dimecres, 30 de desembre del 2009

Cabòires sobre el clima i Copenhagen.

El planeta, la Terra es mor. Bé, millor dit: la matem nosaltres, els èssers humans. D'un temps ençà en som concients i, la veritat, pareix que no ens adonem de la catastrofe que això suposarà.
La passada cimera pel clima celebrada a Copenhagen ha demostrat dues coses. Per una banda, la total inoperativitat d'aquests tipus d'esdeveniments. Queda molt bé això de reunir-se tots els països per salvar el planeta, però més enllà de les bones voluntats i dels acords que pugueren ser i no foren, res de res. I l'altra, la poca voluntat per part de les potències econòmiques de posar fre a l'emissió de gasos, ja que açò és igual a redefinir el sistema productiu i invertir milers de milions en paliar el problema. O dit d'una altra manera: gastar i gastar, sense guanyar. I com tots sabem això al capitalisme no li senta molt bé. Obama, el PRODUCTE de les grans frases i del merchandising mèdiatic, premi nobel de la pau -quasi res porta el diari!-, no ha segut capaç d'acordar, juntament amb el seu homòleg xinés, uns punts significatius per posar remei als problemes que les industries dels dos monstres -EUA i Xina- provoquen al planeta (escalfament global, destrucció de la capa d'ozo, etc...) i han decidit que ja parlar més endavant i veurem si la propera els abelleix posar solucions o no. El problema és que el planeta no té eixe temps i nosaltres tampoc, encara que alguns creadors d'opinió i polítics ens acusen de catastrofistes i alarmistes.
La bona qüestió és que en Copenhagen es feu el mateix de sempre, es va detindre a la gent que presionava contra la hipocresia dels polítics -no només al responsable de Greenpeace Espanya- i es feren promeses que, com sempre, quedaran en res i fins a l'altra cimera caballers!.
És, si més no, curiós que la ministra espanyola de medi ambient, Elena Espinosa, haja declarat en una entrevista a la premsa que els vertaders culpables del fracàs de les negociacions foren per un costat Xina i India i per l'altre Veneçuela, Bolivia i Cuba. Per a Obama, que havia anat a la cimera amb les mans buides i amb una promesa de reduir les emissions tan sols un 4%, tot són paraules de comprensió i excuses. Si la seua gestió és perfecta i ell ho és encara més de perfecte, quin "però" li posarem, cap ni un, faltaria més.
Més enllà dels motius econòmics que tots els assistents tenien -uns per ambició i altres per necessitat-, Vençuela i Bolivia es reteiraren perquè entengueren que si les gran potències no es posaven d'acord i establien un acord ambiciós i vinculant tot allò era com un teatret i que estava perdent-se el temps. I clar, al final de la història ells són els culpables que l'acord no fora signat per tots. Un acord, per altra banda, més que insuficient i que no posa remei a cap dels problemes. Més paper mullat.
I mentre el teatre continua el planeta es mor i el més trist de tot és que els culpables, segons la ministra o menistra, són els països que es negaren a participar d'un circ fotent un cop de puny sobre la taula. Curiositats d'aquest pobre planeta que es mor, sense que ningú, ni l'espabilada de l'Espinosa puga posar-hi solucions.

dimarts, 22 de desembre del 2009

Misèries d'aquest món pudent.

Aznar, en el seu paper d'escolanet pedant que va pul·lulant pel món donant lliçons de com s'han de fer les coses, ha afirmat que la tasca del Govern no és remoure la terra buscant ossos, referint-se a l'obertura de les fosses comunes que van deixar els genocides del glorioso alzamiento arreu de l'Estat Espanyol. Clar que no. La tasca d'ell i dels que pensen com ell és encobrir i justificar eixes fosses i als que les ompliren. Com sempre, l'argument és recurrent: cal mirar cap al futur i conservar l'esperit de la transició, respectant la concòrdia d'aquells temps. Pacte de silènci covard, li dic jo a això. No senyor Aznar, nosaltres remenem en eixos clots, perquè gentola com vosté es dedicaren a omplir-los de persones inocents assassinades a trenc d'alba en qualsevol camí o descampat. Misèries d'aquest món pudent.

diumenge, 20 de desembre del 2009

Enhorabona Barça!.


Davant el millor equip de futbol que he vist mai. Pel compromís i la lluita; em trec el barret. L'enhorabona d'un xoto, avui, un poc més culé.

dijous, 10 de desembre del 2009

Naia al 33 Aplec excursionista dels Països Catalans. La Valldigna 2009

Els amics de Naia són una colla de músics de diferents parts del País Valencià que barrejen des del pop fins a la cançó d'arrel tradicional. Una barreja d'estils que fan de Naia una opció musical força interessant i molt treballada. Enhorabona pel camí fet i pel que vos queda per fer.





Fotos: Paco

divendres, 27 de novembre del 2009

Iñaki Gil de San Vicente a Rebelión.

Vos recomane l'interessant article escrit per Iñaki Gil de San Vicente i penjat a Rebelión. Està escrit, com podreu comprovar, abans de la macro redada contra el jovent independentista basc del passat dimarts. Un anàlisi força encertat.

dimecres, 25 de novembre del 2009

divendres, 13 de novembre del 2009

Berri Txarrak,"Payola" Radio3

Els grandíssims Berri Txarrak han tret nou disc, s'anomena Payola (terme mexicà que s'empra per a definir quan un grup paga per a sonar més en els mitjans). Sona força bé i ahir vaig tenir la sort de pillar-los en la 2 als concerts de Radio 3 presentant el disc. Sí, ho se, sóc molt afortunat. Així sonen. Com sempre, brutals!. (Disculpeu l'ordre del vídeos)




dimecres, 11 de novembre del 2009

La Revolució va de bo! (Publicada a l'Accent 166)

<<La pilota tenia molt mala fama abans; era el lloc on anaven els perduts a jugar-se els diners>>, aquesta afirmació, feta per Batiste Ribes, ex-jugador de pilota, és, en molts casos, l'apreciació que ha tingut una part de la societat envers el nostre esport autòcton. Una altra part, per contra, l'ha considerat un reducte folklòric de la cultura valenciana sense cap tipus d'interès; ni per a les institucions, ni per a la gent del carrer. La Pilota malvivia entre partides de diari, travesses (1), propines (2), pocs aficionats i trinquets vells que es queien a pedaços.

D'un temps ençà, però, la Pilota ha patit una transformació que pretén donar un pas endavant i aconseguir una modernització que garantisca la seua supervivència en una societat desarrelada i fortament mediatitzada, que oblida el seu passat i obvia tot allò que no surt per la televisió.

Amb aquest panorama, un grup de persones, totes elles amants i vinculades al món pilotari, s'arromangaren i es posaren a treballar per a abastir un camí de "no retorn", que esperem esdevinga en la millora i la professionalització del nostre esport.

Tres han estat els elements que s'han conjugat per posar en marxa aquesta transformació:

- La potenciació per part de la Federació Valenciana de Pilota d'escoles de Pilota, tornejos, així com la col·laboració amb la Conselleria d'Educació i els col·legis per a apropar la Pilota als xiquets i xiquetes, fent-la un esport atractiu de practicar.
- L'aparició de l'empresa ValNet, amb la professionalització dels millors jugadors del circuit. Garantint-los cobertura econòmica, tècnica i laboral. Tenint com a referent el model professional existent a Euskal Herria.
- I la imprescindible intervenció de la televisió, en aquest cas l'autonòmica. Retransmetent partides i oferint una cobertura informativa que faça de la Pilota una activitat mediàticament rentable.

Amb tot, molts són els passos que cal donar encara per a que aquests avenços siguen realitats de futur. I molts els punts que millorar, com l'apropament de la dona a un món dominat bàsicament per homes, o perquè la televisió relega la Pilota al segon canal autonòmic (Punt 2) en hores de poca audiència i amb partides en diferit, o perquè el president de la Generalitat Valenciana no es digna ni a assistir a la final del trofeu que porta el seu nom.

Aquest llibre que avui vos presente preten ésser un granet de sorra més en totes aquestes voluntats, posant en comú l'opinió de la gent de la Pilota, per a avaluar errades i trobar punts de millora.
Purificació Mascarell i Paco Cerdà, amb la col·laboració de la Universitat i l'Ajuntament de València, han realitzat un acurat i magnífic treball d'entrevistes anomenat La revolució va de bo! La modernització de la pilota valenciana, que fa un repàs per la història viva de la Pilota. Un anàlisi del passat, del present i del futur del nostre esport a partir de les opinions dels seus protagonistes: responsables polítics i federatius, pilotaris, trinqueters, empresaris i periodistes. Tots i totes avaluen i donen la seva opinió sobre un món desconegut fins ara per a la gran majoria de la nostra societat.
Lluny han quedat els temps en que les travesses i les propines eren el nucli sobre el que pivotava la Pilota valenciana. Ara, malgrat la seua pervivència, queden en un segon lloc donant protagonisme a la professionalització i l'espectacle, portant l'esport de la Pilota del segle XIX directament al XXI.
La revolució ha començat, així doncs, va de bo!.

(1) Travesses: apostes que es produeixen entre el públic assistent a les partides.
(2) Propines: diners que els apostadors forts donen voluntàriament als pilotaris guanyadors.

dissabte, 7 de novembre del 2009

The Beatles i el Cirque du Soleil

Ahir, fent un zapping d'aquests que fas un divendres a la nit, avorrit de veure que la programació és lamentable, vaig trobar, al segon canal del Plus, un meravellós reportatge (m'encanten) sobre el "com es va fer" l'espectacle The Beatles Love del Cirque du Soleil. Una combinació perfecta; la màgia i la creativitat del circ amb la base musical del que és, provablement, el grup més important i influent de la història de la música moderna. O a l'inrevés, la màgia dels Beatles amb la base artística del Cirque du Soleil. Tota una delícia, no sols per als fanàtics dels 4 de Liverpool, sinó per a qualsevol persona que estime la música i vullga viure una experiència única. Lamentablement, no se si aquest espectacle rondarà algun dia per les nostres terres, però si no és així, intenteu baixar-vos el documental (no se com es diu) perquè paga la pena.
Ací vos deixe un aperitiu.


dimecres, 28 d’octubre del 2009

Entrevista a Mavi Muñoz. -Accent 164-

He tingut l'oportunitat d'entrevistar per a l'Accent a Mavi Muñoz, mare de Carlos Palomino i presidenta de l'Associació de víctimes del feixisme, el racisme i l'homofòbia. Tot un exemple de dignitat i lluita. Espere que vos agrade, ja em dieu que vos sembla. Clickeu ací

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Remi gogoan zaitugu

En record del germà d'un gran amic que tinc a Euskal Herria. Mikel, Ane maite zaitut!.

dijous, 15 d’octubre del 2009

L'assemblea Cremats anuncia...

Proper dissabte 17 d'octubre barri del Raval Xàtiva. Més info ací

dimarts, 29 de setembre del 2009

El Terra obri a migdia. Nou horari!!.

A partir del proper dilluns, 5 d'octubre, el C.S Terra de Benimaclet obrirà les seues portes a migdia. Ja sabeu si voleu gaudir de bona cuina casolana i valenciana no dubteu en visitar-nos. (C/Baró de Sant Petrillo 9)

dilluns, 28 de setembre del 2009

Entrevista a Galeano.

Avui Público entrevista a Eduardo Galeano. L'escriptor uruguaià està a l'Estat Espanyol per a recollir la medalla d'or del Cercle de Belles Arts. L'entrevista ací.

dijous, 24 de setembre del 2009

De concerts polèmics i primeres files.

Ja han donat la volta al món (i ací, a l'Estat Espanyol, més encara), les imatges d'un Miguel Bosé exaltat enfrontant-se a les autoritats cubanes perquè, suposadament, aquestes pretenien posar en primera fila del concert per la pau a membres de les Juventuts Comunistes de l'ílla. "Nos vamos, no se hace el concierto..." li arribe a entendre. És un punt més en tota la polèmica que a despertat el concert que Juanes i els seus amigatxos han celebrat a la plaça de la Revolució de l'Habana. Supose que tots n'heu sentit parlar, sinó Pascual Serrano ho explica d'allò més bé al seu blog i a Rebelion.org.
El cas és que, mentre els mitjans des-informatius omplen noticiàris i fulls de periòdic parlant de l'oposició de Bosé i del "plante" dels artístes a les autoritats cubanes, ací, a casa nostra, això de col·locar representants polítics, amigots i llepons de tota índole en primera fila és una cosa super normal. I no vaig a dir ací que és una cosa única del PP; més bé és una cosa de tots els pobles i ciutats, mane qui mane. Que alce la mà qui haja vist les dues típiques files amb el cartellet "Reservat a autoritats", ja la podeu baixar. Només cal veure els concerts de la Fira de Xàtiva o qualsevol esdeveniment que es celebre en altres llocs.
La questió és tirar merda sobre l'ílla i contra els cubans. I de pas, fer-li l'ullet a la disidència de Miami i a tots els mitjans que s'han llençat contra Juanes i el seu concert. Recorde, que no fa molt en féu un a la frontera colombiana amb el mateix lema i en eixe moment ningú és va posar les mans al cap. I per favor, que ningú em diga allò de Colombia és un país democràtic, Cuba no. Hipòcrites!.

dimarts, 22 de setembre del 2009

Publicat a l'Accent 162.

Comença el judici per l'assassinat de Carlos Palomino.

Ha començat a l'Audiència Provincial de Madrid el judici contra Josue Estebanez, el militar neonazi que en novembre de 2007 va assassinar d'una punyalada el jove antifeixista Carlos Palomino Muñoz. El judici va arrencar el passat 14 de setembre.

Els fets es remunten a l'11 de novembre de 2007, quan un grup de joves, convocats per la Coordinadora Antifeixista de Madrid, es dirigien al barri d'Usera (amb una població de gent nouvinguda força important) a realitzar una concentració solidària en resposta a una manifestació de caràcter xenòfob convocada pel partit ultradretà Democràcia Nacional. En coincidir al vago del metro el grup d'antifeixistes i Josue Estebanez, aquest darrer va treure una navalla i va apunyalar directament Carlos Palomino al cor. Dues persones més van resultar ferides de gravetat quan intentaren treure-li la navalla. Aprofitant la confusió que es va crear, Estebanez va poder sortir de l'estació al carrer, on va ser detingut per la policia. Mentrestant, Carlos moria dessagnat sense que les asssitències sanitàries pogueren fer res per salvar-li la vida.

En aquesta primera sessió del judici va declarar l'imputat, dos testimonis protegits i la mare de Carlos, Mavi Muñoz. L'acusat va assegurar que es sentir amenaçat i per això va treure la navalla i va agredir a Carlos. També va declara que no es dirigia a la manifestació convocada per Democràcia Nacional; d'aquesta manera, es va contradir amb la seua primera declaració, quan havia reconegut que sí tenia intenció d'assitir-hi i que en aquell moment es dirigia al barri d'Usera. En el judici també li van preguntar si es considerava un patriota, i ell va respondre que sí, i que per a ell un patriota és aquell que s'alegra quan guanya la selecció espanyola de futbol.
Per la seua banda, Mavi Muñoz va explicar que havia parlat amb el seu fill sobre la possibilitat que hi hagueren problemes a la concentració pels possibles enfrontaments amb els feixistes, i va ser contundent davant la pregunta que se li va fer sobre el caràcter violent del seu fill, responent que ací no està jutjant-se a Carlos, sinó el seu assassí.

Dimecres i dijous varen declarar altres testimonis i es va visionar el vídeo que gravaren les càmeres del metro i on es pot veure el moement de l'agressió i els moments de caos i confusió que es van produir després.
Durant tots els dies del judici s'han concentrat fora del jutjat centenars de persones per recolzar la família de Carlos i per denunciar que aquest és un crim de caràcter ideològic i no una baralla entre bandes rivals. Els concentrats també van denunciar la impunitat amb la que actuen els grupuscles feixistes i neozacis a Madri. Es preveu que aquestes concentracions es repetisquen durant tots els dies que dure el judici.

Manifestació en record de Carlos.
El passat dissabte 12 de setembre, familiars, amics i persones vingudes de tot l'estat espanyol recorregueren els carrers de Madrid sota el lema "Carlos, ni olvido, ni perdon", en vistes al judici. Vora 6000 persones sortiren del barri d'Usera (on es dirigia Carlos el dia del seu assassinat) fins a la parada de metro de Legazpi (on va morir). Amb un fort dispositiu policial i sense cap incident significatiu els assitents recordaren el jove antifeixista i l'homenatjaren quasi dos anys després del seus assassinat.


dimarts, 15 de setembre del 2009

Emulant a la Roser Ortiz.

Gatillazo, Alcorcón festes'09

mis cosas
mi mundo
mis manias
y yo!

dijous, 10 de setembre del 2009

Les llums del futur.

El present d'Hondures és fosc, però fa temps que el futur de SudAmérica té milers de minúscules llumenetes...Només té 10 anys. Impresionant.


dimecres, 9 de setembre del 2009

Quin personal!


És una foto manipulada, dues fotos en una; coses del Mundo i Pedro J. Ignacio Escolar ho conta al seu blog. Però jo només vos la pose perque veure a aquests personatges amb el puny en alt, amb eixe posat revolucionari no se si és graciós o ofensiu, potser les dues coses a l'hora. Quin personal!.

dilluns, 31 d’agost del 2009

Las hijas de Erin, Voces de mujeres de Irlanda del Norte.

Com en qualsevol conflicte polític, al Nord d'Irlanda les dones han tingut un paper fonamental en la lluita. En la seua condició de mares, mullers, germanes i, sobre tot, com a militants i activistes en la cerca de la justícia i la veritat, han estat el puntal sobre el que s'ha sostingut la comunitat republicana durant els anys més durs dels Troubles. Aquesta condició, però, ha estat silenciada, quedant en un segon plànol respecte als seus companys. I respecte a la informació que ens arriba a nosaltres sobre el conflicte.

Els abusos i les violacions als drets civils, per part de l'exercit britànic, de la RUC (Real Policia de l'Ulster en les seus sigles en anglès) i dels grups lleialistes, han estat una constant en les zones republicanes durant dècades.

Las hijas de Erin recull els testimonis de diferents dones nord irlandeses que en la seua condició de membres de la comunitat republicana han patit situacions de violència sobre elles mateix o sobre els seus amics i familiars.
Silvia Calamati, periodista i escriptora gran coneixedora del conflicte irlandès, ha volgut donar-los veu a i reflectir les emocions i el patiment d'unes dones que s'han vist obligades a prendre el carrer i alçar la veu per denunciar situacions d'una violència i d'una injustícia descomunal. Han patit repressió, presó, violacions, atemptats, discriminació i mort, quedant al voltant de tot açò un silenci complice i devastador que les mata poc a poc.
El llibre recull 21 declaracions, ordenades per temàtiques socials, que engloben des de el món del treball i la visió dels fills i filles del conflicte, fins la vida a la presó i les lluites al carrer per la justícia i la solidaritat.
Amb molta claredat, dignitat i lluny de qualsevol dramatisme les vivències d'aquestes dones ens fan sentir admiració i solidaritat amb elles.

L'autora explica que no es va sentir amb ànims de publicar el llibre, per com d'impactants i desgarradores són algunes de les històries, fins que una de les entrevistades, l'advocada Rosamary Nelson, fou assassinada amb un cotxe bomba col·locat per un grup paramilitar lleialista. Aquest fet la va motivar a publicar aquest interesant llibre que ens mostra el conflicte des d'una altra perspectiva, ben diferent a la que coneixiem fins ara.

Publicada a l'Accent 161

diumenge, 23 d’agost del 2009

Prou censura!.


El proper dissabte 29 d'agost, el Cesc Freixas ha d'actuar a Figueres al festival Acústica de Figueres. Les forces reaccionaries (Ciutadants i PP) de la ciutat empordanesa han posat en marxa la seua maquinària demagògica de desprestigi i han fet un escrit demanant que el Cesc no actue. Al·leguen que defensa a grups terroristes com Terra LLiure, i l'acusen de ser un radical i un violent; la mentida i la demagògia al poder!.

Qualsevol que conega al Freixas o que haga escoltat les seues cançons sap que aquests arguments són un maniobra política per a desacreditar al cantautor català i l'opció política que defensa. Si haguera de qualificar l'obra d'en Cesc només s'emacuden paraules com tendresa, solidaritat, lluita, estima, amor, però mai violència.

Aquest atac no és cap a una persona en concret, ni a la seua obra, sinó que va dirigit cap a tot allò que representa i cap a totes aquelles persones que pensem que aquest món l'hem de contruir sense injustícies i dient a les coses pel seu nom.

Avui és el Cesc, demà podem ser qualsevol de nosaltres.

Contra la manipulació i la mentida, tot el meu suport al Cesc Freixas i a la seua música. Forta abraçada.

dimecres, 12 d’agost del 2009

La font del LLeó.

Caminem un poquet més i fem uns glops a la Font del Lleó, que l'aigua sempre corre molt fresqueta.

dimarts, 11 d’agost del 2009

Contra la demagogia xenòfoba!

Umberto Bossi, soci polític del putero Berlusconi i líder de la feixista Lega Nord, ha defensat la caçera i captura a l'immigrant -il·legal-, que s'està duent a terme en Italia, amb aquesta frase que despren demagògia pels quatre costats: Els immigrants italians anavem a treballar i no a matar a gent.
Umberto, Umberto, Umberto, que poca memòria tens. Se t'oblida que una de les xarxes criminals més importants que han operat durant dècades als EUA (el país amb el major nombre d'habitants d'origen italia juntament amb Argentina del món) ha estat la màfia formada pels clans italians que emigraren a principi del segle XX.
Aquest personatge haurà de llogar del vídeoclub més proper la magnífica trilogia que Coppola va fer de la família Corleone i així se li refrescarà la memòria sobre que feien alguns dels seus compatriotes a altres parts del món.
Posat a ser demamgogs...

dijous, 30 de juliol del 2009

Fotos.

Ací vos penge dos fotografies que vaig fer i que m'agraden molt. Una és des de la terrassa del pis nou i l'altra de ruta pels carrer de Barcelona. Ja em dieu que vos semblen i quina vos agrada més.


dimecres, 29 de juliol del 2009

Rambla avall.


Trepitges les llambordes amb elegància, amb l’elegància que sols tu tens. Les forces ja et manquen, carregada amb les borses de la compra, dues en cada mà, equilibrada, clar que sí!, com ets tu, aqueix equilibri que et fa ser pacient, tranquil•la, però a l’hora decidida i valenta. Estàs acalorada, el sol que cau a aquestes hores del migdia provoca això mateix. El carrer és ple de gom a gom, turistes que volten pels carreronets cercant la imatge única; la imatge que els recordarà per sempre el viatge que feren un cop a aquesta ciutat infinita, un racó, un cantó, un moment i un record; tot plegat formant una imatge subjectiva i pròpia.
Continues baixant rambla avall, quasi ensopegues amb un d’aquest anglesos que a aquestes hores ja puja cuit de cervesa i de sol. L’evites àgilment, sense perdre la trajectòria que marca el teu pas i el teu destí. Una borsa amb verdures, la carn, fruita de temporada, ha fet bon oratge i les lletugues semblen perfectes, d’un verd que enamora. I eixe meló d’Alger que en fotre-li el ganivet esclatarà perquè està al punt; ni verd, ni madur.
Una bufadeta del ponent que bufa avui et mou la faldilla de fil estampada que dus, i el davantal és mou a l’hora com si no volgués ser-ne menys, com si ballés un dansa amb la faldilla, que bé et queda eixa falda!, potser també és un apreciació subjectiva. I és que l’amor té eixes coses, allò que estimem ho mirem amb altres ulls i per a tu, Bruneta de la meua vida, en tinc uns de ben oberts i ben considerats. Això sí, menuts. No són com els teus que quan miren –quan em miren- em maten Bruneta, m’afusellen i jo feliç i babau no se que dir i aparte la mirada per vergonya a que tu em digues alguna cosa i jo..., jo no sabria que respondre’t. Però tu em mires de reüll i fas un somriure maliciós i picardiós. I saps, saps ben bé Bruneta, que jo em passe les hores esperant que passes rambla avall, i quan et veig baixar carregada amb les borses, amb la faldilla, les espardenyes i eixa brusa que t’insinua la fermesa sobre la que recolzaria la meua passió si tu em deixares, Bruneta del meu cor, el meu dia és una mica més feliç. Encara que només siga perquè tu has baixat per la meua rambla, la que jo guaite cada dia des del balcó de ma casa.

dilluns, 27 de juliol del 2009

Ten braves men & Hunger.

Han passat 28 anys però en la memòria de les comunitats republicanes del nord d'Irlanda encara hi són ben presents. El seu coratge i la seua determinació són avui un referent per a molts irlandesos. Els seus rostres recorden temps duríssims i no tan llunyans; temps de lluita i de mort; temps de resistència.
Bobby Sands, Francis Hughes, Raymond McCreesh, Patsy O'Hara, Joe McDonnell, Martin Hurson, Kevin Lynch, Kieran Doherty, Thomas McElwee, Mickey Devine foren protagonistes de la vaga de fam que el col·lectiu de presos republicans dugué a terme en la presó de màxima seguretat de Long Kesh entre el 1 de Març i el 20 d'agost de 1981. Aquests braves men perderen la vida en demanda del dret a ser considerats presoners polítics que el govern britànic els va denegar per considerar-los criminals i assassins. Els blocs H eren caus de tortures i vexacions, eren un infern on els maltractes eren el pa de cada dia i on els presoners republicans van haber de suportar condicions infrahumanes, agreujades per la seua decisió de no retrocedir ni un pam en les seues conviccions i no claudicar davant un govern -el de Margaret Thatcher- que els tractava com si foren animals. En Un dia a la meua vida Bobby Sands escriu:

"...Nu, em vaig aixecar i a través de les ombres vaig creuar la cel·la fins al racó per orinar. Feia un fred mortal. La pudor va augmentar per recordar-me la meua situació. El terra estava humit i enganxós en alguns llocs. Hi havia munts de deixalles escampats per la cel·la i, en la foscor, figures horripilants em cridaven des de les circumdants, brutes i mutilades parets. La pudor d'excrement i d'orina era forta i persistent. Vaig aixecar el petit recipient d'aigua d'entre les deixalles i vaig provar de fer u glopp matutí, en un esforç inutil per eliminar el sabor fastigó de le meua gola. Déu meu, quin fred que feia!."

"Era un gran divertiment. Tothom es moria de riure, excepte jo, mentre em plovia una descàrrega de cops de puny sobre el cos nu. Em retorçava de dolor. M'agafaven més fort a mesura que cada bufa trobava la seua destinació. M'esclafaven la cara contra la taula, i vaig esquitxar-la de sang. Estava atorditi adolorit. Llavors em van arrossegar fora de la taula i em van deixar caure a terra..."

28 anys després una pel·lícula ens mostra tota eixa violència i ens deixa veure que passava rere les parets d'aquella presó. Dirigida per Steve McQueen, amb guió de Enda Walsh i protagonitzada per Michael Fassbender, Hunger és un cop damunt la taula, una revelació, una història real, dramàtica i dura, molt dura. La pel·lícula monstra els darrers mesos de la vida de Bobby Sands -encarnat en Fassbender-, la decisió d'engegar la vaga de fam que portaria a al mort a ell i a nou companys més, les condicions de vida dels presos republicans, els abusos dels guardies i l'ambient de por i violència que regnava als caus de la mort. Amb moments molt durs i dramàtics Hunger vol donar testimoni d'uns fets que són desconeguts per a gran part de la societat i que deixen en evidència al tot poderós imperi britànic. Guanyadora del premi Càmera d'Or del Festival de Cannes 2008, aquest film colpejarà fort en les conciències de molts de nosaltres. Espere que la podeu veure aviat.

dilluns, 20 de juliol del 2009

Que els carrers s'ompliguen de música.

LLig al diari: Multan con 700 euros a una mujer por tocar el violin en la calle. Punxe sobre la notícia per a llegir-ne més: El ayuntamiento de València considera que es una infracción leve. Ja ho veig més clar i, la veritat, no em sorpren. La dona haurà de pagar-li a l'ajuntament de València, regit per una colla d'analfabèsties amb rita Barberà com a directora d'orquestra, cent euros per cadascun dels dies que ha gosat fer sonar un instrument als carrers de la ciutat dels grans esdeveniments. Delicte majúscul si el comparem amb altres que circulen per aquesta ciutat relacionats amb trages de Milano, amiguets de l'ànima i financiacions mafioses. Però en èpoques de crisi tota pedra fa paret i el consistori ha de recollir per on pot, encara que siga robant-li a una pobra músic 700 euros, no entenc un altre motiu. Pot ser, també, que siga una qüestió estètica i la dona no quedés bé al carrer Colon i "alterava" la imatge "meravellosa" d'aquesta rambla.
Val a dir, que tot i que l'ajuntament de València pot ser capdavanter en fotre la pata i reprimir de la forma més cutre, no és l'únic que ha comés vexacions -sí, vexacions- d'aquest tipus. En moltes altres ciutats també s'impideix tocar a la gent pel carrer o se'ls obliga a tocar en llocs concrets de la ciutat per donar una imatge de cara en fora, als turístes.
Com a aficionat a la música sempre he pensat que tocar al carrer ha de ser una sensació brutal, és una demostració de llibertat i de generositat magnífica. Si la música està ben feta i ben interpretada és un plaer, que fins i tot et pot alegrar un instant d'un mal dia al treball, a classe o a la teua vida. Per això em sembla un acte fastigós i egoista que l'ajuntament multe a una músic que només ens volia alegrar un poc l'existència a canvi, la majoria de vegades, d'un simple somriure.



*Demane disculpes a totes aquelles persones que entreu sovint a aquest raconet pel temps que he tardat en actualitzar. Gràcies i forta abraçada a tots i totes.

diumenge, 21 de juny del 2009

Público també censura.

Sóc lector de Público des dels seus inicis, m'agradava -ara ja no tant- la línia editorial i, sobre tot, els seus columnistes, encara que hi han temes sobre els que m'agradaria veure un altre punt de vista no tan "políticament correcte". Per això, em preocupa i no m'agrada gens aquesta informació que he llegit a Rebelión.org. Espere que gaudiu l'entrevista i extragueu les vostres pròpies conclusions.

dissabte, 20 de juny del 2009

Notícies des del nord d'Irlanda.

En les darreres setmanes, dues notícies han impactat positivament en la comunitat republicana del nord d'Irlanda.


La primera: La victòria de la candidata del Sinn Féin, Bairbre de Brún, a les eleccions europees del passat 4 de juny (ací es votava aquell dijous). És la primera vegada en la història del Nord d'Irlanda que una candidat/a republicana/nacionalista guanya unes eleccions. Amb 126.184 vots, el 26%, l'opció del Sinn Féin s'ha fet amb les eleccions. La victòria, però, ha estat propiciada bàsicament per la divisió entre les opcions del vot unionista, que aquesta vegada s'ha repartit bàsicament entre l'històric DUP (88.346 vots) i el TUV (66.197 vots) de l'antic militant i eurodiputat pel DUP Jim Allister, que va trencar amb el seu partit per a crear aquesta nova marca més radical i immovilista. Amb aquests resultats es trenca amb la tradicional hegemonia del vot unionista a la regió.

I la segona: La UVF (Força de Voluntaris de l'Ulster, en les seues sigles en anglés), una de les grans forces paramilitars unionistes del Nord d'Irlanda junt a l'UDA (Associació en Defensa de l'Ulster), ha anunciat un procés de desarmament. Segons ha informat als mitjans de comunicació el general canadenc John de Chastelain, cap de la comissió d'Observació Internacional Independent, l'UVF entregarà en breu el seu arsenal i comunicarà als seus membres la decisió, probablement abans d'agost. A aquest grup, un dels més senguinaris de la facció unionista, se li atribueixen uns 500 assassinats i moltes desaparicions de ciutadans republicans/nacionalistes.
Fotos.
1. Cartell del Sinn Féin, extret d'internet.
2. Mural a ShanKill road, barri unionista/lleialista fronterer amb West Belfast.

dimecres, 17 de juny del 2009

Stop racist attacks!!

Em telefona mon pare, està preocupat. Ha escoltat per la ràdio que a Belfast s'han succeït una sèrie d'atacs racistes a famílies romaneses i, per aquella preocupació universal que tot pare o mare té pel seu fill (sobre tot, quan aquest està lluny de casa), m'ha telefonat per saber si jo estava bé i per saber que collons havia passat.

Coincidències de la vida, els atacs s'han produït al mateix carrer on vivim, Belgravia Avenue; concretament al numero 14, nosaltres vivim al 21. Tot va començar la setmana passada. Durant dos nits seguides, un grup de nou o deu adolescents rebentaren amb pedres i pals les finestres i les portes de la casa on viuen els veïns romanesos. Nosaltres no ens adonarem de res fins que veierem els vidres trencats pel terra i les finestres rebentades. El dissabte a la tarda, un altre veí anava porta per porta repartint un manifest on explicava els fets i demanava solidaritat i col·laboració a tots per a fer-los front; també es convocava a totes a una concentració pacífica per al dilluns. Eixa mateixa vesprada, just després de parlar amb el veí, escoltarem crits i veierem per la finestra el grup de joves que havien tornat carregats de pals i pedres que llençaren contra les families que es trobaven en aquell moment al carrer. "Ràpidament" arribà la policia i el grup de covards va fugir per un dels carrerons que envolten el carrer. Nosaltres bocabadats i sense saber com reaccionar. Aquella nit el carrer es va omplir de policia que controlava qui entrava i qui sortia de la zona, les famílies afectades totes al carrer sense poder dormir per la por.

El dilluns, mentre les veïnes ens concentravem per demostrar el nostre rebuig a aquesta gentola i la solidaritat amb les veïnes afectades, tornaren a aparèixer. Llençaren ampolles de vidre contra els assistents i fugiren corrents. Un grup de veïns anaren darrere però no els pugueren agafar. Com no, la policia va arribar minuts després dels fets, sempre tan oportuns.

Ahir a la tarda, hi havia una assemblea de totes les famílies romaneses que viuen per la zona, volen estar junts, es senten més segurs i forts. Moltes de les veïnes ja els hem dit que estem per al que necessiten i que tenen tot el nostre recolzament.

Segons ens han explicat, els "cerdets" s'identifiquen com a membres de Combat 18, grup paramilitar neo-nazi molt famós al Regne Unit i molt pròxim a NP (National Party) partit d'extrema dreta britànic. També ens han dit, que aquests són adolescents (entre 15 i 16 anys) però que són enviats per gent més gran per a fer el treball més brut, ja que aquests no tenen antecedents i no els pot passar res si els detenen. Molt valents els cerdos, com sempre.
No esperava tenir que escriure sobre açò tan lluny de casa, però com sempre el feixisme et sorpren quan menys t'ho esperes. Allà i ací, contra el feixisme ni un pas enrere.

A la Notícia podeu veure el grup de veïns que intenta agafar els feixistes el dilluns a la tarda. La caseta blanca de la dreta és on vivim nosaltres.

dimecres, 10 de juny del 2009

My first week in North of Ireland.

Quan Gerry Adams, líder històric del Sinn Féin, va comparèixer davant els mitjans de comunicació després de signar, in extremis, els acords de Divendres Sant o Acords de Belfast (14 d'abril de 1998) entre el govern britànic, el govern irlandès i diferents partits polítics nord irlandesos, va dir que el més fàcil de tot el problema era signar eixos acords, el més difícil, però, construir una pau que durés i que posés fi a tots els anys de conflicte; respectant els punts clau de l'acord que s'acavava de signar.

Han passat més de 11 anys des d'aquelles declaracions i les coses al nord d'Irlanda han canviat. La violència ha disminuït considerablement entre les dues faccions (republicans i unionistes), les tropes britàniques, tot i que l'ocupació és manté, ja no patrullen els carrers i Belfast, almenys per als estrangers, és una ciutat oberta al món.

Així però, la realitat dista molt de ser tan meravellosa com almenys pareix a ulls d'un visitant. Els acords, almenys per la part britànica i unionista, s'han incomplert repetidament i cada vegada que s'ha volgut donar passes endavant, la violència entre les dues faccions s'ha repetit constantment. Tot i que la part més mal parada, com els darrers 800 anys, continua sent la repúblicana/nacionalista irlandesa. La violència ha deixat de ser política, per passar a ser violència futbolera o comú. Eufemismes que amaguen un rerefons d'anys i anys de dominació britànica i resistència republicana. Sense anar més lluny, la setmana passada, poc abans d'arribar jo ací, un grup de 30 individus, identificats com a unionistes aficionats del Glasgow Rangers, assassinaven d'una pallissa davant de la seua dona i fills a Kevin McDaid, aficionat del Celtic i membre reconegut de comunitat catòlica de Coleraine (comptat de Derry), mentre cridaven: Som de l'UDA (Associació de defensa de l'Ulster) grup paramilitar lleialista. El seu fill a declarat que prop dels fets hi havia una patrulla de la policia que no va fer res per evitar el linxament, així estan les coses.

Caminar pel centre de Belfast és fer-ho per una ciutat europea, amb comerços, cafeteries, restaurants, centres comercials i una oferta cultural envejable. Però quan hom s'allunya d'aquest centre, on es mesclen les dues comunitats, i s'apropa als barris, veu ràpidament que eixes ferides històriques continuen vigents i resten en una extranya calma que sembla que en qualsevol moment poden encendre una nova flama de violència.


La ciutat està dividida en quatre zones: East Belfast i South Belfast de majoria unionista i West Belfast i North Belfast de majoria republicana nacionalista, encara que en les quatre zones es localitzen grups d'ambdues comunitats, això sí separades per murs, càmeres i centenars de metres de filferro.

La primera tarda que vaig voltar per Belfast vaig fer una xicoteta incursió en East Belfast i vaig comprovar com les Union Jack, les làpides commemoratives, els mausoleus i els murals amb encaputxats, fussells i símbols dels grups paramilitars, que durant dècades han estat recolzats pel govern i els serveis secrets britànics, adornaven el barri. L'atmosfera: freda, distant i solitària pels seus carrers. El capvespre ajudava a fer-la més melancònica i desconfiada.
El moment més impactant i emotiu, però, ha estat la visita guiada per West Belfast, barri republicà. El tour et fa una volta pels llocs més significatius del conflicte polític al barri, seguint Fall Road, carrer principal. Els murals que adornen moltes de les parets de les cases, a diferència de la part unionista, on són més violents, no tenen eixe aspecte tan fantasmagòric i eixa violència implicita. Encara que també, com a East Belfast, els mausoleus i les làpides descansen en molts racons del barri.

Moltes són les històries que tenen per contar aquests carrers i aquest murs, molta violència i molta mort. Però hi ha dos que, almenys a mi, m'han deixat una sensació de tristesa i m'han fet pensar aquest dies.

La primera, la de Ciaran Nugent. En la dècada dels seixanta i setanta del segle passat, els britànics tractavem als militants de l'IRA (Irish Republic Army) com a presoners de guerra i eren recluits en un camp de concentració situat a les a fores de Belfast. El govern britànic va decidir crear els blocs "H" a la presó de Long Kesh, mòduls de màxima seguretat on els militants de l'IRA serien reclosos a partir d'eixe moment. En aquest mòduls, els militants deixavem de ser presoners de guerra per passar a ser presoners comuns, per tant havien de dur l'uniforme que els donavem. Els volunteers de l'IRA veieren que la condició de presoners comuns els anava a portar conseqüències negatives envers la consideració que el poble, que fins a eixe moment els recolzava a mort en la lluita, anava a tenir sobre ells, anavem a pedre legitimat. Ni eren, ni es consideraven delinqüènts, eren freedom fighters i no anavem a donar-li eixe plaer a les autoritats britàniques. Nugent fou el primer militant empresonat que es va negar a dur l'uniforme reglamentari de presoner i tan sols es tapava amb dues mantes. Començava així la rebelió dels homes-manta (Blanket protest), des d'aleshores també es negaren a anar al bany, fent les seus necessitats a la mateixa cel·la i escampant-les per la paret. Aquesta mesura tan desagradable la prengueren perquè era durant els viatges al patí i als banys quan els carcellers aprofitaven per fotre'ls pallisses i maltractar-los. De la mateixa manera tan "bruta" volien denunciar la seua situació i que el món coneguera el que passava dintre d'aquells mòduls. (El vídeo que vos penge es pot veure a aquests homes amb les mantes i la merda per les parets). Malauradament, Ciaran Nugent fou trobat mort en l'any 2000 en un riu víctima de l'alcohol, trista via de fugida que va triar per pair els records i tot el que va viure en aquella època.

L'altra història, com no, és la de Bobby Sands. El comandant Bobby Sands, com molts de vosaltres sabeu és, probablement, el militant més conegut de l'IRA arreu del món. Sands va iniciar en 1981 una vaga de fam junt a altres companys per a demanar certs drets a les autoritats ocupants. Veient que la primera vaga de fam, iniciada per Brendan Huges i altres sis companys i la protesta dels homes manta tan sols havia portat falses promeses per part del govern de Margaret Thatcher i quasi porta a la mort a Sean McKenna, l'1 de març de 1981, Sands iniciava una vaga de fam indefinida que el portaria a la mort -sabuda- seixanta-sis dies després del seu inici amb vint i set anys. Les demandes eren: status de presoner de guerra, no dur l'uniforme de presoner comú, dret a organitzar el temps i els horaris, dret a reunir-se, una visita i una carta setmanal i la restitució de tots els drets perduts durant la protesta. L'estratègia, després de la jugada fosca de la "Dama de Ferro", era que comencés la vaga un pres cada quinze dies. El resultat final fou: 75 militants es presentaren voluntaris, deu vaguistes morts, entre ells Bobby Sands, i altres en coma a les portes de la mort, només l'escandol internacional i les pressions de la gerarquia catòlica a les famílies per alimentar els presos, posaren fi a la vaga -en contra la voluntat dels presos-. Durant el temps que estigué en vaga de fam i gràcies a una jugada estratègica del moviment republicà, Sands fou presentat com a candidat al parlament. Va guanyar eixes eleccions i es va convertir en membre del parlament fins a la seua mort el cinc de maig de 1981. Però Bobby va passar a història no només per ser un membre de l'IRA que va portar una vaga de fam fins a les darreres conseqüències, sinó que fou un personatge molt popular i admirat en la comunitat republicana. Tot i la seua juventut, era la segona vegada que passava per la presó, va escriure poemes (els escrivia en paper de fumar que s'amagava a l'anus per a poder-los treure dels mòduls "H", va aprendre i ensenyar gaèl·lic i es va convertir en tot un símbol de les reivindicacions dels presoners de l'IRA i de la causa republicana. Hi ha una frase seua que adorna un mural commemoratiu que es pot veure des de Falls Road que diu: La nostra venjança serà el somriure dels nostres fills. (Al vídeo també surten imatges de les revoltes que va desencadenar la seua mort i el seu soterrar).
Són només dues històries dels milers que pot contar aquest trosset de la terra d'Irlanda. Una terra que té entre els seus símbols la bandera tricolor. El verd de la tradició gaèl·lica/celta, el taronja (orange) de la tradició protestant i el blanc que significa la pau entre les dues parts. Una bandera que oneja en moltes parts del nord d'Irlanda i en molts barris i carrers d'aquesta extranya ciutat anomenada en gaèl·lic Béal Feirste, malgrat que, enacara, avui, són una terra ocupada per l'invasor britànic.
Fotos:
1. A prop del port, creueant des del centre de la ciutat a East Belfast.
2. City Hall, centre de Belfast.
3. Mural Unionista en un col·legi d'East Belfast.
4. Mural que recorda a Kiran Nuget, primer militant que es va negar a vestir la roba de presoner comú. Falls Road, West Belfast.
5. Part del mur que envolta West Belfast. En algunes parts arriba als 12 metres d'alçada i té 4 quilometres de llarg.
6. Mural recordant a Bobby Sands pintat en la paret lateral de la seu del Sinn Féin.
7. Làpida que recorda els vaguistes i els dies que aguantaren fins a la seua mort. Mausoleu als volunteers caiguts en la lluita, cementeri catòlic de West Belfast.

dimecres, 3 de juny del 2009

Belfast m'espera!.


Aquest és el darrer post que penge abans de marxar cap a Irlanda del Nord. El proper espere poder escriure'l des d'una xicoteta habitació d'una caseta de Belfast.
Que vaja molt bé l'estiu i a cuidar-se molt!

dissabte, 30 de maig del 2009

Et recorde Jara.


Com molts altres fou detingut i traslladat a l'estadi presó, a l'estadi de la por i la incertesa. Conten que els seus botxins, al saber que era Jara, Victor Jara, el cantautor del poble, la veu de l'obrer i el camperol, dels més necessitats, el torturaren a conciència. Conten que li tallaren les palmes de les mans, mentre li demanavem que tocara la seua guitarra. Eixa fou la seua única arma, junt a la paraula i la cançó. El seu pecat: cantar a la llibertat i a la igualtat, cantar als més pobres; als que no tenien res. Ara, quasi 40 anys després del seua assassinat, han detingut els seus torturadors i assassins. Afirmen que complien ordres, segur que en complien i ells són tan culpables com els que ordenaren la detenció, tortura i mort de milers de persones per la seua militància política, entre ells Victor Jara. Ell no era diferent a la resta, simplement era menys anònim i la seua obra, igual que el seu record, a perdurat per sempre en la memòria de molta gent. A mi m'evoca la saleta de ca ma iaia i a mon tiet Emili tocant Te recuerdo Amanda mentre jo, un xiquet que no podia estar-se quiet, l'obsevava bocabadat preguntant-me qui era eixa Amanda i qui havia escrit eixa cançó. Anys més tard ho vaig descobrir i encara avui els pels se'm possen de gallina a l'escoltar-la.

dijous, 21 de maig del 2009

Iniciativa Internacionalista, la Solidaritat entre els pobles podrà presentar-se a les eleccions europees el proper 7 de juny


El Tribunal Constitucional contradiu el Suprem i tomba la il·legalització d'Iniciativa Internacionalista.


divendres, 15 de maig del 2009

Entre realitat i ficció.

- ¿Quien silba?
- la gente, señor
- ¿que gente?
- los que han venido a ver el partido, la final señor
- ¿que partido? ¿que final?
- majestad, estamos en la final de la copa, de su copa, la copa del rey
- ams... ¿y que deporte es este?
- futbol señor, es futbol
- ams! ¿y que equipos juegan?
- Athletic de Bilbao y FC Barcelona, vascos y catalanes, señor
- ¿y porque silban?
- por que suena el himno nacional y una parte de ellos no se sienten representados. Muchos, incluso, lo consideran un símbolo de opresión, señor
- ¿que himno? ¿que opresión?, mire, no me maree. Hágame el favor, cuando todo haya acabado, me despierta.
- pe... pero no puede dormirse, toda España y parte del mundo estan viendo el partido y usted es el encargado de entregar la copa, su copa, al campeón una vez finalice el encuentro, señor
- pues una vez finalice el partidito de los cojones me despierta y hagame el favor de decirle a esta señora que aparte el brazo que me molesta.
- pero señor es la reina, su esposa
- pues eso, que quite el brazo. Y por favor, que dejen de silbar que no me dejan dormir. Silbiditos y copas, para eso estoy yo...

I va continuar dormint, somiant el somni plàcid del que no té més preocupació que viure i gaudir d'uns privilegis que ha heretat per la gràcia de déu y d'un general covard i assassí. Mentres, la gent, catalans, bascos i de molts altres indrets de l'Estat, a Mestalla, a les seues cases, bars i llocs d'encontre xiulaven un himne que provoca orgull en uns i a altres ens provoca fàstic. Llàstima no estar al camp per poder gaudir de la gran pitada, que serà recordada per molts anys, tot i la censura que la televisió pública espanyola va realitzar

diumenge, 10 de maig del 2009

El futur que ens esPPera?

Alfonso Rus, president del la Dipu, alcalde de Xàtiva i analfabet funcional, entre moltes altres coses, va ser notícia fa unes setmanes per unes declaracions on qualifacava de "gilipolles" els professors i professores que empren les paraules gairebé i aleshores a l'hora d'expressar-se. Els anaven a rematar -per catalanistes i crítics-, va concloure en un mítin davant d'un públic que li reia les gràcies i li aplaudia els acudits (festival del humor) entre gamba i gamba. Avui, perdent el temps a la xarxa, he trobat aquest document visual d'un valor incalculable, per la seua "intel·ligència", el seu dinamisme i pels personatges que hi participen, però sobre tot per a fer-nos una idea del que ens espera si aquests del PP continuen ocupant tots i cadascun dels llocs de responsabilitat política al País Valencià, sempre, clar està, amb la complicitat i el recolzament del PSPV-PSOE. Fuster en faria un assaig segur. I vos puc assegurar que l'anàlisi seria magistral i profètic. Espere que rieu tan com ho he fet jo.

dissabte, 9 de maig del 2009

Topografia de la memòria.

Victor Basterra és un tipògraf argentí que durant la dictadura militar (1976-1983) va ser detingut i torturat per la seua militància política a moviments gremials i de barri. Fou traslladat a l'Escola de mecànica de l'armada, escola d'oficials de la marina, tristament coneguda per ser el centre més important de retenció i tortura durant la dictadura criminal. La seua retenció tingué tres etapes. En un primer moment, fou penjat dels braços amb una manilles enganxades al sostre de la sala mentre li fotien tot tipus de cops i descàrregues elèctriques. Després, en una altra sala, tombat al terra, encapuxat i nigat de peus i mans devia mantenir-se quiet, immòbil, qualsevol moviment era respost amb un puntelló al cap per part d'un guardia que custodiava la sala. Finalment, el seu ofici el va salvar d'una mort segura. Els militars el van utilitzar per a que falsifiqués tot tipus de documents per a responsables i botxins de la dictadura, a canvi d'aquesta "col·laboració" la vida de la seua dona i la seua filla no corrien perill, eixe era el tracte. El procés era senzill, ells li donaven els papers i ell havia de fer 4 còpies de les fotos i confeccionar el document. El que no sabien és que Victor feia 5 còpies, una de les quals s'amagava entre els calçotets per a treure-la del centre i així guardar les cares dels torturadors. Amb aquesta acció va aconseguir extraure unes 70 imatges dels criminals i al voltant d'una decena de companys desapareguts. Després, aquestes proves foren utilitzades en el judici contra tot un seguit de responsables de l'episodi més negre de la història recent de l'Argentina i de la humanitat.
Em va sorprendre la valentia i la integritat d'aquest home que va tenir la sang freda, en un moment de caos i de dolor, jugant-se no sols la seua vida sinó la dels seus éssers estimats, de guardar proves que més tard van ajudar a inculpar a una colla de personatges foscos i cruels que sembraren de terror la vida de milers de ciutadants. Un testimoni que dignifica la lluita i el valor d'un home, d'una societat que malda per combatre els seus fantasmes i les seues pors més recents.

Aquest testimoni està extret del documental Topografia de la memòria realitzat per televisió de Catalunya i que recull les lluites per recuperar la memòria històrica en diferents parts del món. Des de SudÀfrica fins a l'Estat Espanyol, passant per l'Argentina, l'Alemanya post-nacisme i Itàlia. No oblidar per a que no es torne a repetir és la clau de tot plegat.

divendres, 1 de maig del 2009

Mario Benedetti. Cuando la poesía

En aquest nou viatge que he engegat descobrint la poesia, he descobert a Benedetti. Potser, una mica tard, ho se. Però diuen que més val tard que mai. L'escriptor passa per un moment delicat de salut i està ingresat a l'hospital. L'altre dia, junt a la notícia del seu ingrés, adjuntaven un poema inèdit, que ara vos reproduisc. Espere que vos agrade i que em recomaneu d'altres que té l'uruguaià escrits.

Cuando la poesía

"Cuando la poesía abre sus puerta
uno siente que el tiempo nos abraza
una verdad gratuita y novedosa
renueva nuestro manso alrededor
cuando la poesía abre sus puertas
todo cambia ycambiamos con el cambio
todos traemos desde nuestra infancia
uno o dos versos que son como un lema
y los guardamos en nuestra memoria
como una reserva que nos hace bien".
Cuando la poesía abre sus puertas
es como si cambiáramos de mundo

dimecres, 29 d’abril del 2009

Ja està bé que ens pixen a sobre.

Recordeu la València dels grans esdeveniments? La Comunitat projectada al món, gràcies a les obres faraòniques i la submissió total als capritxos del magnat de torn? Anavem a ser algú. Per fi els valencians anavem a deixar de ser simples "labradores ignorantes", per a convertir-nos en homes de negocis i personatges importants en l'escena econòmica i social mundial. La American's Cup, la F1, la MTV en hivern i en estiu i tot el que fera falta per a situar-nos en el mapa i enriquir els amigots del dels tratges de Milano & company. Ai! que grans ens les prometien, que bonic era tot allò, que il·lusió li feia a tot el món poder gaudir d'una gran regata que no fora la del cul del company de treball al que li cauen els pantalons, o de veure passar un bòlid a 300 km per hora un diumenge a les 8 del matí per baix de casa, o millor, veure als The Cure o als F. Ferdinand de franc ( de franc sí, pagat amb diners públics, que vos recorde: paguem tots!). Doncs bé, pareix que tot açò a arribat al seu final. Els de la Copa de l'América no es posen d'acord de si la tornaràn a fer o no ací a València, Ecclestone ( una espècie de barreja entre Andy Warhol i Paco Clavel ) diu que es van precipitar amb el gran premi d'Europa a València, el deute de la Generalitat és un forat negre del que ens costarà sortir déu i ajuda, les corbates de Milano ja ofeguen al molt honorable i nosaltres, els valencians i valencianes, hem de fer front a tot açò amb una crisi política, econòmica i social galopant i unes butxaques ben buides. Ens pixen a sobre i diuen que plou. I tots a tragar, tragar i tragar...

Per cert, ahir, malgrat el que diga la conselleria d'educació, la vaga va ser un èxit i la mobilització als centres educatius i al carrer va deixar palés quina és l'opinió de pares, mares i docents sobre la política educativa del consell. Enhorabona!


dimarts, 28 d’abril del 2009

Que tingues bon viatge.

Ha mort Javier Ortiz, periodista i columnista de Público. Els seus escrits foren el principal motiu pel que em vaig fer lector habitual d'aquest diari. Obrir cada dia les seues planes i no trobar-me'l fotent el dit a la llaga serà una mica trist. No deixeu de llegir el seu comiat en forma de profètica necrològica. Que vaja bé el viatge i que tingues molta sort!. Allà on sigues, espere que continues mirant la realitat amb els mateixos ulls crítics.

dimecres, 22 d’abril del 2009

Per Sant Jordi.

Que tots i totes passeu un meravellós dia de Sant Jordi.




dimarts, 14 d’abril del 2009

Georgia in my mind (Ray Charles)

En 1960 les mans màgiques de Ray Charles, el pianista cec que feia ganyotes i tocava amb els dits el que l'ànima li dictava, creaven aquesta cançó. Conten que estava inspirada en una dona i a ella anava dedicada. Però el single és va convertir en tot un èxit i ràpidament va agafar caràcter de cant per la llibertat dels afroamericans i pels drets civils a l'estat d'on era originari el pianista, on la segregració racial es va allargar en la història com una mala taca que costa de treure. En 1974 l'estat de Georgia, el mateix que discriminava a les persones pel color de la seua pell i otorgava privilegis als blancs tractant com a animals els negres, la va adoptar com a himne oficial. Georgia in my mind és avui un cant de llibertat i d'estima. Una xicoteta, però immensa obra d'art d'un artista increïble.


dijous, 2 d’abril del 2009

Recordant temps d'obscuritat, descobrint Estellés.

Ahir, 70 aniversari del final de la Guerra Civil i de l'inici de la dictadura feixista de Franco, m'haguera agradat penjar aquest poema d'Estellés i la cançó que escoltareu, però vaig fer com sempre i vos vaig amollar tot el rollo sobre la llibertat, el poble i els feixistes malparits. Avui, que parlen ella, la poesia. Segur que ho fa millor i més clar.

Crit i nit
Les famílies de dol per a tota la vida.
La guerra, la postguerra... Recorde aquella mare
que no li varen dir que el fill havia mort
en el front de Terol: simplement li digueren
"ha desaparegut". I va passar la guerra
espereant el seu fill. I va acabar la guerra
i esperava el seu fill. I va parar la taula,
li va posar també llençols nous en el llit,
i esperava a la porta. No ha sabut res del fill.
¿Morí? No s'ha sabut. Sols, desaparegut.
Es va tancar a casa amb pany i clau. Recorde
els seus crits. Els veïns tocaven a la porta,
i no obria la porta. ¿On estava el seu fill?
Si fou mort, ¿on fou mort? Oh, coses de la guerra!
Qui va saber això! Les famílies de dol
per a tota la vida. La guerra, la postguerra...

Llibre de meravelles, V. Andrés Estellés.