dilluns, 27 de desembre de 2010

De Nadals i records.

Més enllà de la febre consumista i de l'opulència obligatòria que se'ns intenta vendre i que molts de nosaltres critiquem quasi de forma esportiva, el nadal és temps de retrobament. I és això, si se'm permet la confessió, el que m'agrada d'aquesta "festa". Tots sabem que els encontres, sobre tot si són familiars, no sempre són gratificants i còmodes, però en el cas que m'ocupa, el de la maua família, sempre isc content i amb un bon sabor de boca.
A mi em passa que sóc el major dels cosins i tinc el PRIVILEGI (sí, amb majúscules) d'haver viscut els "dos nadals" que ha celebrat la meua família. Podria, també, anomenar-ho nadal quan estava mon iaio i el nadal quan ja no hi era. I és important per a mi perquè de tots els cosins i cosines (no en som molts, però si bons/es) sóc l'únic que ha viscut eixos nadals i eixes festes en ca mon iaios; de fet, sóc l'únic dels cosins i cosines que va conèixer al iaio Milio. Recorde els dinars de nadal al pis de l'Albereda, el "putxero" que ma iaia començava a preparar de bon matí, a ma padrina Tere festejant amb el que després s'ha convertit en mon tio Antonio o la tia Ade que venia del Genovés i que era la nuvia de tio Melino, ara també muller. A mon iaio esperant pacient a que tothom arribés i a la iaia Natalia patint per si tot estava al seu lloc i preparat. Jo com a centre d'atensió infantil. Era l'únic xiquet de la casa. Ma mare, que sempre fou prematura per a tot.
Recorde la nit de reis, nerviós, inquiet, desvetllat, no volia anar a dormir, però era necessari si volia que em deixaren els regals. I al matí següent despertar com un llamp i esperar ansiós que mon tiet em portés els regals que havien deixat sa magestats d'orient. Recorde com em feia pelear portant-me qualsevol artilugi que intentava "vendrem" com a regal, des d'un orinal, un fuet o una espardenya de mon iaio. Tot li servia per a fer pelear al xiquet. I jo capficat amb els He-Mans, només volia que He-Mans, jo no volia aquelles coses velles i gastades. La iaia Natalia cridava des de la cuina: no el faces pelear i porta-li els regals de veritat, i ell se'n reia i jo m'emprenyava. Ho recorde molt bé, tan bé que se'm fa un nus a la gola mentre escric aquestes coses, aquest records tan bonics i importants per a mi. Després tot va canviar, no per a mal, però si per a diferent. El iaio Emilio va marxar quasi sense avisar i ja els dinars de nadal no eren el mateix, la casa suposava molta feina i començarem a dinar en un restaurant, que pel mateix preu t'estalvia feina. I els dinars de nadal a ca la iaia Natalia ja no foren una tradició famíliar.
No són ni millors, ni pitjors, són els meus records i una forma d'entendre el nadal que els meus cosins i cosines ja no han viscut i que m'hagués agradat molt que compartiren amb mi. Per això vos en conte alguns dels que recorde i els compartisc amb ells i elles.
I si ho conte és perquè a partir d'aquest any els nadals tampoc seran ja mai iguals. La iaia Natalaia també ha marxat, això sí, ja ens venia avisant, no fou una sorpresa. I no penseu que el que vos conte és tristesa, és més bé malenconia, pels bons moments i pels records meravellosos d'un xiquet que s'ha fet major i que recorda aquella casa, aquells moments i aquelles persones com les coses més boniques de la seua infantesa.
I tot açò m'ha vingut al cap després d'escoltar aquesta cançó del Lennon.