diumenge, 31 de gener del 2010

divendres, 29 de gener del 2010

Tinc els "papers"

Al col·legi tenim menuts i menudes d'ací i d'allà; d'una miqueta més enllà de la mar i d'una miqueta més a prop; del nord i del sud; de llocs on cal agafar un vol per arribar-hi i d'altres que amb un passeig en tens prou; de totes parts, en definita. Què importa el país o el continent d'on provenen? Gens ni mica, són xiquets i xiquetes que estudien, juguen, en fan de grosses i de no tan grosses. Un dia et treuen de polleguera i un altres te'n rius ben agust amb la seua espontaneïtat.

Avui, però, eixa espontaneïtat m'ha fet veure la cara més cruel de la immigració (una de tantes). Debat, per altra banda, que està d'actualitat arran de la decisió de l'ajuntamet de Vic (i algun altre, que ara no recorde) de no registrar al padró aquelles persones que no tenen "papers" i el renou que tot això ha provocat. Amb el "facherio" esmolant les eines de guerra. Pudents!

Abigail té 6 anys, fa primer de primària i té set germans. Ella és nascuda ací, però la seua família prové de molt lluny. Mentre ella i una altra amigueta em contaven quin origen tenen i d'on provenen les seues famílies, Abigail m'ha amollat una frase que m'ha deixat perplex i que m'ha fet pensar aquesta vesprada. Cite textualment: els meus pares no són d'ací, però jo vaig néixer ací, tinc els papers. El seu cos és diminut i només pensa en jugar i no parar queta, però, entre joc i joc, té molt clar que en aquesta societat, la nostra, la de les campanyes per Haiti i la solidaritat entesa com a caritat, tenir "papers" és molt important. "Papers" que t'acrediten com a ciutadà de primera front als de segona o tercera, els sense papers. I vos recorde: Abigail només té sis anys.


dimarts, 26 de gener del 2010

ARA Multimèdia.

El proper 1 de febrer es posa en marxa Ara Multimèdia, un diari digital en català fet a les comarques centrals del País València. Un nou projecte periodístic que fa molt bona pinta. Des d'ací, tot el meu recolzament al projecte i a la gent que hi participa. Sort!.

am from dimare on Vimeo.

dissabte, 23 de gener del 2010

Una per riure.

En aquest País Valencià nostre, país de foc i pandereta, té ressò un tipus de notícia com la que avui he llegit al diari. Notícia que ens mostra en quin tipus de societat vivim els valencians; una barreja entre el ridícul constant i el riure (per no plorar) fàcil. El cantant valencià per exel·lència, Francisco, aquell que despren valencianitat (de la buena) pels quatre costats, la veu de l'himne, del Per ofrenar, de l'Amunt València, caspa en estat pur, està ofès perquè el PP no li va encarregar a ell que cantés l'himne regional. Els dels PP li encarregaren a Placido Domingo (un altre PePero) que posara la veu en la interpretació del himno de todos los valencianos. El Francisco ofès en el seu cor, en el seu orgull, va aprofitar la seua intervenció en la festa de la Diputació en Fitur per retreure als derigents del PP el fet que fora el Madrileny (madridista) i no ell el que interpretara la peça musical. "Soy del PP y de la tierra" (en castenallo, per suposat) va amollar davant de tots els dirigents populars, amb Alfonso Rus al cap. Veure a la "veu de la comunitat" mendicant una miqueta de reconeixement, buscant eixe amiguisme que el PP cultiva amb molt d'entusiasme, demanant part del pastís és si més no patètic. Però clar són tants per a rebre un trocet, que a tots no arriba, i fins i tot els casposos preferiren una veu de més prestigi i no la d'un personatge com el Francisco.
I és que aquestes coses només passen (espere) en un país de pandereta com el nostre, amb uns dirigents i personatges públics del caché de Francisco.

Més enllà de la poca importància que té aquesa notícia i del poc valor que tenen tots els personatges esmentats. El que pretenc, a més de fer-vos riure una miqueta, és demostrar com de pobra és la vida pública valenciana, en Fitur, en la plaça Manises o en el camp de Mestalla. I al meu humil entendre, una vida pública pobra, amb personatges pobres, provoca una societat pobra i per tant un país pobre.

divendres, 22 de gener del 2010

Una digna excepció.

He de reconèixer que no havia vist les imatges. Gràcies a l'amic Pablo de les Corts (Bcn) que ho ha penjat al seu facebook. Una digna excepció de la classe política que tenim al País Valencià. Mireu el vídeo, paga molt la pena.


dimarts, 12 de gener del 2010

Continua la PPartida. Contra la destrucció del Cabanyal.

M'asfixiava l'aire corromput del meu poble, el menyspreu permanent a la intel·ligència i a la cultura, la barbarie normalitzada, la destrucció sistemàtica del patrimoni, la vulgaritat com a prestigi, el parlar a crits, els gargalls llençats al bell mig de la vorera...Tot això havia existit abans, però fou a les hores que en vaig percebre la monstruositat. L'home manuscrit. Manuel Baixauli.

Continua la partida... volen arrassar el Cabanyal.

dilluns, 11 de gener del 2010

"Caradures".


Podria fer una reflexió sobre la imatge i del que pense d'aquest personatge, però simplement vos diré una paraula: "Caradura!"

dimarts, 5 de gener del 2010

El progrés d'uns pocs, la desgràcia de molts.

El progrés econòmic i ¿social? és impacient i aquells que l'han de gestionar atenen més a l'interés d'uns quants que al de la majoria. Els darrers anys hem pogut comprovar, a tots els nostres pobles, com els projectes amagaven més interessos empresarials que interessos de la ciutadania. D'exemples en podem donar un munt: mentres les veïnes de Benimaclet demanen un nou centre de salut que no arriba mai, el sobrecost de la Ciutat de les Arts i les Ciències és descomunal. O mentres els nostres xiquets i xiquetes es farten d'estudiar en barracons perquè no és possible invertir en instal·lacions escolars adequades, la generalitat gasta en F1 i America's Cup milions i milions d'euros. Així és el seu progrés, el dels rics, és clar!.
Avui la premsa ens ha informat de dues notícies íntimament relacionades amb aquesta forma d'entendre el -seu- progrés; una d'alegre i l'altra de dolenta. Quina preferiu abans?. Bé, vos contaré primer l'alegre que és la primera que m'ha despertat aquest matí i ens afecta més per proximitat georgràfica i històrica.
Les veïnes del Cabanyal -i totes- estan d'enhorabona, el ministeri de cultura ha ordenat aturar les obres de demolició de part del Cabanyal perquè el considera un expol·li contra el patrimoni cultural de la ciutat de València. A més, insta a l'Ajuntament a canviar els plans que tenia per al barri, ja que el pla projectat atenta contra eixe patrimoni. Res que no hagueren denunciat les veïnes milers de vegades en els darrers anys, però una bona notícia per a totes les persones que duen moltíssims anys lluitant contra aquest atemptat cultural i social. Enhorabona companyes, el Cabanyal resisteix.

L'altra, però, és una notícia que ens arriba des de Madrid. Personalment m'afecta perquè conec a la gent i he estat al Patio. El Patio Maravillas és un centre social okupat que està en el popular barri madrileny de Malasaña. Establert en un antic col·legi abandonat, el Patio és un projecte que porta dos anys fent feina i lluitant per ofertar una alternativa d'oci i d'actitud no només al barri, sinó a tot Madrid. Allà s'han fet xerrades, s'han montat tot tipus de tallers (de cant, musicals, informàtics, d'arreglar bicicletes), documentals, hi havia una cafeteria i un restaurant, un centre d'ajuda als immigrats/es i fins i tot una ludoteca amb activitats per als més menuts. A més, hi tenien a la majoria de veïnes del barri al seu costat, valorant i participant del projecte. Avui, la policia ha arribat i a desallotjat el Patio. Segons ens conten només els han deixat treure alguns objectes i la porta ja ha estat tapiada. Segur que el govern municipal de Gallardon ja té preparat un futur a l'antic col·legi. De totes formes, el Patio és més que un lloc físic, més que un local, és una forma de lluita, un forma d'autoorganitzar-se. El Patio resiste, la lucha sigue!!.
Són dues històries allunyades gogràficament i que, per ara, s'han resolt de forma diferent, però són dos històries lligades per un mateix eix. La piconadora del -seu- progrés tot ho aixafa i destrueix tot allò que no treu benefici o que no els surt rentable.
Una vegada, un antic conegut em va amollar que nosaltres (els suposats anti-progrés econòmic) voliem que la gent tornara a anar en carro pels carrers. Afirmació simple i ximple. No, no volem això, el que volem és que eixe progrés estiga basat en fonaments socials i humans i no en fonaments econòmics i de rentabilitat. Simplement això.


diumenge, 3 de gener del 2010

La Ola.

Avui m'he mirat el tema de les oposicions que parla del grup de treball i de la formació i característiques dels grups. Casualitats de la vida, aquesta vesprada he pogut veure una pel·lícula que estava relacionada amb el tema. Així que el post va de pel·lis.
Més concretament, de la Ola. Dirigida per Dennis Gansel, aquesta és una producció alemanya, basada en la novel·la homònima de Morton Ruhe, que conta l'experiment que un professor de polítiques realitza en un institut de batxillerat amb els i les seues alumnes. Rainer Wenger (Jürgen Vogel) ha d'explicar-los que és i en que consisteix la Autocràcia. Realitza una simple pregunta: ¿pot repetir-se un govern com el nazi en l'Alemanya actual?. Amb això, proposa fer un experiment a classe per demostrar la facilitat amb que es pot manipular i adoctrinar les masses. A banda dels debats durant les classes sobre les característiques dels governs autocràtics i autoritàris, el grup s'hauran d'adressar a ell i comportar-se d'una forma determinada. A més, adoptarà una simbologia i conducta pròpia.
Però l'experiment se li'n va de les mans i, ràpidament, els alumnes extrapolen les conductes autoritàries, violentes i discriminatòries a l'exterior de l'aula; fins i tot ell es veurà sumergit en aquesta ona en que es converteix l'experiment. La resta... ja sabeu, mireu-la. Molt recomable.