És curiós, el món es cau a pedaços, entre terratrèmols, guerres contra “antics (ene)amics”, revoltes populars al nord d’Àfrica, fuites radioactives i quins altres maldecaps i totes les robes que ens cauen i deixen a l’aire les vergonyes de la humanitat (metàfora suau que empre per no dir que l’ésser humà és un virus que es matarà a si mateix) i jo torne a la batalla bloguera amb un escrit que parla del que ens és proper; d’allò que m’omple per dins.
L’actualitat (tantes vegades us he marejat amb ella) és el mateix de sempre, per això ocuparé una miqueta del meu temps en parlar del Terra. Moltes de vosaltres ja el conegueu: sí, el baret polític de Benimaclet.
Doncs estem d’aniversari. El Terra compleix deu anys. Sí, com us ho conte. El projecte que es va instal·lar al número 9 del carrer Baró de San Petrillo ja té una dècada. El proper dia 2 d’abril farem una festa per celebrar-ho. Però això ja està publicitat. Les xarxes socials ja s’encarreguen de difondre la informació i que tothom estiga informat.
Però retrobar-me amb el blog no és tan sols per fer publicitat de la festa que farem, és, més bé, parlar del que és el Terra, del que suposa per a mi.
No us negaré que moltes vegades ha estat motiu de discussió, de mals de cap i, quasi sempre, de preocupacions. Però el Terra és per sobre de tot i almenys per a mi una part de la meu vida. Crec que forma part del meu ser. No m’acuseu de sentimentaloide. La veritat és que no trobe les paraules per descriure el que suposa eixe espai, tot el que he viscut, tot el que he gaudit, he plorat, he estimat, he compartit i, sobre tot, el que crescut entre les seus paret.
Recorde el primer dia que vaig entrar. La que era la meua xicota en eixe moment em va parlar d’un lloc a Benimaclet on es menjava molt bé, barat, l’ambient era del “rollo” (adjectiu que des d’aleshores he fet servir fins a avorrir-lo) i hi treballava un vell conegut del poble. Un lloc al Cap i Casal on penjaven estelades, es parlava català i la gent era de comarques. Perfecte. Recorde que li preguntarem a Natxo (el meu Natxo!) que si hi havia feina per a mi. Ingenus. Feina sí, però no pagada. La feina formava –forma- part de la militància. Temps més tard ho vaig comprendre i ho vaig patir/gaudir. Des d’aquell moment el Terra es va convertir en una segona casa, tan que aquella xica ja fa anys que no apareix i jo hi vaig cada dia, encara que només siga per veure a la meua gent; a la meua família.
Hem crescut, no sols com a persones, sinó com a projecte. El Terra és un referent arreu dels Països Catalans i més enllà. Ja podem dir que moltes generacions de joves i no tan joves han passat i passen setmanalment per les seues taules i per la seua barra. Cassalla, burret, Almussafes, Campanar i Fuster, menú de migdia i pastís de tres xocolates, somriures, complicitats, amics, família.
Però és alguna cosa més que un bar. És, a més, un centre social. Un lloc on formar-se, debatre i conèixer la realitat política i social que ens envolta. Centenars de xerrades hem realitzat, el mateix nombre de ponents han participat d’aquestes i ens han aproximat a diferents realitats, ens han parlat d’altres projectes, altres lluites, altres persones.
Hem fet molta feina, i encara ens en queda molta per fer. Com deia Martí i Pol: tot està per fer i tot és possible. Doncs això, que aquest és el meu xicotet homenatge al Terra i a la seua gent (a la qual tinc el privilegi de pertanyer). Família espere veure a moltíssims amics el dia 2 al concert i a la festa. Però sobre tot, espere veure-us per la barra del Terra o en qualsevol soparet alimentant i construint resistències com hem intentat fer des de fa més de deu anys.
Felicitats Terra!
