dijous, 31 de juliol de 2008

3 anys.


El passat 29 de juliol es complien 3 anys de la detenció de 13 indenpendentistes a l’extensió que té la Universitat Politècnica de València a la ciutat de Gandia.

Els fets, ocorregueren durant una protesta contra la presència de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) entitat que defensa tèsis acientífiques sobre la unitat del català i la presència en aquestes jornades de Fernando Giner -aleshores president de la Diputació, conegut blaver i antic falangista-. La concetració pretenia denunciar: per una banda, la complicitat de la UPV-Gandia amb entitats blavero-feixistes que defensen postulats contraris a bases filològiques i acadèmiques. I per l’altra, totes els impediments que des de la UPV es posen per a que els estudiants puguen desenvolupar una activitat associativa i política adequada –cal recordar, que la UPV no deixa als estudiants organitzar-se en organitzacions sindicals que defensen una territorialitat que estiga fora de la constitució espanyola, com és el SEPC-

Les companyes independentistes, que foren detingudes a punta de pistola per la policia local de Gandia, s’enfronten a un delicte per desordres públics, amb una petició de penes de 10 mesos de multa a 12 euros diaris.

Es curiós, veure avui, 3 anys després, com les institucions municipals no s’han pronunciat davant uns fets tan absurdes i desproporcionats. Així però, no és extrany. En la darrera visita que féu la vicepresidenta espanyola Mª Teresa Fernandez De la Vega a Gandia, companyes de l’organització Maulets acudiren per repartirs díptics, explicant per que s’oposaven a la visita d’aquest personatge “polític”, aquestes foren apartades i expulsades per la policia que estava present allà. Mentres, els feixistes d’España 2000 i del GAV, que també assistiren per a protestar, es feien fotos davant la pasivitat de la policia que fins i tot, s’apartava per a no interrompre la sessió fotogràfica. Deixant clar, quina és la forma de mesurar les coses que tenen institucions i policia en la capital de la Safor.

divendres, 25 de juliol de 2008

L'últim vals (The Band).



M'he baixat aquest documental sobre el concert de comiat de The Band. Està dirigit per Martin Scorsese i està considerat com a un de les millors pel·lícules sobre un concert de música. Qui estiga interesat, ja sap. La única putada és que està en V.O i no té subtitols.

dilluns, 21 de juliol de 2008

Realment, només he caviat jo.

El dissabte passat vaig baixar a Xàtiva. Prop del capvespre, agafava un rodalies que em va deixar a l’estimada estació de ferrocarril de la Socarrà. La novetat era que anava a dormir a casa de ma mare (antiga casa dels meus iaios, on m’he criat) i no en el sofa-llit de casa mon pare.

El fet d’estar a Xàtiva dissabte a la tarda ja era un novetat agradable i melancòlica. Com en un núvol, anava passejant per l’albereda camí del Cine Avenida, històric cinema que queda just enfront de casa ma mare. Tenia una sensació curiosa, com si estigués fent un recorregut històric per la meua infantesa. Recordant, reconeguent el carrers, les imatges, les experiències viscudes. La FP (ara institut la Costera), el mur de convent de les Clarisses, El Little John (sempre serà el bar de Fran), la farmàcia, tot era magnífic.

Quan vaig enfilar aquella vella escala cap al tercer pis els records s’amuntegaven (quantes vegades he pujat i baixat eixos esglaons!). La casa està igual, llevat que ma mare l’ha decorat al seu gust, està molt guapeta (no havia pujat des de feia molt de temps). L’impacte més agradable, però, fou quan vaig entrar a les habitacions ( habitacionetes, diria la iaia Natàlia). No recordava l’espectacle que es pot admirar des dels grans finestrots, la Penya Roja, el Castell, la serra Vernisa, la Seu, tot el casc antic de Xàtiva, meravellós!. Hem vaig adonar que res havia canviat, aquella imatge que tantes vegades havia admirat romania igual, inalterable, el Parking, el cinema d’estiu (cine verano), els gats que acudien al reclam d’una borsa de deixalles que ma mare els va llençar.

Aquella nit vaig dormir a un dels llitets de l’habitació de dins, mentre per la finestra entrava, directa cap mi, la llum de la lluna. Em vaig dormir agust, després de fer una llarga vetllada amb els amics, a la fresca recordarem històries de sempre, riguérem com sempre. Més majors, però tan genials com tota la vida -el pis de Quique (Roca) és un magnífic lloc d'encontre on sempre sóc benvingut-.

Diumenge al matí em vaig despertar tranquil, feliç; la llum i la calor colpejaven aquella menuda habitació amb dos llits de cos i una xicoteta tauleta de nit entre ells. Vaig escodrinyar pels antics prestatges de mon iaio (ma mare m’havia dit que agafés el que vullguera) i li vaig agafar dos llibre i un quadre, una làmina emmarcada de Xàtiva que ara decora el corredor de la casa de Benimaclet. Així, cada matí quan isc de l’habitació tinc la sensació d’estar asomat a la finestra de casa mon iaios.

Ingrid viva. Guillermo muerto

Aquest text l'he agafat de Rebelión. Em sembla bastant significatiu del que passa a Colombia.

Per Pablo Lorente Zapatería.

"Ha de haber algo putrefacto en la médula misma de un sistema social que aumenta su opulencia sin reducir su miseria, y aumenta en crímenes aún más rápidamente que en números”. (Crimen y pauperismo, Karl Marx).

El pasado 22 de abril desaparecía en Bogotá (Colombia) después de dejar a su hija en la escuela, Guillermo Rivera. Guillermo era sindicalista y militante comunista. El 15 de julio se conoció la aparición en la ciudad de Ibagué del cuerpo sin vida de Guillermo. Las informaciones preliminares indican que el dirigente sindical fue asesinado y sepultado como no identificado el día 28 de abril, seis días después de su desaparición. Es un asesinato donde los indicios comprometen a efectivos de la Policía Nacional, como expresión de un nuevo acto de terrorismo de Estado.

Guillermo no va a recibir ninguna máxima condecoración, ni visitará ningún templo o reliquia religiosa, ni se abrazará a un militar acusado de vinculaciones con el paramilitarismo y crímenes de estado, ni agradecerá nada a un Presidente que es el narcotraficante número 82. Guillermo tampoco formaba parte de la oligarquía de su país. Guillermo Rivera formaba parte de ese rico, activo, plural y luchador movimiento sindical colombiano, que lleva cerca de 30 militantes asesinados y asesinadas en lo que va de año. En el mundo, 9 de cada 10 sindicalistas asesinados son colombianos. En Colombia existen más de 15.000 casos de desapariciones forzadas que son otra expresión del terrorismo de Estado y la guerra sucia contra el movimiento popular y la izquierda social y política. Han sido asesinadas más de 2.300 sindicalistas en los últimos 20 años y ya hay cuatro millones de desplazados.

La mayoría por no decir todos, los medios de comunicación en el Estado español, no han dedicado ni una décima parte de espacio y tiempo a estas noticias, en comparación al despliegue “informativo” de la propaganda uribista ante la ya “no rescatada” excandidata Ingrid Betancourt el pasado 2 de julio. Felicidades Ingrid Betancourt por estar viva y parece que con una salud mucho mejor que las informaciones aparecidas anteriormente en los mismos medios. Manipulaciones y mentiras sobre la “liberación” de la señora Betancourt van apareciendo continuamente, demostrando la calaña del gobierno colombiano en toda esta situación. Cuidado con los almirantes que dirigen el portaviones colombo-norteamericano con asesoramiento israelí y vinculaciones europeas muy importantes, que son el actual gobierno narcoparamilitar encabezado por Álvaro Uribe Vélez. Es el gobierno más militarista, criminal y peligroso de América en estos momentos y si hubiese un “eje del mal” formaría parte de su núcleo duro. Otras 14 personas corrieron la misma suerte que la nueva heroína, casualmente tres de ellos asesores militares de los EE.UU., que fueron hechos prisioneros por las FARC-EP. Pero estos “asesores” sólo han sido agasajados en su cuartel general, ya en casa. Parece que no se dedicaban a mejorar ni la educación, ni la sanidad públicas en Colombia. ¿Qué hacían en Colombia entonces?.

En Colombia la política de las multinacionales norteamericanas y europeas (principalmente españolas y francesas) están actuando de verdadero poder. Diseñan desde hace años en comandita con los gobiernos respectivos, planes económicos que están llevando al desplazamiento de cientos de miles de campesinos y sus familias, a su asesinato. Utilizando al paramilitarismo y el narcotráfico como verdaderos ejércitos de limpieza étnica ante las comunidades indígenas, afrocolombianas y campesinas que no se someten a sus planes de cultivos, no sólo de coca. En estos momentos el cultivo de Palma africana para la elaboración de agrocombustibles, lo de bio no vale ni para los yogures, es el exponente de la destrucción de cultivos propios y originarios del campesinado colombiano, llevando a verdaderas hambrunas y muerte a cientos de miles de personas.

Esa es gran parte de la clave del largo, por décadas de violencia, muerte y sufrimiento, mal llamado conflicto colombiano. La lucha de clases en estado puro. Oligarcas colombianos y capitalistas extranjeros tienen que tener a raya a la mayoría de un pueblo que le ha tocado sobrevivir y morir en un territorio geoestratégico, con riquezas ingentes que están en manos de unos pocos y que por la gracia divina del capital hay que mantener como “status quo”.

Por eso en Colombia, son asesinadas sindicalistas, defensores de Derechos Humanos y militantes de izquierdas, existen grupos armados revolucionarios, desplazan y asesinan también a indígenas y comunidades afrocolombianas. Los tratados de libre comercio (con EE.UU. y la Unión europea) y la producción de agrocombustibles, principalmente, necesitan que alguien les haga el desagradable trabajo de limpiar uno de los más importantes “patios traseros” de las metrópolis del capital. Van a seguir muriendo muchas personas como Guillermo no por llegar a la vejez o una enfermedad fatal, sino por el diseño y activación de políticas expoliadoras de los recursos de una nación, para que una minoría oligarca con residencias en Miami y Madrid, sigan asistiendo a conciertos a escuchar a “papitos” y la gran banca europea y norteamericana haga caja."

divendres, 18 de juliol de 2008

Cançó escollida.

La cançó escollida és la nova secció que he obert a Sóc el que veus. Potser, és una bajanada més, però intentaré penjar cançons que m’agraden i que tenen un significat per a mi. Significat, és clar, que mai explicaré. M’agradaria que si algú troba una cançó que li agrada, que feia molt que no escoltava o que s’apropa molt als seus gustos musicals, que m’ho diga. Sols ha de penjar un comentari al darrer post penjat.

No se, pot ser una nova i bona forma de fer aquest humil blog més interactiu i participatiu.

Només, vos he de dir que aquesta que actualment roman penjada és, per a mi, la millor cançó que té el magistral Hendrix.

Una forta abraçada a tots aquells lectors i lectores que entreu, malgrat la xafogor de l’estiu, a Sóc el que veus.

dijous, 10 de juliol de 2008

Genocidi franquista a la ciutat de València.

Avui, els companys del Fòrum per la memòria del País Valencià han vingut al Terra de Benimaclet a presentar-nos l’estudi i la investigació que s’ha fet sobre les fosses comunes al cementiri de València. El llibre anomenat El genocidi franquista a la ciutat de València recull tota la informació que han pogut classificar sobre les persones que foren torturades, assassinades i amollades a un forat al terra per defensar un govern legítim, unes idees. Foren perdedors en tots els sentits, perderen una guerra que no provocaren, foren perseguits i ajusticiats de forma bàrbara i massiva.

També, ens han presentat un documental on apareixen testimonis de familiars que no han perdut l’esperança de trobar els seus morts. Familiars que durant anys han estat enganyats i silenciats per unes institucions que han preferit mirar cap a un altre lloc i ser còmplices d’aquell genocidi. Ha estat molt emotiu escoltar a la germana del que fou alcalde de Riola (Ribera baixa), una dona de 92 anys amb una memòria prodigiosa que recordava amb tristesa com del poble detingueren a unes 400 persones –actualment Riola té 1600 habitants, feu-se una idea del que suposà- i les dugueren a les presons de València. O el testimoni del net del director d’un casino republicà que tan sols demana, 70 anys després, un lloc on poder recordar a son iaio, on deixar-li des d’unes llàgrimes a un ramell de flors.

Ens han explicat com l’ajuntament de València va volen silenciar el descobriment d’aquestes fosses. Com va remoure la terra, destrossant part de les restes allà soterrades, per a construir nous nínxols i cimentar la memòria i el record de les víctimes. Actualment, el Fòrum per la memòria encara està pendent d’uns recursos presentats davant del tribunal constitucional per a que l’ajuntament no desfaça la única de les fosses que encara està sencera. Una fossa considerada, com una de les més grans d’Europa, conté al voltant de 15.000 cossos.

És curiós veure avui, 70 anys després, com el silenci de les institucions, de partits polítics i de la societat en general ha permès que aquesta cacera i extermini continue impune. Que els botxins i els còmplices – l’exèrcit, l’església, feixistes, torturadors, assassins – no han pagat, no s’han assegut a un banc per respondre per crims contra la humanitat, en canvi aquells que no tingueren judici, que foren jutjats i condemnats sense cap mena de garantia estan oblidats al fons d’un forat, apilats i apilades com si foren sacs.

Per tots i totes elles, per les seues famílies i per tots nosaltres cal tenir memòria, no oblidar. És l’acte de justícia més gran que els podem –ens podem- fer.


diumenge, 6 de juliol de 2008

Política del miedo (S.A i Violadores del Verso)

Em vaig endur una alegria a l’assabentar-me’n que els S.A (Soziedad Alkoholika) i els Doble V (Violadores del Verso) havien col·laborat per fer una cançó anomenada Política del miedo. Fou agradable, perquè m’agraden moltíssim tots dos grups. Per a mi, són dos referents en la música estatal combativa-alternativa, cadascú en el seu estil. Els bascos tenen la contundència del trash metal, uns riffs increïbles i una potència que pocs grups desprenen en directe. I els aragonesos són, per a mi, els mestres de la lírica, hip hop en estat pur amb una acidesa increible en les seues lletres.

Doncs bé, aquest dos monstres han barrejat la contundència del trash i l’acidesa del millor hip hop per a crear una cançó que em posa els pels de gallina. Treuen tota la seua mala llet per a assenyalar clarament amb el dit allò que no els agrada. Un colp d’adrenalina que no et deixa indiferent.
- Què és això?, cancó protesta?, no, és cançó de guerra!.