dijous, 30 d’agost de 2007

I d'ací cinc anys que?

Després de dos anys de negociacions la direcció de Ford Europa i el sindicat UGT ( majoritari a la factoria) han arribat a un acord per mantenir en funcionament la planta i mantenir els llocs de treball de 7500 treballadors. Això si, sols durant els propers 5 anys. L'acord deixa palés una vegada més que qui surt guanyant és la multinacional. Sols cal veure les condicions per a comprobar-ho:

- Uns nivells de producció mai inferiors a 350.000 unitats anuals lo contrari seria vergonyós o decebedor, segons paraules de John Fleming director de Ford Europa. Compromís del sindicat a recolzar polítiques de flexibilitat (horari, vacances, etc..) i reducció de costos, mesures que es pactaran en el conveni col·lectiu de 2009 i una contribució econòmica per a I+D per part dels governs estatal i autonòmic. Contribució econòmica que probablement mai coneixerem.

Tot açò amb la garantia que els treballadors realitzaran, sols, demandes "raonables" a la direcció de la companyia. Demandes raonablement condicionades a conservar el seu lloc de treball, això si, només durant els propers 5 anys.

Al mateix temps el senyor Fleming anuncià que s'està barallant la possibilitat d'obrir una nova planta de producció a Romania, on les condicions laborals i salarials dels treballadors garanteixen una major competitivitat (explotació laboral) a l'empresa nord americana. I com deia ahir Gonzalo Pino (secretari d'UGT a la Ford) "d'ací cinc anys se'ns jutjarà per la nostra capacitat d'adaptació i competitivitat". Aquest factor sentència clarament quin serà el futur dels 7500 treballadors de la factoria d'Almussafes.

No hi ha res com l'amenaça de deslocalització i la complicitat dels mercaders sindicals i polítics per a que el capitalisme, manifestat en aquest cas per la gran multinacional, incremente els seus guanys en detriment de les condicions laborals dels treballadors.

dimarts, 21 d’agost de 2007

A l'estiu NO tot el món riu.

Ja sóc ací de nou, després de les vacances torne a remoure'm la panxa, per a treure'm de sobre la úlcera que em produeix l'actualitat d'aquest país i d'aquest estat malalt de tots els mals.
Amb el permís de la butxaca vaig marxar amb la Laia de vacances a Lisboa, no vos faré una crònica del viatge, res a resaltar a banda de que la capital portuguesa és una passada, farcida d'edificis que s'han aturat en el temps, una arquitectura inspirada en la il·lustració i que otorga a aquesta ciutat una façana esplendida (promec penjar fotos), l'amabilitat i el menjar dels portuguesos i la confirmació que no sóc capaç de treurem la por a volar. Bé, unes vacances a lo guiri de lo més convencionals.
Com que teniem moltes hores i ens agrada estar en misa i repicant campanes, la Laia i jo compravem el País (diario dependiente de los bolsillos más progres del estado), per 1'35€ teniem informació diaria de l'estat espanyol i em vaig trobar amb una serie de joies informatives sobre les que m'agradaria reflexionar.
En primer lloc, el dissabte 4 apareix, per a la meua sorpresa, un reportatge sobre l'exposició Lux Mundi que està fent-se a Xàtiva, parla de la importància històrica de la ciutat i de l'exposició. Al final de l'article el/la periodista, no recorde bé, conclou dient el següent "la ciudad que fue arrasada por errar de bando (en al guerra de sucesión) quiere volver a tener un sitio, etc......" el periodista progre del País afirma que forem arrassats per equivocar-nos de bandol, increible, per eixa regla de tres, els republicans assassinats o represaliats pel franquisme també s'equivocaren de bandol o els torturats per la dictadura argentina o la xilena. Per a l'intrèpid/a reporter/a el mantindre la dignitat, el lluitar pel que creus o fer front a un exercit autoritari i feixista és equivocar-te de bandol o pot ser que amb la seua palla mental el/la intrèpid/a periodista crega realment que si no apostes per cavall guanyador estas equivocan-te de totes, totes. Molt de garrot és el que fa falta.
La següent perleta informativa té a veure amb el resò que tots els mitjans de comunicació s'han fet de les olimpiades que es celebraran el proper any a la Xina, aquests treien a les portades i a les capçaleres dels medis la controvèrsia que crea el fet que a la Xina es continue aplicant la pena de mort i la repressió a la disidència política. A més, amb l'arribada dels jocs aquesta repressió s'intensifica segons fonts d'amnistia internacional fins i tot contra periodistes occidentals. El més curiós de tot és que a l'any 92, quan les olimpiades és celebraren a Barcelona, la policia espanyola i tota la maquinària de l'estat, amb la complicitat dels partits polítics, es va posar en marxa per a desfer-se de tot allò que sonara a disidència política, així es va detindre a un grup d'independentistes acusats de pertanyer a Terra Lliure, foren torturats i maltractats a comisaria (una sentència del tribunal d'Estrasburg així ho conclou i condemna a l'Estat Espanyol pels fets), passant una temporada a la presó. Llavors, ningú es va omplir la boca parlant de drets humans, no fora que els partiren la cara com als independentistes represaliats. Repetisc, molt de garrot és el que fa falta.