divendres, 19 de febrer del 2010

Us foteu.

Si has tingut els pebrots de recolzar una invasió i una guerra sagnant (és redundant) contra un estat sobirà, has de tenir-ne per suportar les crítiques i el rebuig de la gent. Qui siga lladre, que siga valent!. Però així és -són- aquest personatge sinistre (no he trobat un altre adjectiu més adient). Com què no volieu guerra, eh? Doncs, us foteu!. Això ens vol dir amb eixe ditet.

dimecres, 10 de febrer del 2010

LLàgrimes vora mar.

Un poble és la seua història. I eixa història està vertebrada sobre l'eix de la memòria i la tradicció oral. Creences i coneixements; pors i esperances que es transmeten de generació en generació. Memòria dels avanpassats que recollim i tenim l'obligació moral de dignificar. Sols així podem construir una societat sòlida i no ensopegar en errades passades. Ja ho diu la dita: un poble que oblida la seua història, està condemnat a repetir-la.
Com treballar la terra, les tècniques de pesca ancestrals, el nom de les eines, les receptes culinàries; tot passa per eixa tranmissió oral. Tan necessària i menyspreada pels "progres" dels diners i la butxaca.
A València ciutat, urbe despersonalitzada i projectada al món a partir dels gran esdeveniments i les obres faraòniques, eixa tradició oral s'ha anat perdent i, en molts casos, literalment expropiant per considerar-la un utensili vell i poc rentable. S'han destruït els llocs on estava més arrelada, ha passat amb l'horta de Benimaclet, amb la de Campanar, amb la Punta i ara pretenen fer-ho amb el Cabanyal. És en aquest barri marítim, llar de pescadors i llauradors, on encara podem trobar vestigis d'eixa tradició oral i on encara trobem memòria de poble, amb identitat i orgull de ser-ho.
Per això vos presente el llibre Llàgrimes vora mar. Guerra, postguerra i riuada al Cabanyal (1936-1957) a través de la memòria. Un treball dirigit per Beatriz Santamaria i on es recullen tot un seguit d'entrevistes amb gent del barri, que narren en primera persona com van viure i com va viure el poble del Cabanyal-Canyamelar eixos temps de misèria, por i foscor. Un magnífic treball sociològic que guarda a les seues pàgines l'esperança dels que pensem que el progrés passa per consevar allò que ens fa poble, allò que ens dignifica.

Nota: El llibre el podeu trobar a la biblioteca i a la llibreria de la Universitat de València. Sinó podeu posar-se en contacte amb mi a través del blog i jo vos puc ajudar a trobar-lo.

Racó.

T'esperava en un racó gris.
Jo, firaire mediocre
d'apostes i peluixos;
de mentides i embolics;
viatger errant de vil·les i ciutats;
habitant postís de cases i enderrocs...


Foto i text: Paco

dimarts, 9 de febrer del 2010

No al monòlit feixista de Rita!.

Contra la desmemòria, contra el record manipulat, contra la condemna perpètua de la seua lluita, contra la mort i l'oblit, contra el feixisme, contra el monòlit feixista de Rita. Perquè no és el mateix ser víctima que botxi. Prou d'impunitat!!. (llegir)

Foto: Vilaweb.

dijous, 4 de febrer del 2010

La trinchera digital diu...

Resulta que John Felipe, ya en su féretro, es para la derecha un modelo de integración de los inmigrantes en España. Qué valor.

Hay que hacer un verdadero esfuerzo para no vomitar, por utilizar un verbo que tanto practica la alegre muchachada de Mariano, ante el espectáculo de unos dirigentes que se lanzan a politizar todos los muertos. Unos dirigentes que manipularon los asesinatos del 11-M para intentar ganar las elecciones de 2004, que traficaron políticamente con el terrorismo etarra para tratar de vencer en los comicios de 2008 y que no tienen empacho en abrazarse al féretro de John Felipe, miembro del grupo Aquí-No-Cabemos-Todos, para ir rascando algunos votos de cara a 2012.

Pero no es necesario opinar desde las vísceras. Hay una forma más fría de abordar este asunto, con preguntas sencillas de plantear a Mariano.

Por ejemplo, ¿cuándo se convirtió John Felipe en un integrado ejemplar: cuando entró en España o cuando ingresó en el Ejército?

Por ejemplo, ¿realizó Mariano alguna declaración advirtiendo de que Aquí-No-Cabemos-Todos el mismo día que llegó John Felipe a España?

Por ejemplo, ¿le habría hecho Mariano firmar a John Felipe el contrato de integración en la frontera antes de dejarle pasar?

Por ejemplo, ¿qué propuestas tiene Mariano para facilitar la vida a los John Felipe que residen en España?

Por ejemplo, ¿habría obligado Mariano a empadronar a John Felipe en Torrejón de Ardoz si hubiera elegido vivir en ese municipio?

dimecres, 3 de febrer del 2010

De diglòssia i autoodi.

Estic fent el curs de capacitació per a mestre en valencià (feia temps que no assitia a classes i m'agrada, ho trobava a faltar). Les tres primeres sessions han girat al voltant de dos temes: la sociolingüística i la multiculturalitat. Les classes són bàsicament debats entre el professor i nosaltres, els i les alumnes. L'altre dia parlàvem sobre la diglòssia i la necessitat d'emprar certs registres depenent del context i l'interlocutor al qual t'adreces. Al final, com sempre, els debats acaben sent discussions sobre la problemàtica de la nostra llengua, el català, al País Valencià. El professor (un subtil provocador, m'encanta!) ens parlava que al País Valencià el problema de la diglòssia no era un problema entre el valencià més col·loquial i un valencià més culte, més normatiu (rebujat per alguns perquè entenen que és una espècie de català imposat i, va de retro satanas!, això no ho parlen ells), el problema és que per a substituir eixe valencià més de carrer, s'empra com a registre més culte el castellà. La conclusió era clara (i ja coneguda per molts de vosaltres): la llengua de prestigi ací és el castellà. Com diria el professor: per això la parla Rita, Camps i la Guardia Civil. Com no, va sortir el tema de l'autoodi (grandíssim Fuster). Quan pensem o notem que parlar en valencià ens portarà problemes o ens dificultarà qualsevol tràmit o relació canviem al castellà i punt (reconec que més d'una vegada ho he fet). Només persones molt conciènciades i amb una gran voluntat mantenen el valencià com a llengua en eixes situacions, car sempre que siga a l'hora de comunicar-te, perquè a l'hora de fer certs tràmits oficials la cosa està més magra, ja que no tots es poden fer amb la nostra llengua, com per exemple presentar-te a una oposició de notaria o fer una escriptura de propietat. Per què vos conte tot açò?
Perquè, mentre discutiem açò, darrere de mi hi havia dos companys, un xic i una xica que no callaven. Ell és valencianoparlant, ella parla castellà. Podeu endevinar quina llengua estaven fent servir per comunicar-se i de pas fotrem a mi les explicacions del professor?. Doncs això, que l'exemple de tot el que estavem parlant el tenia darrere de mi molestant-me doblement.