Poc artistes m’emocionen tan com el Pep Gimeno (El Botifarra), ningú com ell per mostrar al món com som en aquesta terra. La seua senzillesa i el seu art no deixen indiferent a ningú, no puc deixar de somriure i de gaudir quan el Pep està a sobre d’un escenari. Des que fa l’endevinalla, fins que arriba al final de la jota o del fandango, Pep és sentiment i veritat. És la coca en llanda, l’arnadi, la cossola i la moixavena, tot plegat. És la meua terra, el meu poble, els carrerons antics i el mercat; l’Hospital Vell i el Castell. És Xàtiva i la Costera; és nostàlgia i enyor, és música i és vida.
Ací vos el deixe amb la meua peça preferida, l’U d’Aielo
A partir del proper 6 de juny, hi hauran 4 vols setmanals València-Nova York. Com era d’esperar, els cacics del PP, amb la seua doña (Rita Barberà) al cap davant, s’han afanyat a afirmar que això és gràcies a l’America’s Cup i a la projecció mundial de la ciutat. Que els valencianets i valencianetes podrem viatjar a la Gran Manzana, sense fer escales, gràcies a la inversió que en el seu dia féu l’Ajuntament i la Generalitat amb diners de tots els contribuents. No esteu contents?... desagraïts!. Per fi, el cap i casal comença a rebre els fruits del “gran treball” que de “forma desinteressada” han fet els nostres dirigents. Esta, nuestra Comunitat, ja té línia directa amb Harlem, el Bronx, Queens, etc... Cantem tots a una veu el New York, New York del gran Sinatra.
I que pensaran de tot açò, els usuaris de la línea Xàtiva-Alcoi? O els i les estudiants de la Safor i de les dues Marines?, que no poden arribar als seus pobles, si abans no fan un viatge quasi èpic en tren i bus (dues hores i mitja per a arribar de València a Dènia). Que pensaran totes eixes persones?.
Potser, a partir d’ara, ens resulte més còmode volar a Nova York, “per un mòdic preu”, que viatjar per les comarques centrals del nostre país. Segur que sí!. Jo crec que ens ho hauríem de mirar, no penseu?. Ara, el tio Pep ja no anirà a Muro, ara ens portarà la tartana i el burro des del Central Park, directament des d’allà.
Ah!, per cert, no penseu que em sembla malament que hi haja aquesta nova oferta de vols transatlàntics des de Manises. El que passa és que estic fins els testets que ens venguen la moto, el circ i la pandereta, i ací, a casa nostra, els transports públics estan com estan. Simplement això.
Ahir al matí, vaig tenir la sort i el privilegi d’anar al cementiri General de València a veure el lloc on estan situades les fosses comunes dels repressaliats pels franquistes a la ciutat. M’havia convidat un amic, i junt a una companya del Fòrum per la memòria del País Valencià, que ens feu de guia (de luxe, és clar), anàrem recorrent cadascuna de les seccions en que estan dividides les fosses. La primera sensació que sents, una vegada entres dins i comencen a explicar-te, és la de respecte i angoixa (una espècie d’escalfred em va recórrer l’esquena). Pensar que estàs davant d’allò, que et trobes a sobre de les restes d’un genocidi, és una sensació que difícilment és pot explicar. No podia treure’m del cap el que va passar allà, com era aquella explanada fa quasi 70 anys, quins eren els rostres de les víctimes i dels seus botxins; com serien els silencis després dels trets, després dels crits i els plors. Després, la companya ens va anar donant algunes dades que posen la pell de gallina: el conjunt de les fosses té una superfície de més de 40.000m² (la fossa més gran de tota Europa), es té constància documentada del soterrament de prop de 23.600 cossos, però es considera que la xifra podria arribar a vora els 50.000. Qualsevol persona que tinga una mica de sensibilitat es fotria les mans al cap només de sentir eixes dades. El més impactant, però, és que el terra està marcat, com si volgués dir-nos alguna cosa, com si ell tampoc volgués oblidar. Per molta terra, mai millor dit, que li posen per a anivellar el sol, aquesta sempre s’enfonsa per marcar-nos que allà, baix de la gespa i dels nínxols, hi han sepultades milers de persones; és la seua forma de dir-nos: no oblideu!.
Clickeu i llegireu l'article relacionat fet per les companyes de Fòrum per la memòria del PV. Totes les fotos, les d'aquest article i les de l'altre, estan fetes el mateix dia al Cementeri General de València.
Rellegint els posts antics del blog, he descobert un que parlava sobre l'Ovidi Montllor. Allà, feia una defensa de l'Ovidi i animava als i les lectores del blog a que el recuperaren. Doncs bé, ací vos deixe a l'Ovidi amb Montserrat, una de les caçons que més m'agraden de l'alcoià. Espere que la gaudiu tan com jo.
El proper dia 11 de novembre es complirà un any d’aquell maleït matí. Un any de tristesa, de por i de ràbia. Un any des que una ànima sense ombra assassinà a un jove, un jove de 16 anys. Un jove, que havia comés el delicte de sortir al carrer a lluitar i fer front al feixisme. Un jove que tenia il·lusions, família i somnis. Un jove a qui li llevaren la vida de la forma més covard que hi ha.
Igual que al nostre Guillem, a Carlos el mataren d’una gavinetada al cor. Un militar que anava a manifestar-se contra la immigració el va A-SSA-SSI-NAR en un vagó del metro de Madrid. Mai podrem oblidar aquell matí de diumenge, ni aquella estació de metro de Legazpi, ni les cares dels seus companys, ni les paraules de sa mare; NO, mai oblidarem!.
Aquest trist fet ens ha portat a la memòria records de fa 15 anys, de quan els mateixos gossos ens furtaren a Guillem, de com de dur fou tot allò, de com, malauradament, la història s’ha repetit.
Però no tot ha estat tristor. Aquest fet ens ha unit més amb els companys antifeixistes de Madrid, ens ha fet més forts i ens ha portat nous amics i moments inoblidables (l'homenatge a Guillem en Burjassot i la xerrada al Terra amb els companys de Madrid i Guillem Agulló pare). Ens ha dignificat i ens ha fet no oblidar, continuar en la lluita.
Per Carlos, per Guillem i per totes les víctimes del feixisme, ni oblit, ni perdó!!.
