De sangoneres va la història.

L’altre dia, parlava amb un amic sobre com d’hipòcrites són tota aquesta colla de polítics, intel·lectualoides i periodistes neoliberals que defensen el lliure mercat i la NO intervenció estatal i dels poders públics en l’economia. Tot allò que sona a PÚBLIC, els produeix com una mena d’urticària insuportable. I defensen obertament el sector privat. El venen com a garantia d’un bon servei; la competència afavoreix la millora i la competitivitat, per tant el servei que es dona al client és molt millor (sempre i quan el puguen pagar, clar està). L’estat del benestar queda com un reducte residual. Els serveis públics moren per deixadesa i manca d’inversió; i es deixa a la ciutadania en una situació d’indefensió que provoca l’aparició de malestar entre la gent i el conflicte social (d’aquest tema necessitaríem tot un post per parlar-ne) . Degradar lo públic per a justificar lo privat, eixa és la seua màxima. D’aquesta colla en coneixem uns quants, Espe Aguirre, Rajoy, Zaplana, Rita, Camps i un llarg etcera.

Doncs bé, la hipocresia -si voleu dir-li així- radica, per a mi, en el fet que aquests mangantes s’aprofiten dels llocs públics que ocupen per a fer el negoci. Per a enriquir amigots i per a treure’n profit. Es serveixen de les institucions i dels diners públics per a degradar això mateix, el sector públic; i així enriquir-se ells i aquells que els riuen les gràcies. Fan ús d’allò que critiquen i que avorreixen per a refermar la seua classe social i la seua posició de dominació envers la resta de la societat. Aquesta gran majoria que en èpoques de crisi, com la que ara patim –patirem- no arribem a final de mes i els deutes se’ns mengen.

Ah!, no puc evitar pronunciar-me. El mediocre Toni Cantó és manifestava contra la nostra llengua pels carrers de Barcelona junt a Ciudadanos, PP, Falange, UCE i espanyolistes ressentits en general. Si els cabrons volaren...

Patètics colonitzadors.

Aquests dies, després de l’11 de setembre, els mitjans i la justícia espanyola s’han tornat a unir en processó, per a criminalitzar i perseguir a “aquellos delincuentes independentistas que odian nuestra patria y queman nuestros símbolos·” – més o menys així ho resumirien-. L’argumentació és vella i està, per a mi, caduca.

Només em queda dir aquella magnifica frase que amolla Ewan McGregor interpretant al yonki ( el més ben parit i patèticament còmic que he conegut) de Trainspotting, quan aquest i la seua colla d’amics, també addictes, van al camp acomboiats per l’únic de la colla que no està enganxat. Marc Renton -que és el nom del personatge interpretat per McGregor- fart del camp i de l’aire pur; i bevent d’una ampolla d’alcohol amolla, parlant dels escocesos: Som tan desgraciats, que no som capaços de deixar-nos colonitzar per gent decent. Gran frase per a uns colonitzadors bastant patètics.

Nota 1: encara resta pendent la ressenya de la biografia de Malcolm X.

Ja tornem.

En primer lloc, demanar disculpes per dilatar-me tan en l’actualització del blog. Aquest estiu no ha estat un estiu molt normal, una mica tediós i estrany, la veritat. El fet és que han succeït una sèrie de fets molt interessants i dignes de ser comentats o postejats -com vulgueu- però jo no m’he sentit amb motivació per a fer un anàlisi d’aquests; a més, ONO és implacable amb els que no paguen la factura i nosaltres hem estat víctimes d’aquesta censura, produïda per una morositat involuntària.
Podria comentar els fets més significatius, aquells que han estat al top ten de les notícies, però em limitaré a nombrar-los: l’accident del MD-82 d’Spanair (no ha ajudat gens a curar la meua fòbia a volar, l’ha agreujada si més no). Com els mitjans contribuïren, amb eixa voluntat cinematogràfica que els caracteritza, ha fer de la tragèdia un drama, amb banda sonora i tot. Veure i viure una tragèdia és més emotiu, dolorós i tràgic si aquesta va acompanyada d’una banda sonora (odie que es pose música a les imatges de tragèdies, és converteix en un espectacle i no és gens respectuós, més bé fastigós). Has de plorar i sentir-te malament, sí o sí. Per què no musiquen les més de 400 morts d’immigrants que aquest estiu han intentat arribar a una terra hostil per guanyar-se els calés i sortir de la misèria més absoluta?.
O el conflicte entre Geòrgia i Rússia, molt comentat arreu i amb una sèrie d’articles magistrals com el que va escriure per a Público Carlos Taibo i que va comentar, molt encertadament, a Diferència i repetició la companya Aurora.
La irrupció en la campanya nord-americana de la segona de McKein, una ultraconservadora; una fonamentalista amb poques llums i molta mala baba anomenada Pain. Governadora d’Alaska que, en aquest fred estat, va retallar en un 60% les ajudes públiques a famílies amb persones discapacitades físiques i psíquiques. Casualment, el destí –o Déu com predica ella- li va fer tenir un fill amb una discapacitat i ara s’erigeix com la defensora de les famílies que pateixen aquest problema. No hi ha res com veure-li les orelles al llop, per a canviar el discurs. Això sí, sempre amb l’estima i el desig del nostre senyor, ja que aquesta hiena és de la teoria de la creació –creacionista-. Ho té tot, fins i tot una filla adolescent prenyada.
Simplement, volia donar senyals de vida. Sóc el que veus pretén reanudar la seua activitat i ja estic preparant la ressenya de la autobiografia de Malcolm X que m’he llegit i que penjaré aquesta propera setmana. Tot un descobriment aquest llibre, de debò.
Una salutació i repetisc, disculpeu aquesta dilatació. Se que és difícil viure sense aquest meravellós blog –ara heu de riure la conya-. Com diu Venicio del Toro interpretant el Che, en una de les escenes de la pel·lícula, adreçant-se al traductor que portava el comandant durant la seua visita a les Nacions Unides en 1964, quan aquest li pregunta si el necessitarà durant la nit. - ningú és imprescindible i no et penses que tu ho ets. Això és tot amics i amigues.

Sigur Ros

Cliqueu sobre el vídeo i només heu d'ampliar la imatge i deixar anar el cap; si apagueu les llums de la cambra i vos relaxeu, molt millor. Només cal pensar, imaginar i recapacitar. Ja em direu que vos sembla. Forta abraçada als i les lectores de Sóc el que veus. S'apropa la tardor.

Cagalló que xafes.

Si alguna cosa aprenguéren els nord-americans de la seua intervenció a la guerra del Vietnam fou que calia evitar, per tots els mitjans, que les imatges dolentes, les masacres, els assassinats, les morts de civils i, sobre tot les imatges de joves soldats iankis morts o destripats tirats a una banda de la carretera aparegueren als telenotícies i diaris dels Estats Units. En definitiva, aprengueren que quan menys informació arribara a les cases dels orgullosos i patriotes nord-americans millor. Cal recordar, que les imatges dolentes alimentaren el rebuig i afavoriren que els moviments contra la guerra tingueren més i millors arguments per potenciar protestes, manifestacions i queixes contra aquella guerra. Per tant, la consigna era clara: d’ara en endavant les guerres es contaran amb uns paràmetres clars i controlats pel Pentàgon i la Blanca Casa. Sortirà allò que beneficie els interesos del poder i la “causa justa” d’una intervenció militar –per altra banda, tan practicada pels EEUU-

Tot i que, durants aquests anys han estat molts els periodistes que han intentat –alguns amb èxit- sobrepasar aquestes pautes de control i han ofert imatges reals del que és un guerra –una merda i una putada- ha estat la segona guerra a l’Iraq la que ha tornat a potenciar aquests fantasmes. Una guerra impopular (entenem impopular ací com a que en els EEUU hi ha gent que s’oposa férmament) no necessita remoure més merda si no vol que tot acabe com el ball de parra.

Doncs bé, avui el diari Público ha publicat les fotos -la foto- que li costaren l’expulsió del país arab a un periodista que anava empotrat amb les tropes nord-americanes. Les fotos no tenen res d’especial, sols que apareixen els cossos de marines cremats i tirats al terra després d’un atac suicida. Zoriah Miller ha comés el gran delicte, ha mostrat la vertadera cara de les guerres, aquella que tots coneixen però que ningú vol veure. Ha mostrat els “fills de la llibertat” morts com qualsevol miserable mortal. Com diuen els castellans: ojos que no ven… i que amb aquesta gràcia escatològica que tenim els valencians afegim: cagalló que xafes. Doncs això

Retales de una vida (Celtas Cortos)

El nou vídeoclip dels Celtas Cortos conté la cançó Retales de una vida. Boníssim, de veritat.

Vídeo de entretenimiento

3 anys.

El passat 29 de juliol es complien 3 anys de la detenció de 13 indenpendentistes a l’extensió que té la Universitat Politècnica de València a la ciutat de Gandia.

Els fets, ocorregueren durant una protesta contra la presència de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) entitat que defensa tèsis acientífiques sobre la unitat del català i la presència en aquestes jornades de Fernando Giner -aleshores president de la Diputació, conegut blaver i antic falangista-. La concetració pretenia denunciar: per una banda, la complicitat de la UPV-Gandia amb entitats blavero-feixistes que defensen postulats contraris a bases filològiques i acadèmiques. I per l’altra, totes els impediments que des de la UPV es posen per a que els estudiants puguen desenvolupar una activitat associativa i política adequada –cal recordar, que la UPV no deixa als estudiants organitzar-se en organitzacions sindicals que defensen una territorialitat que estiga fora de la constitució espanyola, com és el SEPC-

Les companyes independentistes, que foren detingudes a punta de pistola per la policia local de Gandia, s’enfronten a un delicte per desordres públics, amb una petició de penes de 10 mesos de multa a 12 euros diaris.

Es curiós, veure avui, 3 anys després, com les institucions municipals no s’han pronunciat davant uns fets tan absurdes i desproporcionats. Així però, no és extrany. En la darrera visita que féu la vicepresidenta espanyola Mª Teresa Fernandez De la Vega a Gandia, companyes de l’organització Maulets acudiren per repartirs díptics, explicant per que s’oposaven a la visita d’aquest personatge “polític”, aquestes foren apartades i expulsades per la policia que estava present allà. Mentres, els feixistes d’España 2000 i del GAV, que també assistiren per a protestar, es feien fotos davant la pasivitat de la policia que fins i tot, s’apartava per a no interrompre la sessió fotogràfica. Deixant clar, quina és la forma de mesurar les coses que tenen institucions i policia en la capital de la Safor.