dimarts, 30 d’octubre de 2007

Pel territori.

Les organitzacions i col·lectius que lluiten contra la destrucció del territori al País Valencià han creat una web (www.conflictesterritoripv.org/) on mostren tots els conflictes territorials que hi ha al llarg de la geografia valenciana. Des de PAI's fins a abocadors, la web mostra de forma molt gràfica els diferents projectes que estan desenvolupant-se, en la majoria de casos, en contra de la voluntat dels pobles implicats.
Les polítiques depredadores i especulatives del PP han portat a mobilitzar-se a milers de valencians que han vist i veuen amenaçat el seu entorn i les seus vides. Aquesta nova eina és un esglaó més en el llarg camí de la conservació del nostre entorn i la denúncia d'aquells que volen traure profit d’enrajolar cada pam del nostre territori.

dijous, 25 d’octubre de 2007

17a Festa per la Independència.



Després d’un any de parèntesi i malgrat els impediments que des de l’ajuntament de València s’han ficat, la festa per la Independència torna al Carme. Serà el proper dissabte 27 d’octubre a la plaça Viriat. Esteu tots convidats!
Més informació http://www.maulets.org/

dilluns, 22 d’octubre de 2007

ANNAPURNA, Primer 8000

ANNAPURNA, primer 8000 (edit. Juventud; 288 pàgines)


Avui vull parlar-vos del darrer llibre que he llegit: Annapurna Primer 8000. Una història real, que esdevé una aventura increïble i dramàtica alhora. Maurice Herzog ens narra, en primera persona, com fou la primera expedició que culminà amb èxit l’ascensió a un dels 14 pics més alts del món (8091 m) i com aquesta aventura va suposar, per a ell, la gloria i la tragèdia.

L’expedició francesa contava, probablement, amb la millor cordada d’escaladors que ha tingut mai l’alpinisme gal, junt a Herzog hi havia Jean Couzy, Marcel Schatz, Gastón Rebuffat, Marcel Ichac, Jacques Oudot, Lionel Terray i Louis Lachenal.

El 3 de juny de 1950 Maurice Herzog i Louis Lachenal aconseguiren coronar el cim de l'Annapurna. Després de tres mesos de treball a la serralada de l’Himalaia, l’expedició francesa culminava el somni. No era l’expedició que més alt havia estat mai, però sí la primera que culminava una ascensió completa a un pic de més de 8000 metres.

El diari personal d’Herzog esdevé una novel·la, que narra amb tot tipus de detalls com foren eixos dies, la incertesa d’aconseguir l’èxit, els perills de la muntanya i els tràgics moments del descens, les congelacions, amputacions (Herzog perdé tots els dits de les mans i els peus) i com la tornada a la civilització es convertí en un odissea única. Un best seller d’obligatòria lectura per a tots els amants de la muntanya.

divendres, 19 d’octubre de 2007

Bye bye Joan Ignasi.

Realment, poc importa si Joan Ignasi Pla, secretari general del PSPV-PSOE, ha deixat de pagar 70.000€ o 100.000€ d’una obra al seu domicili; fins i tot, m’importa un rave si ho ha fet com a favor a un constructor, amic seu, amb interessos a Dénia (eixes coses ja no sorprenen al nostre país). Simplement, és la cirera que conclou un pastís mediocre.

Que el Pla no tenia dignitat política, ja havia quedat palès després de les eleccions de maig. Contra totes les veus, del seu partit i de fora, que el convidaren a marxar i no perpetuar-se a la butaca del carrer Blanqueries, ell se’n féu el desentés i continuà, fins que des de Madriz s’han cansat i li han dit que “gracias por los servicios prestados, pero vete a tu casa YA!”. I aquell Joan Ignasi ha marxat, això si, amb el somriure que sempre l’ha caracteritzat, la cara ben alta, com els que marxen amb la feina feta, ben feta. En fi, un final patètic, per a un polític patètic, amb un carisma més que dubtós. I com que els valencians sempre posem l’altra galta, com a bons cristians, i ensopeguem dues o tres vegades en la mateixa pedra, ens han ficat una gestora que presidirà, Joan Lerma. Sí, sí, el Lerma de tota la vida. Encara el recorde amb la blavera a les mans demanan-li a ZP que impulsara el idioma valenciano a Europa. Davant d’això no em queden més paraules….

dimarts, 16 d’octubre de 2007

En 30 anys res ha canviat.

Sempre s'ha dit que aquell qui es rasca és perquè alguna cosa li ha picat i, pel que podem comprovar aquests dies, a l'Espanya reaccionària, la que cada matí surt de la caverna per anar a manipular, mentir i coaccionar a tota la societat, el tema de la crema de fotos del rei espanyol els ha picat molt: moltíssim, diria jo. Personalment m'alegre i m'indigne alhora. Veure com el PP, el PSOE, els tertulians i salvapàtries de torn es tiren els trastos pel cap és, si més no, graciós. D'altra banda, és cert que tota aquesta campanya ha estat aprofitada pels sectors més reaccionaris de l'estat per a proclamar als quatre vents que España se rompe y hasta aquí hemos llegao, però també està servint per comprovar que malgrat que molts -els més progres- no es cansen d'afirmar que Espanya no és així, i que la nostra democràcia gaudeix de bona salut, fets i comportaments com els que estem contemplant aquests dies, demostren que no, que l'esquerra institucional continua intimidada i coaccionada per la dreta, la qual, un cop més, ha endurit el seu missatge fins a límits bastant perillosos, que es continua criminalitzant el “nacionalismo periférico” i “el independentismo radical” , mentre ningú parla de l'ultranacionalisme o nacionalcatolicisme que transpira pels porus de l'Espanya "democràtica". A més, és la mateixa història de sempre, aquella on únicament tenen raó el mateixos i on la resta hem de callar si no volem ser cremats per la Santa Inquisició. I, per cert, ja en parlarem, però no estem parlant, precisament, d’un problema entre monàrquics i republicans, sinó de tota una altra cosa: espanyols vs independentistes. Continuem la partida sense treva.

dilluns, 8 d’octubre de 2007

Açò no és Birmania.

De paranoia policial pot qualificar-se la situació viscuda el passat dissabte a les portes de delegació del govern a la ciutat de València. Carrers tallats, una parella d'antiavalots cada 20 metres, furgonetes, identificació de tota persona "sospitosa" que intentara circular pel carrer que va des del Parterre fins a les Torres de Serrans i policies vestits de paisà. Aquesta fou la resposta que el govern i les forces de seguretat donaren a la convocatòria que l'esquerra independentista va realitzar en suport dels companys gironins cridats a declarar per un suposat delicte d'injúries a la corona espanyola.

Amb una actitud prepotent i provocadora, frases com "tu no pasas por aquí y te vuelves por donde has venido" o "esto es un golpe de estado y lo vamos a impedir" ho demostren a bastament, ja que, d’aquesta manera, impediren que la convocatòria es poguera fer de forma tranquil·la i pacífica com era el propòsit dels manifestants.
En definitiva, una situació més pròpia d'un règim autoritari, que no pas d'un que s’autoproclama demòcrata.