La veritat, se'm fa dur tornar a engegar aquest espai després de tan de temps. Primer, perquè s'amunteguen els temes sobre els que voldria parlar-vos i segur que no els recorde tots. I segon, perquè el meu estat d'ànim no és el més adient per a reflectir les idees que tinc al cap (algun dia vos contaré). El que passa és que la realitat que m'envolta -ens envolta- és tan canviant i sorprenent que no puc deixar d'expressar alguns pensaments que em passen pel cap.
En aquest mes que duc sense actualitzar el blog, l'actualitat política està que treu fum. Espies a sou (amb diners públics, és clar) a la comunitat de Madrid, el que ja s'anomena l'Aguirregate. És curiós, el poder és tan golós, que no es fien ni d'ells mateix. Tot això fa una puderna, que tira de tos. (Molt bons els articles d'Ignacio Escolar, vos els recomane).
I que em dieu de la trama de corrupció que ha esquitxat el PP i que, sorprenentment, la única víctima de rellevància que s'ha cobrat és el ministre de justícia Bermejo (PSOE). Aquest, maldestre com ell a soles, va coincidir en una jornada de cacera amb el jutge que ha engegat la investigació, l'arxiconegut i aspirant a premi novel de la pau Baltasar Garzon; l'home que no dorm, no menja, no viu il·legalitzant idees a Euskal Herria i que en els seus temps lliures, a banda de caçar, persegueix dictadors per l'estranger i mafiosos de tota índole. No se que és més trist, si el fet que aquesta jornada cinegètica estigués organitzada pel responsable del PP en el poble (que s'haurà fet d'aquest home?), que el ministre no tingués llicència per poder caçar en Andalusia o que aquesta merda de monteria li otorgue a la colla de mafiosos un temps preciós per crear cortines de fum i milers d'arguments, disparant a tort i a dret contra tot aquell que gosse inculpar-los en qualsevol assumpte tèrbol. I jo els comprenc. La dreta -i sovint la suposada esquerra-, almenys a l'Estat Espanyol, sempre ha funcionat així, és tradició. Els cercles de poder tenen això i al que no li agrade que mire cap a un altre lloc o que es fota cabotades contra la paret, que ells ho han fet així sempre i continuaran fent-ho, encara que les regles de l'estat de dret, eixes que sempre tenen a la boca, les gasten com a paper per torcar-se el seu cul pelat. Eixa és la seua forma de respectar la democràcia.
Tornant al tema Bermejo, em pregunte: com és pot ser tan inútil?; com, amb la seua actitud, s'ha desaprofitat una oportunitat única de treure'ls la merda que, des de ja fa molts anys, estan fent servir en benefici propi. Per culpa de la punyetereta monteria i les sospites (infundades pels peperos i mitjans afins) sobre la possibilitat que tot açò siga una trama orquestrada per Zapatero-Bermejo-Garzon, per desestabilitzar el PP abans de les eleccions gallegues i basques. Havia d'anar a monteria dels collons! (que diria l'entranyable don Miquel de l'Alqueria Blanca).
I els valencians?... ai els valencians! que quan escoltarem el nom de Paquito Camps l'honorable en tot això de la trama pensarem: no es possible? l'implicaran? amb totes les conseqüències? fins el final? No m'ho podia creure. Però veient com estan les coses crec que haurem d'esperar un altre moment per a veure'l assegut al banc dels acusats. Si vos sóc sincer, m'importa una merda si els trages que es confecciona costen 30.000 o 50.000 euros, amb tots els diners (els diners de tots els valencians) que es despilfarren i que serveixen per enriquir els amigots dels amigots dels seus amigots, que importa on es fa els trages i el que costen en la famosa sastreria madrilenya. Sense desperdici les declaracions de Camps i els seus sequaços dient que tot açò és un atac a tots els valencians (veure per creure); o les de Serafin Castellanos explicant que tot això d'adjudicar contractes a dit és normal, que si està dintre de la llei és ètic; o el sempre "espectacular" i fidel company, que posa la mà en el foc pels "honorables" que calga, Carlos Fabra que es jacta d'haver col·locat laboralment, en els darrers dotze anys, un munt d'amigots. Increible però cert. I és que ells i elles són així, sempre disposats a fer el bé -i el mal- en benefici propi.
Uff!, crec que com a primera aproximació, després d'un mes, no està malament. Tinc moltes més coses que contar-vos: l'homenatge que fa dues setmanes es féu a Xàtiva pel 70 aniversari del bombardeig de l'estació de tren (amb fotos i tot); la xerrada de Miguel Gomez, històric muntanyer valencià que als seus 72 anys té més vitalitat que qualsevol de nosaltres; l'absolució de Vicent Martí i la resta de membres de la Plataforma Salvem l'horta d'Alboraia; la ja tradicional i vergonyosa càrrega policial per tancar els carnestoltes de Benimaclet, em pregunte si d'ací un més, durant les falles, també carregaran en les revetlles de les comissions falleres (Rita entera't, no passareu!); o que estic llegint-me El palacio de la luna de Paul Auster i Combustible per a falles de Fuster (molt recomanables tots dos); o els llibres de fotografia que m'han deixat, un de fotoperiodisme espectacular i l'altre d'un fotògraf anomenat Chema Madoz que fotografia les seues pròpies creacions artístiques (molt recomanable). I milers de coses més, però com ja vos he dit no tinc els ànims per a més, ho senc.
Vos deixe amb una cançó que expressa el meu estat d'ànim últimament.
Tornant al tema Bermejo, em pregunte: com és pot ser tan inútil?; com, amb la seua actitud, s'ha desaprofitat una oportunitat única de treure'ls la merda que, des de ja fa molts anys, estan fent servir en benefici propi. Per culpa de la punyetereta monteria i les sospites (infundades pels peperos i mitjans afins) sobre la possibilitat que tot açò siga una trama orquestrada per Zapatero-Bermejo-Garzon, per desestabilitzar el PP abans de les eleccions gallegues i basques. Havia d'anar a monteria dels collons! (que diria l'entranyable don Miquel de l'Alqueria Blanca).
I els valencians?... ai els valencians! que quan escoltarem el nom de Paquito Camps l'honorable en tot això de la trama pensarem: no es possible? l'implicaran? amb totes les conseqüències? fins el final? No m'ho podia creure. Però veient com estan les coses crec que haurem d'esperar un altre moment per a veure'l assegut al banc dels acusats. Si vos sóc sincer, m'importa una merda si els trages que es confecciona costen 30.000 o 50.000 euros, amb tots els diners (els diners de tots els valencians) que es despilfarren i que serveixen per enriquir els amigots dels amigots dels seus amigots, que importa on es fa els trages i el que costen en la famosa sastreria madrilenya. Sense desperdici les declaracions de Camps i els seus sequaços dient que tot açò és un atac a tots els valencians (veure per creure); o les de Serafin Castellanos explicant que tot això d'adjudicar contractes a dit és normal, que si està dintre de la llei és ètic; o el sempre "espectacular" i fidel company, que posa la mà en el foc pels "honorables" que calga, Carlos Fabra que es jacta d'haver col·locat laboralment, en els darrers dotze anys, un munt d'amigots. Increible però cert. I és que ells i elles són així, sempre disposats a fer el bé -i el mal- en benefici propi.
Uff!, crec que com a primera aproximació, després d'un mes, no està malament. Tinc moltes més coses que contar-vos: l'homenatge que fa dues setmanes es féu a Xàtiva pel 70 aniversari del bombardeig de l'estació de tren (amb fotos i tot); la xerrada de Miguel Gomez, històric muntanyer valencià que als seus 72 anys té més vitalitat que qualsevol de nosaltres; l'absolució de Vicent Martí i la resta de membres de la Plataforma Salvem l'horta d'Alboraia; la ja tradicional i vergonyosa càrrega policial per tancar els carnestoltes de Benimaclet, em pregunte si d'ací un més, durant les falles, també carregaran en les revetlles de les comissions falleres (Rita entera't, no passareu!); o que estic llegint-me El palacio de la luna de Paul Auster i Combustible per a falles de Fuster (molt recomanables tots dos); o els llibres de fotografia que m'han deixat, un de fotoperiodisme espectacular i l'altre d'un fotògraf anomenat Chema Madoz que fotografia les seues pròpies creacions artístiques (molt recomanable). I milers de coses més, però com ja vos he dit no tinc els ànims per a més, ho senc.
Vos deixe amb una cançó que expressa el meu estat d'ànim últimament.
2 comentaris:
Has de ser conseqüent amb el que fas però sobre tot mirar endavant. La vida et dona el mapa i tu traces el camí!
Com a mínim tens "una estrellita pequeñita però firme". Se que qualsevol dia sortirà el sol, per a tots i malgrat tot. un petó
Publica un comentari a l'entrada