dijous, 3 de maig de 2012

Per una Sanitat Pública, Universal i de Qualitat.

Situació: Servei Valencià de Salut. Ambulatori de Benimaclet. 12:15h del migdia.
- Paco Francès?- crida una dona que surt a la sala d'espera vestida de carrer, sense bata, ni cap distintiu que l'identifique com a metgessa. És la doctora Picho.
Entre a la consulta.
- Qué te pasa?- Em pregunta sense mirar-me.
- Des de fa uns mesos em fa mal el turmell i el tendó d'Aquil·les- li dic.
- Antiinflamatorios y crema- m'amolla sense deixar-me acabar i mirant la pantalla de l'ordinador.
- Ja, però el que voldria és que em donés hora per a l'especialista, perquè no és qüestió d'això, sinó de saber que em passa al taló, ja que he anat a dos fisioterapeutes i no han aconseguit treure'm el dolor i les molèsties.
S'aixeca, vé cap a mi (ara m'examinarà, he pensat mentre observava unes unglotes llarguíssimes, mai pròpies d'una professional sanitària) - A ver, donde tienes el talón de Aquiles- amb una sorna com si jo fos imbècil i no sabés on tinc la mà esquerra i la dreta.
- Ací- l'indique el meu talò, mentre em repremisc per no enviar-la a la merda, per tractar-me amb desinterès i mala educació.
Torna a la seua cadira, seu i comença a tramitar el volant per a anar a l'especialista.
- Listo, lo tienes el 11 de julio.
- Gràcies- li dic mentre m'enrecorde de tots els seus familiars i del que dona les hores per a tres mesos després de la primera visita.
- Adiós.
- Adéu. 
Es preguntareu per què vos explique aquesta història personal. Ho faig per dues raons. Una, la primera, perquè m'he sentit ofès i maltractat. M'han tractat com a un idiota, amb una manca de respecte alarmant i sense cap vocació d'atenció a un pacient. Per desfogar-me, bàsicament.
I la segona, la més important, perquè em rebenta que fets com aquests donen arguments a la gent per a desprestigiar a la sanitat pública. No és la meua intenció amb l'escrit, ans al contrari. CREC EN UNA SANITAT PÚBLICA, UNIVERSAL, DE QUALITAT I AMB RECURSOS (humans i tècnics). El que m'ha passat a mi aquest matí espere que siga un fet aïllat, que no passe d'una desagradable anècdota i no pretenc generalitzar. Però crec que per a que aquesta sanitat complisca totes les característiques abans esmentades i puga combatre l'argumentació de: me'n vaig a la privada que allà m'atenen de seguida i amb més dedicació perquè pague, (en la que s'escuden molts neoliberals com Aguirre, Rajoy and Co. que la volen deteriorar per a privatitzar-la i fer-la desaparèixer) cal que, a banda de recursos, els professionals passen algun tipus de control, se'ls avalue d'alguna forma i se'ls incentive a fer adequadament la seua feina. El primer de tot és aportar recursos i mitjans, destinar diners a fer-la millor i més propera cada dia, invertir-ne; segon, creure realment en la validesa i la necessitat d'una sanitat pública de qualitat (les llistes d'espera no poden ser de 3 mesos, en el millor dels casos), donar pas a metges i metgesses amb il·lusions i amb ganes de fer bé la seua feina. I per últim, cal que nosaltres, els qui l'hem de fer servir, denunciem situacions com aquestes i no callar-nos, sobre tot si considerem, com és el meu cas, que ens cal una Sanitat Pública i de Qualitat amb totes les lletres d'ambdues paraules i amb tot el que això comporta. 
I disculpeu si he tornat a escriure al blog per a soltar-vos la xapa. Però amb personatges com la "metgessa" Picho s'abona el camí per a que la valoració d'aquest servei tan NECESSARI siga nefasta i es recolzen iniciatives privatitzadores com ens vol vendre el govern autonòmic i central. Per això diguem: NO a la privatització, NO a una atenció primària dolenta i NO a la degradació de la Sanitat Pública!

dimecres, 14 de setembre de 2011

Música i lletra.

De tornada i amb la maleta plena, plena de música i lletra[es]. Un present per compartir i per gaudir; per emocionar-nos i sentir. I com sempre, torna amb l’olor càlid i proper de l’Albereda, de la Plaça la Bassa, de la Plaça del Mercat i de tota Xàtiva. Com sempre diu: La millor ciutat del món!.

Cosint les noves cançons a les nostres vides, amb les cordes d’una guitarra, amb puntades senzilles; amb remats de violoncel i viola. Descarat com és ell, ens descorda l’ànima en un vell sofa ric de mudances.

I com un cor polissó passa per la mediterrània, per sobre les dunes del desert; pujant als cims i vola per cels estrellats, il·luminats per llunes de safrà, que ens recorden que no massa lluny hi ha humans com nosaltres.

Recorrent de dalt a baix i d’esquerra a dreta un país de carretera, un país de carreteres, un país que és el nostre. Carreteres plenes de tràfic i de trànsit, d’esperances, de lluita i de treball.

Però no torna sense més, torna advertint, recordant que som un cor que crema com el foc, que l’abast de la nostra memòria és infinit i que si s’escau estrenyerem les corbates d’aquells que s’han disfressat de vergonya i misèria, com tantes i tantes vegades feu l’Ovidi.

I és que, afortunadament, no ens havia dit adéu, adéu. Era un fins aviat i en aquest nou projecte d'activisme musical i compromís poètic li desitgem bon camí i bona sort.

diumenge, 22 de maig de 2011

Pren el carrer!








Fotos i muntatge: Pakuel
Logo: Maria M.

Valencian Revolution, pren el carrer!

Foto: Pakuel
Logo i muntatge: Maria M i Andres G.R