dissabte, 27 de desembre del 2008
The Who. Behind blue eyes
Ací vos presente (per als que no la conegueu) aquesta peça imprescindible en la meua discografia vital. Una magnífica balda dels grandíssims The Who. Les imatges estan gravades en 1979 en un concert per Kamputxea (Concert for Kampuchea) nom del Regne de Camboia durant el règim de Pol Pot. A la gravació podem observar que a la bateria ja no està l’irrepetible Keith Moon, mort per sobredosis després d'ingerir una gran quantitat de fàrmacs i alcohol un any abans. No se si en aquest vídeo és pot apreciar, però abans de començar a tocar Peter Townshend (guitarra i líder creatiu de la banda) presenta la cançó amb aquestes paraules: “aquesta cançó parla de continuar endavant, i d’això nosaltres en sabem un munt”
dimarts, 23 de desembre del 2008
Juguem a disparar?
Entre aquestes dues imatges, la única diferència que hi ha és el lloc de naixement dels protagonistes. Un a nascut a un país pobre en guerra (de les moltes que dessagnen el continent Africà i que tan llunyanes i alienes ens queden) i l’altra a un país de l’Europa occidental; a Espanya, més concretament. Un, segurament, ha estat raptat o venut a grups militars o paramilitars per a ser utilitzats i explotats com a soldats i com a carn de canó en el conflicte i a l’altra l’han acompanyada, segurament, els seus pares a la fira de torn (Expojove). No vaig a ser simple i obviar tots els contextos que envolten i determinen cadascuna de les imatges i cadascun dels xiquets. Però ara no em centraré en tots eixos determinants. Vaig per un altre camí.
Si a l’entrada de la fira en qüestió, ens posarem amb la foto de l’esquerra i preguntarem als pares i mares, que acompanyen alegrement als seus fills, que es sembla i que opinen sobre les vides dels xiquets soldats, segur que ràpidament rebutjarien les pràctiques militars-esclavistes amb xiquets al tercer món i s’omplirien la boca amb paraules de condemna, de ho sentim molt, que tot és molt greu i que és una poca vergonya. Això sí, quan passen per l’stant de “las fuerzas armadas de Espanya” entren i es fan la foto de rigor amb la xiqueta pintada amb la bandereta i amarrada a la bateria antiaèria fent com si disparés un míssil a un enemic imaginari. I vosaltres direu: per on vas Paco?
Vaig a una cosa molt concreta, per un costat al fet que l’impacte que ens produeix un xiquet o xiqueta amb una arma a la mà és diferent depenent del lloc d’on prové, tot i que és igual de trist (si entenem que les armes són reals i que és poden usar en qualsevol context i amb uns fins molts determinats, i no accepte ací el terme missió de pau que realitza el “glorioso” ejercito espanyol). Veiem com una aberració (i ho és) la imatge del xiquet africà pobre amb un AK47 a les mans i ens resultat, fins i tot divertit el fet que els nostres fills es facen fotos amb armes de veritat, de les que maten de veritat, a les mans.
I per l’altre costat, veure com l’exercit es ven com a alternativa per als joves, com inculquen des de menuts el fet de servir a la pàtria. En una època on la imatge és tan important, ens venen un exercit que promou la pau, que fa missions solidàries i de pau. El venen als xiquets com un joc, com una cosa divertida i emocionant. Fomenten una cultura militarista i bel·licosa com si fora el més normal del món ( que jo no dic que per a ells no ho siga). Només els falta el cartell amb el Cid campeador, rollo Tio Sam, assenyalant amb el dit i dient “Tu pais te necessita”. Els xiquets i xiquetes es fan fotos “divertides” amb armes que serveixen per matar i per a vendres a països en conflicte, per a que xiquets com el nostre amic africà puguen matar i morir mentre els mateixos de sempre s’omplen les butxaques amb les seues morts i la xiqueta convertida en Rambo presidisca el prestatge que tenen els seus pares a sobre de la televisió. Molt trist.
Si a l’entrada de la fira en qüestió, ens posarem amb la foto de l’esquerra i preguntarem als pares i mares, que acompanyen alegrement als seus fills, que es sembla i que opinen sobre les vides dels xiquets soldats, segur que ràpidament rebutjarien les pràctiques militars-esclavistes amb xiquets al tercer món i s’omplirien la boca amb paraules de condemna, de ho sentim molt, que tot és molt greu i que és una poca vergonya. Això sí, quan passen per l’stant de “las fuerzas armadas de Espanya” entren i es fan la foto de rigor amb la xiqueta pintada amb la bandereta i amarrada a la bateria antiaèria fent com si disparés un míssil a un enemic imaginari. I vosaltres direu: per on vas Paco?
Vaig a una cosa molt concreta, per un costat al fet que l’impacte que ens produeix un xiquet o xiqueta amb una arma a la mà és diferent depenent del lloc d’on prové, tot i que és igual de trist (si entenem que les armes són reals i que és poden usar en qualsevol context i amb uns fins molts determinats, i no accepte ací el terme missió de pau que realitza el “glorioso” ejercito espanyol). Veiem com una aberració (i ho és) la imatge del xiquet africà pobre amb un AK47 a les mans i ens resultat, fins i tot divertit el fet que els nostres fills es facen fotos amb armes de veritat, de les que maten de veritat, a les mans.
I per l’altre costat, veure com l’exercit es ven com a alternativa per als joves, com inculquen des de menuts el fet de servir a la pàtria. En una època on la imatge és tan important, ens venen un exercit que promou la pau, que fa missions solidàries i de pau. El venen als xiquets com un joc, com una cosa divertida i emocionant. Fomenten una cultura militarista i bel·licosa com si fora el més normal del món ( que jo no dic que per a ells no ho siga). Només els falta el cartell amb el Cid campeador, rollo Tio Sam, assenyalant amb el dit i dient “Tu pais te necessita”. Els xiquets i xiquetes es fan fotos “divertides” amb armes que serveixen per matar i per a vendres a països en conflicte, per a que xiquets com el nostre amic africà puguen matar i morir mentre els mateixos de sempre s’omplen les butxaques amb les seues morts i la xiqueta convertida en Rambo presidisca el prestatge que tenen els seus pares a sobre de la televisió. Molt trist.
dissabte, 20 de desembre del 2008
El meu regal.
De pretèrits, cigarretes i plegats de marihuana... Amb somriures i mirades que no tenen preu.Sí?, no, no pot ser... Moltes felicitats!
Avui per tu. Felicitats pel teu 24è aniversari
dimecres, 17 de desembre del 2008
dilluns, 15 de desembre del 2008
L'any Guillem Agulló, un punt i seguit...
Demà, celebrarem a Burjassot l'homenatge antifeixista, 15 anys sense Guillem Agulló (vos esperem a totes). Amb aquest acte, tancarem el que ha estat l'any dedicat al jove antifeixista assassinat, ara fa 15 anys, a Montanejos. Però açò, no suposa un punt i final, ja que cal que no l'oblidem i que lluitem, cada dia, per les idees per les quals li furtaren la vida uns gossos sense ànima aquella trista nit de 1993. És per això, que vos penge un vídeo que m'han passat i que el va realitzar C9 dos anys després dels fets. Crec que és un programa rollo Dossiers (recordeu el programa?) i s'anomena: En mans de la justícia. És un document força interessant i que mostra imatges molt guapes del judici i de diversos actes realitzats en memòria del Guillem. Espere que vos agrade.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)