Els vells rockeros mai moren.

Tot i que sóc un apassionat de la música, en aquest espai no acostume a parlar-ne quasi res. De fet, mai se m'ha passat pel cap fer un blog dedicat a la música i al seu món. Això ho deixe a altres que tenen blogs especialitzats en el tema (Aurora i Jordi Garrigós) i que ho fan magníficament. Això sí, m'agrada, de tan en tan, penjar alguna cosa relacionada.

Però la meua història és una altra. Ahir, mentre feia zapping avorrit al sofà sense res a veure, vaig pillar, per casualitat, un concert de Rosendo amb els Barricada a La Dos (vaig pensar: que visquen els vells rockers, aquells que mai moren). Sí, dieu-me nostàlgic, desfasat o ridícul, el que vos done la gana. Però jo he crescut amb les cançons, les grenyes, les samarretes negres i els texans ajustats d'eixa gent i sempre que els escolte o els veig m'agafa una gran emoció (què nits més grans les de concert i calimotxo). A més, veure a penya rondant els cinquanta, pares de familia, amb eixa energia i eixa força a l'escenari és sempre fantàstic.
Doncs això, només volia contar-vos l'emoció que vaig tenir i esperar que algú, tan nostàlgic i carrossa com jo, em deixe un comentari. (S'accepten recomanacions d'altres temes o d'altres grups).
Ací vos deixe amb dues peces imprescindibles en la meua discografia vital.