dijous, 30 de juliol de 2009

Fotos.

Ací vos penge dos fotografies que vaig fer i que m'agraden molt. Una és des de la terrassa del pis nou i l'altra de ruta pels carrer de Barcelona. Ja em dieu que vos semblen i quina vos agrada més.


dimecres, 29 de juliol de 2009

Rambla avall.


Trepitges les llambordes amb elegància, amb l’elegància que sols tu tens. Les forces ja et manquen, carregada amb les borses de la compra, dues en cada mà, equilibrada, clar que sí!, com ets tu, aqueix equilibri que et fa ser pacient, tranquil•la, però a l’hora decidida i valenta. Estàs acalorada, el sol que cau a aquestes hores del migdia provoca això mateix. El carrer és ple de gom a gom, turistes que volten pels carreronets cercant la imatge única; la imatge que els recordarà per sempre el viatge que feren un cop a aquesta ciutat infinita, un racó, un cantó, un moment i un record; tot plegat formant una imatge subjectiva i pròpia.
Continues baixant rambla avall, quasi ensopegues amb un d’aquest anglesos que a aquestes hores ja puja cuit de cervesa i de sol. L’evites àgilment, sense perdre la trajectòria que marca el teu pas i el teu destí. Una borsa amb verdures, la carn, fruita de temporada, ha fet bon oratge i les lletugues semblen perfectes, d’un verd que enamora. I eixe meló d’Alger que en fotre-li el ganivet esclatarà perquè està al punt; ni verd, ni madur.
Una bufadeta del ponent que bufa avui et mou la faldilla de fil estampada que dus, i el davantal és mou a l’hora com si no volgués ser-ne menys, com si ballés un dansa amb la faldilla, que bé et queda eixa falda!, potser també és un apreciació subjectiva. I és que l’amor té eixes coses, allò que estimem ho mirem amb altres ulls i per a tu, Bruneta de la meua vida, en tinc uns de ben oberts i ben considerats. Això sí, menuts. No són com els teus que quan miren –quan em miren- em maten Bruneta, m’afusellen i jo feliç i babau no se que dir i aparte la mirada per vergonya a que tu em digues alguna cosa i jo..., jo no sabria que respondre’t. Però tu em mires de reüll i fas un somriure maliciós i picardiós. I saps, saps ben bé Bruneta, que jo em passe les hores esperant que passes rambla avall, i quan et veig baixar carregada amb les borses, amb la faldilla, les espardenyes i eixa brusa que t’insinua la fermesa sobre la que recolzaria la meua passió si tu em deixares, Bruneta del meu cor, el meu dia és una mica més feliç. Encara que només siga perquè tu has baixat per la meua rambla, la que jo guaite cada dia des del balcó de ma casa.

dilluns, 27 de juliol de 2009

Ten braves men & Hunger.

Han passat 28 anys però en la memòria de les comunitats republicanes del nord d'Irlanda encara hi són ben presents. El seu coratge i la seua determinació són avui un referent per a molts irlandesos. Els seus rostres recorden temps duríssims i no tan llunyans; temps de lluita i de mort; temps de resistència.
Bobby Sands, Francis Hughes, Raymond McCreesh, Patsy O'Hara, Joe McDonnell, Martin Hurson, Kevin Lynch, Kieran Doherty, Thomas McElwee, Mickey Devine foren protagonistes de la vaga de fam que el col·lectiu de presos republicans dugué a terme en la presó de màxima seguretat de Long Kesh entre el 1 de Març i el 20 d'agost de 1981. Aquests braves men perderen la vida en demanda del dret a ser considerats presoners polítics que el govern britànic els va denegar per considerar-los criminals i assassins. Els blocs H eren caus de tortures i vexacions, eren un infern on els maltractes eren el pa de cada dia i on els presoners republicans van haber de suportar condicions infrahumanes, agreujades per la seua decisió de no retrocedir ni un pam en les seues conviccions i no claudicar davant un govern -el de Margaret Thatcher- que els tractava com si foren animals. En Un dia a la meua vida Bobby Sands escriu:

"...Nu, em vaig aixecar i a través de les ombres vaig creuar la cel·la fins al racó per orinar. Feia un fred mortal. La pudor va augmentar per recordar-me la meua situació. El terra estava humit i enganxós en alguns llocs. Hi havia munts de deixalles escampats per la cel·la i, en la foscor, figures horripilants em cridaven des de les circumdants, brutes i mutilades parets. La pudor d'excrement i d'orina era forta i persistent. Vaig aixecar el petit recipient d'aigua d'entre les deixalles i vaig provar de fer u glopp matutí, en un esforç inutil per eliminar el sabor fastigó de le meua gola. Déu meu, quin fred que feia!."

"Era un gran divertiment. Tothom es moria de riure, excepte jo, mentre em plovia una descàrrega de cops de puny sobre el cos nu. Em retorçava de dolor. M'agafaven més fort a mesura que cada bufa trobava la seua destinació. M'esclafaven la cara contra la taula, i vaig esquitxar-la de sang. Estava atorditi adolorit. Llavors em van arrossegar fora de la taula i em van deixar caure a terra..."

28 anys després una pel·lícula ens mostra tota eixa violència i ens deixa veure que passava rere les parets d'aquella presó. Dirigida per Steve McQueen, amb guió de Enda Walsh i protagonitzada per Michael Fassbender, Hunger és un cop damunt la taula, una revelació, una història real, dramàtica i dura, molt dura. La pel·lícula monstra els darrers mesos de la vida de Bobby Sands -encarnat en Fassbender-, la decisió d'engegar la vaga de fam que portaria a al mort a ell i a nou companys més, les condicions de vida dels presos republicans, els abusos dels guardies i l'ambient de por i violència que regnava als caus de la mort. Amb moments molt durs i dramàtics Hunger vol donar testimoni d'uns fets que són desconeguts per a gran part de la societat i que deixen en evidència al tot poderós imperi britànic. Guanyadora del premi Càmera d'Or del Festival de Cannes 2008, aquest film colpejarà fort en les conciències de molts de nosaltres. Espere que la podeu veure aviat.

dilluns, 20 de juliol de 2009

Que els carrers s'ompliguen de música.

LLig al diari: Multan con 700 euros a una mujer por tocar el violin en la calle. Punxe sobre la notícia per a llegir-ne més: El ayuntamiento de València considera que es una infracción leve. Ja ho veig més clar i, la veritat, no em sorpren. La dona haurà de pagar-li a l'ajuntament de València, regit per una colla d'analfabèsties amb rita Barberà com a directora d'orquestra, cent euros per cadascun dels dies que ha gosat fer sonar un instrument als carrers de la ciutat dels grans esdeveniments. Delicte majúscul si el comparem amb altres que circulen per aquesta ciutat relacionats amb trages de Milano, amiguets de l'ànima i financiacions mafioses. Però en èpoques de crisi tota pedra fa paret i el consistori ha de recollir per on pot, encara que siga robant-li a una pobra músic 700 euros, no entenc un altre motiu. Pot ser, també, que siga una qüestió estètica i la dona no quedés bé al carrer Colon i "alterava" la imatge "meravellosa" d'aquesta rambla.
Val a dir, que tot i que l'ajuntament de València pot ser capdavanter en fotre la pata i reprimir de la forma més cutre, no és l'únic que ha comés vexacions -sí, vexacions- d'aquest tipus. En moltes altres ciutats també s'impideix tocar a la gent pel carrer o se'ls obliga a tocar en llocs concrets de la ciutat per donar una imatge de cara en fora, als turístes.
Com a aficionat a la música sempre he pensat que tocar al carrer ha de ser una sensació brutal, és una demostració de llibertat i de generositat magnífica. Si la música està ben feta i ben interpretada és un plaer, que fins i tot et pot alegrar un instant d'un mal dia al treball, a classe o a la teua vida. Per això em sembla un acte fastigós i egoista que l'ajuntament multe a una músic que només ens volia alegrar un poc l'existència a canvi, la majoria de vegades, d'un simple somriure.



*Demane disculpes a totes aquelles persones que entreu sovint a aquest raconet pel temps que he tardat en actualitzar. Gràcies i forta abraçada a tots i totes.