dilluns, 26 de novembre de 2007

Cowboys del Infierno (Edit. Apostrofe)

El marine és, probablement, la icona militar més coneguda del món. El paradigma del soldat, del guerrer preparat i disciplinat que està disposat a morir, no sols pel seu país sinó també per a alliberar al món del mal i dels tirans. Així ens l’han mostrat a la televisió i a les grans produccions de Hollywood.

Jimmy Massey pertanyé 12 anys al cos de marines de l’exèrcit del EEUU. Era un marine orgullós i disciplinat, creia en el que feia i tenia en el cos a la seua família, els seus amics. En 2003 fou enviat com a sargent a l’Iraq. A partir d’ací comença a veure quin és el comportament dels seus compatriotes i del seus superiors, quina era la vertadera raó de l’ocupació de l’Iraq. L’assessinat de civils i els abusos cap a la població iraquiana el feren plantejar-se quin era el sentit de tot plegat. Aquest fet el va marginar, distanciant-lo dels seus superiors.
Cada nit era un malson, l’angoixa i l’ansietat s’apoderaren d’ell, fins que ja no va aguantar més i demanà una revisió mèdica que li va diagnosticar un stress post-traumàtic i l’enviaren cap a casa.
A Cowboys del infierno (ed. Apostrofe) Massey, amb l'ajuda de l'escriptora Natasha Saulnier, ens narra no sols com foren els mesos que passà a l’Iraq sinó també com tot el que va viure el feu replantejar-se la seua carrera militar. Com començà la seua instrucció, els seus anys com a reclutador (com l’exèrcit recluta joves al barris més marginats i conflictius), els problemes que tenia a l’hora de combinar la seua vida de soldat amb la seua vida familiar i civil, els abusos al quartell, les conflictives relacions amb els seues superiors; fins i tot, la política internacional nord americana.
Amb un llenguatge dur i, sovint, despectiu, l’ex-sargent ens dibuixa un món molt llunyà del que ens venen les pel·lícules.

Un controvertit treball que ha estat censurat als EEUU i que fa poc es va presentar a la fira del llibre de Caracas (Veneçuela).

divendres, 23 de novembre de 2007

Te'n recordes, quan el burro feia cordes?




Llig a Las Provincias el següent titular: “El PP afirma que construir casinos y parques temáticos en Aragón demuestra que hay agua” .

Si ens regim per les teories deductives del PP valencià i fem un poc, sols un poc, de memòria podem formular la següent afirmació: La construcció massiva del nostre territori i l’enrajolament del litoral valencià s’ha degut, entre altres coses, perquè disposem o disposàvem d’uns recursos hídrics abundants. Llavors, per què era necessari fer el trasvassament? Per què era necessari enfrontar-se amb el Principat i Aragó? Per què calia treure els llauradors valencians pels carrers de València demanant “agua para todos”?. Molt senzill, perquè el victimisme és rentable i és una arma importantíssima a l’hora de manipular al poble, a més, no es disposava d’eixa aigua i sabien que desviar l’atenció, assenyalant falsos culpables, els ajudaria a continuar amb el lucratiu negoci de l’especulació i l'espectacle.
No és cap secret que moltes zones del nostre territori pateixen la manca d’aigua, fins i tot en zones del sud i del litoral alacantí les restriccions són freqüents a l’estiu (moltes urbanitzacions no tenen garantit el clavegueram i l’abastiment d’aigua).
Davant d’aquest fet, els dirigents valencians continuen fent-se els sords i apostant per un model de creixement insostenible, basat en rajola i més rajola. Contra totes les veus d’experts i de ciutadanes que reclamaven més responsabilitat i una revisió del model de creixement, els voltors institucionals es treien les puces de damunt i disparaven a tort i a dret acusant a tots d’estar en contra del progreso y el desarrollo de esta, nuestra comunidad.

Malgrat que molts valencians estan cegats per la llarga digestió de les paelles gegants, la hipocresia, l’engany i la manipulació es deixa veure entre els quilos i quilos d’arròs.

divendres, 16 de novembre de 2007

Recull de textos.

He trobat aquest text a Rebelion.org i pense que la definició és bona.


Carlo Frabetti
Rebelión

"No nos dejemos engañar tampoco por la consabida “teoría de los dos demonios”: una extrema derecha y una extrema izquierda equidistantes del equilibrio social, igualmente violentas, que acaban tocándose en su irracional alejamiento del supuesto Estado de derecho. Los ultraderechistas, los neonazis, son asesinos, y a menudo son amparados o tolerados por algunos sectores del poder y de las fuerzas de seguridad. Los “antisistema” luchan por un mundo más justo, nunca son amparados y rara vez son tolerados por los poderes establecidos, y no son criminales: a lo sumo rompen cajeros automáticos, una respuesta que no parece excesiva ante el asesinato de uno de los suyos, y que alude directamente a la íntima relación entre el poder económico y la violencia fascista".


Fragment extret del text El arma más poderosa , Rebelión, Divendres 16 de Novembre.

dijous, 15 de novembre de 2007

Si això és un home (Edit. Edicions 62)

Si això és un home és el primer llibre de la trilogia que Primo Levi escrigué narrant com fou la seua vida, o més aviat la seua subsistència, al camp d’extermini d’Auschwitz.
Profundament marcat i turmentat per aquest fet, aquest químic torinès d’origen jueu es va convertir, abocat per les circumstàncies, en escriptor i en un dels testimonis més importants de la crueltat humana i dels “esquizofrènics” mètodes que els nazis usaven als camps de la mort.
A Si això és un home hi trobem una narració, quasi un diari, on Levi ens mostra des del primer fins al darrer dia com fou la por, la fam, el fred i la desesperança d’uns éssers humans que suportaren en les seues pells el menyspreu i la humiliació més despietada. L’escriptor ens destapa un món on és difícil destriar entre l’home i l’animal; un món, en definitiva on la subsistència diària és una indigna odissea.
Levi va utilitzar l’escriptura com a un mitjà per canalitzar tot el dolor i la ràbia que patia; no obstant això, en l’any 1987, es treia la vida, potser fart de viure en un món que sempre ensopega amb les mateixes maleïdes pedres.
(La trilogia es completa amb "La Treva" i "Els enfonsats i els salvats")

dilluns, 12 de novembre de 2007

NO està sol!!.

Un altre cop. Una altra vegada ha succeït. El feixisme torna a actuar, com més li agrada, d’una punyalada precisa al cor. I com sempre, famílies i amics destrossats, tristesa, impotència i una sensació de ràbia que et recorre el cos i l’ànima. Aquesta vegada a Madrid, un jove, un menor ha perdut la vida a mans d’un assassí feixista, d’un "militar de profesión", segons diuen els diaris. Democràcia Nacional es manifestava contra el "racismo anti-español y contra la inmigración", difondre el missatge xenòfob i d’intolerància era el propòsit. Amb el consentiment de les institucions els feixistes volien recórrer els carrers d'un barri obrer, un barri de la perifèria. Un grup de joves antifeixistes volien demostrar la solidaritat amb les immigrades, respondre als gossos com es mereixen. El matí es va tenyir de sang i de mort, com sempre, i ara totes les preguntes, tots els dubtes i les recriminacions per aquells que permeten que l’extrema dreta difonga el seu odi pels nostres carrers sense moure un dit. I la pregunta que molts de nosaltres ens fem, quan es mullaran les institucions, partits i tertulians en contra d'aquesta colla d'indesitjables?. Mai, no es mullaran perquè no tenen el valor per fer-ho.

Des d'ací una forta abraçada antifeixista per als companys de Madrid.