dilluns, 18 de febrer de 2008

La xenofòbia del Qué!

L’altre dia fullejant un periòdic d’aquests gratuïts, concretament el Qué!, llig el següent titular: Los españoles tienen miedo de salir a la calle i un subtitular que afegia la policia desarticula una banda de rumanos que perpetraban robos en chalets.

L’objectiu de la portada és clar i maliciós, per una banda estan els "honrats" i "benèvols" espanyols, qualsevol, sense distincions, i per altra, els immigrants "delinqüents" i "malèvols". Si llegim detingudament el titular i l’article, no podem tenir-ho més clar: tots els ciutadans espanyols estan amenaçats, o es senten amenaçats, per l’ànima delictiva que tot immigrant duu dintre seu. Bajaneries!. L’objectiu és provocar la por i el rebuig en la gent. La divisió i l’odi.

No penseu que estic clavant a tots en el mateix calaix, no, no faré com el periodista. Ni tots els espanyols són honrats i benèvols ciutadans, ni totes les persones immigrades són delinqüents. El que passa, és que molts voldrien que fora així, i de la xenofòbia que transpiren els porus de la seua pell es fa un dels verins més letals, el de la manipulació i la incitació a l’odi.

Pensar que una persona ho abandona tot i es juga la vida en una pastera, o als baixos d'un camió, exclusivament per robar-nos, és de ser molt ximple

Eixa és l’Espanya plural, eixa i sols eixa, una, grande y libre de inmigrantes. Vergonya, quina vergonya!.

(disculpeu, no he trobat la portada per internet)


dimecres, 13 de febrer de 2008

Xàtiva, la nostra Gernika.

Ahir es compliren 69 anys del bombardeig de l’estació de Xàtiva. El 12 de febrer de 1939 l’aviació feixista italiana va sembrar el dolor i la mort al poble.

Eixe dia l’estació estava plena. La gent s’amuntegava a la vora de la via esperant els seus familiars, un tren carregat de soldats i ferits republicans que retornaven del front a casa. De sobte, els avions aparegueren per darrere del Puig i descarregaren la seua carrega mortal.

Fa poc, escoltava dir a Vicent Partal que Xàtiva era la Gernika valenciana. I així és. La guerra estava acabant-se i conten que Mussolini, després de veure el que havia fet la luftwaffe a la ciutat basca, volia demostrar que la seua aviació també era capaç de realitzar una acció de característiques semblants, no volia que pensaren que l’exèrcit italià era fluix i limitat. I així ho va ordenar.

Aquell dia moriren més d’un centenar de persones, entre soldats i civils, i el que en principi anava a ser un assolellat dia d’hivern, ple d’esperança pel retorn dels éssers estimats, es va convertir en un infern que ha quedat gravat en la memòria dels xativins, bé, de tots no, els membres del PP local no s’han dignat a apropar-se a l’acte que cada anys es celebra per recordar i denunciar el crim, i fins i tot varen posar molts impediments per a que és construira un monòlit en record de les víctimes.

Contra l'oblit, memòria i justícia!.

dijous, 7 de febrer de 2008

Quina vergonya!

La Subdelegació del Govern espanyol al País Valencià considera desproporcionades les dades aportades per Movimiento contra la Intolerancia sobre les agressions de caràcter xenòfob i polítics que s’han produït en territori valencià a l’any 2007. Fins a 600 ha comptabilitzat l’esmentada organització.

Agressions a immigrants, amenaces, artefactes explosius en seus de partits nacionalistes i d’esquerres, pallisses i, fins i tot una ganivetada que quasi li provoca la mort a un jove la setmana passada. Tots aquests fets passen, a ulls de la delegació i de la subdelegació del govern, desapercebuts. La denuncia és desproporcionada. No volen crear alarma social. És millor, callar i no dir res, treure-li ferro a l’assumpte.

Encara recorde, com el “senyor” Antonio Bernabé es va afanyar, amb l’all al cul, en denunciar i declarar públicament que els "violents" que cremaren fotos del rei el 9 d’octubre serien identificats i posats a disposició judicial. En aquest cas, no va existir desproporció. No li va tremolar la mà. Qualsevol cosa era bona per a demostrar que s’és un bon lacai. Bona seria en aquest cas aquella frase que sempre diu el company Cucarella: no em fotràs tort que per un ull t’hi veus!.

El seu silenci és complicitat i la seua complicitat és impunitat i la seua impunitat és la vergonya i al impotència de tots nosaltres.

dimarts, 5 de febrer de 2008

Mentides i més mentides!

Avui es compleixen cinc anys des que Collin Powell va pronunciar el discurs a l’ONU sobre la necessitat d’atacar l’Iraq, per que era un niu de terroristes i ocultava una sèrie d’armes de destrucció massiva, que amenaçaven tot els “bons” i “honrats” ciutadans d’occident. Cinc anys de mentides que han dessagnat el país àrab.

És curiós veure avui, cinc anys després, com Juan Gabriel Valdés, ambaixador de Xile davant l’ONU entre 2002 i 2003, diu, en un article publicat a Público, que han estat enganyats, que s’ho cregueren. Que tots els arguments aportats, pel tot poderós senyor de la guerra and company en aquell informe, eren un munt de mentides que sols buscaven un propòsit: atacar l’Iraq per simples interessos econòmics i geo-polítics.

Tindran barra!, com poden dir, després de cinc anys i milers de morts, que tot era mentida i que foren enganyats?. No foren prou els arguments exposats per Hans Blix, inspector de nacions unides enviat a l’Iraq?, ni l’oposició de mig món?, ni, fins i tot que els serveis secrets d’Alemanya i França informaren als seus governs de la falta de rigor en les informacions nord-americanes?. NO, no fou suficient. Era més prudent creure al Powell. En paraules de l’ambaixador – el secretario de estado norteamericano habia brillado por su sensatez y honestidad- i afegeix –no habia en EEUU nadie mejor que él para convencer a los norteamericanos de que era necessario ir a la guerra-. Convèncer als nord-americans i als líders submisos que claudicaren davant una colla de tramposos amb uniforme.

Cinc anys després les mentides encara maten persones a l’Iraq. I les armes de destrucció massiva? ...en el fondo del mar matarile, rile, rile...

dissabte, 2 de febrer de 2008

Ja podeu llegir...

Vos deixe l'enllaç per a accedir al text que he traduït per al bloc d'Alba Rico en català. Espere que vos agrade.
En aquest espai podreu trobar textos de l'Alba Rico en català. Si teniu temps és molt recomanable.

divendres, 1 de febrer de 2008

L'Ovidi se'n va a palau

Ahir me’n vaig anar a dormir emocionat, excitat, amb un nus a la gola. En Ferran havia comprat el CD/DVD de l’homenatge a l’Ovidi (Ovidi se’n va a Palau, Propaganda pel fet, 2007) i abans d’anar al llit ens posarem el concert. Especial, magnífic, l’homenatge que l’alcoià es mereixia, l’homenatge necessari. Feia temps que no m’emocionava tant. No debades, les llàgrimes em brollaren dues vegades (la carta de la família Agulló i la muixeranga del final amb guitarra i dolçaina foren moments molt emotius)

Aquella nit al Palau de la música de Barcelona hi estaven tots. Els que el conegueren, els que l’estimen i els que l’admiren, els que han seguit les seus passes. Ningú hi va voler faltar.

Ja vaig penjar un post parlant del que per a mi era i és l’Ovidi Montllor i ahir, veient quin era el fruït del seu treball, de la seua constància; la seua herència en definitiva, la pell se’m va ficar de gallina.

Un treball que dignifica, no sols a l’Ovidi, sinó també a tots i cadascun dels artistes i gent anònima que va fer possible aquella expressió d’amor i de complicitat.

Ovidi, per fortuna no tots t’han oblidat, una forta abraçada.