Lo queremos todo

"Lo queremos todo" (edit. Traficantes de Sueños) és el títol del darrer llibre que he llegit. En ell, Nanni Balestrini (escriptor, historiador i militant polític italià) ens narra, a partir d'experiències pròpies, la lluita dels obrers italians als anys 60 i 70.

Agafant les lluites dels obrers de la Fiat, Balestrini mostra les gran reivindicacions proletàries, exemplifica el conflicte social, les diferències entre el nord industrial i el sud més rural, de treballar per viure i no, de viure per treballar. Amb una forma d'escriure un tant anàrquica (manca de signes de puntuació, majúscules, etc) i un llenguatge directe l'escriptor crea un relat lleuger i de ràpida lectura, que és impossible que et deixe indiferent.

"Lo queremos todo" estableix un discurs polític-ideològic de fàcil comprensió, sense utilitzar cap dogmatisme, ni pompositat. Balestrini assenyala a tots, sense distincions "sindicalistas, burocratas del PCI, falsos marxistas-leninistas, policias i fascistas tienen una característica en comun el pánico condenado a la lucha obrera, a la capacidad obrera de mandar al infierno al patron..." "son los piojos de la classe obrera". Són frases que exemplifiquen la contundència de les sues afirmacions.

Balestrini deixa ben clar que, aquell que menysprea la capacitat organtizativa del proletariat, o que la vol monopolitzar, és un esquirol i un traïdor.

Re-acció, Reacció!!

Tac, tac, tac. Eixe martell insoportable. Estem dinant i a les noticies televisives apareix el portaveu de la conferència episcopal amb la mateixa cançó de sempre. La jerarquia eclesiàstica demana als pares, que es mobilitzen contra la nova assignatura que preten impulsar el govern del PSOE en substitució de la de religió, educació per a la ciutadania. No, no la vaig a defensar, "deu em guarde" de defensar una llei, que malgrat les bones intencions que preten vendre, sols continua educant a la gent en els valors neolliberals actuals, en "una, grande y libre" light, adoctrinant individus i perpetuant el sistema establert, Status quo forever!!.

Però el que és cert, és que aquest estat té una mancança brutal de cultura democràtica. S'haveu preguntat mai, quin és el percentatge de joves, nascuts després de la mort del de Ferrol, que coneixen la definició etimològica de la paraula democràcia? Doncs de segur que la quantitat ens esborronaria. I no vos dic res dels que el 20 de novembre de 1975 es gitaren membres del "movimiento" i es despertaren el 21 més demócrates que el tato, i amb la falta de pràctica ja es sap.

A tothom se li omple la boca quan parla de democràcia, de l'Espanya plural, de les autonomies, això si, "a la piel de toro que no me la toquen o saco los blindaos ipso facto"

La reacció d'un gruix important de gent a les paraules de personatges com Gimenez Losantos, Rajoy o la mateixa església, són una prova empírica que aquesta societat no es deté mai a analitzar i fer un poc de memòria històrica i crítica. No et pots fotre les mans al cap, quan es planteja que la gent pot decidir lliurement a quin estat pertanyer (dret d'autodeterminació), o que la gent es case amb qui vullga, no sou tan demócrates?. No pots passar-te tota una legislatura exint al carrer darrere d'una pancarta, quan no fa massa el teu lider suprem, diguem-li Aznarin, va qualificar de "pancarteros" a la gent que eixia al carrer demanant que no s'anara a una guerra, contra una ocupació il·legal.

No et pots atrinxerar en la reacció continua, en la desqualificació i en tu ets el roín i jo sóc el bó. Així com no voleu que el feixisme s'institucionalitze? La irresponsabilitat de personatges com els abans esmentats és una marca perpètua d'aquesta societat.

S'omplen la boca parlant de progrés econòmic i estan acollonits quan escolten parlar de progrés social i democràtic. Perquè serà?

Guillem Agulló ni oblit, ni perdó!!

Ací vos reproduixc la carta que els Maulets de l'Horta li vam escriure a Guillem Agulló en el 14 aniversari del seu assassinat.

"Estimat Guillem: Som els maulets. Un any més, i ja en van 14, hem vingut a la Plaça de l'Ajuntament del teu poble a recordar-te, homenatjar-te i denunciar un cop més que continuem sense trobar allò que busquem des d'aquell trist 11 d'abril de 1993: la veritat i la justícia.
Ja son 14 anys d'impunitat, 14 anys de mentides, 14 anys de dolor, ràbia continguda i lluita, però, sobretot, son 14 anys sense tu, Guillem. Perquè uns assassins sense nom decidiren acabar en la teua jove vida, decidiren que uns gossos botxins i neonazis t'executaren. I decidiren que el teu assassinat continués, com si de les pitjors tortures de Garzon es tractés, molts anys desprès. Perquè 14 anys desprès encara embruten el teu nom aquells jutges, policies, periodistes, polítics... però ja saps: a cada porc li arriba el seu Sant Martí i, a ells, la història els jutjarà de manera implacable.
Per ací, el mon continua igual de boig. Continua l'explotació de les persones per les persones, de la dona per l'home, de la natura per les persones. Si veieres en que estan convertint la nostra terra potser desitjaries, com moltes de nosaltres, fugir ben lluny i no vorer el que ens estan fent, convertint-nos en el Balneari d'Europa, destruint les nostres hortes i camps (aquelles on segurament jugaries de xiquet), acabant amb els nostres treballs tradicionals, anihilant la nostra llengua, aquella en la qual parlaves als teus amics de Burjassot o de Barcelona.
En canvi, nosaltres som molts més dels que érem fa 14 anys. L'independentisme revolucionari avança sense fre, organitzant assemblees, mobilitzant als pobles, donant respostes i alternatives. Continuem lluitant amb un puny al cap i amb vosaltres al nostre cor (amb tu, amb Davide, amb Roger, amb tots els morts per una Terra Lliure). Aquest any commemorem els 300 anys del començament de la pèrdua de les nostres llibertats. Aquests Països Catalans que tu tant estimaves, Guillem, vol recordar aquesta data amb ànsia de recuperar la nostra dignitat com a poble, la nostra llibertat, la nostra emancipació.
També continuem lluitant, com tu ens ensenyares, contra el feixisme, de carrer o institucional. Ja siga a Xàtiva, València, Girona o Barcelona, les joves continuem organitzant-se per anihilar d'un cop per totes aquesta lacra social que son els España 2000, Ciudadanos por Cataluña, Alianza Nazional, Coalicion Blavenciana i tota la resta de feixistes i neonazis que campen amb total impunitat pels nostres carrers.
Bé Guillem, ací no estem totes les que hauríem d'estar, però sense dubte, cada any som més els que volem recordar-te, els qui no volem perdonar als teus assassins i els seus responsables, els qui, en definitiva, continuem lluitant per la llibertat social i nacional del nostre Poble, perquè ja saps que la lluita continua i que la millor justícia serà la victòria.
Per últim, també dir-te que no oblidem als qui veritablement han estat víctimes del teu assassinat, la teua família: la Carme, la Betlem, la Carmina i el Guillem. Ells continuen lluitant com sempre per la dignitat i per que es complesca amb la Veritat i la Justícia. Ja saps que no han estat ni estaran mai soles, perquè almenys nosaltres, sempre estarem al seu costat, perquè sense ells el somni no és possible.
L'any que ve farà 15 anys que estem sense tu, però esperem organitzar-ne una que porte el teu record fins a totes les cases dels Països Catalans, que faça tremolar els ciments mateix d'aquest sistema i d'aquest estat que ens explota i oprimeix. Ens veiem d'ací un any, tot i que al nostre cap i al nostre cor, restes tots els dies de la nostra lluita.
Bona nit Guillem, i fins demà! Guillem Agulló: La lluita continua! Visca la Terra!"

L'Horta, Abril de 2007.

Soweto.

Per situar-nos una mica. Sudàfrica, una de les nacions estat més antigues d'Àfrica (adquereix plena sobirania d'Anglaterra en 1931 i es converteix en república en 1961), està situada a l'extrem més meridional del continent africà. Colonitzada pels holandesos primer, i més tard pels anglesos després d'una guerra entre les dos potències, va estar fins fa relativament poc controlada per un règim anomenat apartheid, on la minoria blanca marginava i excloia, per llei, a la majoria negra.
Quan en 1948 puja al poder el partit Nacional Sudafricà, el règim d'exclusió s'intensifica, l'aparheid s'imposa com a llei i el poder dels rics blancs es fa més gran. Malgrat les protestes i les accions de resistència de tot tipus, tant pacífica com d'acció directa, en 1956 les autoritats blanques creen els bantustans (guetos, suposadament independents, on es confinava a la majoria negra). Aquesta situació es mantindrà gaire bé fins principi dels anys noranta. Actualment, malgrat que l'apartheid ha estat abolit, aquesta minoria blanca encara gaudeix dels privilegis d'una posició social alta

Molts de nosaltres, altres no, coneguem o ens sona la lluita del poble sudafricà per la figura de Nelson Mandela (Umata 1918). Aquest advocat fou, i és, la imatge viva de la lluita del poble negre, no sols a Sudàfrica, sinó a gaire bé tot el món. President del Congrés Nacional Africà i lider del moviment anti-apartheid i pro drets civils de la població negra, fou torturat, condemnat i empresonat a cadena perpètua en 1964. Abandonà la presó en 1990, va rebre el premi nobel en 1993 i va presidir el país des de 1994 fins a 1999.

Però, jo hui no vaig a contar-vos la història del Mandela. Vaig a contar-vos uns fets que no coneixia i que em varen causar una excitant impressió.

La nostra història es situa a Soweto un barri negre de la perifèria de Johannesburg (ciutat més gran del país) on es confina una gran massa de treballadors. Doncs bé, el juny de 1976 neix en aquest barri una protesta que per les seues dimensions, característiques i conseqüències té una rellevancia especial.

Els estudiants, farts de les imposicions educatives del govern i de les lleis discriminatòries que perpetuaven les desigualtats, de l'obligació d'apendre en afrikaans (llengua indoeuropea de la família de les germàniques usada pels blancs) i en anglès, en detriment de les llengues maternes tribals com el Zulú, decidiren organitzar-se i eixir al carrer per protestar contra el sistema, contra les autoritats i en favor de la igualtat entre blancs i negres. A les escoles s'establiren assemblees on es va organitzar una resistència pacífica però ferma. Hi havia estudiants de totes les edats, marxant pels carrers de Soweto, cridant, cantant i demanant justícia. Les protestes s'intensificaren quan aparegué la policia, blancs enviats pel govern blanc a reprimir les marxes. La tensió s'incrementava per moments, fins que l'enfrontament es va convertir en una carnisseria quan la policia respongué a trets, les pedres i els crits que els llençaven els joves. Perseguiren, detingueren i assassinaren a xiquets i joves sense mirament, com si foren animals.

Quan els seus pares tornaren al barri, després de treballar a la gran urbe, es trobaren amb un panorama desolador i macabre. Els fills que pel matí havien deixat a l'escola estaven al terra morts o mal ferits pel simple fet de demanar llibertat, igualtat i justícia.

La foto que veieu s'ha convertit en el símbol d'aquell maleit dia de juny del 76. Aquest xiquet tenia 13 anys i li deien Hector Peterson, fou mort a trets per policies armats, qui corre espantada al seu costat és la seua germana.

Fou una nova espurna en contra de la injusticia que els blancs havien impossat, no sols a Sudàfrica, sinó a tot el continent.

Hi ha un documental del Canal Odisea que ho explica molt bé "El resurgir de Soweto"

Aquest text el dedique a tots els estudiants i moviments estudiantils que s'han deixat la pell per la revolució social i cultural al món.

Video G8

Ací vos adjunte un video del You Tube que ha penjat la penya en contra el G8. Està prou guapo.

http://www.youtube.com/watch?v=ROUSeH29s58&eurl=http%3A%2F%2Fcat%2Ebloctum%2Ecom%2Fdiferenciairepeticio

Espere que vos agrade. Intentaré actualitzar el blog quan tinga un ratet.

salut companys/es.

Es fa saber!

Ja he corregit les opcions del comentari i ara qualsevol pot fer-me'n un. Salut.

Terra Mítica

L'altre dia vaig anar al parc d'atraccions. I no vaig tindre que desplaçar-me molts quilòmetres, ni pagar una costosa entrada, tampoc vaig tenir que comprar 10 ampolles de xampú al Druni (mítiques entrades a Aquasol), ni vaig fer llargues cues per a entrar o pujar a les diferents atraccions. No vaig tenir que dinar menjar ràpid a preu d'or, ni em vaig deixar l'ànim i els diners tirant a una diana amb una pistola d'aigua i les atraccions podien gaudir-les persones de totes les edats i tamanys.
Tant de temps a prop de mi, i fins fa relativament poc, no me n'havia adonat que el millor parc d'atraccions del País Valencià el tinc darrere de casa. És cert, que en els darrers anys l'han anat escuarterant i reduint, però malgrat tot, encara podem gaudir-lo i veure, olorar i escoltar totes les seues atraccions. Veure com es treballa el camp, quins colors agafa quan arriba el bon temps, el vent que bufa de llevant i que otorga a aquesta terra un clima únic i uns fruits deliciosos. Les céquies, les alqueries, camins, bancals. Els olors a terra, a herba, fins i tot, a fem dels camps que han estat abonats fa poc. Són sensacions que sols pots tenir-les si estimes el teu entorn i si el valores com a part teua i et trenca el cor veure com, probablement, desapareixca baix l'asfalt, el formigó o les urbanitzacions de torn.
Sovint, tendim a valorar les coses pel seu preu en diners i obviem, jo el primer, que al nostre abast tenim tot un ventall de llocs meravellosos que la pròpia natura ha creat i que gaudir-los no ens costa ni un gallet. Passejar cada setmana a l'horta de Benimaclet o la d'Alboraia és per a mi un gran esdeveniment, dintre de la meua monòtona setmana, que no es mesura amb diners.
Després de llegir açò pensareu, i no esteu equivocats, que senc el més profund menyspreu, per aquells que no saben valorar la riquesa que tenim al nostre voltant, que sempre ha estat ahi i que per la febre dels diners fàcils anem a pedre, si, però també vos dic que en una cosa coincideisc amb Eduardo Zaplana, Camps i la colla de lladres que manen al nostre país, jo al meu parc d'atraccions també l'anomene Terra Mítica.

Bona nit.