Una per riure.

En aquest País Valencià nostre, país de foc i pandereta, té ressò un tipus de notícia com la que avui he llegit al diari. Notícia que ens mostra en quin tipus de societat vivim els valencians; una barreja entre el ridícul constant i el riure (per no plorar) fàcil. El cantant valencià per exel·lència, Francisco, aquell que despren valencianitat (de la buena) pels quatre costats, la veu de l'himne, del Per ofrenar, de l'Amunt València, caspa en estat pur, està ofès perquè el PP no li va encarregar a ell que cantés l'himne regional. Els dels PP li encarregaren a Placido Domingo (un altre PePero) que posara la veu en la interpretació del himno de todos los valencianos. El Francisco ofès en el seu cor, en el seu orgull, va aprofitar la seua intervenció en la festa de la Diputació en Fitur per retreure als derigents del PP el fet que fora el Madrileny (madridista) i no ell el que interpretara la peça musical. "Soy del PP y de la tierra" (en castenallo, per suposat) va amollar davant de tots els dirigents populars, amb Alfonso Rus al cap. Veure a la "veu de la comunitat" mendicant una miqueta de reconeixement, buscant eixe amiguisme que el PP cultiva amb molt d'entusiasme, demanant part del pastís és si més no patètic. Però clar són tants per a rebre un trocet, que a tots no arriba, i fins i tot els casposos preferiren una veu de més prestigi i no la d'un personatge com el Francisco.

I és que aquestes coses només passen (espere) en un país de pandereta com el nostre, amb uns dirigents i personatges públics del caché de Francisco.

Més enllà de la poca importància que té aquesa notícia i del poc valor que tenen tots els personatges esmentats. El que pretenc, a més de fer-vos riure una miqueta, és demostrar com de pobra és la vida pública valenciana, en Fitur, en la plaça Manises o en el camp de Mestalla. I al meu humil entendre, una vida pública pobra, amb personatges pobres, provoca una societat pobra i per tant un país pobre.