Espejos, una historia casi universal (Ed. Siglo XXI)

Imagineu-vos, que en la primera classe d’història a la que assistireu vos hagueren explicat que la història, la dels éssers humans, està construïda sobre la desmemòria, la manipulació i l’oblit. Que ha estat una història feta per l’home blanc, per occident; per la singularitat i la barbàrie.

Que els suposats descobridors eren, en realitat, ocupants, lladres i genocides. Que els “salvatges” morien a mans d’aquells que anaven a civilitzar-los. Que la creu era més perillosa que l’espassa. Que allò que suposadament descobrien els europeus feia segles que havia estat descobert per aquells que habitaven els recondits mons d’aquest planeta. Que els nostres privilegis són les misèries de la resta del món. Que la història ha obviat dramàticament els negres, els indis, les dones, els pobres; tots aquells que sobraven per construir la història dels guanyadors, dels “civilitzats”, en definitiva, dels poderosos.

En Espejos, una historia casi universal (Ed. Siglo XXI) Eduardo Galeano ens desxifra totes aquestes pàgines de la història. A partir de relats curts l’uruguaià ens conta, amb la seua capacitat narrativa i analítica, la història dels homes i les dones. Dona veu als silenciats, desmitifica, assenyala i matissa com sols ell sap fer-ho

poden ser més inútils?

poden ser-ho... cliqueu ací

Mireu-los bé les cares.

Em despertava aquest matí amb la noticia que una sèrie “d’intel·lectuals”, encapçalats per Fernando Sabater, han elaborat i sotasignat un manifest “en defensa de los castellanohablantes” . Aquest il·lustrat grup de reaccionaris ESPANYOLS, entre els que també estan Boadella, Vargas Llosa i molts altres, considera que hi han certes autonomies que fan una discriminació del castellà “lengua comun a todos los españoles”; i que en el conjunt de l’estat –país en dirien ells- l’espanyol està patint un retrocés. A més, consideren que els drets lingüístics els tenen les persones i no els territoris. Jo els preguntaria: senyors i senyores, il·lustres erudits, podrien explicar-me on collons estan els meus drets lingüístics com a persona -persona humana- en un territori on la meua llengua, la que m’han ensenyat els meus pares, serveix per a que una colla de sangoneres amb corbata es torquen el cul dia sí, dia també?

“Manifiesto por la lengua común” li diuen ells. Control, imposició, ranci espanyolisme, i molta cara dura li dic jo.

Sovint, em pregunte que és més perillós: si aquells que s’autoproclamen feixistes, són de dretes i no s’amaguen; fan de la reacció la seua senyera o aquells que van de progressistes, que a més els encanta exercir la faceta d’il·lustres intel·lectuals alçant no se quina bandera de suposada llibertat -la seua llibertat, és clar!- i que en el fons de les seues ànimes són tan reaccionaris, o més que els altres.

Quin fàstic em provoquen, de veritat!

Comandant armando rampas!

No s’imagineu les ganes que tenia d’escriure aquest post. Ahir fou la gran nit. Per fi vaig poder veure els Antònia Font en directe –m’havien regalat les entrades pel meu aniversari, 27 anyets-. A la sala Greenspace de València els mallorquins feren un concert increïble.

La sala no estava molt plena i això feia l’estada encara més agradable. Amb deu minutets de retard apareixien els cinc components junt a la New Royal Cuatro Quesos Philharmonic per delectar-nos amb quasi dues hores de música, fantasia i somnis; la psicodèlia feta quotidianitat o la quotidianitat feta psicodèlia, com preferiu.

El públic, totalment entregat, varem formar un tàndem perfecte amb en Pau –veu-. Es corejaven les cançons amb emoció i les cares dels components del grup ho deien tot – les cares d’en Joan Miquel Oliver eren un bon exemple-, estic segur que es varen sorprendre al veure aquella complicitat i aquella emoció que desprenien les 500 persones que ens trobàvem allà –hauríeu d’haver vist com cantava la gent Alegria, Wa Yeah!, Bamboo, Vitamina Sol, Dins d’aquest iglú, Batiskafo, i tantes altres- . Dic que estic segur, per que feren 3 bisos i la gent no en tenia prou. Volíem més i més. Que aquell meravellós viatge no s’acabara mai.

Com diu l’amic Oscar, escoltar música a casa és, en certa manera, solitud; l’escoltes en soledat. Però quan ho fas junt a molta altra gent que està gaudint tan com tu, és un dels plaers més grans que et dona la música i, per que no, la vida.

Gràcies per aquest regal i per brindar-me un dels concerts més especials que recorde.

Sobre el Che.

L’altre dia, recordava el 80 aniversari d’Ernesto Guevara “Che”. Avui, he trobat una ponència escrita per Iñaki Gil De San Vicente sobre el Marxisme i el Che Guevara. M’ha agradat molt el primer paràgraf de la introducció a la ponència. Ací vos el reproduisc, espere que vos agrade.

“La figura de Che Guevara va e irá siempre unida a dos instrumentos decisivos para la emancipación humana como son el libro y el fusil. Quitarle cualquiera de ellos, o los dos, es anular a Che como persona, como ser real que existió y luchó, para reducirlo a un simple pedazo de pieza o de bronce. Ya hace años que la burguesía y el reformismo se habían obsesionado por reducir a Che a un icono, a una fotografía que valía tanto para vender una camiseta como un coche, para lavar conciencias y para hacer dinero. Sin embargo Che es de esas personas revolucionarias cuyo recuerdo no puede ser destruido si no es a condición de destruir a la vez toda posibilidad revolucionaria.”

Iñaki Gil De San Vicente.

Compte amb el soroll

Em quede atònit al veure, a les notícies de TV3, com la fiscalia de Barcelona demana 12 anys de presó per al propietari d’una discoteca per contaminació acústica. El més fort de tot, és que a la mateixa noticia surt el portaveu o el president, no me’n recorde, de l’associació catalana contra la contaminació acústica –o alguna cosa així- i explica que veu normal que es prenguen mesures d’escarment per a les persones que molesten als seus veïns o que fan de les nostres ciutats espais insuportables per culpa del soroll.

Inaudit, clar que hi ha que demanar respecte i solidaritat, clar que cal que les persones –totes- tinguem una actitud més responsable i conscient envers el nostre entorn, però d’això a clavar a una persona 12 anys a la presó per una cosa com aquesta, hi ha un bon tros. El que vos dic, cada vegada el món està més boig o la justícia és més absurda. No se que és pitjor, la veritat.

M'encanta veure'ls emprenyats

Las Provincias duu un parell de dies ficant-se les mans al cap per que el text escollit per la Universitat de València per a les proves de selectiu de l’assignatura de valencià estava escrit en oriental, català oriental, és clar. Si açò no fora suficient pecat per al periòdic blavero-secessionista del “Reino”, el text parlava de la discriminació que fan les societats avançades actuals de les llengües minoritàries envers l’anglès. La Universitat de València ha comés dos pecats en una mateixa acció. No tenen paraules per descriure l’ofensa que això suposa per a la societat valenciana i els milers d'estudiants que han hagut de treballar sobre el text i afegeixen “cuando la Conselleria d’educación esta apostando por el ingles como lengua fundamental y de futuro” fent referència a l’aposta absurda, prepotent i tendenciosa que s’ha fet, des de la conselleria dirigida per Font de Mora, per a impartir Educación para la Ciudadania.

Aquest mitjà, que sovint –sempre- s’ha erigit com a defensor de la valencianitat de esta nuestra comunidad, embogeix al veure com la universitat posa un text en lengua extranjera i a més, fent apologia de l’ús d’eixa llengua. Valencianitat de pandereta, que prefereix que els nostres joves parlen una llengua anglosaxona que la seua pròpia, amb tot el seu abast territorial i dialectal.

Personalment, pense que l’acció és important per dues raons. Una, perquè és d’un nivell de normalització necessari, tots parlem la mateixa llengua encara que hi existeixen diferències dialectals. I segona, perquè és un toc d’atenció a la Generalitat, Conselleria i carques de tota indole que abunden pel País Valencià.

Què, vos pica?. Doncs, rasqueu-vos.

Demà compliria 80 anys. Ernesto Guevara "Che"

Contra aquesta escòria, solidaritat i lluita!

Acabem de tornar de la concentració que s’ha fet a Torrent contra el feixisme i el racisme. Alianza Nacional – nazis porcs- havia convocat una manifestació contra la immigració i la “delinqüència”. Després de totes les peticions per a que es prohibís aquesta manifestació feixista, el delegat del govern –PSOE- s’ha fet el desentès i l’ha permesa. Això sí, la concentració solidària i antifeixista ha estat prohibida i fortament controlada per la policia espanyola –tota persona que pretenia arribar a la plaça dels Moralets era aturada i identificada, a més de requisar-nos la pancarta-.

Una vegada la manifestació dels nazis ha passat per davant dels antifeixistes –ha hagut un creuament de crits i insults- la gent concentrada hem intentat tornar-se’n cap a casa. En eixe moment, la policia ha tancat totes les eixides i ha prohibit el pas a les persones que preteníem agafar el cotxe o tornar amb metro a les seves cases. Amb aquest fet tan “intel·ligent” pretenien, segons ells, garantir la nostra seguretat. I una merda!, només donaven temps als nazis per a que finalitzaren el seu acte i provocar així possibles agressions de grupets feixistes que abandonaven la manifestació, amb tot el perill que això comportava. Molt aguts han estat els “maderos”. No em fotràs tort!.

S’ha demostrat, un cop més, amb quina impunitat actua aquesta gentola, com els poders públics i la policia només tenen un objectiu: silenciar-nos; com s’actua amb total irresponsabilitat en fets com aquests. Però també, hem demostrat que al feixisme se’l combat sortint al carrer, unint-nos, fent-los front i denunciant els seus còmplices i els botxins que els emparen. Ni un pas enrere contra aquest escòria!.

Foto: moment de la retenció per part de la policia.

Quina pel·lícula m'he muntat!

Diu el tòpic, que mai una pel·lícula pot igualar al llibre. Que sempre el llibre és millor. De normal, quan una persona veu una film d’una adaptació literària sempre tendeix a amollar allò de no té punt de comparació amb el llibre. O allò de el llibre és molt més bo que la pel·lícula. Quasi sempre n’estic d’acord. Ara bé, cal matissar certes coses al voltant d’aquesta afirmació.

Per què la gent tendeix a considerar millor una novel·la, que la seua adaptació cinematogràfica?

En primer lloc, es clar, per complir amb el tòpic. Si no fos així, el tòpic no tindria sentit. Aquell que no haja sortit mai d’un cinema –de veure una adaptació d’un llibre- i no haja amollat la típica frase, és que mai ha estat a un cinema. Ho has de fer, encara que només siga per fer-te l’interessant. Queda molt bé dir-ho. Per una banda, fas veure que has prestat atenció a la projecció i per l’altra, i és aquesta la important, fas veure que has llegit el llibre i que anaves a fer un judici o valoració, premeditat, això sí, sobre la pel·lícula. A no ser, que no t’hages llegit el llibre. Llavors, ho tens més fàcil. A mi em va passar amb el Senyor dels anells, com que no m’he llegit els llibres, el film em pareix super complet i boníssim. Em va fascinar la trilogia.

En segon lloc, perquè normalment si que és compleix aquesta màxima. Els llibre tendeixen a ser més interessants que els films. Però no per la qualitat de la producció cinematogràfica, que també, sinó per què el llibre té uns elements molt determinats que mai els pot tenir una pel·lícula. El llibre et permet estructurar-te tu la història, conèixer els personatges, crear-te’ls físicament tu mateix, et manté més alerta; diguem-ne que l’assaboreixes més. Té tots els detalls que la pel·lícula no pot condensar, tot i pretendre-ho, en dues hores. El llibre et requereix una atenció de la que pots prescindir en alguns moments de la pel·lícula. El llibre el fas teu, cosa que, almenys jo, no puc fer amb la pel·lícula.

M’ha passat amb l’adaptació cinematogràfica que s’ha fet del llibre de Ferran Torrent La vida en l’abisme. El títol del film és La vida abismal. M’agraden els actors que intervenen, m’agrada l’ambientació i m’agrada la interpretació. Ara bé, no té ni punt de comparació amb el llibre. Per què? molt senzill, no ha segut capaç de condensar tots aquells detalls que fan de la novel·la una bona història. En aquest cas, és compleix la màxima. Tots els detalls que fan la història –quasi biogràfica- de Torrent interessant, no han estat o han estat tocats de passada. En cap moment, he sentit l'emoció que sentia llegint la novel·la. I repetisc, no és una pel·lícula dolenta.

No se si us he aclarit alguna cosa. Potser, no era el meu propòsit.

Contra el feixisme i el racisme!