diumenge, 18 de desembre del 2011
dimecres, 14 de setembre del 2011
Música i lletra.
De tornada i amb la maleta plena, plena de música i lletra[es]. Un present per compartir i per gaudir; per emocionar-nos i sentir. I com sempre, torna amb l’olor càlid i proper de l’Albereda, de la Plaça la Bassa, de la Plaça del Mercat i de tota Xàtiva. Com sempre diu: La millor ciutat del món!.
Cosint les noves cançons a les nostres vides, amb les cordes d’una guitarra, amb puntades senzilles; amb remats de violoncel i viola. Descarat com és ell, ens descorda l’ànima en un vell sofa ric de mudances.
I com un cor polissó passa per la mediterrània, per sobre les dunes del desert; pujant als cims i vola per cels estrellats, il·luminats per llunes de safrà, que ens recorden que no massa lluny hi ha humans com nosaltres.
Recorrent de dalt a baix i d’esquerra a dreta un país de carretera, un país de carreteres, un país que és el nostre. Carreteres plenes de tràfic i de trànsit, d’esperances, de lluita i de treball.
Però no torna sense més, torna advertint, recordant que som un cor que crema com el foc, que l’abast de la nostra memòria és infinit i que si s’escau estrenyerem les corbates d’aquells que s’han disfressat de vergonya i misèria, com tantes i tantes vegades feu l’Ovidi.
I és que, afortunadament, no ens havia dit adéu, adéu. Era un fins aviat i en aquest nou projecte d'activisme musical i compromís poètic li desitgem bon camí i bona sort.
diumenge, 22 de maig del 2011
diumenge, 17 d’abril del 2011
Democràcia pestilent
"Nuestros valientes Legionarios y Regulares han demostrado a los rojos cobardes lo que significa ser hombres de verdad. Y, a la vez, a sus mujeres. Esto es totalmente justificado porque estas comunistas y anarquistas predican el amor libre. Ahora por lo menos sabrán lo que son hombres de verdad y no milicianos maricones. No se van a librar por mucho que berreen y pataleen".
"Estamos decididos a aplicar la ley con firmeza inexorable: ¡Morón, Utrera, Puente Genil, Castro del Río, id preparando sepulturas! Yo os autorizo a matar como a un perro a cualquiera que se atreva a ejercer coacción ante vosotros; que si lo hiciereis así, quedaréis exentos de toda responsabilidad."
"Estamos decididos a aplicar la ley con firmeza inexorable: ¡Morón, Utrera, Puente Genil, Castro del Río, id preparando sepulturas! Yo os autorizo a matar como a un perro a cualquiera que se atreva a ejercer coacción ante vosotros; que si lo hiciereis así, quedaréis exentos de toda responsabilidad."
Aquestes són algunes de les frases cèlebres que escopia per la boca el Teniente General Gonzalo Queipo de LLano. Cap de l'exèrcit feixista que es va sublevar contra la II República en la ciutat de Sevilla l'estiu de 1936. Aquest personatge del bandol "vencedor" també és homenajat amb el monòlit de la vergonya que l'Ajuntament de València ha erigit sobre les fosses dels repressaliats pels franquistes a la ciutat. I que diu: en honor a aquellos que dieron la vida por una España que creian mejor. Equiparant a víctimes i botxins. L'alcaldesa i el seu equip de govern ha fet iguals a aquest assassí i els seus sequaços i a les persones repressaliades que encara resten amuntegades sota terra 70 anys després sense que ningú haja demanat perdó, ni s'haja fet una reparació, ni tan sols una identificació i un soterrament digne. Democràcia pestilent!
diumenge, 10 d’abril del 2011
dijous, 24 de març del 2011
Deu anys no es fan tots els dies. Felicitats Terra!
És curiós, el món es cau a pedaços, entre terratrèmols, guerres contra “antics (ene)amics”, revoltes populars al nord d’Àfrica, fuites radioactives i quins altres maldecaps i totes les robes que ens cauen i deixen a l’aire les vergonyes de la humanitat (metàfora suau que empre per no dir que l’ésser humà és un virus que es matarà a si mateix) i jo torne a la batalla bloguera amb un escrit que parla del que ens és proper; d’allò que m’omple per dins.
L’actualitat (tantes vegades us he marejat amb ella) és el mateix de sempre, per això ocuparé una miqueta del meu temps en parlar del Terra. Moltes de vosaltres ja el conegueu: sí, el baret polític de Benimaclet.
Doncs estem d’aniversari. El Terra compleix deu anys. Sí, com us ho conte. El projecte que es va instal·lar al número 9 del carrer Baró de San Petrillo ja té una dècada. El proper dia 2 d’abril farem una festa per celebrar-ho. Però això ja està publicitat. Les xarxes socials ja s’encarreguen de difondre la informació i que tothom estiga informat.
Però retrobar-me amb el blog no és tan sols per fer publicitat de la festa que farem, és, més bé, parlar del que és el Terra, del que suposa per a mi.
No us negaré que moltes vegades ha estat motiu de discussió, de mals de cap i, quasi sempre, de preocupacions. Però el Terra és per sobre de tot i almenys per a mi una part de la meu vida. Crec que forma part del meu ser. No m’acuseu de sentimentaloide. La veritat és que no trobe les paraules per descriure el que suposa eixe espai, tot el que he viscut, tot el que he gaudit, he plorat, he estimat, he compartit i, sobre tot, el que crescut entre les seus paret.
Recorde el primer dia que vaig entrar. La que era la meua xicota en eixe moment em va parlar d’un lloc a Benimaclet on es menjava molt bé, barat, l’ambient era del “rollo” (adjectiu que des d’aleshores he fet servir fins a avorrir-lo) i hi treballava un vell conegut del poble. Un lloc al Cap i Casal on penjaven estelades, es parlava català i la gent era de comarques. Perfecte. Recorde que li preguntarem a Natxo (el meu Natxo!) que si hi havia feina per a mi. Ingenus. Feina sí, però no pagada. La feina formava –forma- part de la militància. Temps més tard ho vaig comprendre i ho vaig patir/gaudir. Des d’aquell moment el Terra es va convertir en una segona casa, tan que aquella xica ja fa anys que no apareix i jo hi vaig cada dia, encara que només siga per veure a la meua gent; a la meua família.
Hem crescut, no sols com a persones, sinó com a projecte. El Terra és un referent arreu dels Països Catalans i més enllà. Ja podem dir que moltes generacions de joves i no tan joves han passat i passen setmanalment per les seues taules i per la seua barra. Cassalla, burret, Almussafes, Campanar i Fuster, menú de migdia i pastís de tres xocolates, somriures, complicitats, amics, família.
Però és alguna cosa més que un bar. És, a més, un centre social. Un lloc on formar-se, debatre i conèixer la realitat política i social que ens envolta. Centenars de xerrades hem realitzat, el mateix nombre de ponents han participat d’aquestes i ens han aproximat a diferents realitats, ens han parlat d’altres projectes, altres lluites, altres persones.
Hem fet molta feina, i encara ens en queda molta per fer. Com deia Martí i Pol: tot està per fer i tot és possible. Doncs això, que aquest és el meu xicotet homenatge al Terra i a la seua gent (a la qual tinc el privilegi de pertanyer). Família espere veure a moltíssims amics el dia 2 al concert i a la festa. Però sobre tot, espere veure-us per la barra del Terra o en qualsevol soparet alimentant i construint resistències com hem intentat fer des de fa més de deu anys.
Felicitats Terra!
dilluns, 17 de gener del 2011
Entrevista a Raúl Zibechi. Quaders d'Illacrua.
L'ÈPOCA D'OR DELS MOVIMENTS SOCIALS DE L'AMÈRICA LLATINA JA S'HA ACABAT.
És periodista i escriptor. Raúl Zibechi (Montevideo, 1952) treballa a l'àrea internacional del setmanari uruguaià Brecha (la revista contestatària patrocinada per l'escriptor Eduardo Galeno) i és autor d'una desena de llibres sobre els moviments socials a l'Amèrica Llatina actual. Després de patir l'exili entre els anys 1976 i 1992, va tornar al seu "paisito" per reprendre la seua tasca d'activista i comunicador. Ha dedicat mitja vida a investigar i aprendre dels nous moviments socials llatinoamericans. Entre d'altres obres, ha publicat Genealogía de la Revuelta, sobre les lluites argentines de l'última dècada; Los desafios del zapatismo, sobre el naixement del moviement a Chiapas, o Dispersar el poder (Ed. Virus), sobre el perquè de la victòria d'Evo Morales a Bolívia. El seu últim llibre, encara no publicat a casa nostra, es titula América Latina: contrainsurgencia i pobreza.
Sergi Picazo (Montevideo)
Un exguerriler com a president de l'Uruguai; un exsindicalista i una exguerrillera liderant el Brasil; un indígena i exsindicalista cocalero ha estat el primer president no blanc de Bolívia; un excapellà d'esquerres dirigeix el Paraguai...
Aquests governs, venint d'on venien i amb la força social que tenien, ja haurien d'haver fet una revolució socialista?
A partir de l'any 2000, diversos partits progressistes o d'esquerres van començar a arribar al poder gràcies, en gran mesura, a la forta lluita social dels 90. Si un mira el que van ser els governs dels 90 i aquests d'ara, potser no hi ha cap revolució, però sí un canvi important. A través dels seu discurs, critiquen l'imperialismedels EEUU, els excessos del neoliberalisme i els organismes financers internacionals i, a la pràctica, dediquen un cert esforç a lluitar contra la pobresa. Tot i això, aquests governs estan administrant un creixement econòmic immersos en el model neoliberal. Estan aconseguint grans sumes de beneficis i divises gràcies a l'explotació minera, petroliera i de gas i a través de l'agricultura transgènica (soja) i la deforestació (papereres). Ens trobem en una nova fase de model neoliberal: en lloc de la fase de privatitzacions dels anys 90, ara tenim un neoliberalisme basat en l'exportació de commodities.
Neoliberalisme...vols dir?
Neoliberalisme al fi. Una fase diferent, amb més impostos, més diners pels governs i més polítiques socials, però que no genera feina. A l'Amèrica Llatina d'avui dia, no s'estan produint canvis estructurals, no hi ha reforma agrària ni una reforma impositiva important i el capital financer continua controlant l'economia... però, això sí, hi ha més diners pels pobres.
Però, per què? És lògic, doncs, que passi el que està passant?
No és lògic, però passa. Primer, perquè el principal país de la regió, el Brasil, el que mana, ha fet una aposta per convertir-se en potència global. La seua opció -neoliberal, però amb una mica més de diners pels pobres- està intentant implementar una política d'infraestructures regionals i construir un pol de poder alternatiu. No necessita cap revolució per a aconseguir-ho. I segon, perquè altres països que continuen sent molt pobres -com Bolívia o l'Equador- necessiten fer caixa per a crear una nova estructura d'Estat i reduir els nivells de pobresa. El problema és que no tenen o no poden crar un model alternatiu al neoliberal. El problema és que sembla que creguin que el model d'exportació de minerals, gas o petroli sense industrialitzar és el model del futur. Després de deu anys de govern d'Hugo Chávez a Veneçuela, el 90% de les exportacions depenen del petroli -la majoria es ven als EEUU- i el país continua sent importador d'aliments i no té sobirania alimentària. Si aquests governs diguessin: "No podem fer una altra cos, però estem posant les bases perquè d'aquí deu o vint anys hi hagi un canvi", bé, endavant. Però si diuen: "Aquest és el model de creixement correcte"... anem malament.
Per què creus que no és bon camí?
Passar d'un model d'exportació a un model d'industrialització requereix molt de temps i moltes inversions. Ara, Bolívia vol industrialitzar el liti, però no té el know-how ni la tecnologia per a poder-ho fer. Això demora... però el govern d'Evo Morales podria fer passes en aquella direcció. Si no, el dia que s'acabi el ccle de governs progressites, les poblacions no podran gaudir dels canvis i només hauran gaudit d'un tracte més bo durant uns anys. Aquests governs no han aconseguit una reducció de la desigualtat i, sense això, no es crea un mercat intern ni s'acaba amb la pobresa.
Aleshores, segons expliques, els governs progressistes han impulsat ajudes socials però no estan creant un estat del benestar ni un sistema fiscal per redistribuir la riquesa.
Exacte. Hi ha hagut polítiques socials, però molt focalitzades. A Veneçuela, les missions socials, alimentàries i sanitàries són projectes concrets i puntuals molt interessants i necessaris, però no són una nova estructura d'Estat. Com que l'Estat no responia davant les necessitats dels més pobres, Chávez va crear missions per resoldre els problemes d'urgència de la població més pobra. Però no és un dret consagrat.
Els moviments socials demanen més als governs d'esquerres o han firmat alguna mena de treva temporal? Què diuen els Cocaleros a Bolívia, l'MST a Brasil, les persones desocupades de l'Argentina?.
Els moviments socials, que havien ocupat el centre de l'espai polític durant els 90 queden en un paper secundari quan l'esquerra arriba al govern. Ara, el centre polític l'ocupa l'enfrontament entre els partits d'esquerres i els de la dreta més rància. Els moviments havien caminat juntament amb els partits d'esquerra lluitant colze a colze; alguns d'aquests grups han continuat donant suport als governs i d'altres se n'han anat allunyant. Per exemple, al Brasil la CUT (sindicat principal) i l'MST (una organitzacio camperola) lluitaven juntes contra els governs neoliberals, però quan Lula va guanyar les eleccions, la CUT li va donar suport i l'MST s'hi va enfrontar. Les polítiques socials dels governs ajuden els sectors populars que són la base dels moviments de contestació. Aleshores, la cosa es torna més complexa. Semblant al que va passar a Espanya amb l'arribada del PSOE al govern als anys 80. Contra Franco, lluitaven millor, no? Els moviments socials acaben desorganitzant-se i debilitant-se amb l'arribada dels partits d'esquerres al poder. Grans moviments com la CONAIE a l'Equador o els piqueteros a l'Argentina han quedat molt debilitats, cooptats i distrets durant els últims anys.
L'ascensió dels governs d'esquerres ha comportat un col·lapse dels moviments?
Els moviments socials de resistència que van nàixer als anys 80 i 90 han complert el su cicle. Això és molt dur de dir. En alguns països, aquells vells moviments s'estan reorganitzant: per exemple, a l'Equador, la CONAIE està tornant a tenir força i manté un enfrontament molt dur amb el govern de Correa. Els moviments de masses, sobretot els més antisistèmics, acostumen a durar una dècada i després s'acaben debilitant, burocratitzant o aconsegueixen els seus objectius. D'altra banda, està començant a nàixer una fornada d'activisme social de ou tipus.
Avui dia, quins territoris i moviments d'Amèrica Llatina viuenn un procés social més interessant?
Malgrat la crisi social, hi ha uns quants. 1) La mobilització i la lluita contra la mineria i les explotacions petrolieres, sobretot a la serralada dels Andes, amb importància a l'Equador (sobre tot als pobles de l'Amazònia), el Perú (Confederació Nacional de Comunitats afectades per la Mineria) o l'Argentina (a la Patagònia, per exemple). Qui són els actors d'aquestes lluites? Indígenes i petits pobles camperols de la serralada. Aquestes lluites socials i ecologistes estan molt aïllades i, a més, son criticades per part de l'esquerra. Un cas que té una força especial és la reivindicació Maputxe de l'Argentina i Xile. 2) L'educació popular i els batxillerats populars (sobre tot a l'Argentina), on s'ofereix educació bàsica a adults i educació per a militants. A les fàbriques recuperades, que continuen sent un moviment molt interessant i en augment constant. hi ha centres culturals, universitats populars, ludoteques pels infants... I 3) les perifèries urbanes, de sectors molt pobres, estan donant fruit a novetats interessants -tot i que encara embrionàries- com, per exemple, l'organització de joves (fins itot al voltant de fenòmens com el Hip Hop) en el combat pels seus drets.
En aquest nou escenari, qin futur tenen les grans organitzacions socials com l'MST, la CONAIE o, fins i tot l'EZLN?
El problema de les grans estructures socials és que ncessiten molts diners per sobreviure. En els moments d'auge de la lluita, la dinàmica els ports sols, però quan la lluita s'afebleix, el problema és que la base social que els sostenia s'ha desmobilitzat. Aleshores sorgeixen dues vies de finançament: l'Estat i la cooperació internacional. I les dues són problemàtiques. Aquestes organitzacions de masses, però, eren bàsicament camperoles i jo crec que el futur a l'Amèrica Llatina passa pel creixement dels moviemnts socials urbans. Vivim un moment de crisi i els moviments necessiten renovar-se per continuar lluitant i resistint. L'època d'or dels moviments socials de l'Amèrica Llatina ja s'ha acabat.
Quin és, aleshores, el seu principal desafiament actual davant els Lula, Morales o Mújica?
Els moviments socials estan desorientats. Aquella lluita simple entre neoliberals i antineoliberals s'han complicat. Si jo li dic a un obrer o a un camperol sense terra brasiler: "Avui l'enemic és el govern de Lula" em mirarà malament. La direcció de l'MST és molt crítica amb Lula, però la base és lulista. Per què? Primer, perquè cada més rep més diners en forma de polítiques socials. Segon, perquè, en allò simbòlic, Lula és un d'ells, que prové de la pobresa i del sindicat. A més, vivim un cicle de creixement econòmic, el consumisme és molt fort i el capitalisme està guanyant terreny. Dir que Lula és l'enemic és massa fort, però en realitat els moviments socials s'haurien d'estar enfrontant amb el govern de Lula perquè no ha canviat res d'allò que és més important.
Sergi Picazo (Montevideo)
Un exguerriler com a president de l'Uruguai; un exsindicalista i una exguerrillera liderant el Brasil; un indígena i exsindicalista cocalero ha estat el primer president no blanc de Bolívia; un excapellà d'esquerres dirigeix el Paraguai...
Aquests governs, venint d'on venien i amb la força social que tenien, ja haurien d'haver fet una revolució socialista?
A partir de l'any 2000, diversos partits progressistes o d'esquerres van començar a arribar al poder gràcies, en gran mesura, a la forta lluita social dels 90. Si un mira el que van ser els governs dels 90 i aquests d'ara, potser no hi ha cap revolució, però sí un canvi important. A través dels seu discurs, critiquen l'imperialismedels EEUU, els excessos del neoliberalisme i els organismes financers internacionals i, a la pràctica, dediquen un cert esforç a lluitar contra la pobresa. Tot i això, aquests governs estan administrant un creixement econòmic immersos en el model neoliberal. Estan aconseguint grans sumes de beneficis i divises gràcies a l'explotació minera, petroliera i de gas i a través de l'agricultura transgènica (soja) i la deforestació (papereres). Ens trobem en una nova fase de model neoliberal: en lloc de la fase de privatitzacions dels anys 90, ara tenim un neoliberalisme basat en l'exportació de commodities.
Neoliberalisme...vols dir?
Neoliberalisme al fi. Una fase diferent, amb més impostos, més diners pels governs i més polítiques socials, però que no genera feina. A l'Amèrica Llatina d'avui dia, no s'estan produint canvis estructurals, no hi ha reforma agrària ni una reforma impositiva important i el capital financer continua controlant l'economia... però, això sí, hi ha més diners pels pobres.
Però, per què? És lògic, doncs, que passi el que està passant?
No és lògic, però passa. Primer, perquè el principal país de la regió, el Brasil, el que mana, ha fet una aposta per convertir-se en potència global. La seua opció -neoliberal, però amb una mica més de diners pels pobres- està intentant implementar una política d'infraestructures regionals i construir un pol de poder alternatiu. No necessita cap revolució per a aconseguir-ho. I segon, perquè altres països que continuen sent molt pobres -com Bolívia o l'Equador- necessiten fer caixa per a crear una nova estructura d'Estat i reduir els nivells de pobresa. El problema és que no tenen o no poden crar un model alternatiu al neoliberal. El problema és que sembla que creguin que el model d'exportació de minerals, gas o petroli sense industrialitzar és el model del futur. Després de deu anys de govern d'Hugo Chávez a Veneçuela, el 90% de les exportacions depenen del petroli -la majoria es ven als EEUU- i el país continua sent importador d'aliments i no té sobirania alimentària. Si aquests governs diguessin: "No podem fer una altra cos, però estem posant les bases perquè d'aquí deu o vint anys hi hagi un canvi", bé, endavant. Però si diuen: "Aquest és el model de creixement correcte"... anem malament.
Per què creus que no és bon camí?
Passar d'un model d'exportació a un model d'industrialització requereix molt de temps i moltes inversions. Ara, Bolívia vol industrialitzar el liti, però no té el know-how ni la tecnologia per a poder-ho fer. Això demora... però el govern d'Evo Morales podria fer passes en aquella direcció. Si no, el dia que s'acabi el ccle de governs progressites, les poblacions no podran gaudir dels canvis i només hauran gaudit d'un tracte més bo durant uns anys. Aquests governs no han aconseguit una reducció de la desigualtat i, sense això, no es crea un mercat intern ni s'acaba amb la pobresa.
Aleshores, segons expliques, els governs progressistes han impulsat ajudes socials però no estan creant un estat del benestar ni un sistema fiscal per redistribuir la riquesa.
Exacte. Hi ha hagut polítiques socials, però molt focalitzades. A Veneçuela, les missions socials, alimentàries i sanitàries són projectes concrets i puntuals molt interessants i necessaris, però no són una nova estructura d'Estat. Com que l'Estat no responia davant les necessitats dels més pobres, Chávez va crear missions per resoldre els problemes d'urgència de la població més pobra. Però no és un dret consagrat.
Els moviments socials demanen més als governs d'esquerres o han firmat alguna mena de treva temporal? Què diuen els Cocaleros a Bolívia, l'MST a Brasil, les persones desocupades de l'Argentina?.
Els moviments socials, que havien ocupat el centre de l'espai polític durant els 90 queden en un paper secundari quan l'esquerra arriba al govern. Ara, el centre polític l'ocupa l'enfrontament entre els partits d'esquerres i els de la dreta més rància. Els moviments havien caminat juntament amb els partits d'esquerra lluitant colze a colze; alguns d'aquests grups han continuat donant suport als governs i d'altres se n'han anat allunyant. Per exemple, al Brasil la CUT (sindicat principal) i l'MST (una organitzacio camperola) lluitaven juntes contra els governs neoliberals, però quan Lula va guanyar les eleccions, la CUT li va donar suport i l'MST s'hi va enfrontar. Les polítiques socials dels governs ajuden els sectors populars que són la base dels moviments de contestació. Aleshores, la cosa es torna més complexa. Semblant al que va passar a Espanya amb l'arribada del PSOE al govern als anys 80. Contra Franco, lluitaven millor, no? Els moviments socials acaben desorganitzant-se i debilitant-se amb l'arribada dels partits d'esquerres al poder. Grans moviments com la CONAIE a l'Equador o els piqueteros a l'Argentina han quedat molt debilitats, cooptats i distrets durant els últims anys.
L'ascensió dels governs d'esquerres ha comportat un col·lapse dels moviments?
Els moviments socials de resistència que van nàixer als anys 80 i 90 han complert el su cicle. Això és molt dur de dir. En alguns països, aquells vells moviments s'estan reorganitzant: per exemple, a l'Equador, la CONAIE està tornant a tenir força i manté un enfrontament molt dur amb el govern de Correa. Els moviments de masses, sobretot els més antisistèmics, acostumen a durar una dècada i després s'acaben debilitant, burocratitzant o aconsegueixen els seus objectius. D'altra banda, està començant a nàixer una fornada d'activisme social de ou tipus.
Avui dia, quins territoris i moviments d'Amèrica Llatina viuenn un procés social més interessant?
Malgrat la crisi social, hi ha uns quants. 1) La mobilització i la lluita contra la mineria i les explotacions petrolieres, sobretot a la serralada dels Andes, amb importància a l'Equador (sobre tot als pobles de l'Amazònia), el Perú (Confederació Nacional de Comunitats afectades per la Mineria) o l'Argentina (a la Patagònia, per exemple). Qui són els actors d'aquestes lluites? Indígenes i petits pobles camperols de la serralada. Aquestes lluites socials i ecologistes estan molt aïllades i, a més, son criticades per part de l'esquerra. Un cas que té una força especial és la reivindicació Maputxe de l'Argentina i Xile. 2) L'educació popular i els batxillerats populars (sobre tot a l'Argentina), on s'ofereix educació bàsica a adults i educació per a militants. A les fàbriques recuperades, que continuen sent un moviment molt interessant i en augment constant. hi ha centres culturals, universitats populars, ludoteques pels infants... I 3) les perifèries urbanes, de sectors molt pobres, estan donant fruit a novetats interessants -tot i que encara embrionàries- com, per exemple, l'organització de joves (fins itot al voltant de fenòmens com el Hip Hop) en el combat pels seus drets.
En aquest nou escenari, qin futur tenen les grans organitzacions socials com l'MST, la CONAIE o, fins i tot l'EZLN?
El problema de les grans estructures socials és que ncessiten molts diners per sobreviure. En els moments d'auge de la lluita, la dinàmica els ports sols, però quan la lluita s'afebleix, el problema és que la base social que els sostenia s'ha desmobilitzat. Aleshores sorgeixen dues vies de finançament: l'Estat i la cooperació internacional. I les dues són problemàtiques. Aquestes organitzacions de masses, però, eren bàsicament camperoles i jo crec que el futur a l'Amèrica Llatina passa pel creixement dels moviemnts socials urbans. Vivim un moment de crisi i els moviments necessiten renovar-se per continuar lluitant i resistint. L'època d'or dels moviments socials de l'Amèrica Llatina ja s'ha acabat.
Quin és, aleshores, el seu principal desafiament actual davant els Lula, Morales o Mújica?
Els moviments socials estan desorientats. Aquella lluita simple entre neoliberals i antineoliberals s'han complicat. Si jo li dic a un obrer o a un camperol sense terra brasiler: "Avui l'enemic és el govern de Lula" em mirarà malament. La direcció de l'MST és molt crítica amb Lula, però la base és lulista. Per què? Primer, perquè cada més rep més diners en forma de polítiques socials. Segon, perquè, en allò simbòlic, Lula és un d'ells, que prové de la pobresa i del sindicat. A més, vivim un cicle de creixement econòmic, el consumisme és molt fort i el capitalisme està guanyant terreny. Dir que Lula és l'enemic és massa fort, però en realitat els moviments socials s'haurien d'estar enfrontant amb el govern de Lula perquè no ha canviat res d'allò que és més important.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)