dijous, 29 de maig de 2008

La guerra del Vietnam, una historia oral. Ed. memoria crítica

Sempre he sentit un atractiu, diguem-ne especial, per la guerra de Vietnam. Mon pare és un aficionat als temes militars i un amant de tota la història que envolta a la Segona Guerra mundial –és monotemàtic- i potser per això, a mi em va nàixer el cuquet de fixar-me en alguna en concret. De les decenes de vídeos que, directa o indirectament, he vist sobre conflictes bèl·lics, els del conflicte a Indoxina sempre m’han provocat una atenció significativa. No sóc cap amant de la història militar, ni de cap guerra en concret, però la que va implicar Vietnam del Nord –comunista- amb Vietnam del Sud i els EEUU en el punt més àlgid de la guerra freda –guerra gelà, com diria mon pare- sempre m’ha interessat molt. Supose, però, que tot estarà relacionat amb el moment concret que ocupa en la història del segle XX. Les dècades seixanta i setanta – no cal que vos parle, altre cop, sobre com són d’atractius eixos anys per a mi a tots els nivells-

Doncs bé, m’he llegit un magnífic llibre sobre la guerra del Vietnam. Em va costar déu i ajuda trobar-lo, però finalment el vaig aconseguir, i la veritat és que he gaudit d’allò més. La idea de l’autor –Christian G.Appy- ha estat contar la història a partir de les experiències viscudes pels mateixos protagonistes del conflicte. A tots els nivells: militars retirats, guerrillers nord-vietnamites, militants antibel·licistes, metges, infermers, assessors presidencials, periodistes i presoners de guerra. Així, l’autor ens va introduint, des dels inicis del conflicte colonial entre els francesos i els vietnamites (els nord-americans ja assessoraven els francesos, tot i que, suposadament, eren partidaris de la independència de Vietnam), fins a la caiguda de Saigon en 1975 amb l’evacuació de l’ambaixada yankee. En cada capítol va barrejant una xicoteta introducció històrica i les narracions en primera persona dels personatges entrevistats. De fet, el títol del llibre és: La Guerra de Vietnam, una historia oral.

El mèrit que té el llibre – a banda que és completíssim- és que pretén ser un recull d’experiències personals –amb la subjectivitat que això comporta-, que ens permeten, això sí, fer-nos una idea global i col·lectiva sobre com fou una guerra de desgast, que va posar en evidència a la màxima potencia mundial. Significatius són també el caire anti-bel·licista i la crítica a la política Nord-Americana que mostra el llibre.

Periodistes especialitzats i historiadors han dit d’aquest llibre que és el millor que s’ha escrit sobre aquest conflicte bèl·lic.

dimecres, 21 de maig de 2008

Justícia?

Sembla ser, que agredir física i verbalment a un immigrant i gravar-ho amb el mòbil s’ha convertit en l’esport preferit per a molts joves en aquest estat “democràtic” anomenat Espanya. Aquesta vegada a Madrid, un grupet de desgraciats, suposadament borratxos –remarcat pels mitjans per si serveix d’atenuant-, han entrat a la tenda d’un xines i han començat a insultar-lo, amenaçar-lo i a robar-li, a ell i a la seva dona (notícia emesa per A3 a les notícies de la nit). Les imatges parlen per si mateix. No els cal més explicació. Les autoritats ja s’han posat a treballar per identificar els agressors i posar-los a disposició judicial. Com sempre. I després què?. On quedaran eixes denuncies?, que faran amb els borinots eixos?. Res, no faran res per què precisament eixa impunitat és la que provoca que cada dues setmanes es produesquen fets tan greus com aquests.

I és el que més ràbia i impotència dona, no el fet de l’agressió, que també i molt, sinó el fet de la impunitat. Recordeu el cas del metro de Barcelona? I el de el barri d’Orriols? Que s’ha fet dels que apunyalaren a un jove a València? I del que va apunyalar, al crit de “moro de mierda vete a tu pais”, a un magrebí en la ciutat de València –que estrany València es repeteix-?. Així funciona el joc, aquests són joves borratxos que han perdut un poc els papers i que els cal un poquet de mà dura –així s’ho planteja la societat- i en Franki és un perillós i radical delinqüent que cal que estiga quasi tres anys a la presó per treure –suposadament- un drap d’un ajuntament. Només em cal dir una cosa: Justícia de merda!!. A mi personalment em fa pudor i por, molta por.

diumenge, 18 de maig de 2008

Woodstock 1969.

La meua condició de melòman em porta a escoltar molta música, tot tipus de música. Ja vaig confessar una vegada, que tinc una necessitat imperiosa per escoltar música a diari. Doncs bé, he de confessar-vos que tinc una sèrie de vicis -el pop i el rock anglosaxó dels seixanta i setanta- que l’altre dia em feren gaudir d’allò més.
La joia que avui vos presente és un DVD on estan resumits els tres dies que canviaren la història del rock i, per què no, la història de tots aquells que estimem la música. El festival de Woodstock (Agost de 1969) fou –és- un dels festival de música més importants de la història. Tres dies que definiren el nou concepte de viure la música. Una nova generació despertava i amb ella una nova forma d’entendre l’art i la vida. Al món es coïen canvis importants i la societat nord-americana estava agitada per l’oposició a una guerra sagnant a l’altra part del món –Vietnam- i per l’eclosió d’una nova cultura de la pau, l’amor lliure i l’experimentació amb drogues –hippies- hereva de moltes altres corrents contraculturals que s’havien desenvolupat al país de les oportunitats.

Més enllà de tòpics, aquells tres dies passaren pel destartalat escenari autèntics monstres de la música. Per citar els més coneguts: la Janis Joplin, The Who –sóc un devot-, The Band, Jefferson Airplane, Joan Baez, Richie Havens. Crosby, Stills & Nash; i l’irrepetible i psicodèlic Jimi Hendrix. El milió de persones que es congregaren allà foren testimoni d’un espectacle que avui, 40 anys després, encara posa la pell de gallina, almenys a mi.

No pretenia fer de crític musical, sols pretenia contar-vos una xicoteta intimitat. Aurora, Jordi espere que disculpeu l’atreviment.

dijous, 15 de maig de 2008

Per Palestina!

Avui es compleixen 60 anys del que el poble palestí anomena la Nakba -catàstrofe-. Seixanta anys d'ocupació, exili i mort. Per a que ningú oblide i la vergonya esclate, sense contemplacions, en les nostres mans i esquitxe els somriures còmplices amb l’estat israelià ocupant, que avui, curiosa i cruelment, està de celebracions.

dilluns, 12 de maig de 2008

Queremos libertad, una vida en los panteras negras, ed. Virus.

Sensacional és la paraula que em ve al cap si he qualificar el darrer llibre que he llegit. Coneixia algunes coses dels Panteres Negres, però res en profunditat, en general, tòpics i poques coses més.

Però aquest llibre m’ha mostrat la lluita i el treball d’un col·lectiu de persones que van rebel·lar-se contra l’imperi, des del mateix cor d’aquest. Queremos libertad, una vida en los panteras negras de Mumia Abu-Jamal, és un petit manual d’història, una mena de “biblia” revolucionaria. Des de la presó, l’ex-militant i periodista, Abu Jamal, ens descriu el que fou aquell fenomen per a la comunitat afroamericana i el que va suposar per a ell com a membre actiu de l’organització.

El llibre ens situa en un context conflictiu, on les relacions internacionals –i nacionals- estan marcades per la guerra freda –la guerra del Vietnam com a màxim exponent- i els moviments revolucionaris que despertaven arreu del món.

Des del seu naixement, el BPP –Black Panther Party- va seguir una línea rupturista i revolucionaria. No bastava amb fer marxes per la dignitat i la igualtat entre blancs i negres, calia fer front al sistema en totes les seues vessants, assenyalar-lo i viure’n fora. No només es feia una lluita racial, a més es feia una lluita social i cultural –les influències polítiques anaven des de Mao, amb el seu famós llibre roig, fins a Malcom X, amb tesis nacionalistes-; una lluita internacionalista. La importància del partit i les seus activitats creixeren tant, que prompte el govern va intensificar la seua repressió. Va assenyalar culpables i va desplegar la seua maquinària de contrainformació per desfer-se del “problema”. Com anava a consentir-se, al cor dels EEUU, que una colla de negres revolucionaris en feren de les seves?.

divendres, 9 de maig de 2008

Dos anys demanant justícia.

Pensava escriure aquest post el 3 de juliol, quan és compleixen 2 anys del major accident de metro que ha patit Europa. L’accident de metro que aquell dia d’estiu s’emportà la vida de 43 persones a la línia 1 del metro de València. Entre elles, la de Pili. Mai havia contat aquesta història però veient com han transcorregut les coses vos la contaré.

No oblidaré mai la veu del David dient-me pel telèfon que aquell matí, al metro, hi anava Pilar, la nostra companya de classe, “la mare” com nosaltres li dèiem (era 3 anys major que nosaltres). Com Rebeca, amb la veu tallada per la pena, em confessava que Pilar li havia contat, una setmana abans, que estava embarassada. Que anava a ser mare de veritat, amb el seu company de sempre, amb el seu marit (feia un any que s’havia casat).

Era del València i li encantava l’Albelda –era nascuda a la Ribera Alta com el capità del València-. I com que el seu segon cognom era Bernabeu, sempre li fèiem la conya, per això del nom de l’estadi merengue, i ella, “xoto” com era, sempre s’emprenyava..

Aquell dia, Pilar –Pili- va marxar per sempre junt a 42 persones més. I ara, l’audiència provincial de València ha arxivat el recurs que havien presentat alguns dels familiars de les víctimes del metro. Considera que fou un excés de velocitat i que és inexplicable perquè el conductor tingué eixa actitud. I no veu la necessitat de reobrir la investigació. Tot està clar, no hi han incidissis de negligència en el comportament de l’empresa Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, ni dels seus responsables.

Punt i final, ací s’acaba la història. El conductor, que va morir també a l’accident, fou –és- el culpable. Com que no pot defensar-se, la jugada és perfecta –ja ho deia l’Ovidi-. Ni els informes presentats, ni les alertes, ni les queixes dels usuaris, ni les investigacions pericials, res ha servit. Tan és així, que els familiars no han estat rebuts per l’escòria institucional, ni falta que fa. Quines ganes han de tenir de mirar a la cara a eixa colla, cap ni una.

dimarts, 6 de maig de 2008

Demòcrates de tota la vida.

Que algú m’ho explique perquè no ho acabe d’entendre. El passat dissabte moria Leopoldo Calvo-Sotelo, expresident del govern espanyol, en la seua mansió de Pozuelo de Alarcon, víctima d’una parada cardiovascular. Fins ací, tot està correcte. L’home era major -82 anys- i el seu cos va dir prou.

El problema, bé, no és un problema. La qüestió és que al dia següent, la majoria de periòdics estatals publicaven titulars anunciant la noticia i qualificant a l’efimer president espanyol com a un demòcrata declarat i puntal fonamental de la consolidació de la democràcia a l’Estat Espanyol. I és en aquest punt, on està el meu dubte i la meua perplexitat. Si aquest home era un demòcrata convençut, els milers d’exiliats, afusellats i represaliats per la guerra civil –provocada per una covard sublevació militar- i per quaranta anys de dictadura franquista que eren –que són-?. Al meu parer, no els podem equiparar.

Vos donaré alguna dada –extreta dels diaris, no la invente jo- sobre el currículum d’aquest home. Fill d’una família adinerada i profundament monàrquica –conservadora-, militant de la “asociación católica nacional de propagandistas” i en les “juventudes monárquicas”, fundador d’Unión Española, se li coneix un acte de protesta davant del cinema on s’estrenava Gilda, estava casat amb la filla d’un ministre de Franco, un expedient de matricula, no penseu?.

Puc entendre, que aquest home, com molta altra burgesia que vivia còmodament amb el franquisme, va veure que la situació que estava vivint l’estat espanyol després de la mort de Franco i el gir que estava prenent la política a Europa necessitava d’un canvi de règim, diguem-ne més aperturista, més paregut al que es coïa a la resta de l’Europa occidental. No oblidem que aquesta monarquia parlamentaria és fruit del “atado y bien atado” i del consens de forces franquistes i de l’esquerra reformista. Però qualificar-lo com a demòcrata convençut, és un poc exagerat, no penseu?.

Aquesta, però, és l’Espanya que ens venen, els antics reaccionaris són demòcrates de tota la vida i els que es deixaren la pell per això mateix, per la democràcia, estan soterrats i oblidats en fosses comunes. Espanya pudenta!.

divendres, 2 de maig de 2008

Això és normalitat política?

Quina barra!. Aquest matí apareix a la televisió el Rubalcaba dient, en relació a l’ingrés en presó de l’alcaldessa d’Arrasate (escollida democràticament per la majoria del poble), que no es pot matar pel matí i fer política per la vesprada. Quina demagògia i quina cara més dura. Com que les mocions de censura no han anat endavant –pel que siga, però no han anat endavant-, la solució és ben senzilla: todos a la carcel!. Després, diran que no hi ha un conflicte polític i que el que busca l’estat espanyol –en minúscules- és la pau i garantir la democràcia. Quina barra!