Algunes puntualitzacions sobre el tema del Cabanyal.

Arran del conflicte que està produint-se, millor dit: recruant-se al Cabanyal, voldria puntualitzar certs aspectes que es debaten aquest dies a la premsa i cercles d’opinió.

En primer lloc el tema, sempre recurrent per als que defensen la prolongació de l’avinguda Blasco Ibañez, que els manifestants anti-prolongació no sóm veïns, ni veïnes del barri. I?. Per començar la solidaritat és tan un dret, com un deure moral. Recolzar les veïnes dels barris marítims, igual que abans es féu amb les de l’horta de Benimaclet o les expropiades de la Punta, és un deure, una obligació moral i social que tots i totes tenim envers persones que estan patint abusos i vexacions per part de les autoritats o del poder polític, econòmic i social. Persones que, massa sovint, no tenen més que eixa solidaritat per poder lluitar contra els abusos d’una administració com la valenciana, depredadora com ella sola. I també, perquè un dia et pot tocar a tu ser l’expropiat i qualsevol ajuda és poca en casos com aquests. La solidaritat és una eina recíproca. Recordem la frase que féu famosa Bertolt Brecht: “primer vingueren a pels comunistes i no vaig dir res perquè jo no era comunista...". A més, ningú amb una mica de trellat qüestionaria la solidaritat amb els palestins massacrat, tot i que hi siguen a Palestina o amb els xiquets assassinats al Brasil, tot i que hi siguen al Brasil.

Per a mi el Cabanyal-Canyamelar és un tresor, un racó d’aquesta ciutat que guarda l’essència del poble de pescadors que fou. Un oasis que guarda encara aquella cultura popular que no fa més que enriquir aquesta ciutat despersonalitzada anomenada València. Un patrimoni que és de totes i no sols de les persones que hi viuen, per això crec que és legítim defensar la seua pervivència. Ningú voldria que s’enderroqués el barri jueu de Segunt, el castell de Xàtiva o les muralles de Morella, no?. O sí, no se.

Segon. El tema de la politització del conflicte Cabanyal. Què no és política?. Tot el que ens envolta és política. Si més no, tot està directament condicionat per la política. Des del preu del bitllet de metro que agafes per moure’t per la ciutat, fins al sobrecost de la Ciutat de les Ciències. Són decisions polítiques. Un altre tema, però, és què s’amaga darrere d’eixa decisió política. Però la realitat i, sobre tot, la història ens ha demostrat que darrere estan els interessos econòmics, els diners. I en aquest sistema econòmic, anomenat capitalisme, totes les decisions que es prenen estan condicionades pel benefici; el d’uns poc, és clar!.

I al País Valencià, i concretament al Cabanyal, la politització és clara. La prolongació amaga molts interessos polític/econòmics. Totes les obres de la prolongació i la “llavada de cara del barri” estan subjectes a suculents contractes d’obres i a moviments especulatius en relació a la construcció de nous apartaments, infraestructures, equipaments, etc. Si el vertader problema, com s’entesten en afirmar els partidaris de la destrucció del barri, és la delinqüència i la marginalitat, que demanen eixa seguretat, eixa higiene i eixes polítiques de conservació i millora a l’ajuntament. Ja que és el màxim culpable que eixa zona s’haja degradat, amb una política de passotisme envers les demandes veïnals. O, fins i tot, fomentant eixa destrucció i eixa marginalitat, com tantes vegades a denunciat Salvem el Cabanyal.

Aquesta darrer argument podria enllaçar amb el tercer i últim punt que vull plantejar. I és que a molta de la gent que està contra la destrucció del barri, sobre tot la gent jove, se l’ha titlla “d’antisistema”, en un to pejoratiu. Evidentment, que som antisistema, evidentment que rebutgem el sistema actual. Un sistema on prima el benefici i els diners sobre la resta de les coses, fins i tot sobre les persones. I no us equivoqueu, el sistema i els que s’hi beneficien d’ell són els mateixos que volen destruir el barri del Cabanyal. És eixe sistema inhumà i depredador el que provoca que les vides dels veïns i veïnes del Cabanyal estiguen en perill. Ací no estem debatent sobre una qüestió estètica. Si ens agrada més o menys el disseny del barri. No. Ací es discuteix un estil de vida, una forma de viure i d’entendre la convivència entre les persones, una forma de respectar el nostre passat per a projectar-lo cap al futur. De respecte pel més elemental.

Molt equivocats estan els veïns i veïnes que volen la prolongació argumentatnt que així s’acabaran els problemes del barri. La prolongació és el principi de la mort del barri. Suposa, no només un canvi urbanístic, sinó un canvi social. Per a Rita i companyia, sobren les veïnes que s’oposen al pla, però també la resta del barri. Que no s’equivoque ningú. Encara que això és tema per a un altre post.

Cabanyal, enèsim atemptat.

El mateix dia que sortia a la llum l'expedient de 50.000 fulls del cas Gürtel, on s'exposen les vergonyes dels capos mafiosos de la política valenciana, amb proves de finaçament il·legal del PP, l'Ajuntament del cap i casal ha continuat amb el seu urbanicidi personal al Cabanyal. Amb una formula ja coneguda: escavadores, demolidores i decenes d'antiavalots repartint garrot a tort i a dret. El Tinent Alcalde de supervisor de l'atemptat i de les vexacions. Li he escoltat dir, en declaracions a la televisió, que ell estava allà per a garantir que les lleis es compliren i per a fer valer la raó dels que actuen sense ella (això últim ho afegisc jo). No és nova aquesta forma d'actuar. Ja ho feren a l'horta de Benimaclet, a la de Campanar i a la Punta. El seu progrés es taca de porres, colps i tristesa. I, com sempre, el seu progrés el paguen els més indefesos: veïns i veïnes expropiats a preus irrisoris i a colps de porra. Vergonya caballers, vergonya! (Fotos extretes de Vilaweb)

* La vergonyosa actuació de la policia nacional espanyola només té un responsable: El delegat del Govern, Ricardo Peralta. Amb la complicitat del PP autonòmic i municipal.

Vida de vides, vides de vida.

M’agrada pensar que llegir, com la vida, és descobrir. Trobar amagatalls desconeguts i recondits que no imaginaves que existien i que esdevenen reals a la teua ment. Per uns instant tu i la història; tu i el relat. Així m’imagine la lectura. Un calaix on s’amunteguen vides, personatges, creences, pors, somnis, realitats, errades, encerts, èxits, fracassos, ferides, records. Un ventall de possibilitats que s’obren davant teu i que tu assaboreixes, olores, sents; en definitiva: vius!. Fuster deia: que els llibres no poden suplir la vida, però que la vida tampoc pot suplir els llibres. I és precisament això la clau de tot. Sense vida, sense vides no hi hauria llibres, però sense els llibres la vida seria una, única, avorrida, monòtona, linial, en definitiva: morta!. No hi tindries vides. Mai s’heu plantejat quin serà el darrer llibre que llegireu a la vostra vida? El darrer de tots. O, potser, aquell que deixes per finalitzar?. Sobtat per la fi, no l’has pogut acabar. La vida, ha estat més àgil que tu; més astuta i veloç. T’ha arrabassat finalitzar una història paral·lela, alternativa. Et deixa pendent, doncs, poder posar-li fi, conèixer el final. Aquell, alternatiu al físic, que es tanca amb el pas del darrer full.

EINA. Terra, Falles Populars '10

Fotos: Paco

Els diners no fan la felicitat, però sí la fidelitat.

Ningú dubta, a aquestes altures de la jugada, que la política institucional és una gran claveguera d'interessos i negocis, on el que no corre vola i anem anant que ací ja estem. Uns ho accepten amb resignació; altres, en canvi, ho rebutgen però passen pel confessionari de mala gana i altres, els que menys, intenten combatre-ho, amb un èxit minso, la veritat.

El titular que aquest matí he llegit al País no pot ser més revelador: Me propongo ser fiel al PP como antes lo fui al PSOE, agafeu aquestes paraules d'Eladio Fernandez com a exemple del que vos conte i interpreteu-les com vullgueu. A mi em semblen exemplificadores i, perquè no?, realistes. La política institucional és un negoci i el que no ho vullga veure és un cec o un ximple. Ara bé, els dirigents del PP gallec hauran d'estar atents, perquè si aquest Eladio els és igual de fidel que ha segut al PSOE apanyats van.

Tradicionalment carnissers.

El Govern Valencià s'ha afanyat a reconèixer com a BIC (Bé d'interès cultural) les corregudes de bous. Han alegat motius històrics i culturals. A Espanyols no els guanya ningú. Debat al parlament no hi ha hagut ("Debat al parlament" al País Valencià sembla un acudit), s'ha aprovat i punt. Les veus que no estan d'acord? Que bramen. Quan u crida al desert, per molt fort que ho faça, ningú l'escolta.
Ací s'han valgut dels típics argument: història i tradició, per a justificar un acte cruel.
Que els agraden els bous, d'acord; que són un negoci que deixa anualment molt diners, d'acord. Però que no ens venguen la moto sobre el fet històric i la tradició, que no cola. No són arguments quan pel mig hi ha patiment i una orgia de sang.

L'ablació també és un acte tradicional i arrrelat històricament a molts llocs d'Àfrica i no deixa de ser una aberració i un acte cruel. Que a ningú se li ocorreria declarar BIC en Somàlia. I disculpeu-me si sóc un poc demagog.

I parlant d'ablació, ahir a Dias de Cine vaig veure anunciada Flor del Desierto (Flor del desert en català, supose). Una història biogràfica sobre la vida de Waris Dirie. Una dona somalí, nascuda al si d'una família nòmada musulmana. Aquesta fou mutilada genitalment quan tenia cinc anys i, posteriorment, entregada a un home molt més major que ella. Després va fugir a Londres i va aconseguir, després de moltes penùries, ser model i actriu.

Molt recomanable.

Allò que no es veu, no existeix. Jo no veig la democràcia, doncs...

Allò que no es veu no existeix. Amb aquesta premissa la Diputació de València ha censurat una sèrie de fotografies exposades, com cada any des de fa sis, al MuVim (Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat). L'exposició, organitzada per la Unió de Periodistes, recull en imatges els esdeveniments més importants succeïts al País Valencià durant tot un any. Com era d'esperar, en l'apartat de política/polítics les fotos relacionades amb el cas Gürtel eren presents. I, com era d'esperar, els capos de la màfia política valenciana han decidit que fora!, que no poden consentir que la gent sapiga la veritat. Salvador Enguix, diputat PePero de Cultura (cultura, ja, ja!) , va arribar a exclamar "Açò no deu estar penjat ací". Dit i fet, un parell de telefonades, amenaces i les fotos fora. Ja em dit que allò que no es veu no existeix. Premissa màxima. La Unió de Periodistes, molt dignament, decidiren retirar l'exposició sencera, ja que si no existeix el fet més rellevant de l'any, la resta sobra.

LLàstima de nosaltres, que se'ns omple la boca parlant de la manca de democràcia de Cuba i vivim en una dictadura encoberta. Escollida, per a major desgracia i vergonya, democràticament.
Unió de Periodistes.