dilluns, 28 de maig de 2007

Indignació.

Pensareu que el títol d'aquesta entrada correspon al meu sentiment respecte a les eleccions d'ahir, però m'he proposat no escriure res sobre els resultats al País Valencià, de moment. El escalfament electoral podria provocar que l'article fora massa violent.
La meua indignació correspon a uns fets que em produeixen una mescla de vergonya i incredulitat.
Tot va succeir la semana passada quan eixia del metro per a anar a treballar. Faltava un quart d'hora per a les nou del matí, quan a l'eixida del metro estaven, cosa poc usual, els revisors del servei de ferrocarrils de la generalitat controlant que tothom tinguera en regla els seus "papers". Com és normal a eixes hores el metro va de gom a gom i molta gent no està en condicions de demostrar que la seua "documentació" està en regla, a molts els han deixat el bono o s'han colat dues persones amb un mateix tiquet, trampes mil.
Havien parat a dos xiques que intentaven treure el tiquet corresponent, altres discutien amb el revisor que el bono el tenien en propietat i finalment en un lloc apartat, com si d'alguna cosa moralment il·legal es tractés, hi estava un revisor demanant a dos joves forasters (semblaven de l'est) que demostraren que el bono els pertanyia i que no havien intentat colar-se. El paio havia cridat a dos matons, ai!, perdó, seguretats, per a que l'acompanyaren en aquell dur interrogatori a dos "perillosos delinqüents". El pobres xics feien una cara de resignació que no els cabia al cos i es miraven la situació amb cara de "que vol aquesta gent a les 9 del matí?". Val a dir, que de les cames dels seguretats se'n feien dos d'aquells sorpresos individus i fixant-me una miqueta més, vaig apreciar que un dels seguretat duïa una porra extensible, adornada amb una minúscula bandereta d'Espanya amb un escut de la legión, lagarto, lagarto. Vaig continuar el meu camí fent-me una sèrie de preguntes, amb contestacions massa òbvies.
És prou trist, que el fet de ser extranger t'aporte un plus de perillositat com a individu d'aquesta societat.
Per què l'altre revisor no necessitava de dos goril·les per a demanar-li explicacions a les xiques? Per què el revisor tenia tanta por dels dos forasters?. Són preguntes que en la València de les majories absolutes tenen fàcil contestació. No ho he pogut evitar...

dijous, 24 de maig de 2007

Espanyol de la història??


Reis hi tenim de molts tipus al nostre imaginari qüotidià, tenim els, sempre entranyables, reis mags d'orient, els reis de les baralles de cartes, que depenent de l'indret on jugues, els pots fer servir al truc o no, el lleó rei de la selva o a Elvis rei del rock and roll.
Doncs bé, com tots sabeu, els qui habitem aquest estat tenim un altre rei, "Don Juan Carlos I" i no ès que els ciutadans d'aquest estat siguem més aclaparadors que la resta del món i vullguen tenir més icones monàrquiques que ningú, no. És que ha tocat per la gràcia de deu i d'un personatge xaparret, que va decidir que el Juancar, com li dirien a "Castefa", el succeira al capdavant de l'estat, això si, és més alt i templat que el seu mentor, en això s'ha guanyat. I com no podia ser d'altra forma quan arribà la "democràcia", tots els demòcrates l'acceptaren per a que fos el cap d'estat de la monarquia parlamentària que a hores d'ara patim. Els feia llàstima l'animalet i por remoure la merda, per si els feixistes s'emprenyaven, i ja sabeu com se les gasten els fatxes quan s'emprenyen.

I a que no imagineu que li ha passat al, "sempre entranyable", rei de todos los españoles?, l'han coronat, valga la redundància, com a l'espanyol més important o més gran de la història. Si si, el xupoptero oficial de l'estat ha estat escollit per l'audiència d'un programa d'Antena3, que com a bons espanyols han seguit una serie de criteris molt exclusius, que el Juancar acompleix de sobra, té pasta, la nostra pasca clar, té uns bons padrins i no ha pegat brot des que el pariren. Reuneix totes les qualitats per a convertir-se en un espanyol respectable. I no penseu, que la resta de xupoteros reials que habiten la Zarzuela es van quedar darrere, no, entre els 10 primers classificat hi havien 4 familiars més, tot un record d'honorabilitat.

A mi se m'acudeixen molts espanyols que podrien estar per davant de la casa reial en aquesta classificació i estic segur que a vosaltres també, però pel que es veu, a l'Espanya "cañi" i submissa no.

Ja fa molts anys que no em considere, per moltes raons, espanyol i després de proves de burrera televisiva com aquesta jo em borre definitivament, i vos dic a vosaltres, als que teniu duptes sobre la vostra espanyolitat, que quants exemples més necessiteu per peglar del tot?. No vull pertanyer a aquest estat, per això des d'ací vos dic, construim els Països Catalans!

diumenge, 13 de maig de 2007

País de "tonadilleros"

Aquest text el vaig redactar farà cosa de dos mesos i veient el que ha passat amb la copletista, crec que l'he de penjar, perquè està sospitósament d'actualitat, jutgeu vosaltres mateix.

Podria titular-se de diferents formes, com "Per què tota la merda ens cau a sobre?" però he decidit titular-lo "País de "tonadilleros"".

11/02/2007

"L'altre dia estava fulletjant el Levante, i en la secció espectacles vaig veure una crònica del darrer concert que la folclòrica espanyola Isabel Pantoja havia realitzat al Palau de la Música de València, si si al nostre palau de la Música, el mateix on no es concedeixen espais per a música i músics que s'expresen en la nostra llengua.


Doncs bé, la “tonadillera”, convertida en martir arran de la mort del que fou el seu primer marit “paquirri”, ajusticiat per un noble animal en la plaça de bous de Pozo Blanco allà per l'any 84, i més tard per l'empresonament del seu nou amor Julian Muñoz alias “cachuli” per enriquir-se amb diners del poble i especular amb terrenys del poble, “noble” animalet també aquest, va repartir passió, força i entrega a sobre de l'escenari, esperonada pel cumul d'injustícies que ha hagut de passar, dictava el diari, més o menys. Un torero i un lladre, bon ull el d'aquesta xica. Com diria ma iaia, “esta xica se'ls tria amb el bolsillo ben ple”.


La crónica seguia relatant la quantitat de “piropos” que el “respectable” li reballava com si d'un concurs es tractes, “eres lo mejor de..., no no.., eres lo mejor del.... i quan van arribar a lo mejor del universo, aquella dona s'escorria allà dalt de l'escenari orfe de qualitat musical i, sobre tot, de seny.


I és que si tinguerem que realitzar una metàfora sobre la societat valenciana, no hi hauria cosa més adient que l'actuació d'una folclòrica al Palau de la Música, aquest edifici convertit en país, la tonadillera de cap del consell amb els músics com a consellers i fent els cors Rita Barbera i per amanir-ho tot un poble convertit en públic, rient-li les gràcies i engrandint-la com a un profeta que ha vingut per fer-nos un lloc a aquest desbaratat món.


Cada dia més, el País Valencià és un gran escenari on els dirigents polítics es dediquen a actuar d'esquenes a la realitat quotidiana i als problemes que afecten a la societat, sols els agafa l'all al cul quan s'apropen les eleccions i com si d'una carrera de pati d'escola es tractés, els agafa allò de, “tonto l'últim” i comencen a inagurar, prometre i esclamar tot allò que després no compliran perquè els diners es gastaran en American's Cup, Fernandos Alonso i Pantojes, com diria un castellà, de tres al cuarto, maleït país de “tonadilleros”, maleït país aquest".



divendres, 11 de maig de 2007

la samarreta....


Si hi ha un personatge aclaparador i fascinant dintre de la nostra cultura, la dels Països Catalans, és l'Ovidi Montllor. Per moltes raons, l'alcoià ha segut i és, un actor, un músic, un cantant, un paiasso, encantador. La força, la claredat i l'acidesa dels seus treballs el convertiren en tot un exemple a seguir per molts.

Deia les coses clares i amb total sinceritat, per això, en un moment determinat aquells que en primer moment foren els seus aliats, el van relegar a un segon lloc quan la contundència de les seus lletres, ja no era necessària per lluitar contra la dictadura, perquè ja teniem democràcia, la seua democràcia, farsants!!!

Però l'Ovidi hi va continuar, junt al Toti, fent cançons, música i cagant-se en la mare que els va parir sense pels a la llengua, perquè era valencià, alcoià, esquerrà, i tot plegat, català. La montserrat, la samarreta, perquè vull, va com va, són peces irrepetibles que expressen la voluntat d'un poble, d'una societat que després de molts anys ha de treure a l'Ovidi del mateix calaix on les institucions l'han tancat junt al Fuster, a l'Estelles, al Valor o a qualsevol que pense que més enllà de la Senia tenim país.
Un dia una malaltia traïdora se l'emportà de vacances per sempre, però com ell deia "qualsevol dia impensat us tornaré a emprenyar, amb les darreres cançonetes..." i tant que ho ha fet, per mi, allà on estigues de vacances Ovidi, és un plaer que m'emprenyes.

Des d'ací, i per a tots aquells que entreu al blog, faig una crida a recuperar-los a tots, a l'Ovidi, al Joan, al Vicent, la nostra cultura en definitiva. Reivindiquem-los com a nostres i expandim la seua obra de Fraga a Maó, de Salses a Guardamar i a tot el món.
Com dien els inadaptats "Ovidi que ningú t'oblide......"

dimecres, 9 de maig de 2007

Estas fent fotos?



Amb aquesta pregunta, es dirigia a mi el seguretat de l'estació de Xàtiva l'altre dia que vaig anar a estrenar la nova càmera que m'he comprat per internet. De sobte, em vaig sentir intimidat i cohibit alhora, la seua actitut inquisidora era presagi de que alguna cosa il·legal estava cometent. Vaig duptar entre pendre una actitut reivindicativa o fer-me l'ignorant i el sorprés, vaig triar la segona per comoda i eficaç. El tipo prengué llavors una posició més dialogant i explicativa, em va dir que allò era un recinte privat i que debia demanar permis per poder fer les fotos.
Realment vaig poder realitzar totes les fotos que volia, ja que fou al final quan aquell seguretat em va interceptar. L'estació estava preciosa, la llum de la vesprada, una vesprada del mes de maig a Xàtiva, li otorgava uns colors i uns matissos incomparables i l'anada i l'arribada de viatgers, la feien viva i activa.
Podria començar una llarga reflexió sobre el concepte de privacitat, que m'impedeix fer fotos a l'aire lliure a un monument hitòric del meu poble, però simplement he decidit contar la xicoteta història que m'ha fet veure com, fins i tot, les coses més sencilles, aquelles que en un moment determinat et fan sentir ple, bé, estan prohibides.
Per cert, la sensació que vaig tenir, una vegada dalt del tren, fou de vergonya...

divendres, 4 de maig de 2007

per remoure conciències


Ací teniu un regalet per a tots aquells que penseu que aquest desbaratat món encara es pot canviar. El vídeo ha guanyat premis, segons m'han dit, és un poc trist, però......

Espere que vos agrade i vos faça pensar un poquet