dissabte, 30 de maig de 2009

Et recorde Jara.


Com molts altres fou detingut i traslladat a l'estadi presó, a l'estadi de la por i la incertesa. Conten que els seus botxins, al saber que era Jara, Victor Jara, el cantautor del poble, la veu de l'obrer i el camperol, dels més necessitats, el torturaren a conciència. Conten que li tallaren les palmes de les mans, mentre li demanavem que tocara la seua guitarra. Eixa fou la seua única arma, junt a la paraula i la cançó. El seu pecat: cantar a la llibertat i a la igualtat, cantar als més pobres; als que no tenien res. Ara, quasi 40 anys després del seua assassinat, han detingut els seus torturadors i assassins. Afirmen que complien ordres, segur que en complien i ells són tan culpables com els que ordenaren la detenció, tortura i mort de milers de persones per la seua militància política, entre ells Victor Jara. Ell no era diferent a la resta, simplement era menys anònim i la seua obra, igual que el seu record, a perdurat per sempre en la memòria de molta gent. A mi m'evoca la saleta de ca ma iaia i a mon tiet Emili tocant Te recuerdo Amanda mentre jo, un xiquet que no podia estar-se quiet, l'obsevava bocabadat preguntant-me qui era eixa Amanda i qui havia escrit eixa cançó. Anys més tard ho vaig descobrir i encara avui els pels se'm possen de gallina a l'escoltar-la.

dijous, 21 de maig de 2009

Iniciativa Internacionalista, la Solidaritat entre els pobles podrà presentar-se a les eleccions europees el proper 7 de juny


El Tribunal Constitucional contradiu el Suprem i tomba la il·legalització d'Iniciativa Internacionalista.


divendres, 15 de maig de 2009

Entre realitat i ficció.

- ¿Quien silba?
- la gente, señor
- ¿que gente?
- los que han venido a ver el partido, la final señor
- ¿que partido? ¿que final?
- majestad, estamos en la final de la copa, de su copa, la copa del rey
- ams... ¿y que deporte es este?
- futbol señor, es futbol
- ams! ¿y que equipos juegan?
- Athletic de Bilbao y FC Barcelona, vascos y catalanes, señor
- ¿y porque silban?
- por que suena el himno nacional y una parte de ellos no se sienten representados. Muchos, incluso, lo consideran un símbolo de opresión, señor
- ¿que himno? ¿que opresión?, mire, no me maree. Hágame el favor, cuando todo haya acabado, me despierta.
- pe... pero no puede dormirse, toda España y parte del mundo estan viendo el partido y usted es el encargado de entregar la copa, su copa, al campeón una vez finalice el encuentro, señor
- pues una vez finalice el partidito de los cojones me despierta y hagame el favor de decirle a esta señora que aparte el brazo que me molesta.
- pero señor es la reina, su esposa
- pues eso, que quite el brazo. Y por favor, que dejen de silbar que no me dejan dormir. Silbiditos y copas, para eso estoy yo...

I va continuar dormint, somiant el somni plàcid del que no té més preocupació que viure i gaudir d'uns privilegis que ha heretat per la gràcia de déu y d'un general covard i assassí. Mentres, la gent, catalans, bascos i de molts altres indrets de l'Estat, a Mestalla, a les seues cases, bars i llocs d'encontre xiulaven un himne que provoca orgull en uns i a altres ens provoca fàstic. Llàstima no estar al camp per poder gaudir de la gran pitada, que serà recordada per molts anys, tot i la censura que la televisió pública espanyola va realitzar

diumenge, 10 de maig de 2009

El futur que ens esPPera?

Alfonso Rus, president del la Dipu, alcalde de Xàtiva i analfabet funcional, entre moltes altres coses, va ser notícia fa unes setmanes per unes declaracions on qualifacava de "gilipolles" els professors i professores que empren les paraules gairebé i aleshores a l'hora d'expressar-se. Els anaven a rematar -per catalanistes i crítics-, va concloure en un mítin davant d'un públic que li reia les gràcies i li aplaudia els acudits (festival del humor) entre gamba i gamba. Avui, perdent el temps a la xarxa, he trobat aquest document visual d'un valor incalculable, per la seua "intel·ligència", el seu dinamisme i pels personatges que hi participen, però sobre tot per a fer-nos una idea del que ens espera si aquests del PP continuen ocupant tots i cadascun dels llocs de responsabilitat política al País Valencià, sempre, clar està, amb la complicitat i el recolzament del PSPV-PSOE. Fuster en faria un assaig segur. I vos puc assegurar que l'anàlisi seria magistral i profètic. Espere que rieu tan com ho he fet jo.

dissabte, 9 de maig de 2009

Topografia de la memòria.

Victor Basterra és un tipògraf argentí que durant la dictadura militar (1976-1983) va ser detingut i torturat per la seua militància política a moviments gremials i de barri. Fou traslladat a l'Escola de mecànica de l'armada, escola d'oficials de la marina, tristament coneguda per ser el centre més important de retenció i tortura durant la dictadura criminal. La seua retenció tingué tres etapes. En un primer moment, fou penjat dels braços amb una manilles enganxades al sostre de la sala mentre li fotien tot tipus de cops i descàrregues elèctriques. Després, en una altra sala, tombat al terra, encapuxat i nigat de peus i mans devia mantenir-se quiet, immòbil, qualsevol moviment era respost amb un puntelló al cap per part d'un guardia que custodiava la sala. Finalment, el seu ofici el va salvar d'una mort segura. Els militars el van utilitzar per a que falsifiqués tot tipus de documents per a responsables i botxins de la dictadura, a canvi d'aquesta "col·laboració" la vida de la seua dona i la seua filla no corrien perill, eixe era el tracte. El procés era senzill, ells li donaven els papers i ell havia de fer 4 còpies de les fotos i confeccionar el document. El que no sabien és que Victor feia 5 còpies, una de les quals s'amagava entre els calçotets per a treure-la del centre i així guardar les cares dels torturadors. Amb aquesta acció va aconseguir extraure unes 70 imatges dels criminals i al voltant d'una decena de companys desapareguts. Després, aquestes proves foren utilitzades en el judici contra tot un seguit de responsables de l'episodi més negre de la història recent de l'Argentina i de la humanitat.
Em va sorprendre la valentia i la integritat d'aquest home que va tenir la sang freda, en un moment de caos i de dolor, jugant-se no sols la seua vida sinó la dels seus éssers estimats, de guardar proves que més tard van ajudar a inculpar a una colla de personatges foscos i cruels que sembraren de terror la vida de milers de ciutadants. Un testimoni que dignifica la lluita i el valor d'un home, d'una societat que malda per combatre els seus fantasmes i les seues pors més recents.

Aquest testimoni està extret del documental Topografia de la memòria realitzat per televisió de Catalunya i que recull les lluites per recuperar la memòria històrica en diferents parts del món. Des de SudÀfrica fins a l'Estat Espanyol, passant per l'Argentina, l'Alemanya post-nacisme i Itàlia. No oblidar per a que no es torne a repetir és la clau de tot plegat.

divendres, 1 de maig de 2009

Mario Benedetti. Cuando la poesía

En aquest nou viatge que he engegat descobrint la poesia, he descobert a Benedetti. Potser, una mica tard, ho se. Però diuen que més val tard que mai. L'escriptor passa per un moment delicat de salut i està ingresat a l'hospital. L'altre dia, junt a la notícia del seu ingrés, adjuntaven un poema inèdit, que ara vos reproduisc. Espere que vos agrade i que em recomaneu d'altres que té l'uruguaià escrits.

Cuando la poesía

"Cuando la poesía abre sus puerta
uno siente que el tiempo nos abraza
una verdad gratuita y novedosa
renueva nuestro manso alrededor
cuando la poesía abre sus puertas
todo cambia ycambiamos con el cambio
todos traemos desde nuestra infancia
uno o dos versos que son como un lema
y los guardamos en nuestra memoria
como una reserva que nos hace bien".
Cuando la poesía abre sus puertas
es como si cambiáramos de mundo