dissabte, 9 de maig del 2009

Topografia de la memòria.

Victor Basterra és un tipògraf argentí que durant la dictadura militar (1976-1983) va ser detingut i torturat per la seua militància política a moviments gremials i de barri. Fou traslladat a l'Escola de mecànica de l'armada, escola d'oficials de la marina, tristament coneguda per ser el centre més important de retenció i tortura durant la dictadura criminal. La seua retenció tingué tres etapes. En un primer moment, fou penjat dels braços amb una manilles enganxades al sostre de la sala mentre li fotien tot tipus de cops i descàrregues elèctriques. Després, en una altra sala, tombat al terra, encapuxat i nigat de peus i mans devia mantenir-se quiet, immòbil, qualsevol moviment era respost amb un puntelló al cap per part d'un guardia que custodiava la sala. Finalment, el seu ofici el va salvar d'una mort segura. Els militars el van utilitzar per a que falsifiqués tot tipus de documents per a responsables i botxins de la dictadura, a canvi d'aquesta "col·laboració" la vida de la seua dona i la seua filla no corrien perill, eixe era el tracte. El procés era senzill, ells li donaven els papers i ell havia de fer 4 còpies de les fotos i confeccionar el document. El que no sabien és que Victor feia 5 còpies, una de les quals s'amagava entre els calçotets per a treure-la del centre i així guardar les cares dels torturadors. Amb aquesta acció va aconseguir extraure unes 70 imatges dels criminals i al voltant d'una decena de companys desapareguts. Després, aquestes proves foren utilitzades en el judici contra tot un seguit de responsables de l'episodi més negre de la història recent de l'Argentina i de la humanitat.
Em va sorprendre la valentia i la integritat d'aquest home que va tenir la sang freda, en un moment de caos i de dolor, jugant-se no sols la seua vida sinó la dels seus éssers estimats, de guardar proves que més tard van ajudar a inculpar a una colla de personatges foscos i cruels que sembraren de terror la vida de milers de ciutadants. Un testimoni que dignifica la lluita i el valor d'un home, d'una societat que malda per combatre els seus fantasmes i les seues pors més recents.

Aquest testimoni està extret del documental Topografia de la memòria realitzat per televisió de Catalunya i que recull les lluites per recuperar la memòria històrica en diferents parts del món. Des de SudÀfrica fins a l'Estat Espanyol, passant per l'Argentina, l'Alemanya post-nacisme i Itàlia. No oblidar per a que no es torne a repetir és la clau de tot plegat.

divendres, 1 de maig del 2009

Mario Benedetti. Cuando la poesía

En aquest nou viatge que he engegat descobrint la poesia, he descobert a Benedetti. Potser, una mica tard, ho se. Però diuen que més val tard que mai. L'escriptor passa per un moment delicat de salut i està ingresat a l'hospital. L'altre dia, junt a la notícia del seu ingrés, adjuntaven un poema inèdit, que ara vos reproduisc. Espere que vos agrade i que em recomaneu d'altres que té l'uruguaià escrits.

Cuando la poesía

"Cuando la poesía abre sus puerta
uno siente que el tiempo nos abraza
una verdad gratuita y novedosa
renueva nuestro manso alrededor
cuando la poesía abre sus puertas
todo cambia ycambiamos con el cambio
todos traemos desde nuestra infancia
uno o dos versos que son como un lema
y los guardamos en nuestra memoria
como una reserva que nos hace bien".
Cuando la poesía abre sus puertas
es como si cambiáramos de mundo

dimecres, 29 d’abril del 2009

Ja està bé que ens pixen a sobre.

Recordeu la València dels grans esdeveniments? La Comunitat projectada al món, gràcies a les obres faraòniques i la submissió total als capritxos del magnat de torn? Anavem a ser algú. Per fi els valencians anavem a deixar de ser simples "labradores ignorantes", per a convertir-nos en homes de negocis i personatges importants en l'escena econòmica i social mundial. La American's Cup, la F1, la MTV en hivern i en estiu i tot el que fera falta per a situar-nos en el mapa i enriquir els amigots del dels tratges de Milano & company. Ai! que grans ens les prometien, que bonic era tot allò, que il·lusió li feia a tot el món poder gaudir d'una gran regata que no fora la del cul del company de treball al que li cauen els pantalons, o de veure passar un bòlid a 300 km per hora un diumenge a les 8 del matí per baix de casa, o millor, veure als The Cure o als F. Ferdinand de franc ( de franc sí, pagat amb diners públics, que vos recorde: paguem tots!). Doncs bé, pareix que tot açò a arribat al seu final. Els de la Copa de l'América no es posen d'acord de si la tornaràn a fer o no ací a València, Ecclestone ( una espècie de barreja entre Andy Warhol i Paco Clavel ) diu que es van precipitar amb el gran premi d'Europa a València, el deute de la Generalitat és un forat negre del que ens costarà sortir déu i ajuda, les corbates de Milano ja ofeguen al molt honorable i nosaltres, els valencians i valencianes, hem de fer front a tot açò amb una crisi política, econòmica i social galopant i unes butxaques ben buides. Ens pixen a sobre i diuen que plou. I tots a tragar, tragar i tragar...

Per cert, ahir, malgrat el que diga la conselleria d'educació, la vaga va ser un èxit i la mobilització als centres educatius i al carrer va deixar palés quina és l'opinió de pares, mares i docents sobre la política educativa del consell. Enhorabona!


dimarts, 28 d’abril del 2009

Que tingues bon viatge.

Ha mort Javier Ortiz, periodista i columnista de Público. Els seus escrits foren el principal motiu pel que em vaig fer lector habitual d'aquest diari. Obrir cada dia les seues planes i no trobar-me'l fotent el dit a la llaga serà una mica trist. No deixeu de llegir el seu comiat en forma de profètica necrològica. Que vaja bé el viatge i que tingues molta sort!. Allà on sigues, espere que continues mirant la realitat amb els mateixos ulls crítics.

dimecres, 22 d’abril del 2009

Per Sant Jordi.

Que tots i totes passeu un meravellós dia de Sant Jordi.




dimarts, 14 d’abril del 2009

Georgia in my mind (Ray Charles)

En 1960 les mans màgiques de Ray Charles, el pianista cec que feia ganyotes i tocava amb els dits el que l'ànima li dictava, creaven aquesta cançó. Conten que estava inspirada en una dona i a ella anava dedicada. Però el single és va convertir en tot un èxit i ràpidament va agafar caràcter de cant per la llibertat dels afroamericans i pels drets civils a l'estat d'on era originari el pianista, on la segregració racial es va allargar en la història com una mala taca que costa de treure. En 1974 l'estat de Georgia, el mateix que discriminava a les persones pel color de la seua pell i otorgava privilegis als blancs tractant com a animals els negres, la va adoptar com a himne oficial. Georgia in my mind és avui un cant de llibertat i d'estima. Una xicoteta, però immensa obra d'art d'un artista increïble.


dijous, 2 d’abril del 2009

Recordant temps d'obscuritat, descobrint Estellés.

Ahir, 70 aniversari del final de la Guerra Civil i de l'inici de la dictadura feixista de Franco, m'haguera agradat penjar aquest poema d'Estellés i la cançó que escoltareu, però vaig fer com sempre i vos vaig amollar tot el rollo sobre la llibertat, el poble i els feixistes malparits. Avui, que parlen ella, la poesia. Segur que ho fa millor i més clar.

Crit i nit
Les famílies de dol per a tota la vida.
La guerra, la postguerra... Recorde aquella mare
que no li varen dir que el fill havia mort
en el front de Terol: simplement li digueren
"ha desaparegut". I va passar la guerra
espereant el seu fill. I va acabar la guerra
i esperava el seu fill. I va parar la taula,
li va posar també llençols nous en el llit,
i esperava a la porta. No ha sabut res del fill.
¿Morí? No s'ha sabut. Sols, desaparegut.
Es va tancar a casa amb pany i clau. Recorde
els seus crits. Els veïns tocaven a la porta,
i no obria la porta. ¿On estava el seu fill?
Si fou mort, ¿on fou mort? Oh, coses de la guerra!
Qui va saber això! Les famílies de dol
per a tota la vida. La guerra, la postguerra...

Llibre de meravelles, V. Andrés Estellés.