dimecres, 30 de gener del 2008

La mirada incòmoda

Des que un projectil, llançat des d’un tanc nord-americà, que creuava el pont de la Revolució de Bagdad, va matar a José Couso (càmera de Tele5), el 8 d’abril de 2003, la seua família, companys de professió i amics han estat demanant justícia. Justícia i responsabilitats. Que es reconega que allò fou un assassinat. Que els trets, que suposadament van provocar la reacció dels soldats yankees, mai no van existir i que l’atac fou premeditat i conscient.

El Pentàgon sabia que a l’hotel Palestina s’allotjaven els i les periodistes internacionals que cobrien el conflicte. Era zona “protegida”, i per tant, exclosa de qualsevol atac.

Les minses explicacions per part del govern nord-americà i l’acceptació per part del govern espanyol –del PP- de la versió “oficial” incrementaren la indignació de l’opinió pública i convertiren la mort de Couso en tot un símbol contra l’ocupació d’Irak. Ocupació que, per altra banda, ja havia estat suficientment rebutjada des del carrer per la ciutadania.

L’atac al Palestina va esgarrifar el món sencer i va deixar clar quina era la política que l’ocupant volia dur a terme. Avís a navegants. O ets amb mi –venent la imatge que jo vull que vengues del conflicte- o ets contra mi. Clar exemple d’aquesta sinistra política és que aquell mateix matí, junt al càmera gallec, va ser també assassinat Taras Protsyuk, càmera ucrainià de l’agència Reuters, i Tarek Ayoub, un altre càmera jordà, assassinat eixe mateix 8 d’abril en un altre atac nord-americà contra la televisió àrab Al Jazeera.

Tots els fets que envoltaren aquest crim de guerra, així com totes les activitats que s’han dut a terme per denunciar-lo, s’han plasmat en un llibre anomenat José Couso, la mirada incomoda, llibre que ja va per la segona edició. Al llibre també hi col·laboren molts companys periodistes, familiars i intel·lectuals, que han volgut donar una visió pròpia del que van suposar aquests fets amb una sèrie d’escrits. També hi trobareu un recull de fotografies al final del tot.

Jo, personalment, em quede amb la frase que escriu Santiago Alba Rico i que, més o menys, diu així: “aquell matí es creuaren dues mirades, dues formes de veure el món, la del “franc tirador” i la del “franc mirador”. El franc tirador es va sentir amenaçat...” I ja tots sabem les conseqüències.

dilluns, 21 de gener del 2008

Morir per treballar.

Molt s'ha parlat, últimament, de l'esclat de la bombolla immobiliària, de les xifres d'atur del sector, de com el sector immobiliari escup a les borses d'aturats milers de treballadors/es, de totes les delegacions i galeries comercials que les grans, i no tan grans, empreses han hagut de tancar, que si Llanera, que si Astroc, que si la mare de Déu d'Agres i San Blai gloriós, així, fins a la sacietat.

Del que no s'ha parlat tant, potser perquè no convé, és dels accidents laborals; dels accidents laborals produïts al sector. Les dades són esgarrifoses; el 33% del total d'accidents que es produïren a l'estat espanyol en 2007 foren a la construcció. 266 persones moriren l'any passat pencant a sobre d'una bastida.

Morir és una putada, però morir al treball és cruel i injust. Ja no es viu sols per treballar, ara, a més, es mor per treballar. La manca de formació, la baixa inversió en seguretat, els ritmes de treball infinits, els interessos polítics i la subcontractació fins a límits infinits són les causes principals, les que han ficat al sector al capdavant de la tragèdia.

El 19 d'abril passat va entrar en vigor la nova llei 32/2006 de subcontractació per al sector de la construcció. Amb aquesta regulació es preten controlar un dels factors que més ha afavorit la precarietat laboral del sector. S'estableixen limitacions a l'hora de subcontractar - fins al tercer grau- i una sèrie de paràmetres de control per als contractistes i sub-contractistes. Realment no es cap solució, la llei sembla més destinada a fer de filtre per a desfer-se de petites empreses i treballadors/es autònoms, que no puguen assumir les despeses d'adaptació a la llei, que no pas a controlar el sector en la seua totalitat. Encara que totes les propostes de millora són benvingudes.

Malgrat tot, l'estat espanyol continua sent el lider europeu en accidents laborals. La ruleta russa en què s'ha convertit anar a treballar continua girant i girant. Esperem que la sang no ens esquitxe massa.



diumenge, 20 de gener del 2008

A sangre fria (Truman Capote)

La novel·la que va llençar a Truman Capote. Una non fiction novel com ell mateix la va catalogar.
Considerada una de les obres mestres de la literatura nord americana del segle XX, A sangre fria narra els assassinats de quatre membres d'una notable família de l'estat de Kansas en 1959. Un crim que va convulsionar a la societat nord-americana.
Des de la mort dels Clutter fins l'execució dels seus assassins a la forca cinc anys després, Capote esmicola, punt per punt, tots els detalls de la trama. Analitza els perfils de cadascun dels personatges, contraposa les trajectòries vitals de tots ells i retrata les pors i les desconfiances d'una societat rural i moralista.
Un treball d'investigació meticulós i extraordinari que bombardeja la doble moral americana i qüestiona la pena capital.
No havia llegit mai cap llibre del Capote i personalment he quedat encantat de poder estrenar-me amb aquesta magnífica non fiction novel.

dimecres, 16 de gener del 2008

Compra i venda entre reaccionaris

El cap de setmana passat, aprofitant que feia un oratge extraordinari, anàrem al rastre de Xaló. Xaló és un xicotet poble situat entre les muntanyes de l'interior de la Marina Alta. Des de Pedreguer passareu per La Llosa de Camatxo, Parcent i Alcalalí, en eixe ordre. Imagineu-vos la postal, el rastre es situa sota del poble, bordejant el llit del riu Girona al seu pas per la localitat – encara es poden veure els efectes del pas desmesurat d'aigua en les darreres pluges que varen afectar dramàticament a la comarca-. Allà, al rastre, hi podem trobar de tot, des de parades on es ven roba interior fins a mobles antics, passant per tot allò que es puga vendre i comprar; llibres, vinils, menjar, espècies, ceràmica; negoci i tractes en estat pur. Molt recomanable la visita.

Doncs bé, voltant per allà arribàrem a l'altura d'una parada on una dona d'uns cinquanta anys li preguntava al venedor, cendrer en mà, quin preu tenia l'objecte. El cendrer era de plàstic blanc i en el fons tenia una bandera d'Espanya adornada amb el pardalot negre. Molt amablement el venedor li va dir – de esos quedan pocos – i va afegir – por desgracia ya queda poca gente que piense de esa forma y esto se nos va de las manos- ella contenta i decidida per la complicitat ideològica, va afegir -estan haciendo que nos convirtamos otra vez- i va decidir que se'l quedava, aquella “joia” fatxenda, digna d'adornar el museu dels horrors, quedaria molt bé a sa casa.

El Xisco i jo ens ho miràvem perplexes i amb la pell de gallina. Personalment, aquell fet m'ha fet reflexionar aquests dies. En primer lloc, em van sorprendre les diferents posicions socials de cadascú d'ells; la dona semblava, per la seua aparença, d'un posició alta, tot al contrari que el venedor que semblava d'una posició més baixa. Repetisc, m'ho pareixien per l'aparença bàsicament. Bé, de totes maneres no està renyit el ser pobre en ser un feixista, encara que ens puga sorprendre, no està renyit. Si alguna cosa ens ha ensenyat la història, és què la posició que ocupes en l'escala social no condiciona la teua forma de pensar, la ideologia que defenses.

I en segon lloc, la frase -estan haciendo que nos convirtamos otra vez- significativa, no penseu?. Si analitzem l'afirmació podem entendre que aquesta dona es va convertir en “demòcrata” en un moment determinat, això sí, per provar, per veure que tal li anava la cosa, i com que ha comprovat que la cosa va malament doncs, està pensant en tornar a convertir-se; convertir-se en feixista un altre cop, clar està. Potser, aquesta dona siga un cas aïllat, sense més transcendència que la d'un comentari fet en un determinat moment. Però, i si aquesta mateixa afirmació la fan un grup més ampli de gent?. M'explique, i si aquesta “democràcia” sobre la que es sustenta l'estat espanyol és tan feble i volàtil, que es corre el perill de patir una “reconversió” ideològica massiva i “como no nos gusta como funciona la cosa pues...”. Amb aquesta cultura és difícil construir res. Ja ho he dit moltes vegades, i potser em repetisc més que l'all, però la “democràcia” a l'Estat espanyol està, malgrat haver passat 30 anys, agafada en pinces.

Perquè no vos quede un regust amarg de la historieta, vos contaré que l'home tenia en la parada un llibre anomenat “La chica que amó la esvástica”, còmic no?. Riguem per no plorar.


dilluns, 14 de gener del 2008

Tres cants fúnebres per Kosovo (Ismail Kedare)

Seguint les recomanacions del company Joan Buades, que el considera el seu escriptor favorit, vaig comprar un llibre de l'Ismail Kedare. A l'Abacus sols tenien en català Tres cants fúnebres per Kosovo i com que no m'importava el llibre, sinó l'autor, me'l vaig quedar.
Tres cants per Kosovo és un relat curt -no arriba a les 100 pàgines- on Kedare ens narra una història dels Balcans.
En 1389 una coalició cristiana de serbis, albanesos, bosnians i romanesos s'enfrontaren a l'imperi turc a la plana de Kosovo. La derrota cristina deixa oberta una nafra perpètua a la regió. Aquest esdeveniment és aprofitat per l'autor per a narrar-nos una història d'enemistats, conflictes i venjances que han perdurat en el temps i que ens han deixat un dels episodis més negres i sagnants de la darrera història europea.
Realment, no tinc encara prou arguments per considerar-lo un dels meus escriptors preferits, però si que puc dir que és un bon relat amb un rerefons històric i polític important.

divendres, 11 de gener del 2008

I ara li posen lletra

M'encanta la música. Podria prescindir de moltes coses, però d'escoltar música no. Tots els dies n'he d'escoltar. A més, encara que m'agrada escoltar qualsevol tipus de música, m'agrada que les peces musicals tinguen lletra i si a més entenc la lletra millor que millor, així la puc cantar. Sempre he pensat que aquells que estimem la música lletrada és perquè així ens identifiquem i ens sentim partíceps de l'obra en qüestió. Per a aquells que no sabem tocar cap instrument o que ho fem, però malament, és una forma més de gaudir-ne i emocionar-nos.

Supose que una cosa pareguda hauran pensat els “brillants” impulsors de la iniciativa de ficar-li lletra al himne espanyol. El històric “xinta, xinta” passarà a tenir una lletra que ha estat escollida entre, segons han dit al tele-diari, 7000 lletres. El COE (Comitè Olímpic Espanyol) n'ha escollit una que serà la definitiva, la que hauran d'aprovar els polítics.

No penseu que és sols una iniciativa “freak” i futbolera, no. Els qui han potenciat aquesta iniciativa saben molt bé que la lletra de l'himne és importantíssima. Aquesta reforça el sentit de tot plegat i uneix més a aquells que la canten. Pel que he pogut escoltar, el text conté paraules com: “patria, hermanos, democracia” i no sols això, a més, és convertirà, com és normal, en un altre símbol patri. En aquesta època de ressorgiment del patriotisme espanyol més ranci, la simbologia pren un sentit essencial i la lletra de l'himne nacional espanyol és un símbol més de cap on es vol anar. Si no recorde malament el “regimen” ja en tenia una que tots els “bons espanyols” cantaven a una sola veu. Per mi, tinga o no lletra, continuarà sent el mateix i voldrà dir el mateix, això si, ara un poc més clar.


dissabte, 5 de gener del 2008

De tanta rabia tanto cariño, Enrique Martínez Reguera.

Avui vos presente, per a aquells que no el coneixeu, un llibre que vaig llegir fa un temps i que l'altre dia vaig trobar ordenant el prestatge. De tanta rabia tanto cariño és una xicoteta joia editada per Ediciones Quilombo, on Enrique Martínez Reguera ens explica com ha estat la seua experiència com a educador i acollidor de xiquets i xiquetes que per diferents circumstàncies arribaren a sa casa. Aquesta ha estat la llar de mig centenar de joves que els problemes econòmics, socials i culturals de les seues famílies els havien deixat al carrer, portat a la delinquir o a estar internats en centres d'acollida.

A través de les històries personals dels nens i de tres dècades – '70, '80, '90 – el llibre fotografia, per una banda, l'evolució i els problemes d'un sistema violent i cec; i per l'altra, un mètode pedagògic basat en l'estima i el respecte. En el tracte de tu a tu, sense superioritat ni autoritat.

Molts del relats tenen un final feliç, altres no, encara que la casa de l'Enrique sempre ha estat oberta per a tots aquells qui per diferents raons han necessitat confiança, estima i una oportunitat. Una altra forma d'entendre la pedagogia i de fer front a les desigualtats del sistema.