Que els suposats descobridors eren, en realitat, ocupants, lladres i genocides. Que els “salvatges” morien a mans d’aquells que anaven a civilitzar-los. Que la creu era més perillosa que l’espassa. Que allò que suposadament descobrien els europeus feia segles que havia estat descobert per aquells que habitaven els recondits mons d’aquest planeta. Que els nostres privilegis són les misèries de la resta del món. Que la història ha obviat dramàticament els negres, els indis, les dones, els pobres; tots aquells que sobraven per construir la història dels guanyadors, dels “civilitzats”, en definitiva, dels poderosos.
divendres, 27 de juny del 2008
Espejos, una historia casi universal (Ed. Siglo XXI)
dimarts, 24 de juny del 2008
dilluns, 23 de juny del 2008
Mireu-los bé les cares.
“Manifiesto por la lengua común” li diuen ells. Control, imposició, ranci espanyolisme, i molta cara dura li dic jo.
Sovint, em pregunte que és més perillós: si aquells que s’autoproclamen feixistes, són de dretes i no s’amaguen; fan de la reacció la seua senyera o aquells que van de progressistes, que a més els encanta exercir la faceta d’il·lustres intel·lectuals alçant no se quina bandera de suposada llibertat -la seua llibertat, és clar!- i que en el fons de les seues ànimes són tan reaccionaris, o més que els altres.
Quin fàstic em provoquen, de veritat!
diumenge, 22 de juny del 2008
Comandant armando rampas!
La sala no estava molt plena i això feia l’estada encara més agradable. Amb deu minutets de retard apareixien els cinc components junt a
El públic, totalment entregat, varem formar un tàndem perfecte amb en Pau –veu-. Es corejaven les cançons amb emoció i les cares dels components del grup ho deien tot – les cares d’en Joan Miquel Oliver eren un bon exemple-, estic segur que es varen sorprendre al veure aquella complicitat i aquella emoció que desprenien les 500 persones que ens trobàvem allà –hauríeu d’haver vist com cantava la gent Alegria, Wa Yeah!, Bamboo, Vitamina Sol, Dins d’aquest iglú, Batiskafo, i tantes altres- . Dic que estic segur, per que feren 3 bisos i la gent no en tenia prou. Volíem més i més. Que aquell meravellós viatge no s’acabara mai.
Com diu l’amic Oscar, escoltar música a casa és, en certa manera, solitud; l’escoltes en soledat. Però quan ho fas junt a molta altra gent que està gaudint tan com tu, és un dels plaers més grans que et dona la música i, per que no, la vida.
Gràcies per aquest regal i per brindar-me un dels concerts més especials que recorde.
dijous, 19 de juny del 2008
Sobre el Che.
L’altre dia, recordava el 80 aniversari d’Ernesto Guevara “Che”. Avui, he trobat una ponència escrita per Iñaki Gil De San Vicente sobre el Marxisme i el Che Guevara. M’ha agradat molt el primer paràgraf de la introducció a la ponència. Ací vos el reproduisc, espere que vos agrade.
“La figura de Che Guevara va e irá siempre unida a dos instrumentos decisivos para la emancipación humana como son el libro y el fusil. Quitarle cualquiera de ellos, o los dos, es anular a Che como persona, como ser real que existió y luchó, para reducirlo a un simple pedazo de pieza o de bronce. Ya hace años que la burguesía y el reformismo se habían obsesionado por reducir a Che a un icono, a una fotografía que valía tanto para vender una camiseta como un coche, para lavar conciencias y para hacer dinero. Sin embargo Che es de esas personas revolucionarias cuyo recuerdo no puede ser destruido si no es a condición de destruir a la vez toda posibilidad revolucionaria.”
Iñaki Gil De San Vicente.
diumenge, 15 de juny del 2008
Compte amb el soroll
divendres, 13 de juny del 2008
M'encanta veure'ls emprenyats
Las Provincias duu un parell de dies ficant-se les mans al cap per que el text escollit per
Aquest mitjà, que sovint –sempre- s’ha erigit com a defensor de la valencianitat de esta nuestra comunidad, embogeix al veure com la universitat posa un text en lengua extranjera i a més, fent apologia de l’ús d’eixa llengua. Valencianitat de pandereta, que prefereix que els nostres joves parlen una llengua anglosaxona que la seua pròpia, amb tot el seu abast territorial i dialectal.
Personalment, pense que l’acció és important per dues raons. Una, perquè és d’un nivell de normalització necessari, tots parlem la mateixa llengua encara que hi existeixen diferències dialectals. I segona, perquè és un toc d’atenció a
Què, vos pica?. Doncs, rasqueu-vos.
dissabte, 7 de juny del 2008
Contra aquesta escòria, solidaritat i lluita!
Una vegada la manifestació dels nazis ha passat per davant dels antifeixistes –ha hagut un creuament de crits i insults- la gent concentrada hem intentat tornar-se’n cap a casa. En eixe moment, la policia ha tancat totes les eixides i ha prohibit el pas a les persones que preteníem agafar el cotxe o tornar amb metro a les seves cases. Amb aquest fet tan “intel·ligent” pretenien, segons ells, garantir la nostra seguretat. I una merda!, només donaven temps als nazis per a que finalitzaren el seu acte i provocar així possibles agressions de grupets feixistes que abandonaven la manifestació, amb tot el perill que això comportava. Molt aguts han estat els “maderos”. No em fotràs tort!.
Foto: moment de la retenció per part de la policia.
dijous, 5 de juny del 2008
Quina pel·lícula m'he muntat!
Per què la gent tendeix a considerar millor una novel·la, que la seua adaptació cinematogràfica?
En primer lloc, es clar, per complir amb el tòpic. Si no fos així, el tòpic no tindria sentit. Aquell que no haja sortit mai d’un cinema –de veure una adaptació d’un llibre- i no haja amollat la típica frase, és que mai ha estat a un cinema. Ho has de fer, encara que només siga per fer-te l’interessant. Queda molt bé dir-ho. Per una banda, fas veure que has prestat atenció a la projecció i per l’altra, i és aquesta la important, fas veure que has llegit el llibre i que anaves a fer un judici o valoració, premeditat, això sí, sobre la pel·lícula. A no ser, que no t’hages llegit el llibre. Llavors, ho tens més fàcil. A mi em va passar amb el Senyor dels anells, com que no m’he llegit els llibres, el film em pareix super complet i boníssim. Em va fascinar la trilogia.
En segon lloc, perquè normalment si que és compleix aquesta màxima. Els llibre tendeixen a ser més interessants que els films. Però no per la qualitat de la producció cinematogràfica, que també, sinó per què el llibre té uns elements molt determinats que mai els pot tenir una pel·lícula. El llibre et permet estructurar-te tu la història, conèixer els personatges, crear-te’ls físicament tu mateix, et manté més alerta; diguem-ne que l’assaboreixes més. Té tots els detalls que la pel·lícula no pot condensar, tot i pretendre-ho, en dues hores. El llibre et requereix una atenció de la que pots prescindir en alguns moments de la pel·lícula. El llibre el fas teu, cosa que, almenys jo, no puc fer amb la pel·lícula.
M’ha passat amb l’adaptació cinematogràfica que s’ha fet del llibre de Ferran Torrent La vida en l’abisme. El títol del film és La vida abismal. M’agraden els actors que intervenen, m’agrada l’ambientació i m’agrada la interpretació. Ara bé, no té ni punt de comparació amb el llibre. Per què? molt senzill, no ha segut capaç de condensar tots aquells detalls que fan de la novel·la una bona història. En aquest cas, és compleix la màxima. Tots els detalls que fan la història –quasi biogràfica- de Torrent interessant, no han estat o han estat tocats de passada. En cap moment, he sentit l'emoció que sentia llegint la novel·la. I repetisc, no és una pel·lícula dolenta.
No se si us he aclarit alguna cosa. Potser, no era el meu propòsit.