KZ Dachau (L'infern vist 75 anys després)

Els i les que llegiu sovint el blog sabeu que sóc una persona de detalls. Puc fer un viatge meravellós i em quede amb un detall; amb un lloc. Allò que m'impacta és allò que vull contar. Ho trobe més interessant. Potser a tots i totes vos passa. Per això no vos faré un crònica del viatge que he realitzat a Alemanya. El viatge no té més importància, encara que no us negaré que ha estat molt enriquidor i preciós; també esgotador. Però no, no en parlaré. Us mostraré un lloc, un que no heu d'oblidar i d'obligatoria visitia per comprendre on som i on no hem d'arribar mai.

La història està plagada de forats, de taques que ens deixen en evidència com a èsser humans, com a animals "racionals". Veure i contemplar les misèries de la humanitat provaca un escalfret que t'eriça la pell i et fa vulnerable, dubitatiu i et colpeja d'una forma que et canvia per a sempre. Això m'ha passat en visitar el camp de concentració, camp d'extermini de Dachau al nord de Munic (Baviera). No vaig a explicar-vos detalls del camp, ni quans milers de presoners/es foren recluits, torturats i finalment assassinats. Ni les condicions en les quals vivien, ni com morien de fam, de fatiga, de malalties o pels maltractes. No cal. Tot això ho heu vist ja, sinó podeu llegir-ho als llibres, a les webs o veure-ho en pel·lícules. Simplement mireu les imatges i recordeu les paraules que va escriure Primo Levi en l'encapçalament del seu llibre "Si això és un home".

Els que viviu segurs
A les vostres cases escalfades
Els que trobeu en tornar al vespre
El sopar calent i cares amigues:
Considereu si axiò és un home,
Qui treballa en el fang
Qui no coneix la pau
Qui lluita per un tros de pa
Qui mor per un sí o per un no.
Considereu si això és una dona,
sense cabells i sense nom
Sense forces per recordar
Els ulls buits i el ventre fred
Com una granota a l'hivern
Penseu que això ha passat.
Us confio, aquestes paraules.
Graveu-les al vostre cor
Quan sigueu a casa o aneu pel carrer,
Quan us fiqueu al llit o us lleveu;
Repetiu-les als vostres infants.
O que se us ensorri la casa,
La malaltia us impossibiliti,
Els vostres fills us giren la cara

Excuses per a tornar a escriure.

Fa temps que no sent la necessitat d'escriure, no hem pregunteu per què, potser no hi ha cap explicació. Simplement no ho faig. Supose que inconscientment estic un poc fart que el bloc siga una espècie de miscel·lània que ha deixat d'interessar-me. Últimament he penjat fotos que és com mostrar-vos una altra faceta del que Sóc. Excusa perfecta per a no haber d'escriure sobre els temes de sempre, la veritat.

Però el motiu de retrobar-me amb el blog (com a creador, no com a espectador) és que el proper dissabte començaré un viatge per Europa que de segur esdevindrà aventura. Així el qualifique perquè les condicions són les següents: viatge amb furgoneta, una setmana i milers de kilometres. Però el factor que el convertirà en aventura és que el viatge el faré amb mon pare. Sí, com ho llegiu, mon pare i jo, colze a colze per terres llunyanes. Fa molts anys que no passe més de dues hores seguides amb ell, per tant açò és una espècie de teràpia, retrobar-nos o descobrir-nos, qui sap. Espere complir el seus somni i complir-ne jo algun que altre que tinc amagat al subconscient, de quan era petit. Segur que tenim sorpreses. Per això vos dic que no podré actualitzar en el moment però promet fer un munt de fotos i amb paper i llapis (sona molt novelesc) escriure petites cròniques sobre "l'aventura". Münich, Nuremberg, Leipzig, Dachau, una Berlingo i una petita motxilla. Ja vos conte.

LLuerna Teatre fa vint anys, per molts anys!

Faig amb goig el meu camí
i un deler sols em governa
conservar aquest llumí
de la meva vida interna
pel qual tots m'han de dir
LLuerna
...
Per això faig el meu camí
liun deler sols em governa
consevar aquest llumí
de la meua vida interna
per què tots em puguen dir
LLuerna.

(Fragment del poema Cançó de la LLuerna de Carles Salvador)

Tots anàvem al Mavi Macmara.

Solidaritat Vs Fusells.

Pensava que aquest mes de maig ja no penjaria cap post al blog. Entre les oposicions i el treball no tenia temps per a parlar de res i, la veritat, estic una mica fart de parlar de política, sobre tot de política valenciana.

Però hui (aquesta matinada) els esdeveniments han superat qualsevol expectativa. La “flota per la llibertat”, un grup de vaixells, tres d'ells amb bandera turca, replets d’activistes internacionals (entre ells van dos principatins i un valencià) i ajuda humanitària, que es dirigia cap a les costes de Gaza per a trencar el bloqueig israelià i poder assistir a la població palestina que viu cercada des de la darrera ofensiva sionista, ha estat atacat per tropes d’assalt israelianes. Segons les informacions que arriben a les redaccions de la premsa internacional, entre 16 i 20 activistes han estat assassinats i més de 60 estan ferits. Ahir a la nit es podia llegir al Twitter del company David Segarra (periodista valencià de Telesur) i al blog de la flota que els vaixells de guerra israelians estaven molt a prop i estaven assetjant-los dos helicòpters de combat.

Un cop més l’equació es clara: aliments, medicament, ajuda, en definitiva, SOLIDARITAT igual a fusells, soldats, trets i morts. Així es com actua l’estat assassi “pro-occidental” d’Israel.

Des de tots els fòrums, blogs, premsa i mitjà que puga difondre informació demanem, EXIGIM, una resposta per part de la comunitat internacional a aquest nou atemptat contra els drets humans que ha comes l’exèrcit israelià.

Esperem que siga un: fins aviat.

Aquest xicotet racó, des d'on he intentat, intente i intentaré explicar, contar i criticar tot allò que m'agrada, que odie, que estime i que crec que és rellevant compleix 3 anys. El diumenge estem de celebració. Però més enllà de mirar-me el melic i parlar del que han segut aquests 1095 dies obrint-vos les portes del que Sóc, hui vull aprofitar aquest espai (tan meu, però a l'hora tan vostre) per a parlar d'un comiat (d'un fins aviat, millor dit). Diferència i Repetició, el blog de l'amiga Aurora, tanca les seues portes i, com ella mateix titula al darrer pots, fins ací ha arribat. Referència dels blogs valencians en català, l'Aurora ha creat un magnífic espai des d'on a disparat els seus dard - encertadament enverinats- contra una realitat política i social -la valenciana i la mundial- que empesta. Reflexions contundents i un anàlisi àcid i intel·legent han convertit Diferència i Repetició en un racó d'obligatòria visita; un racó des d'on sempre hem aprés coses noves. Així doncs, aquesta setmana és, per a la blogsfera valenciana i de la resta dels Països Catalans, una setmana trista. Però coneguent a l'Auroreta de segur que ens reserva noves sorpreses i allà on desembarque amb les seues cavil·lacions i plante la senyera de l'inconformisme i la rebel·lia, allà la visitarem i li serem complices.

Bon vent i barca nova companya!.

Homenatge a les víctimes de la repressió franquista.

Fotos: Paco