Ten braves men & Hunger.

Han passat 28 anys però en la memòria de les comunitats republicanes del nord d'Irlanda encara hi són ben presents. El seu coratge i la seua determinació són avui un referent per a molts irlandesos. Els seus rostres recorden temps duríssims i no tan llunyans; temps de lluita i de mort; temps de resistència.

Bobby Sands, Francis Hughes, Raymond McCreesh, Patsy O'Hara, Joe McDonnell, Martin Hurson, Kevin Lynch, Kieran Doherty, Thomas McElwee, Mickey Devine foren protagonistes de la vaga de fam que el col·lectiu de presos republicans dugué a terme en la presó de màxima seguretat de Long Kesh entre el 1 de Març i el 20 d'agost de 1981. Aquests braves men perderen la vida en demanda del dret a ser considerats presoners polítics que el govern britànic els va denegar per considerar-los criminals i assassins. Els blocs H eren caus de tortures i vexacions, eren un infern on els maltractes eren el pa de cada dia i on els presoners republicans van haber de suportar condicions infrahumanes, agreujades per la seua decisió de no retrocedir ni un pam en les seues conviccions i no claudicar davant un govern -el de Margaret Thatcher- que els tractava com si foren animals. En Un dia a la meua vida Bobby Sands escriu:

"...Nu, em vaig aixecar i a través de les ombres vaig creuar la cel·la fins al racó per orinar. Feia un fred mortal. La pudor va augmentar per recordar-me la meua situació. El terra estava humit i enganxós en alguns llocs. Hi havia munts de deixalles escampats per la cel·la i, en la foscor, figures horripilants em cridaven des de les circumdants, brutes i mutilades parets. La pudor d'excrement i d'orina era forta i persistent. Vaig aixecar el petit recipient d'aigua d'entre les deixalles i vaig provar de fer u glopp matutí, en un esforç inutil per eliminar el sabor fastigó de le meua gola. Déu meu, quin fred que feia!."

"Era un gran divertiment. Tothom es moria de riure, excepte jo, mentre em plovia una descàrrega de cops de puny sobre el cos nu. Em retorçava de dolor. M'agafaven més fort a mesura que cada bufa trobava la seua destinació. M'esclafaven la cara contra la taula, i vaig esquitxar-la de sang. Estava atorditi adolorit. Llavors em van arrossegar fora de la taula i em van deixar caure a terra..."

28 anys després una pel·lícula ens mostra tota eixa violència i ens deixa veure que passava rere les parets d'aquella presó. Dirigida per Steve McQueen, amb guió de Enda Walsh i protagonitzada per Michael Fassbender, Hunger és un cop damunt la taula, una revelació, una història real, dramàtica i dura, molt dura. La pel·lícula monstra els darrers mesos de la vida de Bobby Sands -encarnat en Fassbender-, la decisió d'engegar la vaga de fam que portaria a al mort a ell i a nou companys més, les condicions de vida dels presos republicans, els abusos dels guardies i l'ambient de por i violència que regnava als caus de la mort. Amb moments molt durs i dramàtics Hunger vol donar testimoni d'uns fets que són desconeguts per a gran part de la societat i que deixen en evidència al tot poderós imperi britànic. Guanyadora del premi Càmera d'Or del Festival de Cannes 2008, aquest film colpejarà fort en les conciències de molts de nosaltres. Espere que la podeu veure aviat.

Que els carrers s'ompliguen de música.

LLig al diari: Multan con 700 euros a una mujer por tocar el violin en la calle. Punxe sobre la notícia per a llegir-ne més: El ayuntamiento de València considera que es una infracción leve. Ja ho veig més clar i, la veritat, no em sorpren. La dona haurà de pagar-li a l'ajuntament de València, regit per una colla d'analfabèsties amb rita Barberà com a directora d'orquestra, cent euros per cadascun dels dies que ha gosat fer sonar un instrument als carrers de la ciutat dels grans esdeveniments. Delicte majúscul si el comparem amb altres que circulen per aquesta ciutat relacionats amb trages de Milano, amiguets de l'ànima i financiacions mafioses. Però en èpoques de crisi tota pedra fa paret i el consistori ha de recollir per on pot, encara que siga robant-li a una pobra músic 700 euros, no entenc un altre motiu. Pot ser, també, que siga una qüestió estètica i la dona no quedés bé al carrer Colon i "alterava" la imatge "meravellosa" d'aquesta rambla.

Val a dir, que tot i que l'ajuntament de València pot ser capdavanter en fotre la pata i reprimir de la forma més cutre, no és l'únic que ha comés vexacions -sí, vexacions- d'aquest tipus. En moltes altres ciutats també s'impideix tocar a la gent pel carrer o se'ls obliga a tocar en llocs concrets de la ciutat per donar una imatge de cara en fora, als turístes.

Com a aficionat a la música sempre he pensat que tocar al carrer ha de ser una sensació brutal, és una demostració de llibertat i de generositat magnífica. Si la música està ben feta i ben interpretada és un plaer, que fins i tot et pot alegrar un instant d'un mal dia al treball, a classe o a la teua vida. Per això em sembla un acte fastigós i egoista que l'ajuntament multe a una músic que només ens volia alegrar un poc l'existència a canvi, la majoria de vegades, d'un simple somriure.

*Demane disculpes a totes aquelles persones que entreu sovint a aquest raconet pel temps que he tardat en actualitzar. Gràcies i forta abraçada a tots i totes.

Público també censura.

Sóc lector de Público des dels seus inicis, m'agradava -ara ja no tant- la línia editorial i, sobre tot, els seus columnistes, encara que hi han temes sobre els que m'agradaria veure un altre punt de vista no tan "políticament correcte". Per això, em preocupa i no m'agrada gens aquesta informació que he llegit a Rebelión.org. Espere que gaudiu l'entrevista i extragueu les vostres pròpies conclusions.

Notícies des del nord d'Irlanda.

En les darreres setmanes, dues notícies han impactat positivament en la comunitat republicana del nord d'Irlanda.

La primera: La victòria de la candidata del Sinn Féin, Bairbre de Brún, a les eleccions europees del passat 4 de juny (ací es votava aquell dijous). És la primera vegada en la història del Nord d'Irlanda que una candidat/a republicana/nacionalista guanya unes eleccions. Amb 126.184 vots, el 26%, l'opció del Sinn Féin s'ha fet amb les eleccions. La victòria, però, ha estat propiciada bàsicament per la divisió entre les opcions del vot unionista, que aquesta vegada s'ha repartit bàsicament entre l'històric DUP (88.346 vots) i el TUV (66.197 vots) de l'antic militant i eurodiputat pel DUP Jim Allister, que va trencar amb el seu partit per a crear aquesta nova marca més radical i immovilista. Amb aquests resultats es trenca amb la tradicional hegemonia del vot unionista a la regió.

I la segona: La UVF (Força de Voluntaris de l'Ulster, en les seues sigles en anglés), una de les grans forces paramilitars unionistes del Nord d'Irlanda junt a l'UDA (Associació en Defensa de l'Ulster), ha anunciat un procés de desarmament. Segons ha informat als mitjans de comunicació el general canadenc John de Chastelain, cap de la comissió d'Observació Internacional Independent, l'UVF entregarà en breu el seu arsenal i comunicarà als seus membres la decisió, probablement abans d'agost. A aquest grup, un dels més senguinaris de la facció unionista, se li atribueixen uns 500 assassinats i moltes desaparicions de ciutadans republicans/nacionalistes.

Fotos.

1. Cartell del Sinn Féin, extret d'internet.

2. Mural a ShanKill road, barri unionista/lleialista fronterer amb West Belfast.

Stop racist attacks!!

Em telefona mon pare, està preocupat. Ha escoltat per la ràdio que a Belfast s'han succeït una sèrie d'atacs racistes a famílies romaneses i, per aquella preocupació universal que tot pare o mare té pel seu fill (sobre tot, quan aquest està lluny de casa), m'ha telefonat per saber si jo estava bé i per saber que collons havia passat.

Coincidències de la vida, els atacs s'han produït al mateix carrer on vivim, Belgravia Avenue; concretament al numero 14, nosaltres vivim al 21. Tot va començar la setmana passada. Durant dos nits seguides, un grup de nou o deu adolescents rebentaren amb pedres i pals les finestres i les portes de la casa on viuen els veïns romanesos. Nosaltres no ens adonarem de res fins que veierem els vidres trencats pel terra i les finestres rebentades. El dissabte a la tarda, un altre veí anava porta per porta repartint un manifest on explicava els fets i demanava solidaritat i col·laboració a tots per a fer-los front; també es convocava a totes a una concentració pacífica per al dilluns. Eixa mateixa vesprada, just després de parlar amb el veí, escoltarem crits i veierem per la finestra el grup de joves que havien tornat carregats de pals i pedres que llençaren contra les families que es trobaven en aquell moment al carrer. "Ràpidament" arribà la policia i el grup de covards va fugir per un dels carrerons que envolten el carrer. Nosaltres bocabadats i sense saber com reaccionar. Aquella nit el carrer es va omplir de policia que controlava qui entrava i qui sortia de la zona, les famílies afectades totes al carrer sense poder dormir per la por.

El dilluns, mentre les veïnes ens concentravem per demostrar el nostre rebuig a aquesta gentola i la solidaritat amb les veïnes afectades, tornaren a aparèixer. Llençaren ampolles de vidre contra els assistents i fugiren corrents. Un grup de veïns anaren darrere però no els pugueren agafar. Com no, la policia va arribar minuts després dels fets, sempre tan oportuns.

Ahir a la tarda, hi havia una assemblea de totes les famílies romaneses que viuen per la zona, volen estar junts, es senten més segurs i forts. Moltes de les veïnes ja els hem dit que estem per al que necessiten i que tenen tot el nostre recolzament.

Segons ens han explicat, els "cerdets" s'identifiquen com a membres de Combat 18, grup paramilitar neo-nazi molt famós al Regne Unit i molt pròxim a NP (National Party) partit d'extrema dreta britànic. També ens han dit, que aquests són adolescents (entre 15 i 16 anys) però que són enviats per gent més gran per a fer el treball més brut, ja que aquests no tenen antecedents i no els pot passar res si els detenen. Molt valents els cerdos, com sempre.

No esperava tenir que escriure sobre açò tan lluny de casa, però com sempre el feixisme et sorpren quan menys t'ho esperes. Allà i ací, contra el feixisme ni un pas enrere.

A la Notícia podeu veure el grup de veïns que intenta agafar els feixistes el dilluns a la tarda. La caseta blanca de la dreta és on vivim nosaltres.

My first week in North of Ireland.

Quan Gerry Adams, líder històric del Sinn Féin, va comparèixer davant els mitjans de comunicació després de signar, in extremis, els acords de Divendres Sant o Acords de Belfast (14 d'abril de 1998) entre el govern britànic, el govern irlandès i diferents partits polítics nord irlandesos, va dir que el més fàcil de tot el problema era signar eixos acords, el més difícil, però, construir una pau que durés i que posés fi a tots els anys de conflicte; respectant els punts clau de l'acord que s'acavava de signar.

Han passat més de 11 anys des d'aquelles declaracions i les coses al nord d'Irlanda han canviat. La violència ha disminuït considerablement entre les dues faccions (republicans i unionistes), les tropes britàniques, tot i que l'ocupació és manté, ja no patrullen els carrers i Belfast, almenys per als estrangers, és una ciutat oberta al món.

Així però, la realitat dista molt de ser tan meravellosa com almenys pareix a ulls d'un visitant. Els acords, almenys per la part britànica i unionista, s'han incomplert repetidament i cada vegada que s'ha volgut donar passes endavant, la violència entre les dues faccions s'ha repetit constantment. Tot i que la part més mal parada, com els darrers 800 anys, continua sent la repúblicana/nacionalista irlandesa. La violència ha deixat de ser política, per passar a ser violència futbolera o comú. Eufemismes que amaguen un rerefons d'anys i anys de dominació britànica i resistència republicana. Sense anar més lluny, la setmana passada, poc abans d'arribar jo ací, un grup de 30 individus, identificats com a unionistes aficionats del Glasgow Rangers, assassinaven d'una pallissa davant de la seua dona i fills a Kevin McDaid, aficionat del Celtic i membre reconegut de comunitat catòlica de Coleraine (comptat de Derry), mentre cridaven: Som de l'UDA (Associació de defensa de l'Ulster) grup paramilitar lleialista. El seu fill a declarat que prop dels fets hi havia una patrulla de la policia que no va fer res per evitar el linxament, així estan les coses.

Caminar pel centre de Belfast és fer-ho per una ciutat europea, amb comerços, cafeteries, restaurants, centres comercials i una oferta cultural envejable. Però quan hom s'allunya d'aquest centre, on es mesclen les dues comunitats, i s'apropa als barris, veu ràpidament que eixes ferides històriques continuen vigents i resten en una extranya calma que sembla que en qualsevol moment poden encendre una nova flama de violència.

La ciutat està dividida en quatre zones: East Belfast i South Belfast de majoria unionista i West Belfast i North Belfast de majoria republicana nacionalista, encara que en les quatre zones es localitzen grups d'ambdues comunitats, això sí separades per murs, càmeres i centenars de metres de filferro.

La primera tarda que vaig voltar per Belfast vaig fer una xicoteta incursió en East Belfast i vaig comprovar com les Union Jack, les làpides commemoratives, els mausoleus i els murals amb encaputxats, fussells i símbols dels grups paramilitars, que durant dècades han estat recolzats pel govern i els serveis secrets britànics, adornaven el barri. L'atmosfera: freda, distant i solitària pels seus carrers. El capvespre ajudava a fer-la més melancònica i desconfiada.

El moment més impactant i emotiu, però, ha estat la visita guiada per West Belfast, barri republicà. El tour et fa una volta pels llocs més significatius del conflicte polític al barri, seguint Fall Road, carrer principal. Els murals que adornen moltes de les parets de les cases, a diferència de la part unionista, on són més violents, no tenen eixe aspecte tan fantasmagòric i eixa violència implicita. Encara que també, com a East Belfast, els mausoleus i les làpides descansen en molts racons del barri.

Moltes són les històries que tenen per contar aquests carrers i aquest murs, molta violència i molta mort. Però hi ha dos que, almenys a mi, m'han deixat una sensació de tristesa i m'han fet pensar aquest dies.

La primera, la de Ciaran Nugent. En la dècada dels seixanta i setanta del segle passat, els britànics tractavem als militants de l'IRA (Irish Republic Army) com a presoners de guerra i eren recluits en un camp de concentració situat a les a fores de Belfast. El govern britànic va decidir crear els blocs "H" a la presó de Long Kesh, mòduls de màxima seguretat on els militants de l'IRA serien reclosos a partir d'eixe moment. En aquest mòduls, els militants deixavem de ser presoners de guerra per passar a ser presoners comuns, per tant havien de dur l'uniforme que els donavem. Els volunteers de l'IRA veieren que la condició de presoners comuns els anava a portar conseqüències negatives envers la consideració que el poble, que fins a eixe moment els recolzava a mort en la lluita, anava a tenir sobre ells, anavem a pedre legitimat. Ni eren, ni es consideraven delinqüènts, eren freedom fighters i no anavem a donar-li eixe plaer a les autoritats britàniques. Nugent fou el primer militant empresonat que es va negar a dur l'uniforme reglamentari de presoner i tan sols es tapava amb dues mantes. Començava així la rebelió dels homes-manta (Blanket protest), des d'aleshores també es negaren a anar al bany, fent les seus necessitats a la mateixa cel·la i escampant-les per la paret. Aquesta mesura tan desagradable la prengueren perquè era durant els viatges al patí i als banys quan els carcellers aprofitaven per fotre'ls pallisses i maltractar-los. De la mateixa manera tan "bruta" volien denunciar la seua situació i que el món coneguera el que passava dintre d'aquells mòduls. (El vídeo que vos penge es pot veure a aquests homes amb les mantes i la merda per les parets). Malauradament, Ciaran Nugent fou trobat mort en l'any 2000 en un riu víctima de l'alcohol, trista via de fugida que va triar per pair els records i tot el que va viure en aquella època.

L'altra història, com no, és la de Bobby Sands. El comandant Bobby Sands, com molts de vosaltres sabeu és, probablement, el militant més conegut de l'IRA arreu del món. Sands va iniciar en 1981 una vaga de fam junt a altres companys per a demanar certs drets a les autoritats ocupants. Veient que la primera vaga de fam, iniciada per Brendan Huges i altres sis companys i la protesta dels homes manta tan sols havia portat falses promeses per part del govern de Margaret Thatcher i quasi porta a la mort a Sean McKenna, l'1 de març de 1981, Sands iniciava una vaga de fam indefinida que el portaria a la mort -sabuda- seixanta-sis dies després del seu inici amb vint i set anys. Les demandes eren: status de presoner de guerra, no dur l'uniforme de presoner comú, dret a organitzar el temps i els horaris, dret a reunir-se, una visita i una carta setmanal i la restitució de tots els drets perduts durant la protesta. L'estratègia, després de la jugada fosca de la "Dama de Ferro", era que comencés la vaga un pres cada quinze dies. El resultat final fou: 75 militants es presentaren voluntaris, deu vaguistes morts, entre ells Bobby Sands, i altres en coma a les portes de la mort, només l'escandol internacional i les pressions de la gerarquia catòlica a les famílies per alimentar els presos, posaren fi a la vaga -en contra la voluntat dels presos-. Durant el temps que estigué en vaga de fam i gràcies a una jugada estratègica del moviment republicà, Sands fou presentat com a candidat al parlament. Va guanyar eixes eleccions i es va convertir en membre del parlament fins a la seua mort el cinc de maig de 1981. Però Bobby va passar a història no només per ser un membre de l'IRA que va portar una vaga de fam fins a les darreres conseqüències, sinó que fou un personatge molt popular i admirat en la comunitat republicana. Tot i la seua juventut, era la segona vegada que passava per la presó, va escriure poemes (els escrivia en paper de fumar que s'amagava a l'anus per a poder-los treure dels mòduls "H", va aprendre i ensenyar gaèl·lic i es va convertir en tot un símbol de les reivindicacions dels presoners de l'IRA i de la causa republicana. Hi ha una frase seua que adorna un mural commemoratiu que es pot veure des de Falls Road que diu: La nostra venjança serà el somriure dels nostres fills. (Al vídeo també surten imatges de les revoltes que va desencadenar la seua mort i el seu soterrar).

Són només dues històries dels milers que pot contar aquest trosset de la terra d'Irlanda. Una terra que té entre els seus símbols la bandera tricolor. El verd de la tradició gaèl·lica/celta, el taronja (orange) de la tradició protestant i el blanc que significa la pau entre les dues parts. Una bandera que oneja en moltes parts del nord d'Irlanda i en molts barris i carrers d'aquesta extranya ciutat anomenada en gaèl·lic Béal Feirste, malgrat que, enacara, avui, són una terra ocupada per l'invasor britànic.

Fotos:

1. A prop del port, creueant des del centre de la ciutat a East Belfast.

2. City Hall, centre de Belfast.

3. Mural Unionista en un col·legi d'East Belfast.

4. Mural que recorda a Kiran Nuget, primer militant que es va negar a vestir la roba de presoner comú. Falls Road, West Belfast.

5. Part del mur que envolta West Belfast. En algunes parts arriba als 12 metres d'alçada i té 4 quilometres de llarg.

6. Mural recordant a Bobby Sands pintat en la paret lateral de la seu del Sinn Féin.

7. Làpida que recorda els vaguistes i els dies que aguantaren fins a la seua mort. Mausoleu als volunteers caiguts en la lluita, cementeri catòlic de West Belfast.

Belfast m'espera!.

Aquest és el darrer post que penge abans de marxar cap a Irlanda del Nord. El proper espere poder escriure'l des d'una xicoteta habitació d'una caseta de Belfast.
Que vaja molt bé l'estiu i a cuidar-se molt!