dimarts, 30 de març del 2010

Vida de vides, vides de vida.

M’agrada pensar que llegir, com la vida, és descobrir. Trobar amagatalls desconeguts i recondits que no imaginaves que existien i que esdevenen reals a la teua ment. Per uns instant tu i la història; tu i el relat. Així m’imagine la lectura. Un calaix on s’amunteguen vides, personatges, creences, pors, somnis, realitats, errades, encerts, èxits, fracassos, ferides, records. Un ventall de possibilitats que s’obren davant teu i que tu assaboreixes, olores, sents; en definitiva: vius!. Fuster deia: que els llibres no poden suplir la vida, però que la vida tampoc pot suplir els llibres. I és precisament això la clau de tot. Sense vida, sense vides no hi hauria llibres, però sense els llibres la vida seria una, única, avorrida, monòtona, linial, en definitiva: morta!. No hi tindries vides. Mai s’heu plantejat quin serà el darrer llibre que llegireu a la vostra vida? El darrer de tots. O, potser, aquell que deixes per finalitzar?. Sobtat per la fi, no l’has pogut acabar. La vida, ha estat més àgil que tu; més astuta i veloç. T’ha arrabassat finalitzar una història paral·lela, alternativa. Et deixa pendent, doncs, poder posar-li fi, conèixer el final. Aquell, alternatiu al físic, que es tanca amb el pas del darrer full.

diumenge, 14 de març del 2010

dissabte, 13 de març del 2010

Els diners no fan la felicitat, però sí la fidelitat.

Ningú dubta, a aquestes altures de la jugada, que la política institucional és una gran claveguera d'interessos i negocis, on el que no corre vola i anem anant que ací ja estem. Uns ho accepten amb resignació; altres, en canvi, ho rebutgen però passen pel confessionari de mala gana i altres, els que menys, intenten combatre-ho, amb un èxit minso, la veritat.
El titular que aquest matí he llegit al País no pot ser més revelador: Me propongo ser fiel al PP como antes lo fui al PSOE, agafeu aquestes paraules d'Eladio Fernandez com a exemple del que vos conte i interpreteu-les com vullgueu. A mi em semblen exemplificadores i, perquè no?, realistes. La política institucional és un negoci i el que no ho vullga veure és un cec o un ximple. Ara bé, els dirigents del PP gallec hauran d'estar atents, perquè si aquest Eladio els és igual de fidel que ha segut al PSOE apanyats van.

divendres, 12 de març del 2010

Tradicionalment carnissers.

El Govern Valencià s'ha afanyat a reconèixer com a BIC (Bé d'interès cultural) les corregudes de bous. Han alegat motius històrics i culturals. A Espanyols no els guanya ningú. Debat al parlament no hi ha hagut ("Debat al parlament" al País Valencià sembla un acudit), s'ha aprovat i punt. Les veus que no estan d'acord? Que bramen. Quan u crida al desert, per molt fort que ho faça, ningú l'escolta.
Ací s'han valgut dels típics argument: història i tradició, per a justificar un acte cruel.
Que els agraden els bous, d'acord; que són un negoci que deixa anualment molt diners, d'acord. Però que no ens venguen la moto sobre el fet històric i la tradició, que no cola. No són arguments quan pel mig hi ha patiment i una orgia de sang.
L'ablació també és un acte tradicional i arrrelat històricament a molts llocs d'Àfrica i no deixa de ser una aberració i un acte cruel. Que a ningú se li ocorreria declarar BIC en Somàlia. I disculpeu-me si sóc un poc demagog.

I parlant d'ablació, ahir a Dias de Cine vaig veure anunciada Flor del Desierto (Flor del desert en català, supose). Una història biogràfica sobre la vida de Waris Dirie. Una dona somalí, nascuda al si d'una família nòmada musulmana. Aquesta fou mutilada genitalment quan tenia cinc anys i, posteriorment, entregada a un home molt més major que ella. Després va fugir a Londres i va aconseguir, després de moltes penùries, ser model i actriu.

Molt recomanable.

dissabte, 6 de març del 2010

Allò que no es veu, no existeix. Jo no veig la democràcia, doncs...

Allò que no es veu no existeix. Amb aquesta premissa la Diputació de València ha censurat una sèrie de fotografies exposades, com cada any des de fa sis, al MuVim (Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat). L'exposició, organitzada per la Unió de Periodistes, recull en imatges els esdeveniments més importants succeïts al País Valencià durant tot un any. Com era d'esperar, en l'apartat de política/polítics les fotos relacionades amb el cas Gürtel eren presents. I, com era d'esperar, els capos de la màfia política valenciana han decidit que fora!, que no poden consentir que la gent sapiga la veritat. Salvador Enguix, diputat PePero de Cultura (cultura, ja, ja!) , va arribar a exclamar "Açò no deu estar penjat ací". Dit i fet, un parell de telefonades, amenaces i les fotos fora. Ja em dit que allò que no es veu no existeix. Premissa màxima. La Unió de Periodistes, molt dignament, decidiren retirar l'exposició sencera, ja que si no existeix el fet més rellevant de l'any, la resta sobra.
LLàstima de nosaltres, que se'ns omple la boca parlant de la manca de democràcia de Cuba i vivim en una dictadura encoberta. Escollida, per a major desgracia i vergonya, democràticament.
Unió de Periodistes.

dimecres, 3 de març del 2010

Eo, eo... se'ns escolta?

Que una llengua puga sobreviure i tinga prestigi passa perquè aquesta es faça servir en qualsevol àmbit, ja siga en la comunicació col·loquial, o a l'hora de realitzar qualsevol tràmit burocràtic; des d'omplir una instància, fins presentar-se a unes oposicions de notaria. Que aquesta es puga emprar en tots i cadascun dels actes comunicatius que fem al llarg del dia.
Per descomptat, que siga emprada com a eina de transmissió de coneixements a l'ensenyament és fonamental per a aquesta supervivència i prestigi. Una part d'aquesta responsabilitat recau sobre els i les ciutadanes, l'altra, clar està, sobre les institucions i els governs.
Així, la llei d'ús i ensenyament del valencià estableix, entre moltes altres iniciatives, incorporar progresivament el valencià (català) en totes les etapes de l'ensenyament. Amb aquesta premissa es van crear les línies en valencià, així com l'obligatorietat d'impartir i avaluar un seguit d'assignatures en valència. És el cas de coneixement del medi, aquesta s'impateix en valencià en tots els centres públics del País Valencià.
Tota aquesta explicació la faig perquè acabe de llegir la notícia on s'explica que l'alumna del CP Sanchis Guarner, que va suspendre coneixement del medi perquè va respondre les preguntes en castellà, no haurà d'examinar-se novament de l'examen. Conselleria d'educació ha eximit la xiqueta de l'obligació de fer de nou l'examen en valencià, fent referència a la mateixa llei d'ús. A més, demana (la conselleria) que amb caracter retroactiu es tornen a revisar tots els examens que l'alumna ha fet d'aquesta assignatura durant el present curs, per si se l'ha avaluat erròniament tenint més en compte la llengua amb la que ha escrit que els coneixements que té. Son pare, Juan Vicente Santandreu, ha dit que vol que la seua filla estudie en la llengua nacional; nacional d'Espanya, persuposat.
Més enllà de la valoració que em mereix aquesta "concessió" per part del consell i de l'actitud paterna, la pregunta que llence des d'ací és: que passaria si els pares de tots els i les alumnes que veuen vexats els seus drets lingüístics com catalanoparlants diàriament feren com aquest senyor? I si, a més, foren escoltats per la Conselleria d'Educació?. Dieu-me que passaria.