estructures socials és que ncessiten molts diners per sobreviure. En els moments d'auge de la lluita, la dinàmica els ports sols, però quan la lluita s'afebleix, el problema és que la base social que els sostenia s'ha desmobilitzat. Aleshores sorgeixen dues vies de finançament: l'Estat i la cooperació internacional. I les dues són problemàtiques. Aquestes organitzacions de masses, però, eren bàsicament camperoles i jo crec que el futur a l'Amèrica Llatina passa pel creixement dels moviemnts socials urbans. Vivim un moment de crisi i els moviments necessiten renovar-se per continuar lluitant i resistint. L'època d'or dels moviments socials de l'Amèrica Llatina ja s'ha acabat.

Quin és, aleshores, el seu principal desafiament actual davant els Lula, Morales o Mújica?
Els moviments socials estan desorientats. Aquella lluita simple entre neoliberals i antineoliberals s'han complicat. Si jo li dic a un obrer o a un camperol sense terra brasiler: "Avui l'enemic és el govern de Lula" em mirarà malament. La direcció de l'MST és molt crítica amb Lula, però la base és lulista. Per què? Primer, perquè cada més rep més diners en forma de polítiques socials. Segon, perquè, en allò simbòlic, Lula és un d'ells, que prové de la pobresa i del sindicat. A més, vivim un cicle de creixement econòmic, el consumisme és molt fort i el capitalisme està guanyant terreny. Dir que Lula és l'enemic és massa fort, però en realitat els moviments socials s'haurien d'estar enfrontant amb el govern de Lula perquè no ha canviat res d'allò que és més important.

Setmanari La Directa.

De Nadals i records.

2010-12-27T12:59:00.005Z

Més enllà de la febre consumista i de l'opulència obligatòria que se'ns intenta vendre i que molts de nosaltres critiquem quasi de forma esportiva, el nadal és temps de retrobament. I és això, si se'm permet la confessió, el que m'agrada d'aquesta "festa". Tots sabem que els encontres, sobre tot si són familiars, no sempre són gratificants i còmodes, però en el cas que m'ocupa, el de la maua família, sempre isc content i amb un bon sabor de boca.

A mi em passa que sóc el major dels cosins i tinc el PRIVILEGI (sí, amb majúscules) d'haver viscut els "dos nadals" que ha celebrat la meua família. Podria, també, anomenar-ho nadal quan estava mon iaio i el nadal quan ja no hi era. I és important per a mi perquè de tots els cosins i cosines (no en som molts, però si bons/es) sóc l'únic que ha viscut eixos nadals i eixes festes en ca mon iaios; de fet, sóc l'únic dels cosins i cosines que va conèixer al iaio Milio. Recorde els dinars de nadal al pis de l'Albereda, el "putxero" que ma iaia començava a preparar de bon matí, a ma padrina Tere festejant amb el que després s'ha convertit en mon tio Antonio o la tia Ade que venia del Genovés i que era la nuvia de tio Melino, ara també muller. A mon iaio esperant pacient a que tothom arribés i a la iaia Natalia patint per si tot estava al seu lloc i preparat. Jo com a centre d'atensió infantil. Era l'únic xiquet de la casa. Ma mare, que sempre fou prematura per a tot.
Recorde la nit de reis, nerviós, inquiet, desvetllat, no volia anar a dormir, però era necessari si volia que em deixaren els regals. I al matí següent despertar com un llamp i esperar ansiós que mon tiet em portés els regals que havien deixat sa magestats d'orient. Recorde com em feia pelear portant-me qualsevol artilugi que intentava "vendrem" com a regal, des d'un orinal, un fuet o una espardenya de mon iaio. Tot li servia per a fer pelear al xiquet. I jo capficat amb els He-Mans, només volia que He-Mans, jo no volia aquelles coses velles i gastades. La iaia Natalia cridava des de la cuina: no el faces pelear i porta-li els regals de veritat, i ell se'n reia i jo m'emprenyava. Ho recorde molt bé, tan bé que se'm fa un nus a la gola mentre escric aquestes coses, aquest records tan bonics i importants per a mi. Després tot va canviar, no per a mal, però si per a diferent. El iaio Emilio va marxar quasi sense avisar i ja els dinars de nadal no eren el mateix, la casa suposava molta feina i començarem a dinar en un restaurant, que pel mateix preu t'estalvia feina. I els dinars de nadal a ca la iaia Natalia ja no foren una tradició famíliar.
No són ni millors, ni pitjors, són els meus records i una forma d'entendre el nadal que els meus cosins i cosines ja no han viscut i que m'hagués agradat molt que compartiren amb mi. Per això vos en conte alguns dels que recorde i els compartisc amb ells i elles.
I si ho conte és perquè a partir d'aquest any els nadals tampoc seran ja mai iguals. La iaia Natalaia també ha marxat, això sí, ja ens venia avisant, no fou una sorpresa. I no penseu que el que vos conte és tristesa, és més bé malenconia, pels bons moments i pels records meravellosos d'un xiquet que s'ha fet major i que recorda aquella casa, aquells moments i aquelles persones com les coses més boniques de la seua infantesa.
I tot açò m'ha vingut al cap després d'escoltar aquesta cançó del Lennon.

El Gatopardo.

2010-11-21T12:30:00.004Z

Publicada en 1958, un any després de la mort del seu autor, Giussepe Tomasi di Lampedusa, El Gatopardo és una novel·la històrica que narra la vida d’una família noble en la Sicília prèvia a la unificació italiana. Concretament la família de don Fabrizio Corbera, príncep de Salina. Personatge inspirat en el besavi de l’autor, Giulio IV di Lampedusa.

Don Fabrizio, representant, junt a la resta de la família, d’una aristocràcia en clara decadència entén que la única forma de conservar el seu poder i adaptar-se als nous canvis polítics que es produeixen a la península itàlica és canviar d’estratègia i jugar les seues cartes davant els esdeveniments. El príncep observa com les transformacions socials que s’esdevenen són inevitables i suposen, no només un canvi polític sinó una transformació dels valors tradicionals i l’ascens d’una nova classe social d’origen plebeu i amb un fort poder econòmic. Però don Fabrizio, home intel·ligent i de caràcter ferm, farà del seu nebot, Tancredi Falconeri, jove decidit i una mica desvergonyit, l’eix sobre el que gire tota l’estratègia de conservació dels privilegis familiars, afavorint una boda entre aquest i la filla de Don Calogero, alcalde de Donnafugata i clar exponent d’aquesta nova classe social en ascens. És adaptar-se o morir. O com el mateix Tancredi explica durant la discussió que mantenen quan el jove li comunica a son oncle que marxa per a unir-se als camises roges de Garibaldi:

<<si volem que tot seguisca com està, és precís que tot canvie>>.

Frase que, per altra banda, ha passat a definir molt bé un tipus d’acció política.

Però més enllà d’aquesta història, que forma el nucli central de la novel·la, en El Gatopardo trobem altres elements importantíssims per a entendre l’època històrica que estem tractant, l’auge dels nacionalismes europeus i el paper de l’església i la burgesia en la consolidació del nou estat. Reflex, per altra banda, dels canvis geopolítics que estan produint-se a tota Europa.

Al final, i com a element complementari, vos recomane la magnifica adaptació cinematogràfica de la novel·la que féu Luchino Visconti en 1963 i que va consolidar la història dels Salina com una de les novel·les històriques més importants per entendre els canvis que la vella Europa va patir entre finals del segle XVIII i la segona meitat del segle XIX.

KZ Dachau (L'infern vist 75 anys després)

2010-09-01T15:25:00.020+01:00

Els i les que llegiu sovint el blog sabeu que sóc una persona de detalls. Puc fer un viatge meravellós i em quede amb un detall; amb un lloc. Allò que m'impacta és allò que vull contar. Ho trobe més interessant. Potser a tots i totes vos passa. Per això no vos faré un crònica del viatge que he realitzat a Alemanya. El viatge no té més importància, encara que no us negaré que ha estat molt enriquidor i preciós; també esgotador. Però no, no en parlaré. Us mostraré un lloc, un que no heu d'oblidar i d'obligatoria visitia per comprendre on som i on no hem d'arribar mai.

La història està plagada de forats, de taques que ens deixen en evidència com a èsser humans, com a animals "racionals". Veure i contemplar les misèries de la humanitat provaca un escalfret que t'eriça la pell i et fa vulnerable, dubitatiu i et colpeja d'una forma que et canvia per a sempre. Això m'ha passat en visitar el camp de concentració, camp d'extermini de Dachau al nord de Munic (Baviera). No vaig a explicar-vos detalls del camp, ni quans milers de presoners/es foren recluits, torturats i finalment assassinats. Ni les condicions en les quals vivien, ni com morien de fam, de fatiga, de malalties o pels maltractes. No cal. Tot això ho heu vist ja, sinó podeu llegir-ho als llibres, a les webs o veure-ho en pel·lícules. Simplement mireu les imatges i recordeu les paraules que va escriure Primo Levi en l'encapçalament del seu llibre "Si això és un home".

Els que viviu segurs
A les vostres cases escalfades
Els que trobeu en tornar al vespre
El sopar calent i cares amigues:
Considereu si axiò és un home,
Qui treballa en el fang
Qui no coneix la pau
Qui lluita per un tros de pa
Qui mor per un sí o per un no.
Considereu si això és una dona,
sense cabells i sense nom
Sense forces per recordar
Els ulls buits i el ventre fred
Com una granota a l'hivern
Penseu que això ha passat.
Us confio, aquestes paraules.
Graveu-les al vostre cor
Quan sigueu a casa o aneu pel carrer,
Quan us fiqueu al llit o us lleveu;
Repetiu-les als vostres infants.
O que se us ensorri la casa,
La malaltia us impossibiliti,
Els vostres fills us giren la cara

Excuses per a tornar a escriure.

2010-08-17T01:44:00.008+01:00

Fa temps que no sent la necessitat d'escriure, no hem pregunteu per què, potser no hi ha cap explicació. Simplement no ho faig. Supose que inconscientment estic un poc fart que el bloc siga una espècie de miscel·lània que ha deixat d'interessar-me. Últimament he penjat fotos que és com mostrar-vos una altra faceta del que Sóc. Excusa perfecta per a no haber d'escriure sobre els temes de sempre, la veritat.

Però el motiu de retrobar-me amb el blog (com a creador, no com a espectador) és que el proper dissabte començaré un viatge per Europa que de segur esdevindrà aventura. Així el qualifique perquè les condicions són les següents: viatge amb furgoneta, una setmana i milers de kilometres. Però el factor que el convertirà en aventura és que el viatge el faré amb mon pare. Sí, com ho llegiu, mon pare i jo, colze a colze per terres llunyanes. Fa molts anys que no passe més de dues hores seguides amb ell, per tant açò és una espècie de teràpia, retrobar-nos o descobrir-nos, qui sap. Espere complir el seus somni i complir-ne jo algun que altre que tinc amagat al subconscient, de quan era petit. Segur que tenim sorpreses. Per això vos dic que no podré actualitzar en el moment però promet fer un munt de fotos i amb paper i llapis (sona molt novelesc) escriure petites cròniques sobre "l'aventura". Münich, Nuremberg, Leipzig, Dachau, una Berlingo i una petita motxilla. Ja vos conte.

LLuerna Teatre fa vint anys, per molts anys!

2010-07-04T16:46:00.014+01:00

Faig amb goig el meu camí
i un deler sols em governa
conservar aquest llumí
de la meva vida interna
pel qual tots m'han de dir
LLuerna
...
Per això faig el meu camí
liun deler sols em governa
consevar aquest llumí
de la meua vida interna
per què tots em puguen dir
LLuerna.

(Fragment del poema Cançó de la LLuerna de Carles Salvador)

Tots anàvem al Mavi Macmara.

2010-06-18T10:26:00.013+01:00

Solidaritat Vs Fusells.

2010-05-31T08:55:00.005+01:00

Pensava que aquest mes de maig ja no penjaria cap post al blog. Entre les oposicions i el treball no tenia temps per a parlar de res i, la veritat, estic una mica fart de parlar de política, sobre tot de política valenciana.

Però hui (aquesta matinada) els esdeveniments han superat qualsevol expectativa. La “flota per la llibertat”, un grup de vaixells, tres d'ells amb bandera turca, replets d’activistes internacionals (entre ells van dos principatins i un valencià) i ajuda humanitària, que es dirigia cap a les costes de Gaza per a trencar el bloqueig israelià i poder assistir a la població palestina que viu cercada des de la darrera ofensiva sionista, ha estat atacat per tropes d’assalt israelianes. Segons les informacions que arriben a les redaccions de la premsa internacional, entre 16 i 20 activistes han estat assassinats i més de 60 estan ferits. Ahir a la nit es podia llegir al Twitter del company David Segarra (periodista valencià de Telesur) i al blog de la flota que els vaixells de guerra israelians estaven molt a prop i estaven assetjant-los dos helicòpters de combat.

Un cop més l’equació es clara: aliments, medicament, ajuda, en definitiva, SOLIDARITAT igual a fusells, soldats, trets i morts. Així es com actua l’estat assassi “pro-occidental” d’Israel.

Des de tots els fòrums, blogs, premsa i mitjà que puga difondre informació demanem, EXIGIM, una resposta per part de la comunitat internacional a aquest nou atemptat contra els drets humans que ha comes l’exèrcit israelià.

Esperem que siga un: fins aviat.

2010-04-23T09:18:00.012+01:00

Aquest xicotet racó, des d'on he intentat, intente i intentaré explicar, contar i criticar tot allò que m'agrada, que odie, que estime i que crec que és rellevant compleix 3 anys. El diumenge estem de celebració. Però més enllà de mirar-me el melic i parlar del que han segut aquests 1095 dies obrint-vos les portes del que Sóc, hui vull aprofitar aquest espai (tan meu, però a l'hora tan vostre) per a parlar d'un comiat (d'un fins aviat, millor dit). Diferència i Repetició, el blog de l'amiga Aurora, tanca les seues portes i, com ella mateix titula al darrer pots, fins ací ha arribat. Referència dels blogs valencians en català, l'Aurora ha creat un magnífic espai des d'on a disparat els seus dard - encertadament enverinats- contra una realitat política i social -la valenciana i la mundial- que empesta. Reflexions contundents i un anàlisi àcid i intel·legent han convertit Diferència i Repetició en un racó d'obligatòria visita; un racó des d'on sempre hem aprés coses noves. Així doncs, aquesta setmana és, per a la blogsfera valenciana i de la resta dels Països Catalans, una setmana trista. Però coneguent a l'Auroreta de segur que ens reserva noves sorpreses i allà on desembarque amb les seues cavil·lacions i plante la senyera de l'inconformisme i la rebel·lia, allà la visitarem i li serem complices.

Bon vent i barca nova companya!.

Homenatge a les víctimes de la repressió franquista.

2010-04-18T21:40:00.013+01:00

Fotos: Paco

Absolts després de set anys de condemna.

2010-04-12T18:36:00.008+01:00

Tots i totes ens felicitem per l'absolució de la gent d'Egunkaria. Podem dir que s'ha fet justícia; absolts després de set anys de "condemna". Però, qui arreglarà tot el mal que li han fet a eixes persones?, qui compensarà les vexacions i les tortures patides?, com s'ho faran per restablir la dignitat d'aquests periodistes que han hagut de lluitar durant anys per demostrar que no són terroristes? I el més greu de tot, quanta gent estarà patint el mateix, acusada de pertanyer al "entorno de ETA", haguent comés com a únic "delicte": defensar l'euskera o la possibilitat d'una Euskal Herria independent, sense agafar una pistola en sa vida? Reflexionem-ho.

Algunes puntualitzacions sobre el tema del Cabanyal.

2010-04-09T20:19:00.016+01:00

Arran del conflicte que està produint-se, millor dit: recruant-se al Cabanyal, voldria puntualitzar certs aspectes que es debaten aquest dies a la premsa i cercles d’opinió.

En primer lloc el tema, sempre recurrent per als que defensen la prolongació de l’avinguda Blasco Ibañez, que els manifestants anti-prolongació no sóm veïns, ni veïnes del barri. I?. Per començar la solidaritat és tan un dret, com un deure moral. Recolzar les veïnes dels barris marítims, igual que abans es féu amb les de l’horta de Benimaclet o les expropiades de la Punta, és un deure, una obligació moral i social que tots i totes tenim envers persones que estan patint abusos i vexacions per part de les autoritats o del poder polític, econòmic i social. Persones que, massa sovint, no tenen més que eixa solidaritat per poder lluitar contra els abusos d’una administració com la valenciana, depredadora com ella sola. I també, perquè un dia et pot tocar a tu ser l’expropiat i qualsevol ajuda és poca en casos com aquests. La solidaritat és una eina recíproca. Recordem la frase que féu famosa Bertolt Brecht: “primer vingueren a pels comunistes i no vaig dir res perquè jo no era comunista...". A més, ningú amb una mica de trellat qüestionaria la solidaritat amb els palestins massacrat, tot i que hi siguen a Palestina o amb els xiquets assassinats al Brasil, tot i que hi siguen al Brasil.

Per a mi el Cabanyal-Canyamelar és un tresor, un racó d’aquesta ciutat que guarda l’essència del poble de pescadors que fou. Un oasis que guarda encara aquella cultura popular que no fa més que enriquir aquesta ciutat despersonalitzada anomenada València. Un patrimoni que és de totes i no sols de les persones que hi viuen, per això crec que és legítim defensar la seua pervivència. Ningú voldria que s’enderroqués el barri jueu de Segunt, el castell de Xàtiva o les muralles de Morella, no?. O sí, no se.

Segon. El tema de la politització del conflicte Cabanyal. Què no és política?. Tot el que ens envolta és política. Si més no, tot està directament condicionat per la política. Des del preu del bitllet de metro que agafes per moure’t per la ciutat, fins al sobrecost de la Ciutat de les Ciències. Són decisions polítiques. Un altre tema, però, és què s’amaga darrere d’eixa decisió política. Però la realitat i, sobre tot, la història ens ha demostrat que darrere estan els interessos econòmics, els diners. I en aquest sistema econòmic, anomenat capitalisme, totes les decisions que es prenen estan condicionades pel benefici; el d’uns poc, és clar!.

I al País Valencià, i concretament al Cabanyal, la politització és clara. La prolongació amaga molts interessos polític/econòmics. Totes les obres de la prolongació i la “llavada de cara del barri” estan subjectes a suculents contractes d’obres i a moviments especulatius en relació a la construcció de nous apartaments, infraestructures, equipaments, etc. Si el vertader problema, com s’entesten en afirmar els partidaris de la destrucció del barri, és la delinqüència i la marginalitat, que demanen eixa seguretat, eixa higiene i eixes polítiques de conservació i millora a l’ajuntament. Ja que és el màxim culpable que eixa zona s’haja degradat, amb una política de passotisme envers les demandes veïnals. O, fins i tot, fomentant eixa destrucció i eixa marginalitat, com tantes vegades a denunciat Salvem el Cabanyal.

Aquesta darrer argument podria enllaçar amb el tercer i últim punt que vull plantejar. I és que a molta de la gent que està contra la destrucció del barri, sobre tot la gent jove, se l’ha titlla “d’antisistema”, en un to pejoratiu. Evidentment, que som antisistema, evidentment que rebutgem el sistema actual. Un sistema on prima el benefici i els diners sobre la resta de les coses, fins i tot  sobre les persones. I no us equivoqueu, el sistema i els que s’hi beneficien d’ell són els mateixos que volen destruir el barri del Cabanyal. És eixe sistema inhumà i depredador el que provoca que les vides dels veïns i veïnes del Cabanyal estiguen en perill. Ací no estem debatent sobre una qüestió estètica. Si ens agrada més o menys el disseny del barri. No. Ací es discuteix un estil de vida, una forma de viure i d’entendre la convivència entre les persones, una forma de respectar el nostre passat per a projectar-lo cap al futur. De respecte pel més elemental.

Molt equivocats estan els veïns i veïnes que volen la prolongació argumentatnt que així s’acabaran els problemes del barri. La prolongació és el principi de la mort del barri. Suposa, no només un canvi urbanístic, sinó un canvi social. Per a Rita i companyia, sobren les veïnes que s’oposen al pla, però també la resta del barri. Que no s’equivoque ningú. Encara que això és tema per a un altre post.

Cabanyal, enèsim atemptat.

2010-04-06T18:43:00.010+01:00

El mateix dia que sortia a la llum l'expedient de 50.000 fulls del cas Gürtel, on s'exposen les vergonyes dels capos mafiosos de la política valenciana, amb proves de finaçament il·legal del PP, l'Ajuntament del cap i casal ha continuat amb el seu urbanicidi personal al Cabanyal. Amb una formula ja coneguda: escavadores, demolidores i decenes d'antiavalots repartint garrot a tort i a dret. El Tinent Alcalde de supervisor de l'atemptat i de les vexacions. Li he escoltat dir, en declaracions a la televisió, que ell estava allà per a garantir que les lleis es compliren i per a fer valer la raó dels que actuen sense ella (això últim ho afegisc jo). No és nova aquesta forma d'actuar. Ja ho feren a l'horta de Benimaclet, a la de Campanar i a la Punta. El seu progrés es taca de porres, colps i tristesa. I, com sempre, el seu progrés el paguen els més indefesos: veïns i veïnes expropiats a preus irrisoris i a colps de porra. Vergonya caballers, vergonya! (Fotos extretes de Vilaweb)

* La vergonyosa actuació de la policia nacional espanyola només té un responsable: El delegat del Govern, Ricardo Peralta. Amb la complicitat del PP autonòmic i municipal.

Vida de vides, vides de vida.

2010-03-30T00:44:00.002+01:00

M’agrada pensar que llegir, com la vida, és descobrir. Trobar amagatalls desconeguts i recondits que no imaginaves que existien i que esdevenen reals a la teua ment. Per uns instant tu i la història; tu i el relat. Així m’imagine la lectura. Un calaix on s’amunteguen vides, personatges, creences, pors, somnis, realitats, errades, encerts, èxits, fracassos, ferides, records. Un ventall de possibilitats que s’obren davant teu i que tu assaboreixes, olores, sents; en definitiva: vius!. Fuster deia: que els llibres no poden suplir la vida, però que la vida tampoc pot suplir els llibres. I és precisament això la clau de tot. Sense vida, sense vides no hi hauria llibres, però sense els llibres la vida seria una, única, avorrida, monòtona, linial, en definitiva: morta!. No hi tindries vides. Mai s’heu plantejat quin serà el darrer llibre que llegireu a la vostra vida? El darrer de tots. O, potser, aquell que deixes per finalitzar?. Sobtat per la fi, no l’has pogut acabar. La vida, ha estat més àgil que tu; més astuta i veloç. T’ha arrabassat finalitzar una història paral·lela, alternativa. Et deixa pendent, doncs, poder posar-li fi, conèixer el final. Aquell, alternatiu al físic, que es tanca amb el pas del darrer full.

EINA. Terra, Falles Populars '10

2010-03-14T23:02:00.017Z

Fotos: Paco

Els diners no fan la felicitat, però sí la fidelitat.

2010-03-13T12:26:00.004Z

Ningú dubta, a aquestes altures de la jugada, que la política institucional és una gran claveguera d'interessos i negocis, on el que no corre vola i anem anant que ací ja estem. Uns ho accepten amb resignació; altres, en canvi, ho rebutgen però passen pel confessionari de mala gana i altres, els que menys, intenten combatre-ho, amb un èxit minso, la veritat.

El titular que aquest matí he llegit al País no pot ser més revelador: Me propongo ser fiel al PP como antes lo fui al PSOE, agafeu aquestes paraules d'Eladio Fernandez com a exemple del que vos conte i interpreteu-les com vullgueu. A mi em semblen exemplificadores i, perquè no?, realistes. La política institucional és un negoci i el que no ho vullga veure és un cec o un ximple. Ara bé, els dirigents del PP gallec hauran d'estar atents, perquè si aquest Eladio els és igual de fidel que ha segut al PSOE apanyats van.

Tradicionalment carnissers.

2010-03-12T10:03:00.004Z

El Govern Valencià s'ha afanyat a reconèixer com a BIC (Bé d'interès cultural) les corregudes de bous. Han alegat motius històrics i culturals. A Espanyols no els guanya ningú. Debat al parlament no hi ha hagut ("Debat al parlament" al País Valencià sembla un acudit), s'ha aprovat i punt. Les veus que no estan d'acord? Que bramen. Quan u crida al desert, per molt fort que ho faça, ningú l'escolta.
Ací s'han valgut dels típics argument: història i tradició, per a justificar un acte cruel.
Que els agraden els bous, d'acord; que són un negoci que deixa anualment molt diners, d'acord. Però que no ens venguen la moto sobre el fet històric i la tradició, que no cola. No són arguments quan pel mig hi ha patiment i una orgia de sang.

L'ablació també és un acte tradicional i arrrelat històricament a molts llocs d'Àfrica i no deixa de ser una aberració i un acte cruel. Que a ningú se li ocorreria declarar BIC en Somàlia. I disculpeu-me si sóc un poc demagog.

I parlant d'ablació, ahir a Dias de Cine vaig veure anunciada Flor del Desierto (Flor del desert en català, supose). Una història biogràfica sobre la vida de Waris Dirie. Una dona somalí, nascuda al si d'una família nòmada musulmana. Aquesta fou mutilada genitalment quan tenia cinc anys i, posteriorment, entregada a un home molt més major que ella. Després va fugir a Londres i va aconseguir, després de moltes penùries, ser model i actriu.

Molt recomanable.

Allò que no es veu, no existeix. Jo no veig la democràcia, doncs...

2010-03-06T10:22:00.010Z

Allò que no es veu no existeix. Amb aquesta premissa la Diputació de València ha censurat una sèrie de fotografies exposades, com cada any des de fa sis, al MuVim (Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat). L'exposició, organitzada per la Unió de Periodistes, recull en imatges els esdeveniments més importants succeïts al País Valencià durant tot un any. Com era d'esperar, en l'apartat de política/polítics les fotos relacionades amb el cas Gürtel eren presents. I, com era d'esperar, els capos de la màfia política valenciana han decidit que fora!, que no poden consentir que la gent sapiga la veritat. Salvador Enguix, diputat PePero de Cultura (cultura, ja, ja!) , va arribar a exclamar "Açò no deu estar penjat ací". Dit i fet, un parell de telefonades, amenaces i les fotos fora. Ja em dit que allò que no es veu no existeix. Premissa màxima. La Unió de Periodistes, molt dignament, decidiren retirar l'exposició sencera, ja que si no existeix el fet més rellevant de l'any, la resta sobra.

LLàstima de nosaltres, que se'ns omple la boca parlant de la manca de democràcia de Cuba i vivim en una dictadura encoberta. Escollida, per a major desgracia i vergonya, democràticament.
Unió de Periodistes.

Eo, eo... se'ns escolta?

2010-03-03T18:45:00.011Z

Que una llengua puga sobreviure i tinga prestigi passa perquè aquesta es faça servir en qualsevol àmbit, ja siga en la comunicació col·loquial, o a l'hora de realitzar qualsevol tràmit burocràtic; des d'omplir una instància, fins presentar-se a unes oposicions de notaria. Que aquesta es puga emprar en tots i cadascun dels actes comunicatius que fem al llarg del dia.
Per descomptat, que siga emprada com a eina de transmissió de coneixements a l'ensenyament és fonamental per a aquesta supervivència i prestigi. Una part d'aquesta responsabilitat recau sobre els i les ciutadanes, l'altra, clar està, sobre les institucions i els governs.
Així, la llei d'ús i ensenyament del valencià estableix, entre moltes altres iniciatives, incorporar progresivament el valencià (català) en totes les etapes de l'ensenyament. Amb aquesta premissa es van crear les línies en valencià, així com l'obligatorietat d'impartir i avaluar un seguit d'assignatures en valència. És el cas de coneixement del medi, aquesta s'impateix en valencià en tots els centres públics del País Valencià.
Tota aquesta explicació la faig perquè acabe de llegir la notícia on s'explica que l'alumna del CP Sanchis Guarner, que va suspendre coneixement del medi perquè va respondre les preguntes en castellà, no haurà d'examinar-se novament de l'examen. Conselleria d'educació ha eximit la xiqueta de l'obligació de fer de nou l'examen en valencià, fent referència a la mateixa llei d'ús. A més, demana (la conselleria) que amb caracter retroactiu es tornen a revisar tots els examens que l'alumna ha fet d'aquesta assignatura durant el present curs, per si se l'ha avaluat erròniament tenint més en compte la llengua amb la que ha escrit que els coneixements que té. Son pare, Juan Vicente Santandreu, ha dit que vol que la seua filla estudie en la llengua nacional; nacional d'Espanya, persuposat.
Més enllà de la valoració que em mereix aquesta "concessió" per part del consell i de l'actitud paterna, la pregunta que llence des d'ací és: que passaria si els pares de tots els i les alumnes que veuen vexats els seus drets lingüístics com catalanoparlants diàriament feren com aquest senyor? I si, a més, foren escoltats per la Conselleria d'Educació?. Dieu-me que passaria.

Benimaclet més viu que mai. Vine a la taula redona.

2010-02-25T09:59:00.002Z

Us foteu.

2010-02-19T09:57:00.005Z

Si has tingut els pebrots de recolzar una invasió i una guerra sagnant (és redundant) contra un estat sobirà, has de tenir-ne per suportar les crítiques i el rebuig de la gent. Qui siga lladre, que siga valent!. Però així és -són- aquest personatge sinistre (no he trobat un altre adjectiu més adient). Com què no volieu guerra, eh? Doncs, us foteu!. Això ens vol dir amb eixe ditet.

LLàgrimes vora mar.

2010-02-10T17:36:00.010Z

Un poble és la seua història. I eixa història està vertebrada sobre l'eix de la memòria i la tradicció oral. Creences i coneixements; pors i esperances que es transmeten de generació en generació. Memòria dels avanpassats que recollim i tenim l'obligació moral de dignificar. Sols així podem construir una societat sòlida i no ensopegar en errades passades. Ja ho diu la dita: un poble que oblida la seua història, està condemnat a repetir-la.

Com treballar la terra, les tècniques de pesca ancestrals, el nom de les eines, les receptes culinàries; tot passa per eixa tranmissió oral. Tan necessària i menyspreada pels "progres" dels diners i la butxaca.

A València ciutat, urbe despersonalitzada i projectada al món a partir dels gran esdeveniments i les obres faraòniques, eixa tradició oral s'ha anat perdent i, en molts casos, literalment expropiant per considerar-la un utensili vell i poc rentable. S'han destruït els llocs on estava més arrelada, ha passat amb l'horta de Benimaclet, amb la de Campanar, amb la Punta i ara pretenen fer-ho amb el Cabanyal. És en aquest barri marítim, llar de pescadors i llauradors, on encara podem trobar vestigis d'eixa tradició oral i on encara trobem memòria de poble, amb identitat i orgull de ser-ho.

Per això vos presente el llibre Llàgrimes vora mar. Guerra, postguerra i riuada al Cabanyal (1936-1957) a través de la memòria. Un treball dirigit per Beatriz Santamaria i on es recullen tot un seguit d'entrevistes amb gent del barri, que narren en primera persona com van viure i com va viure el poble del Cabanyal-Canyamelar eixos temps de misèria, por i foscor. Un magnífic treball sociològic que guarda a les seues pàgines l'esperança dels que pensem que el progrés passa per consevar allò que ens fa poble, allò que ens dignifica.

Nota: El llibre el podeu trobar a la biblioteca i a la llibreria de la Universitat de València. Sinó podeu posar-se en contacte amb mi a través del blog i jo vos puc ajudar a trobar-lo.

Racó.

2010-02-10T10:12:00.007Z

T'esperava en un racó gris.

Jo, firaire mediocre
d'apostes i peluixos;
de mentides i embolics;
viatger errant de vil·les i ciutats;
habitant postís de cases i enderrocs...

Foto i text: Paco

No al monòlit feixista de Rita!.

2010-02-09T15:42:00.006Z

Contra la desmemòria, contra el record manipulat, contra la condemna perpètua de la seua lluita, contra la mort i l'oblit, contra el feixisme, contra el monòlit feixista de Rita. Perquè no és el mateix ser víctima que botxi. Prou d'impunitat!!. (llegir)

Foto: Vilaweb.

La trinchera digital diu...

2010-02-04T08:29:00.002Z

Entonces, Mariano, ¿cabía o no John Felipe en España?

Resulta que John Felipe, ya en su féretro, es para la derecha un modelo de integración de los inmigrantes en España. Qué valor.

Hay que hacer un verdadero esfuerzo para no vomitar, por utilizar un verbo que tanto practica la alegre muchachada de Mariano, ante el espectáculo de unos dirigentes que se lanzan a politizar todos los muertos. Unos dirigentes que manipularon los asesinatos del 11-M para intentar ganar las elecciones de 2004, que traficaron políticamente con el terrorismo etarra para tratar de vencer en los comicios de 2008 y que no tienen empacho en abrazarse al féretro de John Felipe, miembro del grupo Aquí-No-Cabemos-Todos, para ir rascando algunos votos de cara a 2012.

Pero no es necesario opinar desde las vísceras. Hay una forma más fría de abordar este asunto, con preguntas sencillas de plantear a Mariano.

Por ejemplo, ¿cuándo se convirtió John Felipe en un integrado ejemplar: cuando entró en España o cuando ingresó en el Ejército?

Por ejemplo, ¿realizó Mariano alguna declaración advirtiendo de que Aquí-No-Cabemos-Todos el mismo día que llegó John Felipe a España?

Por ejemplo, ¿le habría hecho Mariano firmar a John Felipe el contrato de integración en la frontera antes de dejarle pasar?

Por ejemplo, ¿qué propuestas tiene Mariano para facilitar la vida a los John Felipe que residen en España?

Por ejemplo, ¿habría obligado Mariano a empadronar a John Felipe en Torrejón de Ardoz si hubiera elegido vivir en ese municipio?

De diglòssia i autoodi.

2010-02-03T09:47:00.004Z

Estic fent el curs de capacitació per a mestre en valencià (feia temps que no assitia a classes i m'agrada, ho trobava a faltar). Les tres primeres sessions han girat al voltant de dos temes: la sociolingüística i la multiculturalitat. Les classes són bàsicament debats entre el professor i nosaltres, els i les alumnes. L'altre dia parlàvem sobre la diglòssia i la necessitat d'emprar certs registres depenent del context i l'interlocutor al qual t'adreces. Al final, com sempre, els debats acaben sent discussions sobre la problemàtica de la nostra llengua, el català, al País Valencià. El professor (un subtil provocador, m'encanta!) ens parlava que al País Valencià el problema de la diglòssia no era un problema entre el valencià més col·loquial i un valencià més culte, més normatiu (rebujat per alguns perquè entenen que és una espècie de català imposat i, va de retro satanas!, això no ho parlen ells), el problema és que per a substituir eixe valencià més de carrer, s'empra com a registre més culte el castellà. La conclusió era clara (i ja coneguda per molts de vosaltres): la llengua de prestigi ací és el castellà. Com diria el professor: per això la parla Rita, Camps i la Guardia Civil. Com no, va sortir el tema de l'autoodi (grandíssim Fuster). Quan pensem o notem que parlar en valencià ens portarà problemes o ens dificultarà qualsevol tràmit o relació canviem al castellà i punt (reconec que més d'una vegada ho he fet). Només persones molt conciènciades i amb una gran voluntat mantenen el valencià com a llengua en eixes situacions, car sempre que siga a l'hora de comunicar-te, perquè a l'hora de fer certs tràmits oficials la cosa està més magra, ja que no tots es poden fer amb la nostra llengua, com per exemple presentar-te a una oposició de notaria o fer una escriptura de propietat. Per què vos conte tot açò?

Perquè, mentre discutiem açò, darrere de mi hi havia dos companys, un xic i una xica que no callaven. Ell és valencianoparlant, ella parla castellà. Podeu endevinar quina llengua estaven fent servir per comunicar-se i de pas fotrem a mi les explicacions del professor?. Doncs això, que l'exemple de tot el que estavem parlant el tenia darrere de mi molestant-me doblement.

El Cabanyal sencer i ben viu!.

2010-01-31T15:01:00.018Z

fotos: Paco

Tinc els "papers"

2010-01-29T23:28:00.011Z

Al col·legi tenim menuts i menudes d'ací i d'allà; d'una miqueta més enllà de la mar i d'una miqueta més a prop; del nord i del sud; de llocs on cal agafar un vol per arribar-hi i d'altres que amb un passeig en tens prou; de totes parts, en definita. Què importa el país o el continent d'on provenen? Gens ni mica, són xiquets i xiquetes que estudien, juguen, en fan de grosses i de no tan grosses. Un dia et treuen de polleguera i un altres te'n rius ben agust amb la seua espontaneïtat.

Avui, però, eixa espontaneïtat m'ha fet veure la cara més cruel de la immigració (una de tantes). Debat, per altra banda, que està d'actualitat arran de la decisió de l'ajuntamet de Vic (i algun altre, que ara no recorde) de no registrar al padró aquelles persones que no tenen "papers" i el renou que tot això ha provocat. Amb el "facherio" esmolant les eines de guerra. Pudents!

Abigail té 6 anys, fa primer de primària i té set germans. Ella és nascuda ací, però la seua família prové de molt lluny. Mentre ella i una altra amigueta em contaven quin origen tenen i d'on provenen les seues famílies, Abigail m'ha amollat una frase que m'ha deixat perplex i que m'ha fet pensar aquesta vesprada. Cite textualment: els meus pares no són d'ací, però jo vaig néixer ací, tinc els papers. El seu cos és diminut i només pensa en jugar i no parar queta, però, entre joc i joc, té molt clar que en aquesta societat, la nostra, la de les campanyes per Haiti i la solidaritat entesa com a caritat, tenir "papers" és molt important. "Papers" que t'acrediten com a ciutadà de primera front als de segona o tercera, els sense papers. I vos recorde: Abigail només té sis anys.

ARA Multimèdia.

2010-01-26T19:33:00.002Z

El proper 1 de febrer es posa en marxa Ara Multimèdia, un diari digital en català fet a les comarques centrals del País València. Un nou projecte periodístic que fa molt bona pinta. Des d'ací, tot el meu recolzament al projecte i a la gent que hi participa. Sort!.

am from dimare on Vimeo.

Un diumenge al Cabanyal.

2010-01-24T14:37:00.012Z

Fotos: Paco

Una per riure.

2010-01-23T10:17:00.008Z

En aquest País Valencià nostre, país de foc i pandereta, té ressò un tipus de notícia com la que avui he llegit al diari. Notícia que ens mostra en quin tipus de societat vivim els valencians; una barreja entre el ridícul constant i el riure (per no plorar) fàcil. El cantant valencià per exel·lència, Francisco, aquell que despren valencianitat (de la buena) pels quatre costats, la veu de l'himne, del Per ofrenar, de l'Amunt València, caspa en estat pur, està ofès perquè el PP no li va encarregar a ell que cantés l'himne regional. Els dels PP li encarregaren a Placido Domingo (un altre PePero) que posara la veu en la interpretació del himno de todos los valencianos. El Francisco ofès en el seu cor, en el seu orgull, va aprofitar la seua intervenció en la festa de la Diputació en Fitur per retreure als derigents del PP el fet que fora el Madrileny (madridista) i no ell el que interpretara la peça musical. "Soy del PP y de la tierra" (en castenallo, per suposat) va amollar davant de tots els dirigents populars, amb Alfonso Rus al cap. Veure a la "veu de la comunitat" mendicant una miqueta de reconeixement, buscant eixe amiguisme que el PP cultiva amb molt d'entusiasme, demanant part del pastís és si més no patètic. Però clar són tants per a rebre un trocet, que a tots no arriba, i fins i tot els casposos preferiren una veu de més prestigi i no la d'un personatge com el Francisco.

I és que aquestes coses només passen (espere) en un país de pandereta com el nostre, amb uns dirigents i personatges públics del caché de Francisco.

Més enllà de la poca importància que té aquesa notícia i del poc valor que tenen tots els personatges esmentats. El que pretenc, a més de fer-vos riure una miqueta, és demostrar com de pobra és la vida pública valenciana, en Fitur, en la plaça Manises o en el camp de Mestalla. I al meu humil entendre, una vida pública pobra, amb personatges pobres, provoca una societat pobra i per tant un país pobre.

Una digna excepció.

2010-01-22T10:05:00.002Z

He de reconèixer que no havia vist les imatges. Gràcies a l'amic Pablo de les Corts (Bcn) que ho ha penjat al seu facebook. Una digna excepció de la classe política que tenim al País Valencià. Mireu el vídeo, paga molt la pena.

Continua la PPartida. Contra la destrucció del Cabanyal.

2010-01-12T18:58:00.004Z

M'asfixiava l'aire corromput del meu poble, el menyspreu permanent a la intel·ligència i a la cultura, la barbarie normalitzada, la destrucció sistemàtica del patrimoni, la vulgaritat com a prestigi, el parlar a crits, els gargalls llençats al bell mig de la vorera...Tot això havia existit abans, però fou a les hores que en vaig percebre la monstruositat. L'home manuscrit. Manuel Baixauli.

Continua la partida... volen arrassar el Cabanyal.

"Caradures".

2010-01-11T18:31:00.005Z

Podria fer una reflexió sobre la imatge i del que pense d'aquest personatge, però simplement vos diré una paraula: "Caradura!"

El progrés d'uns pocs, la desgràcia de molts.

2010-01-05T14:53:00.012Z

El progrés econòmic i ¿social? és impacient i aquells que l'han de gestionar atenen més a l'interés d'uns quants que al de la majoria. Els darrers anys hem pogut comprovar, a tots els nostres pobles, com els projectes amagaven més interessos empresarials que interessos de la ciutadania. D'exemples en podem donar un munt: mentres les veïnes de Benimaclet demanen un nou centre de salut que no arriba mai, el sobrecost de la Ciutat de les Arts i les Ciències és descomunal. O mentres els nostres xiquets i xiquetes es farten d'estudiar en barracons perquè no és possible invertir en instal·lacions escolars adequades, la generalitat gasta en F1 i America's Cup milions i milions d'euros. Així és el seu progrés, el dels rics, és clar!.

Avui la premsa ens ha informat de dues notícies íntimament relacionades amb aquesta forma d'entendre el -seu- progrés; una d'alegre i l'altra de dolenta. Quina preferiu abans?. Bé, vos contaré primer l'alegre que és la primera que m'ha despertat aquest matí i ens afecta més per proximitat georgràfica i històrica.
Les veïnes del Cabanyal -i totes- estan d'enhorabona, el ministeri de cultura ha ordenat aturar les obres de demolició de part del Cabanyal perquè el considera un expol·li contra el patrimoni cultural de la ciutat de València. A més, insta a l'Ajuntament a canviar els plans que tenia per al barri, ja que el pla projectat atenta contra eixe patrimoni. Res que no hagueren denunciat les veïnes milers de vegades en els darrers anys, però una bona notícia per a totes les persones que duen moltíssims anys lluitant contra aquest atemptat cultural i social. Enhorabona companyes, el Cabanyal resisteix.

L'altra, però, és una notícia que ens arriba des de Madrid. Personalment m'afecta perquè conec a la gent i he estat al Patio. El Patio Maravillas és un centre social okupat que està en el popular barri madrileny de Malasaña. Establert en un antic col·legi abandonat, el Patio és un projecte que porta dos anys fent feina i lluitant per ofertar una alternativa d'oci i d'actitud no només al barri, sinó a tot Madrid. Allà s'han fet xerrades, s'han montat tot tipus de tallers (de cant, musicals, informàtics, d'arreglar bicicletes), documentals, hi havia una cafeteria i un restaurant, un centre d'ajuda als immigrats/es i fins i tot una ludoteca amb activitats per als més menuts. A més, hi tenien a la majoria de veïnes del barri al seu costat, valorant i participant del projecte. Avui, la policia ha arribat i a desallotjat el Patio. Segons ens conten només els han deixat treure alguns objectes i la porta ja ha estat tapiada. Segur que el govern municipal de Gallardon ja té preparat un futur a l'antic col·legi. De totes formes, el Patio és més que un lloc físic, més que un local, és una forma de lluita, un forma d'autoorganitzar-se. El Patio resiste, la lucha sigue!!.
Són dues històries allunyades gogràficament i que, per ara, s'han resolt de forma diferent, però són dos històries lligades per un mateix eix. La piconadora del -seu- progrés tot ho aixafa i destrueix tot allò que no treu benefici o que no els surt rentable.
Una vegada, un antic conegut em va amollar que nosaltres (els suposats anti-progrés econòmic) voliem que la gent tornara a anar en carro pels carrers. Afirmació simple i ximple. No, no volem això, el que volem és que eixe progrés estiga basat en fonaments socials i humans i no en fonaments econòmics i de rentabilitat. Simplement això.

La Ola.

2010-01-03T17:14:00.011Z

Avui m'he mirat el tema de les oposicions que parla del grup de treball i de la formació i característiques dels grups. Casualitats de la vida, aquesta vesprada he pogut veure una pel·lícula que estava relacionada amb el tema. Així que el post va de pel·lis.

Més concretament, de la Ola. Dirigida per Dennis Gansel, aquesta és una producció alemanya, basada en la novel·la homònima de Morton Ruhe, que conta l'experiment que un professor de polítiques realitza en un institut de batxillerat amb els i les seues alumnes. Rainer Wenger (Jürgen Vogel) ha d'explicar-los que és i en que consisteix la Autocràcia. Realitza una simple pregunta: ¿pot repetir-se un govern com el nazi en l'Alemanya actual?. Amb això, proposa fer un experiment a classe per demostrar la facilitat amb que es pot manipular i adoctrinar les masses. A banda dels debats durant les classes sobre les característiques dels governs autocràtics i autoritàris, el grup s'hauran d'adressar a ell i comportar-se d'una forma determinada. A més, adoptarà una simbologia i conducta pròpia.
Però l'experiment se li'n va de les mans i, ràpidament, els alumnes extrapolen les conductes autoritàries, violentes i discriminatòries a l'exterior de l'aula; fins i tot ell es veurà sumergit en aquesta ona en que es converteix l'experiment. La resta... ja sabeu, mireu-la. Molt recomable.

Cabòires sobre el clima i Copenhagen.

2009-12-30T10:07:00.007Z

El planeta, la Terra es mor. Bé, millor dit: la matem nosaltres, els èssers humans. D'un temps ençà en som concients i, la veritat, pareix que no ens adonem de la catastrofe que això suposarà.

La passada cimera pel clima celebrada a Copenhagen ha demostrat dues coses. Per una banda, la total inoperativitat d'aquests tipus d'esdeveniments. Queda molt bé això de reunir-se tots els països per salvar el planeta, però més enllà de les bones voluntats i dels acords que pugueren ser i no foren, res de res. I l'altra, la poca voluntat per part de les potències econòmiques de posar fre a l'emissió de gasos, ja que açò és igual a redefinir el sistema productiu i invertir milers de milions en paliar el problema. O dit d'una altra manera: gastar i gastar, sense guanyar. I com tots sabem això al capitalisme no li senta molt bé. Obama, el PRODUCTE de les grans frases i del merchandising mèdiatic, premi nobel de la pau -quasi res porta el diari!-, no ha segut capaç d'acordar, juntament amb el seu homòleg xinés, uns punts significatius per posar remei als problemes que les industries dels dos monstres -EUA i Xina- provoquen al planeta (escalfament global, destrucció de la capa d'ozo, etc...) i han decidit que ja parlar més endavant i veurem si la propera els abelleix posar solucions o no. El problema és que el planeta no té eixe temps i nosaltres tampoc, encara que alguns creadors d'opinió i polítics ens acusen de catastrofistes i alarmistes.
La bona qüestió és que en Copenhagen es feu el mateix de sempre, es va detindre a la gent que presionava contra la hipocresia dels polítics -no només al responsable de Greenpeace Espanya- i es feren promeses que, com sempre, quedaran en res i fins a l'altra cimera caballers!.
És, si més no, curiós que la ministra espanyola de medi ambient, Elena Espinosa, haja declarat en una entrevista a la premsa que els vertaders culpables del fracàs de les negociacions foren per un costat Xina i India i per l'altre Veneçuela, Bolivia i Cuba. Per a Obama, que havia anat a la cimera amb les mans buides i amb una promesa de reduir les emissions tan sols un 4%, tot són paraules de comprensió i excuses. Si la seua gestió és perfecta i ell ho és encara més de perfecte, quin "però" li posarem, cap ni un, faltaria més.
Més enllà dels motius econòmics que tots els assistents tenien -uns per ambició i altres per necessitat-, Vençuela i Bolivia es reteiraren perquè entengueren que si les gran potències no es posaven d'acord i establien un acord ambiciós i vinculant tot allò era com un teatret i que estava perdent-se el temps. I clar, al final de la història ells són els culpables que l'acord no fora signat per tots. Un acord, per altra banda, més que insuficient i que no posa remei a cap dels problemes. Més paper mullat.
I mentre el teatre continua el planeta es mor i el més trist de tot és que els culpables, segons la ministra o menistra, són els països que es negaren a participar d'un circ fotent un cop de puny sobre la taula. Curiositats d'aquest pobre planeta que es mor, sense que ningú, ni l'espabilada de l'Espinosa puga posar-hi solucions.

Misèries d'aquest món pudent.

2009-12-22T16:30:00.009Z

Aznar, en el seu paper d'escolanet pedant que va pul·lulant pel món donant lliçons de com s'han de fer les coses, ha afirmat que la tasca del Govern no és remoure la terra buscant ossos, referint-se a l'obertura de les fosses comunes que van deixar els genocides del glorioso alzamiento arreu de l'Estat Espanyol. Clar que no. La tasca d'ell i dels que pensen com ell és encobrir i justificar eixes fosses i als que les ompliren. Com sempre, l'argument és recurrent: cal mirar cap al futur i conservar l'esperit de la transició, respectant la concòrdia d'aquells temps. Pacte de silènci covard, li dic jo a això. No senyor Aznar, nosaltres remenem en eixos clots, perquè gentola com vosté es dedicaren a omplir-los de persones inocents assassinades a trenc d'alba en qualsevol camí o descampat. Misèries d'aquest món pudent.

Enhorabona Barça!.

2009-12-20T10:51:00.004Z

Davant el millor equip de futbol que he vist mai. Pel compromís i la lluita; em trec el barret. L'enhorabona d'un xoto, avui, un poc més culé.

Naia al 33 Aplec excursionista dels Països Catalans. La Valldigna 2009

2009-12-10T10:08:00.009Z

Els amics de Naia són una colla de músics de diferents parts del País Valencià que barrejen des del pop fins a la cançó d'arrel tradicional. Una barreja d'estils que fan de Naia una opció musical força interessant i molt treballada. Enhorabona pel camí fet i pel que vos queda per fer.

Fotos: Paco

L'Esquerra Independentista i Benimaclet contra la violència sexista.

2009-11-28T00:15:00.006Z

Foto: Paco

Iñaki Gil de San Vicente a Rebelión.

2009-11-27T10:07:00.003Z

Vos recomane l'interessant article escrit per Iñaki Gil de San Vicente i penjat a Rebelión. Està escrit, com podreu comprovar, abans de la macro redada contra el jovent independentista basc del passat dimarts. Un anàlisi força encertat.

Per tu Ayesta!

2009-11-25T15:43:00.002Z

Berri Txarrak,"Payola" Radio3

2009-11-13T15:39:00.009Z

Els grandíssims Berri Txarrak han tret nou disc, s'anomena Payola (terme mexicà que s'empra per a definir quan un grup paga per a sonar més en els mitjans). Sona força bé i ahir vaig tenir la sort de pillar-los en la 2 als concerts de Radio 3 presentant el disc. Sí, ho se, sóc molt afortunat. Així sonen. Com sempre, brutals!. (Disculpeu l'ordre del vídeos)

La Revolució va de bo! (Publicada a l'Accent 166)

2009-11-11T15:46:00.010Z

<<La pilota tenia molt mala fama abans; era el lloc on anaven els perduts a jugar-se els diners>>, aquesta afirmació, feta per Batiste Ribes, ex-jugador de pilota, és, en molts casos, l'apreciació que ha tingut una part de la societat envers el nostre esport autòcton. Una altra part, per contra, l'ha considerat un reducte folklòric de la cultura valenciana sense cap tipus d'interès; ni per a les institucions, ni per a la gent del carrer. La Pilota malvivia entre partides de diari, travesses (1), propines (2), pocs aficionats i trinquets vells que es queien a pedaços.

D'un temps ençà, però, la Pilota ha patit una transformació que pretén donar un pas endavant i aconseguir una modernització que garantisca la seua supervivència en una societat desarrelada i fortament mediatitzada, que oblida el seu passat i obvia tot allò que no surt per la televisió.

Amb aquest panorama, un grup de persones, totes elles amants i vinculades al món pilotari, s'arromangaren i es posaren a treballar per a abastir un camí de "no retorn", que esperem esdevinga en la millora i la professionalització del nostre esport.

Tres han estat els elements que s'han conjugat per posar en marxa aquesta transformació:

- La potenciació per part de la Federació Valenciana de Pilota d'escoles de Pilota, tornejos, així com la col·laboració amb la Conselleria d'Educació i els col·legis per a apropar la Pilota als xiquets i xiquetes, fent-la un esport atractiu de practicar.
- L'aparició de l'empresa ValNet, amb la professionalització dels millors jugadors del circuit. Garantint-los cobertura econòmica, tècnica i laboral. Tenint com a referent el model professional existent a Euskal Herria.
- I la imprescindible intervenció de la televisió, en aquest cas l'autonòmica. Retransmetent partides i oferint una cobertura informativa que faça de la Pilota una activitat mediàticament rentable.

Amb tot, molts són els passos que cal donar encara per a que aquests avenços siguen realitats de futur. I molts els punts que millorar, com l'apropament de la dona a un món dominat bàsicament per homes, o perquè la televisió relega la Pilota al segon canal autonòmic (Punt 2) en hores de poca audiència i amb partides en diferit, o perquè el president de la Generalitat Valenciana no es digna ni a assistir a la final del trofeu que porta el seu nom.

Aquest llibre que avui vos presente preten ésser un granet de sorra més en totes aquestes voluntats, posant en comú l'opinió de la gent de la Pilota, per a avaluar errades i trobar punts de millora.
Purificació Mascarell i Paco Cerdà, amb la col·laboració de la Universitat i l'Ajuntament de València, han realitzat un acurat i magnífic treball d'entrevistes anomenat La revolució va de bo! La modernització de la pilota valenciana, que fa un repàs per la història viva de la Pilota. Un anàlisi del passat, del present i del futur del nostre esport a partir de les opinions dels seus protagonistes: responsables polítics i federatius, pilotaris, trinqueters, empresaris i periodistes. Tots i totes avaluen i donen la seva opinió sobre un món desconegut fins ara per a la gran majoria de la nostra societat.
Lluny han quedat els temps en que les travesses i les propines eren el nucli sobre el que pivotava la Pilota valenciana. Ara, malgrat la seua pervivència, queden en un segon lloc donant protagonisme a la professionalització i l'espectacle, portant l'esport de la Pilota del segle XIX directament al XXI.
La revolució ha començat, així doncs, va de bo!.

(1) Travesses: apostes que es produeixen entre el públic assistent a les partides.
(2) Propines: diners que els apostadors forts donen voluntàriament als pilotaris guanyadors.

The Beatles i el Cirque du Soleil

2009-11-07T10:51:00.006Z

Ahir, fent un zapping d'aquests que fas un divendres a la nit, avorrit de veure que la programació és lamentable, vaig trobar, al segon canal del Plus, un meravellós reportatge (m'encanten) sobre el "com es va fer" l'espectacle The Beatles Love del Cirque du Soleil. Una combinació perfecta; la màgia i la creativitat del circ amb la base musical del que és, provablement, el grup més important i influent de la història de la música moderna. O a l'inrevés, la màgia dels Beatles amb la base artística del Cirque du Soleil. Tota una delícia, no sols per als fanàtics dels 4 de Liverpool, sinó per a qualsevol persona que estime la música i vullga viure una experiència única. Lamentablement, no se si aquest espectacle rondarà algun dia per les nostres terres, però si no és així, intenteu baixar-vos el documental (no se com es diu) perquè paga la pena.
Ací vos deixe un aperitiu.

Entrevista a Mavi Muñoz. -Accent 164-

2009-10-28T17:24:00.005Z

He tingut l'oportunitat d'entrevistar per a l'Accent a Mavi Muñoz, mare de Carlos Palomino i presidenta de l'Associació de víctimes del feixisme, el racisme i l'homofòbia. Tot un exemple de dignitat i lluita. Espere que vos agrade, ja em dieu que vos sembla. Clickeu ací

Remi gogoan zaitugu

2009-10-19T19:05:00.002+01:00

En record del germà d'un gran amic que tinc a Euskal Herria. Mikel, Ane maite zaitut!.

L'assemblea Cremats anuncia...

2009-10-15T17:16:00.002+01:00

Proper dissabte 17 d'octubre barri del Raval Xàtiva. Més info ací

El Terra obri a migdia. Nou horari!!.

2009-09-29T10:40:00.010+01:00

A partir del proper dilluns, 5 d'octubre, el C.S Terra de Benimaclet obrirà les seues portes a migdia. Ja sabeu si voleu gaudir de bona cuina casolana i valenciana no dubteu en visitar-nos. (C/Baró de Sant Petrillo 9)

Entrevista a Galeano.

2009-09-28T10:57:00.003+01:00

Avui Público entrevista a Eduardo Galeano. L'escriptor uruguaià està a l'Estat Espanyol per a recollir la medalla d'or del Cercle de Belles Arts. L'entrevista ací.

De concerts polèmics i primeres files.

2009-09-24T14:52:00.005+01:00

Ja han donat la volta al món (i ací, a l'Estat Espanyol, més encara), les imatges d'un Miguel Bosé exaltat enfrontant-se a les autoritats cubanes perquè, suposadament, aquestes pretenien posar en primera fila del concert per la pau a membres de les Juventuts Comunistes de l'ílla. "Nos vamos, no se hace el concierto..." li arribe a entendre. És un punt més en tota la polèmica que a despertat el concert que Juanes i els seus amigatxos han celebrat a la plaça de la Revolució de l'Habana. Supose que tots n'heu sentit parlar, sinó Pascual Serrano ho explica d'allò més bé al seu blog i a Rebelion.org.
El cas és que, mentre els mitjans des-informatius omplen noticiàris i fulls de periòdic parlant de l'oposició de Bosé i del "plante" dels artístes a les autoritats cubanes, ací, a casa nostra, això de col·locar representants polítics, amigots i llepons de tota índole en primera fila és una cosa super normal. I no vaig a dir ací que és una cosa única del PP; més bé és una cosa de tots els pobles i ciutats, mane qui mane. Que alce la mà qui haja vist les dues típiques files amb el cartellet "Reservat a autoritats", ja la podeu baixar. Només cal veure els concerts de la Fira de Xàtiva o qualsevol esdeveniment que es celebre en altres llocs.
La questió és tirar merda sobre l'ílla i contra els cubans. I de pas, fer-li l'ullet a la disidència de Miami i a tots els mitjans que s'han llençat contra Juanes i el seu concert. Recorde, que no fa molt en féu un a la frontera colombiana amb el mateix lema i en eixe moment ningú és va posar les mans al cap. I per favor, que ningú em diga allò de Colombia és un país democràtic, Cuba no. Hipòcrites!.

Publicat a l'Accent 162.

2009-09-22T12:06:00.003+01:00

Comença el judici per l'assassinat de Carlos Palomino.

Ha començat a l'Audiència Provincial de Madrid el judici contra Josue Estebanez, el militar neonazi que en novembre de 2007 va assassinar d'una punyalada el jove antifeixista Carlos Palomino Muñoz. El judici va arrencar el passat 14 de setembre.

Els fets es remunten a l'11 de novembre de 2007, quan un grup de joves, convocats per la Coordinadora Antifeixista de Madrid, es dirigien al barri d'Usera (amb una població de gent nouvinguda força important) a realitzar una concentració solidària en resposta a una manifestació de caràcter xenòfob convocada pel partit ultradretà Democràcia Nacional. En coincidir al vago del metro el grup d'antifeixistes i Josue Estebanez, aquest darrer va treure una navalla i va apunyalar directament Carlos Palomino al cor. Dues persones més van resultar ferides de gravetat quan intentaren treure-li la navalla. Aprofitant la confusió que es va crear, Estebanez va poder sortir de l'estació al carrer, on va ser detingut per la policia. Mentrestant, Carlos moria dessagnat sense que les asssitències sanitàries pogueren fer res per salvar-li la vida.

En aquesta primera sessió del judici va declarar l'imputat, dos testimonis protegits i la mare de Carlos, Mavi Muñoz. L'acusat va assegurar que es sentir amenaçat i per això va treure la navalla i va agredir a Carlos. També va declara que no es dirigia a la manifestació convocada per Democràcia Nacional; d'aquesta manera, es va contradir amb la seua primera declaració, quan havia reconegut que sí tenia intenció d'assitir-hi i que en aquell moment es dirigia al barri d'Usera. En el judici també li van preguntar si es considerava un patriota, i ell va respondre que sí, i que per a ell un patriota és aquell que s'alegra quan guanya la selecció espanyola de futbol.
Per la seua banda, Mavi Muñoz va explicar que havia parlat amb el seu fill sobre la possibilitat que hi hagueren problemes a la concentració pels possibles enfrontaments amb els feixistes, i va ser contundent davant la pregunta que se li va fer sobre el caràcter violent del seu fill, responent que ací no està jutjant-se a Carlos, sinó el seu assassí.

Dimecres i dijous varen declarar altres testimonis i es va visionar el vídeo que gravaren les càmeres del metro i on es pot veure el moement de l'agressió i els moments de caos i confusió que es van produir després.
Durant tots els dies del judici s'han concentrat fora del jutjat centenars de persones per recolzar la família de Carlos i per denunciar que aquest és un crim de caràcter ideològic i no una baralla entre bandes rivals. Els concentrats també van denunciar la impunitat amb la que actuen els grupuscles feixistes i neozacis a Madri. Es preveu que aquestes concentracions es repetisquen durant tots els dies que dure el judici.

Manifestació en record de Carlos.
El passat dissabte 12 de setembre, familiars, amics i persones vingudes de tot l'estat espanyol recorregueren els carrers de Madrid sota el lema "Carlos, ni olvido, ni perdon", en vistes al judici. Vora 6000 persones sortiren del barri d'Usera (on es dirigia Carlos el dia del seu assassinat) fins a la parada de metro de Legazpi (on va morir). Amb un fort dispositiu policial i sense cap incident significatiu els assitents recordaren el jove antifeixista i l'homenatjaren quasi dos anys després del seus assassinat.

Emulant a la Roser Ortiz.

2009-09-15T19:13:00.006+01:00

Gatillazo, Alcorcón festes'09

mis cosas
mi mundo
mis manias
y yo!

Les llums del futur.

2009-09-10T10:37:00.003+01:00

El present d'Hondures és fosc, però fa temps que el futur de SudAmérica té milers de minúscules llumenetes...Només té 10 anys. Impresionant.

Quin personal!

2009-09-09T09:43:00.005+01:00

És una foto manipulada, dues fotos en una; coses del Mundo i Pedro J. Ignacio Escolar ho conta al seu blog. Però jo només vos la pose perque veure a aquests personatges amb el puny en alt, amb eixe posat revolucionari no se si és graciós o ofensiu, potser les dues coses a l'hora. Quin personal!.

Las hijas de Erin, Voces de mujeres de Irlanda del Norte.

2009-08-31T16:31:00.015+01:00

Com en qualsevol conflicte polític, al Nord d'Irlanda les dones han tingut un paper fonamental en la lluita. En la seua condició de mares, mullers, germanes i, sobre tot, com a militants i activistes en la cerca de la justícia i la veritat, han estat el puntal sobre el que s'ha sostingut la comunitat republicana durant els anys més durs dels Troubles. Aquesta condició, però, ha estat silenciada, quedant en un segon plànol respecte als seus companys. I respecte a la informació que ens arriba a nosaltres sobre el conflicte.

Els abusos i les violacions als drets civils, per part de l'exercit britànic, de la RUC (Real Policia de l'Ulster en les seus sigles en anglès) i dels grups lleialistes, han estat una constant en les zones republicanes durant dècades.

Las hijas de Erin recull els testimonis de diferents dones nord irlandeses que en la seua condició de membres de la comunitat republicana han patit situacions de violència sobre elles mateix o sobre els seus amics i familiars.
Silvia Calamati, periodista i escriptora gran coneixedora del conflicte irlandès, ha volgut donar-los veu a i reflectir les emocions i el patiment d'unes dones que s'han vist obligades a prendre el carrer i alçar la veu per denunciar situacions d'una violència i d'una injustícia descomunal. Han patit repressió, presó, violacions, atemptats, discriminació i mort, quedant al voltant de tot açò un silenci complice i devastador que les mata poc a poc.
El llibre recull 21 declaracions, ordenades per temàtiques socials, que engloben des de el món del treball i la visió dels fills i filles del conflicte, fins la vida a la presó i les lluites al carrer per la justícia i la solidaritat.
Amb molta claredat, dignitat i lluny de qualsevol dramatisme les vivències d'aquestes dones ens fan sentir admiració i solidaritat amb elles.

L'autora explica que no es va sentir amb ànims de publicar el llibre, per com d'impactants i desgarradores són algunes de les històries, fins que una de les entrevistades, l'advocada Rosamary Nelson, fou assassinada amb un cotxe bomba col·locat per un grup paramilitar lleialista. Aquest fet la va motivar a publicar aquest interesant llibre que ens mostra el conflicte des d'una altra perspectiva, ben diferent a la que coneixiem fins ara.

Publicada a l'Accent 161

Prou censura!.

2009-08-23T17:29:00.006+01:00

El proper dissabte 29 d'agost, el Cesc Freixas ha d'actuar a Figueres al festival Acústica de Figueres. Les forces reaccionaries (Ciutadants i PP) de la ciutat empordanesa han posat en marxa la seua maquinària demagògica de desprestigi i han fet un escrit demanant que el Cesc no actue. Al·leguen que defensa a grups terroristes com Terra LLiure, i l'acusen de ser un radical i un violent; la mentida i la demagògia al poder!.

Qualsevol que conega al Freixas o que haga escoltat les seues cançons sap que aquests arguments són un maniobra política per a desacreditar al cantautor català i l'opció política que defensa. Si haguera de qualificar l'obra d'en Cesc només s'emacuden paraules com tendresa, solidaritat, lluita, estima, amor, però mai violència.

Aquest atac no és cap a una persona en concret, ni a la seua obra, sinó que va dirigit cap a tot allò que representa i cap a totes aquelles persones que pensem que aquest món l'hem de contruir sense injustícies i dient a les coses pel seu nom.

Avui és el Cesc, demà podem ser qualsevol de nosaltres.

Contra la manipulació i la mentida, tot el meu suport al Cesc Freixas i a la seua música. Forta abraçada.

La font del LLeó.

2009-08-12T15:01:00.006+01:00

Caminem un poquet més i fem uns glops a la Font del Lleó, que l'aigua sempre corre molt fresqueta.

Contra la demagogia xenòfoba!

2009-08-11T16:40:00.008+01:00

Umberto Bossi, soci polític del putero Berlusconi i líder de la feixista Lega Nord, ha defensat la caçera i captura a l'immigrant -il·legal-, que s'està duent a terme en Italia, amb aquesta frase que despren demagògia pels quatre costats: Els immigrants italians anavem a treballar i no a matar a gent.

Umberto, Umberto, Umberto, que poca memòria tens. Se t'oblida que una de les xarxes criminals més importants que han operat durant dècades als EUA (el país amb el major nombre d'habitants d'origen italia juntament amb Argentina del món) ha estat la màfia formada pels clans italians que emigraren a principi del segle XX.
Aquest personatge haurà de llogar del vídeoclub més proper la magnífica trilogia que Coppola va fer de la família Corleone i així se li refrescarà la memòria sobre que feien alguns dels seus compatriotes a altres parts del món.
Posat a ser demamgogs...

Fotos.

2009-07-30T18:43:00.003+01:00

Ací vos penge dos fotografies que vaig fer i que m'agraden molt. Una és des de la terrassa del pis nou i l'altra de ruta pels carrer de Barcelona. Ja em dieu que vos semblen i quina vos agrada més.

Rambla avall.

2009-07-29T10:56:00.002+01:00

Trepitges les llambordes amb elegància, amb l’elegància que sols tu tens. Les forces ja et manquen, carregada amb les borses de la compra, dues en cada mà, equilibrada, clar que sí!, com ets tu, aqueix equilibri que et fa ser pacient, tranquil•la, però a l’hora decidida i valenta. Estàs acalorada, el sol que cau a aquestes hores del migdia provoca això mateix. El carrer és ple de gom a gom, turistes que volten pels carreronets cercant la imatge única; la imatge que els recordarà per sempre el viatge que feren un cop a aquesta ciutat infinita, un racó, un cantó, un moment i un record; tot plegat formant una imatge subjectiva i pròpia.
Continues baixant rambla avall, quasi ensopegues amb un d’aquest anglesos que a aquestes hores ja puja cuit de cervesa i de sol. L’evites àgilment, sense perdre la trajectòria que marca el teu pas i el teu destí. Una borsa amb verdures, la carn, fruita de temporada, ha fet bon oratge i les lletugues semblen perfectes, d’un verd que enamora. I eixe meló d’Alger que en fotre-li el ganivet esclatarà perquè està al punt; ni verd, ni madur.
Una bufadeta del ponent que bufa avui et mou la faldilla de fil estampada que dus, i el davantal és mou a l’hora com si no volgués ser-ne menys, com si ballés un dansa amb la faldilla, que bé et queda eixa falda!, potser també és un apreciació subjectiva. I és que l’amor té eixes coses, allò que estimem ho mirem amb altres ulls i per a tu, Bruneta de la meua vida, en tinc uns de ben oberts i ben considerats. Això sí, menuts. No són com els teus que quan miren –quan em miren- em maten Bruneta, m’afusellen i jo feliç i babau no se que dir i aparte la mirada per vergonya a que tu em digues alguna cosa i jo..., jo no sabria que respondre’t. Però tu em mires de reüll i fas un somriure maliciós i picardiós. I saps, saps ben bé Bruneta, que jo em passe les hores esperant que passes rambla avall, i quan et veig baixar carregada amb les borses, amb la faldilla, les espardenyes i eixa brusa que t’insinua la fermesa sobre la que recolzaria la meua passió si tu em deixares, Bruneta del meu cor, el meu dia és una mica més feliç. Encara que només siga perquè tu has baixat per la meua rambla, la que jo guaite cada dia des del balcó de ma casa.

Ten braves men & Hunger.

2009-07-27T11:27:00.009+01:00

Han passat 28 anys però en la memòria de les comunitats republicanes del nord d'Irlanda encara hi són ben presents. El seu coratge i la seua determinació són avui un referent per a molts irlandesos. Els seus rostres recorden temps duríssims i no tan llunyans; temps de lluita i de mort; temps de resistència.

Bobby Sands, Francis Hughes, Raymond McCreesh, Patsy O'Hara, Joe McDonnell, Martin Hurson, Kevin Lynch, Kieran Doherty, Thomas McElwee, Mickey Devine foren protagonistes de la vaga de fam que el col·lectiu de presos republicans dugué a terme en la presó de màxima seguretat de Long Kesh entre el 1 de Març i el 20 d'agost de 1981. Aquests braves men perderen la vida en demanda del dret a ser considerats presoners polítics que el govern britànic els va denegar per considerar-los criminals i assassins. Els blocs H eren caus de tortures i vexacions, eren un infern on els maltractes eren el pa de cada dia i on els presoners republicans van haber de suportar condicions infrahumanes, agreujades per la seua decisió de no retrocedir ni un pam en les seues conviccions i no claudicar davant un govern -el de Margaret Thatcher- que els tractava com si foren animals. En Un dia a la meua vida Bobby Sands escriu:

"...Nu, em vaig aixecar i a través de les ombres vaig creuar la cel·la fins al racó per orinar. Feia un fred mortal. La pudor va augmentar per recordar-me la meua situació. El terra estava humit i enganxós en alguns llocs. Hi havia munts de deixalles escampats per la cel·la i, en la foscor, figures horripilants em cridaven des de les circumdants, brutes i mutilades parets. La pudor d'excrement i d'orina era forta i persistent. Vaig aixecar el petit recipient d'aigua d'entre les deixalles i vaig provar de fer u glopp matutí, en un esforç inutil per eliminar el sabor fastigó de le meua gola. Déu meu, quin fred que feia!."

"Era un gran divertiment. Tothom es moria de riure, excepte jo, mentre em plovia una descàrrega de cops de puny sobre el cos nu. Em retorçava de dolor. M'agafaven més fort a mesura que cada bufa trobava la seua destinació. M'esclafaven la cara contra la taula, i vaig esquitxar-la de sang. Estava atorditi adolorit. Llavors em van arrossegar fora de la taula i em van deixar caure a terra..."

28 anys després una pel·lícula ens mostra tota eixa violència i ens deixa veure que passava rere les parets d'aquella presó. Dirigida per Steve McQueen, amb guió de Enda Walsh i protagonitzada per Michael Fassbender, Hunger és un cop damunt la taula, una revelació, una història real, dramàtica i dura, molt dura. La pel·lícula monstra els darrers mesos de la vida de Bobby Sands -encarnat en Fassbender-, la decisió d'engegar la vaga de fam que portaria a al mort a ell i a nou companys més, les condicions de vida dels presos republicans, els abusos dels guardies i l'ambient de por i violència que regnava als caus de la mort. Amb moments molt durs i dramàtics Hunger vol donar testimoni d'uns fets que són desconeguts per a gran part de la societat i que deixen en evidència al tot poderós imperi britànic. Guanyadora del premi Càmera d'Or del Festival de Cannes 2008, aquest film colpejarà fort en les conciències de molts de nosaltres. Espere que la podeu veure aviat.

Que els carrers s'ompliguen de música.

2009-07-20T10:32:00.012+01:00

LLig al diari: Multan con 700 euros a una mujer por tocar el violin en la calle. Punxe sobre la notícia per a llegir-ne més: El ayuntamiento de València considera que es una infracción leve. Ja ho veig més clar i, la veritat, no em sorpren. La dona haurà de pagar-li a l'ajuntament de València, regit per una colla d'analfabèsties amb rita Barberà com a directora d'orquestra, cent euros per cadascun dels dies que ha gosat fer sonar un instrument als carrers de la ciutat dels grans esdeveniments. Delicte majúscul si el comparem amb altres que circulen per aquesta ciutat relacionats amb trages de Milano, amiguets de l'ànima i financiacions mafioses. Però en èpoques de crisi tota pedra fa paret i el consistori ha de recollir per on pot, encara que siga robant-li a una pobra músic 700 euros, no entenc un altre motiu. Pot ser, també, que siga una qüestió estètica i la dona no quedés bé al carrer Colon i "alterava" la imatge "meravellosa" d'aquesta rambla.

Val a dir, que tot i que l'ajuntament de València pot ser capdavanter en fotre la pata i reprimir de la forma més cutre, no és l'únic que ha comés vexacions -sí, vexacions- d'aquest tipus. En moltes altres ciutats també s'impideix tocar a la gent pel carrer o se'ls obliga a tocar en llocs concrets de la ciutat per donar una imatge de cara en fora, als turístes.

Com a aficionat a la música sempre he pensat que tocar al carrer ha de ser una sensació brutal, és una demostració de llibertat i de generositat magnífica. Si la música està ben feta i ben interpretada és un plaer, que fins i tot et pot alegrar un instant d'un mal dia al treball, a classe o a la teua vida. Per això em sembla un acte fastigós i egoista que l'ajuntament multe a una músic que només ens volia alegrar un poc l'existència a canvi, la majoria de vegades, d'un simple somriure.

*Demane disculpes a totes aquelles persones que entreu sovint a aquest raconet pel temps que he tardat en actualitzar. Gràcies i forta abraçada a tots i totes.

Público també censura.

2009-06-21T13:02:00.003+01:00

Sóc lector de Público des dels seus inicis, m'agradava -ara ja no tant- la línia editorial i, sobre tot, els seus columnistes, encara que hi han temes sobre els que m'agradaria veure un altre punt de vista no tan "políticament correcte". Per això, em preocupa i no m'agrada gens aquesta informació que he llegit a Rebelión.org. Espere que gaudiu l'entrevista i extragueu les vostres pròpies conclusions.

Notícies des del nord d'Irlanda.

2009-06-20T16:12:00.007+01:00

En les darreres setmanes, dues notícies han impactat positivament en la comunitat republicana del nord d'Irlanda.

La primera: La victòria de la candidata del Sinn Féin, Bairbre de Brún, a les eleccions europees del passat 4 de juny (ací es votava aquell dijous). És la primera vegada en la història del Nord d'Irlanda que una candidat/a republicana/nacionalista guanya unes eleccions. Amb 126.184 vots, el 26%, l'opció del Sinn Féin s'ha fet amb les eleccions. La victòria, però, ha estat propiciada bàsicament per la divisió entre les opcions del vot unionista, que aquesta vegada s'ha repartit bàsicament entre l'històric DUP (88.346 vots) i el TUV (66.197 vots) de l'antic militant i eurodiputat pel DUP Jim Allister, que va trencar amb el seu partit per a crear aquesta nova marca més radical i immovilista. Amb aquests resultats es trenca amb la tradicional hegemonia del vot unionista a la regió.

I la segona: La UVF (Força de Voluntaris de l'Ulster, en les seues sigles en anglés), una de les grans forces paramilitars unionistes del Nord d'Irlanda junt a l'UDA (Associació en Defensa de l'Ulster), ha anunciat un procés de desarmament. Segons ha informat als mitjans de comunicació el general canadenc John de Chastelain, cap de la comissió d'Observació Internacional Independent, l'UVF entregarà en breu el seu arsenal i comunicarà als seus membres la decisió, probablement abans d'agost. A aquest grup, un dels més senguinaris de la facció unionista, se li atribueixen uns 500 assassinats i moltes desaparicions de ciutadans republicans/nacionalistes.

Fotos.

1. Cartell del Sinn Féin, extret d'internet.

2. Mural a ShanKill road, barri unionista/lleialista fronterer amb West Belfast.

Stop racist attacks!!

2009-06-17T12:06:00.008+01:00

Em telefona mon pare, està preocupat. Ha escoltat per la ràdio que a Belfast s'han succeït una sèrie d'atacs racistes a famílies romaneses i, per aquella preocupació universal que tot pare o mare té pel seu fill (sobre tot, quan aquest està lluny de casa), m'ha telefonat per saber si jo estava bé i per saber que collons havia passat.

Coincidències de la vida, els atacs s'han produït al mateix carrer on vivim, Belgravia Avenue; concretament al numero 14, nosaltres vivim al 21. Tot va començar la setmana passada. Durant dos nits seguides, un grup de nou o deu adolescents rebentaren amb pedres i pals les finestres i les portes de la casa on viuen els veïns romanesos. Nosaltres no ens adonarem de res fins que veierem els vidres trencats pel terra i les finestres rebentades. El dissabte a la tarda, un altre veí anava porta per porta repartint un manifest on explicava els fets i demanava solidaritat i col·laboració a tots per a fer-los front; també es convocava a totes a una concentració pacífica per al dilluns. Eixa mateixa vesprada, just després de parlar amb el veí, escoltarem crits i veierem per la finestra el grup de joves que havien tornat carregats de pals i pedres que llençaren contra les families que es trobaven en aquell moment al carrer. "Ràpidament" arribà la policia i el grup de covards va fugir per un dels carrerons que envolten el carrer. Nosaltres bocabadats i sense saber com reaccionar. Aquella nit el carrer es va omplir de policia que controlava qui entrava i qui sortia de la zona, les famílies afectades totes al carrer sense poder dormir per la por.

El dilluns, mentre les veïnes ens concentravem per demostrar el nostre rebuig a aquesta gentola i la solidaritat amb les veïnes afectades, tornaren a aparèixer. Llençaren ampolles de vidre contra els assistents i fugiren corrents. Un grup de veïns anaren darrere però no els pugueren agafar. Com no, la policia va arribar minuts després dels fets, sempre tan oportuns.

Ahir a la tarda, hi havia una assemblea de totes les famílies romaneses que viuen per la zona, volen estar junts, es senten més segurs i forts. Moltes de les veïnes ja els hem dit que estem per al que necessiten i que tenen tot el nostre recolzament.

Segons ens han explicat, els "cerdets" s'identifiquen com a membres de Combat 18, grup paramilitar neo-nazi molt famós al Regne Unit i molt pròxim a NP (National Party) partit d'extrema dreta britànic. També ens han dit, que aquests són adolescents (entre 15 i 16 anys) però que són enviats per gent més gran per a fer el treball més brut, ja que aquests no tenen antecedents i no els pot passar res si els detenen. Molt valents els cerdos, com sempre.

No esperava tenir que escriure sobre açò tan lluny de casa, però com sempre el feixisme et sorpren quan menys t'ho esperes. Allà i ací, contra el feixisme ni un pas enrere.

A la Notícia podeu veure el grup de veïns que intenta agafar els feixistes el dilluns a la tarda. La caseta blanca de la dreta és on vivim nosaltres.

My first week in North of Ireland.

2009-06-10T17:42:00.050+01:00

Quan Gerry Adams, líder històric del Sinn Féin, va comparèixer davant els mitjans de comunicació després de signar, in extremis, els acords de Divendres Sant o Acords de Belfast (14 d'abril de 1998) entre el govern britànic, el govern irlandès i diferents partits polítics nord irlandesos, va dir que el més fàcil de tot el problema era signar eixos acords, el més difícil, però, construir una pau que durés i que posés fi a tots els anys de conflicte; respectant els punts clau de l'acord que s'acavava de signar.

Han passat més de 11 anys des d'aquelles declaracions i les coses al nord d'Irlanda han canviat. La violència ha disminuït considerablement entre les dues faccions (republicans i unionistes), les tropes britàniques, tot i que l'ocupació és manté, ja no patrullen els carrers i Belfast, almenys per als estrangers, és una ciutat oberta al món.

Així però, la realitat dista molt de ser tan meravellosa com almenys pareix a ulls d'un visitant. Els acords, almenys per la part britànica i unionista, s'han incomplert repetidament i cada vegada que s'ha volgut donar passes endavant, la violència entre les dues faccions s'ha repetit constantment. Tot i que la part més mal parada, com els darrers 800 anys, continua sent la repúblicana/nacionalista irlandesa. La violència ha deixat de ser política, per passar a ser violència futbolera o comú. Eufemismes que amaguen un rerefons d'anys i anys de dominació britànica i resistència republicana. Sense anar més lluny, la setmana passada, poc abans d'arribar jo ací, un grup de 30 individus, identificats com a unionistes aficionats del Glasgow Rangers, assassinaven d'una pallissa davant de la seua dona i fills a Kevin McDaid, aficionat del Celtic i membre reconegut de comunitat catòlica de Coleraine (comptat de Derry), mentre cridaven: Som de l'UDA (Associació de defensa de l'Ulster) grup paramilitar lleialista. El seu fill a declarat que prop dels fets hi havia una patrulla de la policia que no va fer res per evitar el linxament, així estan les coses.

Caminar pel centre de Belfast és fer-ho per una ciutat europea, amb comerços, cafeteries, restaurants, centres comercials i una oferta cultural envejable. Però quan hom s'allunya d'aquest centre, on es mesclen les dues comunitats, i s'apropa als barris, veu ràpidament que eixes ferides històriques continuen vigents i resten en una extranya calma que sembla que en qualsevol moment poden encendre una nova flama de violència.

La ciutat està dividida en quatre zones: East Belfast i South Belfast de majoria unionista i West Belfast i North Belfast de majoria republicana nacionalista, encara que en les quatre zones es localitzen grups d'ambdues comunitats, això sí separades per murs, càmeres i centenars de metres de filferro.

La primera tarda que vaig voltar per Belfast vaig fer una xicoteta incursió en East Belfast i vaig comprovar com les Union Jack, les làpides commemoratives, els mausoleus i els murals amb encaputxats, fussells i símbols dels grups paramilitars, que durant dècades han estat recolzats pel govern i els serveis secrets britànics, adornaven el barri. L'atmosfera: freda, distant i solitària pels seus carrers. El capvespre ajudava a fer-la més melancònica i desconfiada.

El moment més impactant i emotiu, però, ha estat la visita guiada per West Belfast, barri republicà. El tour et fa una volta pels llocs més significatius del conflicte polític al barri, seguint Fall Road, carrer principal. Els murals que adornen moltes de les parets de les cases, a diferència de la part unionista, on són més violents, no tenen eixe aspecte tan fantasmagòric i eixa violència implicita. Encara que també, com a East Belfast, els mausoleus i les làpides descansen en molts racons del barri.

Moltes són les històries que tenen per contar aquests carrers i aquest murs, molta violència i molta mort. Però hi ha dos que, almenys a mi, m'han deixat una sensació de tristesa i m'han fet pensar aquest dies.

La primera, la de Ciaran Nugent. En la dècada dels seixanta i setanta del segle passat, els britànics tractavem als militants de l'IRA (Irish Republic Army) com a presoners de guerra i eren recluits en un camp de concentració situat a les a fores de Belfast. El govern britànic va decidir crear els blocs "H" a la presó de Long Kesh, mòduls de màxima seguretat on els militants de l'IRA serien reclosos a partir d'eixe moment. En aquest mòduls, els militants deixavem de ser presoners de guerra per passar a ser presoners comuns, per tant havien de dur l'uniforme que els donavem. Els volunteers de l'IRA veieren que la condició de presoners comuns els anava a portar conseqüències negatives envers la consideració que el poble, que fins a eixe moment els recolzava a mort en la lluita, anava a tenir sobre ells, anavem a pedre legitimat. Ni eren, ni es consideraven delinqüènts, eren freedom fighters i no anavem a donar-li eixe plaer a les autoritats britàniques. Nugent fou el primer militant empresonat que es va negar a dur l'uniforme reglamentari de presoner i tan sols es tapava amb dues mantes. Començava així la rebelió dels homes-manta (Blanket protest), des d'aleshores també es negaren a anar al bany, fent les seus necessitats a la mateixa cel·la i escampant-les per la paret. Aquesta mesura tan desagradable la prengueren perquè era durant els viatges al patí i als banys quan els carcellers aprofitaven per fotre'ls pallisses i maltractar-los. De la mateixa manera tan "bruta" volien denunciar la seua situació i que el món coneguera el que passava dintre d'aquells mòduls. (El vídeo que vos penge es pot veure a aquests homes amb les mantes i la merda per les parets). Malauradament, Ciaran Nugent fou trobat mort en l'any 2000 en un riu víctima de l'alcohol, trista via de fugida que va triar per pair els records i tot el que va viure en aquella època.

L'altra història, com no, és la de Bobby Sands. El comandant Bobby Sands, com molts de vosaltres sabeu és, probablement, el militant més conegut de l'IRA arreu del món. Sands va iniciar en 1981 una vaga de fam junt a altres companys per a demanar certs drets a les autoritats ocupants. Veient que la primera vaga de fam, iniciada per Brendan Huges i altres sis companys i la protesta dels homes manta tan sols havia portat falses promeses per part del govern de Margaret Thatcher i quasi porta a la mort a Sean McKenna, l'1 de març de 1981, Sands iniciava una vaga de fam indefinida que el portaria a la mort -sabuda- seixanta-sis dies després del seu inici amb vint i set anys. Les demandes eren: status de presoner de guerra, no dur l'uniforme de presoner comú, dret a organitzar el temps i els horaris, dret a reunir-se, una visita i una carta setmanal i la restitució de tots els drets perduts durant la protesta. L'estratègia, després de la jugada fosca de la "Dama de Ferro", era que comencés la vaga un pres cada quinze dies. El resultat final fou: 75 militants es presentaren voluntaris, deu vaguistes morts, entre ells Bobby Sands, i altres en coma a les portes de la mort, només l'escandol internacional i les pressions de la gerarquia catòlica a les famílies per alimentar els presos, posaren fi a la vaga -en contra la voluntat dels presos-. Durant el temps que estigué en vaga de fam i gràcies a una jugada estratègica del moviment republicà, Sands fou presentat com a candidat al parlament. Va guanyar eixes eleccions i es va convertir en membre del parlament fins a la seua mort el cinc de maig de 1981. Però Bobby va passar a història no només per ser un membre de l'IRA que va portar una vaga de fam fins a les darreres conseqüències, sinó que fou un personatge molt popular i admirat en la comunitat republicana. Tot i la seua juventut, era la segona vegada que passava per la presó, va escriure poemes (els escrivia en paper de fumar que s'amagava a l'anus per a poder-los treure dels mòduls "H", va aprendre i ensenyar gaèl·lic i es va convertir en tot un símbol de les reivindicacions dels presoners de l'IRA i de la causa republicana. Hi ha una frase seua que adorna un mural commemoratiu que es pot veure des de Falls Road que diu: La nostra venjança serà el somriure dels nostres fills. (Al vídeo també surten imatges de les revoltes que va desencadenar la seua mort i el seu soterrar).

Són només dues històries dels milers que pot contar aquest trosset de la terra d'Irlanda. Una terra que té entre els seus símbols la bandera tricolor. El verd de la tradició gaèl·lica/celta, el taronja (orange) de la tradició protestant i el blanc que significa la pau entre les dues parts. Una bandera que oneja en moltes parts del nord d'Irlanda i en molts barris i carrers d'aquesta extranya ciutat anomenada en gaèl·lic Béal Feirste, malgrat que, enacara, avui, són una terra ocupada per l'invasor britànic.

Fotos:

1. A prop del port, creueant des del centre de la ciutat a East Belfast.

2. City Hall, centre de Belfast.

3. Mural Unionista en un col·legi d'East Belfast.

4. Mural que recorda a Kiran Nuget, primer militant que es va negar a vestir la roba de presoner comú. Falls Road, West Belfast.

5. Part del mur que envolta West Belfast. En algunes parts arriba als 12 metres d'alçada i té 4 quilometres de llarg.

6. Mural recordant a Bobby Sands pintat en la paret lateral de la seu del Sinn Féin.

7. Làpida que recorda els vaguistes i els dies que aguantaren fins a la seua mort. Mausoleu als volunteers caiguts en la lluita, cementeri catòlic de West Belfast.

Belfast m'espera!.

2009-06-03T16:59:00.004+01:00

Aquest és el darrer post que penge abans de marxar cap a Irlanda del Nord. El proper espere poder escriure'l des d'una xicoteta habitació d'una caseta de Belfast.
Que vaja molt bé l'estiu i a cuidar-se molt!

Et recorde Jara.

2009-05-30T10:41:00.006+01:00

Com molts altres fou detingut i traslladat a l'estadi presó, a l'estadi de la por i la incertesa. Conten que els seus botxins, al saber que era Jara, Victor Jara, el cantautor del poble, la veu de l'obrer i el camperol, dels més necessitats, el torturaren a conciència. Conten que li tallaren les palmes de les mans, mentre li demanavem que tocara la seua guitarra. Eixa fou la seua única arma, junt a la paraula i la cançó. El seu pecat: cantar a la llibertat i a la igualtat, cantar als més pobres; als que no tenien res. Ara, quasi 40 anys després del seua assassinat, han detingut els seus torturadors i assassins. Afirmen que complien ordres, segur que en complien i ells són tan culpables com els que ordenaren la detenció, tortura i mort de milers de persones per la seua militància política, entre ells Victor Jara. Ell no era diferent a la resta, simplement era menys anònim i la seua obra, igual que el seu record, a perdurat per sempre en la memòria de molta gent. A mi m'evoca la saleta de ca ma iaia i a mon tiet Emili tocant Te recuerdo Amanda mentre jo, un xiquet que no podia estar-se quiet, l'obsevava bocabadat preguntant-me qui era eixa Amanda i qui havia escrit eixa cançó. Anys més tard ho vaig descobrir i encara avui els pels se'm possen de gallina a l'escoltar-la.

Iniciativa Internacionalista, la Solidaritat entre els pobles podrà presentar-se a les eleccions europees el proper 7 de juny

2009-05-21T23:58:00.006+01:00

El Tribunal Constitucional contradiu el Suprem i tomba la il·legalització d'Iniciativa Internacionalista.

Entre realitat i ficció.

2009-05-15T18:21:00.005+01:00

- ¿Quien silba?

- la gente, señor
- ¿que gente?
- los que han venido a ver el partido, la final señor
- ¿que partido? ¿que final?
- majestad, estamos en la final de la copa, de su copa, la copa del rey
- ams... ¿y que deporte es este?
- futbol señor, es futbol
- ams! ¿y que equipos juegan?
- Athletic de Bilbao y FC Barcelona, vascos y catalanes, señor
- ¿y porque silban?
- por que suena el himno nacional y una parte de ellos no se sienten representados. Muchos, incluso, lo consideran un símbolo de opresión, señor
- ¿que himno? ¿que opresión?, mire, no me maree. Hágame el favor, cuando todo haya acabado, me despierta.
- pe... pero no puede dormirse, toda España y parte del mundo estan viendo el partido y usted es el encargado de entregar la copa, su copa, al campeón una vez finalice el encuentro, señor
- pues una vez finalice el partidito de los cojones me despierta y hagame el favor de decirle a esta señora que aparte el brazo que me molesta.
- pero señor es la reina, su esposa
- pues eso, que quite el brazo. Y por favor, que dejen de silbar que no me dejan dormir. Silbiditos y copas, para eso estoy yo...

I va continuar dormint, somiant el somni plàcid del que no té més preocupació que viure i gaudir d'uns privilegis que ha heretat per la gràcia de déu y d'un general covard i assassí. Mentres, la gent, catalans, bascos i de molts altres indrets de l'Estat, a Mestalla, a les seues cases, bars i llocs d'encontre xiulaven un himne que provoca orgull en uns i a altres ens provoca fàstic. Llàstima no estar al camp per poder gaudir de la gran pitada, que serà recordada per molts anys, tot i la censura que la televisió pública espanyola va realitzar

El futur que ens esPPera?

2009-05-10T13:03:00.007+01:00

Alfonso Rus, president del la Dipu, alcalde de Xàtiva i analfabet funcional, entre moltes altres coses, va ser notícia fa unes setmanes per unes declaracions on qualifacava de "gilipolles" els professors i professores que empren les paraules gairebé i aleshores a l'hora d'expressar-se. Els anaven a rematar -per catalanistes i crítics-, va concloure en un mítin davant d'un públic que li reia les gràcies i li aplaudia els acudits (festival del humor) entre gamba i gamba. Avui, perdent el temps a la xarxa, he trobat aquest document visual d'un valor incalculable, per la seua "intel·ligència", el seu dinamisme i pels personatges que hi participen, però sobre tot per a fer-nos una idea del que ens espera si aquests del PP continuen ocupant tots i cadascun dels llocs de responsabilitat política al País Valencià, sempre, clar està, amb la complicitat i el recolzament del PSPV-PSOE. Fuster en faria un assaig segur. I vos puc assegurar que l'anàlisi seria magistral i profètic. Espere que rieu tan com ho he fet jo.

Topografia de la memòria.

2009-05-09T02:11:00.010+01:00

Victor Basterra és un tipògraf argentí que durant la dictadura militar (1976-1983) va ser detingut i torturat per la seua militància política a moviments gremials i de barri. Fou traslladat a l'Escola de mecànica de l'armada, escola d'oficials de la marina, tristament coneguda per ser el centre més important de retenció i tortura durant la dictadura criminal. La seua retenció tingué tres etapes. En un primer moment, fou penjat dels braços amb una manilles enganxades al sostre de la sala mentre li fotien tot tipus de cops i descàrregues elèctriques. Després, en una altra sala, tombat al terra, encapuxat i nigat de peus i mans devia mantenir-se quiet, immòbil, qualsevol moviment era respost amb un puntelló al cap per part d'un guardia que custodiava la sala. Finalment, el seu ofici el va salvar d'una mort segura. Els militars el van utilitzar per a que falsifiqués tot tipus de documents per a responsables i botxins de la dictadura, a canvi d'aquesta "col·laboració" la vida de la seua dona i la seua filla no corrien perill, eixe era el tracte. El procés era senzill, ells li donaven els papers i ell havia de fer 4 còpies de les fotos i confeccionar el document. El que no sabien és que Victor feia 5 còpies, una de les quals s'amagava entre els calçotets per a treure-la del centre i així guardar les cares dels torturadors. Amb aquesta acció va aconseguir extraure unes 70 imatges dels criminals i al voltant d'una decena de companys desapareguts. Després, aquestes proves foren utilitzades en el judici contra tot un seguit de responsables de l'episodi més negre de la història recent de l'Argentina i de la humanitat.
Em va sorprendre la valentia i la integritat d'aquest home que va tenir la sang freda, en un moment de caos i de dolor, jugant-se no sols la seua vida sinó la dels seus éssers estimats, de guardar proves que més tard van ajudar a inculpar a una colla de personatges foscos i cruels que sembraren de terror la vida de milers de ciutadants. Un testimoni que dignifica la lluita i el valor d'un home, d'una societat que malda per combatre els seus fantasmes i les seues pors més recents.

Aquest testimoni està extret del documental Topografia de la memòria realitzat per televisió de Catalunya i que recull les lluites per recuperar la memòria històrica en diferents parts del món. Des de SudÀfrica fins a l'Estat Espanyol, passant per l'Argentina, l'Alemanya post-nacisme i Itàlia. No oblidar per a que no es torne a repetir és la clau de tot plegat.

Mario Benedetti. Cuando la poesía

2009-05-01T16:39:00.003+01:00

En aquest nou viatge que he engegat descobrint la poesia, he descobert a Benedetti. Potser, una mica tard, ho se. Però diuen que més val tard que mai. L'escriptor passa per un moment delicat de salut i està ingresat a l'hospital. L'altre dia, junt a la notícia del seu ingrés, adjuntaven un poema inèdit, que ara vos reproduisc. Espere que vos agrade i que em recomaneu d'altres que té l'uruguaià escrits.

Cuando la poesía

"Cuando la poesía abre sus puerta
uno siente que el tiempo nos abraza
una verdad gratuita y novedosa
renueva nuestro manso alrededor
cuando la poesía abre sus puertas
todo cambia ycambiamos con el cambio
todos traemos desde nuestra infancia
uno o dos versos que son como un lema
y los guardamos en nuestra memoria
como una reserva que nos hace bien".
Cuando la poesía abre sus puertas
es como si cambiáramos de mundo

Ja està bé que ens pixen a sobre.

2009-04-29T09:46:00.008+01:00

Recordeu la València dels grans esdeveniments? La Comunitat projectada al món, gràcies a les obres faraòniques i la submissió total als capritxos del magnat de torn? Anavem a ser algú. Per fi els valencians anavem a deixar de ser simples "labradores ignorantes", per a convertir-nos en homes de negocis i personatges importants en l'escena econòmica i social mundial. La American's Cup, la F1, la MTV en hivern i en estiu i tot el que fera falta per a situar-nos en el mapa i enriquir els amigots del dels tratges de Milano & company. Ai! que grans ens les prometien, que bonic era tot allò, que il·lusió li feia a tot el món poder gaudir d'una gran regata que no fora la del cul del company de treball al que li cauen els pantalons, o de veure passar un bòlid a 300 km per hora un diumenge a les 8 del matí per baix de casa, o millor, veure als The Cure o als F. Ferdinand de franc ( de franc sí, pagat amb diners públics, que vos recorde: paguem tots!). Doncs bé, pareix que tot açò a arribat al seu final. Els de la Copa de l'América no es posen d'acord de si la tornaràn a fer o no ací a València, Ecclestone ( una espècie de barreja entre Andy Warhol i Paco Clavel ) diu que es van precipitar amb el gran premi d'Europa a València, el deute de la Generalitat és un forat negre del que ens costarà sortir déu i ajuda, les corbates de Milano ja ofeguen al molt honorable i nosaltres, els valencians i valencianes, hem de fer front a tot açò amb una crisi política, econòmica i social galopant i unes butxaques ben buides. Ens pixen a sobre i diuen que plou. I tots a tragar, tragar i tragar...

Per cert, ahir, malgrat el que diga la conselleria d'educació, la vaga va ser un èxit i la mobilització als centres educatius i al carrer va deixar palés quina és l'opinió de pares, mares i docents sobre la política educativa del consell. Enhorabona!

Que tingues bon viatge.

2009-04-28T09:47:00.004+01:00

Ha mort Javier Ortiz, periodista i columnista de Público. Els seus escrits foren el principal motiu pel que em vaig fer lector habitual d'aquest diari. Obrir cada dia les seues planes i no trobar-me'l fotent el dit a la llaga serà una mica trist. No deixeu de llegir el seu comiat en forma de profètica necrològica. Que vaja bé el viatge i que tingues molta sort!. Allà on sigues, espere que continues mirant la realitat amb els mateixos ulls crítics.

Per Sant Jordi.

2009-04-22T20:50:00.002+01:00

Que tots i totes passeu un meravellós dia de Sant Jordi.

Georgia in my mind (Ray Charles)

2009-04-14T17:08:00.007+01:00

En 1960 les mans màgiques de Ray Charles, el pianista cec que feia ganyotes i tocava amb els dits el que l'ànima li dictava, creaven aquesta cançó. Conten que estava inspirada en una dona i a ella anava dedicada. Però el single és va convertir en tot un èxit i ràpidament va agafar caràcter de cant per la llibertat dels afroamericans i pels drets civils a l'estat d'on era originari el pianista, on la segregració racial es va allargar en la història com una mala taca que costa de treure. En 1974 l'estat de Georgia, el mateix que discriminava a les persones pel color de la seua pell i otorgava privilegis als blancs tractant com a animals els negres, la va adoptar com a himne oficial. Georgia in my mind és avui un cant de llibertat i d'estima. Una xicoteta, però immensa obra d'art d'un artista increïble.

Recordant temps d'obscuritat, descobrint Estellés.

2009-04-02T20:03:00.002+01:00

Ahir, 70 aniversari del final de la Guerra Civil i de l'inici de la dictadura feixista de Franco, m'haguera agradat penjar aquest poema d'Estellés i la cançó que escoltareu, però vaig fer com sempre i vos vaig amollar tot el rollo sobre la llibertat, el poble i els feixistes malparits. Avui, que parlen ella, la poesia. Segur que ho fa millor i més clar.

Crit i nit

Les famílies de dol per a tota la vida.
La guerra, la postguerra... Recorde aquella mare
que no li varen dir que el fill havia mort
en el front de Terol: simplement li digueren
"ha desaparegut". I va passar la guerra
espereant el seu fill. I va acabar la guerra
i esperava el seu fill. I va parar la taula,
li va posar també llençols nous en el llit,
i esperava a la porta. No ha sabut res del fill.
¿Morí? No s'ha sabut. Sols, desaparegut.
Es va tancar a casa amb pany i clau. Recorde
els seus crits. Els veïns tocaven a la porta,
i no obria la porta. ¿On estava el seu fill?
Si fou mort, ¿on fou mort? Oh, coses de la guerra!
Qui va saber això! Les famílies de dol
per a tota la vida. La guerra, la postguerra...

Llibre de meravelles, V. Andrés Estellés.

70 anys.

2009-04-01T20:09:00.005+01:00

Hui es compleixen 70 anys del final de la Guerra Civil. Aquell 1 d'abril de 1939, el part que emetien des de Burgos els feixistes ho deia clar: "cautivo y desarmado el ejercito rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares". València, últim reducte d'aquella República dividida i vençuda, però resistent fins a les darreres conseqüències, feia dos dies que havia estat definitivament pressa pels feixistes i la guerra complia el seu darrer episodi. Começava així l'exode per a centenars de milers de persones. Com s'ha dit tantes vegades: el millor d'aquell estat marxava per sempre. Tota una generació de personatges brillants -irrepetibles en molts casos- marxava deixant l'Estat Espanyol en mans de militars covards, sublevats tres anys abans contra el poble, i de l'esglesia (frares i monges). Ja mai res seria igual per a ells, ni tampoc per a nosaltres, hereus d'aquelles lluites i portadors de la seua memòria. Memòria maltractada i vexada durant quaranta anys de dictadura i els trenta que duem de "democràcia".
Diuen que Franco no volia una guerra llarga, volia guanyar ràpid i després passar l'escombra de la repressió per a liquidar a tot aquell que embrutara la seua "gloriosa pàtria" de retors, falangistes i militars. Però el poble va dir la seua i va lluitar amb el que tenien per preservar allò que havien escollit, lluitar per la llibertat; lluitar contra eixa Espanya pudenta i fosca.
Per la dignitat d'eixe poble que es va deixar la pell als camps de batalla, a les ciutats i a l'exili. Per tots i totes elles, NO OBLIDEM, NO PERDONEM!.

Per vosaltres.

2009-03-26T19:25:00.005Z

Deixeu-me que em pose un poc melancònic i recorde els amics que el destí s'ha emportat lluny, a altres indrets, a noves aventures. Oscar allà a Granada i Andreu a Barcelona, es troben a faltar les vetllades on m'ensenyaveu que fantàstic i bonic és el món de la literatura...

Jaime Gil de Biedma amb veu de Loquillo.

Ho recordeu?

2009-03-21T13:05:00.002Z

Un xicotet homenatge, amb bon humor, per a totes i tots aquells que varem crèixer als 80.

Que algú li ature els peus a aquest fonamentalista.

2009-03-18T08:00:00.009Z

Benet XVI està de viatge oficial pel continent africà. Allà, el nombre de nous creients en la religió catòlica ha augmentat considerablement. Actualment, el nombre d'africans que abracen aquesta fe ronda els 200 milions (tot un pico). Dades que contrasten amb el retrocés que, eixa mateixa fe, ha patit a Europa, on cada vegada el nombre de persones que es consideren catòliques disminueix i els que ho són no practiquen amb la devoció que la gerarquia vaticana desitjaria. En Àfrica tenen tot un mercat que explotar i un mar de possibilitats per expandir el seu negoci (en definitiva, tot açò és un negoci) per això el cap de l'esglesia catòlica està fent un tomb per allà. Està de visita promocional. La seua primera parada l'ha fet, si no recorde malament, a Camerun. Davant un públic devot i expectant, el Papa ha amollat un parell de perles sobre la SIDA i l'ús del preservatiu que estaria bé comentar. Considera que l'ús del preservatiu és una errada i que aquest no és la solució per a combatre el virus, que al continent s'ha convertit en una lacra que deixa a l'any centenars de milers de morts i nous contagiats. El jerarca també ha dit que la solució per fer front al problema és humanitzar la sexualitat. No se si es refereix a que el sexe l'han de practicar dos èssers humans i no anar fent el gamba amb altres èssers vius, rollo zoofílic o que la SIDA es contagia per mantenir realcions sexuals on predomina el desig i els instints més animals, no ho se la veritat. Les organitzacions que treballen, des de fa molts anys, sobre el terreny per previndre l'expansió del problema, ja s'han fotut les mans al cap davant de tan gran irresponsabilitat. Bé, no m'enrolle més. El que plantege és: Com és possible que un personatge d'aquestes característiques i amb aquest discurs pot arribar a un lloc, on la SIDA és un problema, en molts casos nacional, fins i tot continental i anar proclamant que la solució als problemes no són els mètodes anticonceptius, sinó una humanització de les relacions sexuals?. Com si el fet de practicar el sexe de forma delicada i "humana" evités que el maleït virus correga per la sang de milions d'africans, fins i tot dels 200 milions que, ara mateix, s'abracen cegament al monstre. Per favor, que algú ature als de la sotana o acabarem tenint un problema.

Malauradament, mil mentides si poden fer una veritat.

2009-03-15T18:00:00.009Z

Aquest matí, li he escoltat dir a Francisco Camps l'honorable, en unes declaracions a la premsa, que mil mentides no fan una veritat. Li han preguntat per la seua implicació en la trama de corruptes i pudents que passegen pel PP valencià amb gomina i trages de Milano i ell, sense perdre el seu to i estil de frare estirat, ha sortit amb les mateixos tópics i evasives de sempre.

S'equivoca senyor Camps, mil mentides no sols fan una veritat, sinó que poden conformar tot l'entramat sobre el que es fonamenta la política i, en conseqüència, la societat de tot un país. Fixeu-vos en el País Valencià. Per posar un exemple: Els informatius de Canal 9 omiteixen o modifiquen diàriament tot un seguit d'informació sobre la realitat valenciana (i la que no és valenciana), que els serveix per vendre la seua "societat ideal" de pa i circ. Si entenem ací (o almenys jo entenc), que omitir informació o modificar-la al gust de qui mana o de qui pot treure profit d'aquesta és, en certa manera, una forma de mentir, ja tenim un exemple vàlid que contradiu les declaracions de l'honorable.

Per finalitzar, ha puntualitzat que ell creu en la justícia i que aquesta demostrarà la seua inocència. No et fot!, normal, si el jutge que ha de determinar si ets o no culpable és un íntim, com no va a creure l'honorable en ella (la justícia).
I el més trist de tot és que se'n sortira de tot açó sense que l'assumpte, malauradament, l'escalde massa. Ai! mare.

El dia de la Dona en imatges.

2009-03-09T18:45:00.024Z

Curt d'animació sobre el bloqueig a Gaza.

2009-03-08T18:52:00.009Z

Agafe prestat del blog La tinta de los escolares (espere que no li importe) aquest curt d'animació que mostra, en minut i mig, el drama del bloqueig israelià a la població de Gaza. Closed Zone s'anomena. Fent click podreu llegir l'explicació del curt. Feu-lo correr.

PROU ABUSOS A BENIMACLET!

2009-03-05T08:22:00.001Z

MENYS POLICIA I MÉS RECURSOS PER AL BARRI

El passat 21 de febrer, nombrosos efectius d’agents antiavalots de la policia espanyola i amb la col·laboració de la policia municipal de València, prenien desmesuradament els carrers de Benimaclet per assetjar, intimidar i provocar els centenars de joves que es concentraven per celebrar de manera pacífica el popular Carnestoltes de Benimaclet. Finalment, acabaven carregant violentament contra les persones sense motiu aparent. El resultat: nombrosos joves ferits per l’actuació de la policia.

Aquesta situació es repetí el cap de setmana següent amb la presència de desenes de furgons i agents de policia envoltant el nostre barri i identificant i insultant les persones que ells qualificaven de “sospitoses”. A més, ja fa uns mesos que es venen donant aquestes escenes d’assetjament policial al barri.

Ens preguntem que pot arribar a passar durant les properes festes de Falles, en les quals els carrers del barri s’omplen fins ben entrada la matinada amb soroll, música i alcohol. O potser ara no passarà res? Açò ens faria pensar que l’assetjament només ve donat cap a les expressions d’oci totalment populars i “no oficials”.

Mentre tot això passa al nostre barri, i com a veïnes i veïns del mateix, podem observar fent una ràpida ullada com la situació general de Benimaclet és cada vegada més precària. Continuem reivindicant un ambulatori on portar els nostres malalts (ambulatori promès per les administracions des de fa més de 10 anys); centres socials i d’oci on poder-se reunir joves i majors per relacionar-se, divertir-se o formar-se conjuntament i gratuïtament; zones verdes i peatonals on els nostres xiquets i xiquetes juguen sense perill de ser atropellats per un cotxe; carril-bici per tots els nostres carrers i que connecten amb una xarxa municipal més amplia; protecció i recuperació de l’horta que ens envolta i que, històricament, ens havia caracteritzat com a barri de llauradors.... alhora que ens agradaria deixar de veure a Benimaclet les cases caiguent-se i abandonades, els solars bruts i perillosos, els embotellaments de tràfic i manca d’aparcaments, les grans edificacions que despersonalitzen el barri, les poques i maltractades escoles per als més menuts.... En definitiva, no volem més degradació i abandonament institucional a Benimaclet. volem un barri viu!

Per tant, exigim a les administracions (ajuntament, delegació del govern espanyol, Generalitat) que aturen immediatament l’estratègia d’assetjament i abusos policials cap a les joves del nostre barri. Sabem que açò només representa els interessos dels qui volen desviar l’atenció dels veïns respecte la situació de Benimaclet i de tots els embolics de corrupció i malgovern a què ens tenen ja acostumats. I, alhora, que destinen tots els recursos que malgasten en enviar-nos a la seua policia en infraestructures i mitjans per al barri.

Davant d’aquests greus fets, un grup de veïnes i veïns de Benimaclet fem una crida a tots els nostres conveïns per expressar el seu rebuig davant d’aquests abusos participant de la concentració que realitzarem el proper dissabte 7 de març a les 18 hores a la Plaça de Benimaclet, així com a restar atents a properes convocatòries, accions i mobilitzacions que es duran a terme si no es tenen en compte les nostres demandes.

Grup de veïnes i veïns de Benimaclet

Eluana.

2009-03-02T09:11:00.014Z

Hi ha un tema del que no vos vaig parlar en el darrer post i que també m'ha fet pensar, la veritat. És el cas de l'Eluana, la xica italiana que duia dèsset anys en coma i que el mes passat fou, diguem-ne, ajudada a morir. Dic ajudada pensant, realment, que Eluana feia dèsset anys que estava morta. Dèsset anys en estat vegetatiu, postrada en un llit. Si això no és estar morta, que vinga el seu déu i que ho veja.
El cas va agafar ressò per la creuada que Berlusconi (aprovant decrets express per evitar, per tot i per tot, que es complira el desig de la família i, segons han contat, el d'ella mateix), el Vaticà (que en un atac de demagògia i fent servir tot un seguit d'eufemismes, deia que la jove no estava morta, sinó dormint i que conservava tota la seua dignitat, uff!) i les associacions pro-vida (quina vida es fa quan estàs en coma postrada en un llit?) emprengueren contra la família, més concretament contra son pare, que volia treure-li l'alimentació i així ajudar Eluana a descansar d'una vegada (amb sentències judicials que els emparaven en la seua difícil decisió). Descansar ella i els seus èssers estimats. Aquells que en els darrers dèsset anys han estat al seu costat cuidant-la, amb l'esperança que un dia despertés i tot tornés a ser com abans de l'accident que la va deixar en eixe lamentable estat. Penseu per un moment, quina ha de ser la sensació quan tens un èsser estimat en eixa situació. Però no un mes, ni un any, sinó dèsset, un darrere l'altre. No vull pensar-ho.
Com sempre, en aquests casos, el debat i la controvèrsia sobre el tema han estat en boca d'opinadors/es i en les pàgines dels periòdics de tot el món.
No vull extendrem més, simplement llence aquestes preguntes: on estaven les associacions pro-vida (aquestes que ara han denunciat la família per homicidi voluntari), Berlusconi i tota la gerarquia vaticana aquests darrers dèsset anys? on estavem mentre la gent que veritablement estimava l'Eluana la veia morta en un llit? han estat al costat de la família, recolzant-los en els moments difícils? han contemplat, dia a dia, la seua degradació física?.
Després, si voleu, podem fer tots els debats sobre l'eutanàsia i el dret a morir dígnament, del que em considere ferm defensor, que vullgueu. Però ara, m'agradaria que pensareu en això que em -vos- planteje.

Digueu-me friki...

2009-02-28T17:51:00.009Z

Són nous descobriments... tot i que m'encanta el rollo que fa Gentleman i el tema dels The Killers, em quede amb el descobriment de Dorian, una cançó genial. Ah!, per cert, doneu-me la vostra opinió sobre els tres temes penjats (accepte recomanacions, apunts, etc...), gràcies.

A la càrrega, però sense massa ganes, la veritat.

2009-02-27T19:44:00.023Z

La veritat, se'm fa dur tornar a engegar aquest espai després de tan de temps. Primer, perquè s'amunteguen els temes sobre els que voldria parlar-vos i segur que no els recorde tots. I segon, perquè el meu estat d'ànim no és el més adient per a reflectir les idees que tinc al cap (algun dia vos contaré). El que passa és que la realitat que m'envolta -ens envolta- és tan canviant i sorprenent que no puc deixar d'expressar alguns pensaments que em passen pel cap.

En aquest mes que duc sense actualitzar el blog, l'actualitat política està que treu fum. Espies a sou (amb diners públics, és clar) a la comunitat de Madrid, el que ja s'anomena l'Aguirregate. És curiós, el poder és tan golós, que no es fien ni d'ells mateix. Tot això fa una puderna, que tira de tos. (Molt bons els articles d'Ignacio Escolar, vos els recomane).

I que em dieu de la trama de corrupció que ha esquitxat el PP i que, sorprenentment, la única víctima de rellevància que s'ha cobrat és el ministre de justícia Bermejo (PSOE). Aquest, maldestre com ell a soles, va coincidir en una jornada de cacera amb el jutge que ha engegat la investigació, l'arxiconegut i aspirant a premi novel de la pau Baltasar Garzon; l'home que no dorm, no menja, no viu il·legalitzant idees a Euskal Herria i que en els seus temps lliures, a banda de caçar, persegueix dictadors per l'estranger i mafiosos de tota índole. No se que és més trist, si el fet que aquesta jornada cinegètica estigués organitzada pel responsable del PP en el poble (que s'haurà fet d'aquest home?), que el ministre no tingués llicència per poder caçar en Andalusia o que aquesta merda de monteria li otorgue a la colla de mafiosos un temps preciós per crear cortines de fum i milers d'arguments, disparant a tort i a dret contra tot aquell que gosse inculpar-los en qualsevol assumpte tèrbol. I jo els comprenc. La dreta -i sovint la suposada esquerra-, almenys a l'Estat Espanyol, sempre ha funcionat així, és tradició. Els cercles de poder tenen això i al que no li agrade que mire cap a un altre lloc o que es fota cabotades contra la paret, que ells ho han fet així sempre i continuaran fent-ho, encara que les regles de l'estat de dret, eixes que sempre tenen a la boca, les gasten com a paper per torcar-se el seu cul pelat. Eixa és la seua forma de respectar la democràcia.
Tornant al tema Bermejo, em pregunte: com és pot ser tan inútil?; com, amb la seua actitud, s'ha desaprofitat una oportunitat única de treure'ls la merda que, des de ja fa molts anys, estan fent servir en benefici propi. Per culpa de la punyetereta monteria i les sospites (infundades pels peperos i mitjans afins) sobre la possibilitat que tot açò siga una trama orquestrada per Zapatero-Bermejo-Garzon, per desestabilitzar el PP abans de les eleccions gallegues i basques. Havia d'anar a monteria dels collons! (que diria l'entranyable don Miquel de l'Alqueria Blanca).
I els valencians?... ai els valencians! que quan escoltarem el nom de Paquito Camps l'honorable en tot això de la trama pensarem: no es possible? l'implicaran? amb totes les conseqüències? fins el final? No m'ho podia creure. Però veient com estan les coses crec que haurem d'esperar un altre moment per a veure'l assegut al banc dels acusats. Si vos sóc sincer, m'importa una merda si els trages que es confecciona costen 30.000 o 50.000 euros, amb tots els diners (els diners de tots els valencians) que es despilfarren i que serveixen per enriquir els amigots dels amigots dels seus amigots, que importa on es fa els trages i el que costen en la famosa sastreria madrilenya. Sense desperdici les declaracions de Camps i els seus sequaços dient que tot açò és un atac a tots els valencians (veure per creure); o les de Serafin Castellanos explicant que tot això d'adjudicar contractes a dit és normal, que si està dintre de la llei és ètic; o el sempre "espectacular" i fidel company, que posa la mà en el foc pels "honorables" que calga, Carlos Fabra que es jacta d'haver col·locat laboralment, en els darrers dotze anys, un munt d'amigots. Increible però cert. I és que ells i elles són així, sempre disposats a fer el bé -i el mal- en benefici propi.
Uff!, crec que com a primera aproximació, després d'un mes, no està malament. Tinc moltes més coses que contar-vos: l'homenatge que fa dues setmanes es féu a Xàtiva pel 70 aniversari del bombardeig de l'estació de tren (amb fotos i tot); la xerrada de Miguel Gomez, històric muntanyer valencià que als seus 72 anys té més vitalitat que qualsevol de nosaltres; l'absolució de Vicent Martí i la resta de membres de la Plataforma Salvem l'horta d'Alboraia; la ja tradicional i vergonyosa càrrega policial per tancar els carnestoltes de Benimaclet, em pregunte si d'ací un més, durant les falles, també carregaran en les revetlles de les comissions falleres (Rita entera't, no passareu!); o que estic llegint-me El palacio de la luna de Paul Auster i Combustible per a falles de Fuster (molt recomanables tots dos); o els llibres de fotografia que m'han deixat, un de fotoperiodisme espectacular i l'altre d'un fotògraf anomenat Chema Madoz que fotografia les seues pròpies creacions artístiques (molt recomanable). I milers de coses més, però com ja vos he dit no tinc els ànims per a més, ho senc.

Vos deixe amb una cançó que expressa el meu estat d'ànim últimament.

Tornem de seguida

2009-02-19T10:59:00.004Z

Després de quasi un mes sense tenir notícies d'aquest raconet, tornem a la càrrega.
Demane disculpes a totes les persones que en aquestes darreres setmanes heu entrat a Sóc el que veus i no heu trobat cap actualització.

Moltes gràcies.

Fotos de prova.

2009-02-01T16:16:00.004Z

Proves amb el programa per modificar fotos que m'he baixat.