Genocidi franquista a la ciutat de València.

Avui, els companys del Fòrum per la memòria del País Valencià han vingut al Terra de Benimaclet a presentar-nos l’estudi i la investigació que s’ha fet sobre les fosses comunes al cementiri de València. El llibre anomenat El genocidi franquista a la ciutat de València recull tota la informació que han pogut classificar sobre les persones que foren torturades, assassinades i amollades a un forat al terra per defensar un govern legítim, unes idees. Foren perdedors en tots els sentits, perderen una guerra que no provocaren, foren perseguits i ajusticiats de forma bàrbara i massiva.

També, ens han presentat un documental on apareixen testimonis de familiars que no han perdut l’esperança de trobar els seus morts. Familiars que durant anys han estat enganyats i silenciats per unes institucions que han preferit mirar cap a un altre lloc i ser còmplices d’aquell genocidi. Ha estat molt emotiu escoltar a la germana del que fou alcalde de Riola (Ribera baixa), una dona de 92 anys amb una memòria prodigiosa que recordava amb tristesa com del poble detingueren a unes 400 persones –actualment Riola té 1600 habitants, feu-se una idea del que suposà- i les dugueren a les presons de València. O el testimoni del net del director d’un casino republicà que tan sols demana, 70 anys després, un lloc on poder recordar a son iaio, on deixar-li des d’unes llàgrimes a un ramell de flors.

Ens han explicat com l’ajuntament de València va volen silenciar el descobriment d’aquestes fosses. Com va remoure la terra, destrossant part de les restes allà soterrades, per a construir nous nínxols i cimentar la memòria i el record de les víctimes. Actualment, el Fòrum per la memòria encara està pendent d’uns recursos presentats davant del tribunal constitucional per a que l’ajuntament no desfaça la única de les fosses que encara està sencera. Una fossa considerada, com una de les més grans d’Europa, conté al voltant de 15.000 cossos.

És curiós veure avui, 70 anys després, com el silenci de les institucions, de partits polítics i de la societat en general ha permès que aquesta cacera i extermini continue impune. Que els botxins i els còmplices – l’exèrcit, l’església, feixistes, torturadors, assassins – no han pagat, no s’han assegut a un banc per respondre per crims contra la humanitat, en canvi aquells que no tingueren judici, que foren jutjats i condemnats sense cap mena de garantia estan oblidats al fons d’un forat, apilats i apilades com si foren sacs.

Per tots i totes elles, per les seues famílies i per tots nosaltres cal tenir memòria, no oblidar. És l’acte de justícia més gran que els podem –ens podem- fer.