dilluns, 27 de desembre del 2010

De Nadals i records.

Més enllà de la febre consumista i de l'opulència obligatòria que se'ns intenta vendre i que molts de nosaltres critiquem quasi de forma esportiva, el nadal és temps de retrobament. I és això, si se'm permet la confessió, el que m'agrada d'aquesta "festa". Tots sabem que els encontres, sobre tot si són familiars, no sempre són gratificants i còmodes, però en el cas que m'ocupa, el de la maua família, sempre isc content i amb un bon sabor de boca.
A mi em passa que sóc el major dels cosins i tinc el PRIVILEGI (sí, amb majúscules) d'haver viscut els "dos nadals" que ha celebrat la meua família. Podria, també, anomenar-ho nadal quan estava mon iaio i el nadal quan ja no hi era. I és important per a mi perquè de tots els cosins i cosines (no en som molts, però si bons/es) sóc l'únic que ha viscut eixos nadals i eixes festes en ca mon iaios; de fet, sóc l'únic dels cosins i cosines que va conèixer al iaio Milio. Recorde els dinars de nadal al pis de l'Albereda, el "putxero" que ma iaia començava a preparar de bon matí, a ma padrina Tere festejant amb el que després s'ha convertit en mon tio Antonio o la tia Ade que venia del Genovés i que era la nuvia de tio Melino, ara també muller. A mon iaio esperant pacient a que tothom arribés i a la iaia Natalia patint per si tot estava al seu lloc i preparat. Jo com a centre d'atensió infantil. Era l'únic xiquet de la casa. Ma mare, que sempre fou prematura per a tot.
Recorde la nit de reis, nerviós, inquiet, desvetllat, no volia anar a dormir, però era necessari si volia que em deixaren els regals. I al matí següent despertar com un llamp i esperar ansiós que mon tiet em portés els regals que havien deixat sa magestats d'orient. Recorde com em feia pelear portant-me qualsevol artilugi que intentava "vendrem" com a regal, des d'un orinal, un fuet o una espardenya de mon iaio. Tot li servia per a fer pelear al xiquet. I jo capficat amb els He-Mans, només volia que He-Mans, jo no volia aquelles coses velles i gastades. La iaia Natalia cridava des de la cuina: no el faces pelear i porta-li els regals de veritat, i ell se'n reia i jo m'emprenyava. Ho recorde molt bé, tan bé que se'm fa un nus a la gola mentre escric aquestes coses, aquest records tan bonics i importants per a mi. Després tot va canviar, no per a mal, però si per a diferent. El iaio Emilio va marxar quasi sense avisar i ja els dinars de nadal no eren el mateix, la casa suposava molta feina i començarem a dinar en un restaurant, que pel mateix preu t'estalvia feina. I els dinars de nadal a ca la iaia Natalia ja no foren una tradició famíliar.
No són ni millors, ni pitjors, són els meus records i una forma d'entendre el nadal que els meus cosins i cosines ja no han viscut i que m'hagués agradat molt que compartiren amb mi. Per això vos en conte alguns dels que recorde i els compartisc amb ells i elles.
I si ho conte és perquè a partir d'aquest any els nadals tampoc seran ja mai iguals. La iaia Natalaia també ha marxat, això sí, ja ens venia avisant, no fou una sorpresa. I no penseu que el que vos conte és tristesa, és més bé malenconia, pels bons moments i pels records meravellosos d'un xiquet que s'ha fet major i que recorda aquella casa, aquells moments i aquelles persones com les coses més boniques de la seua infantesa.
I tot açò m'ha vingut al cap després d'escoltar aquesta cançó del Lennon.


diumenge, 21 de novembre del 2010

El Gatopardo.

Publicada en 1958, un any després de la mort del seu autor, Giussepe Tomasi di Lampedusa, El Gatopardo és una novel·la històrica que narra la vida d’una família noble en la Sicília prèvia a la unificació italiana. Concretament la família de don Fabrizio Corbera, príncep de Salina. Personatge inspirat en el besavi de l’autor, Giulio IV di Lampedusa.

Don Fabrizio, representant, junt a la resta de la família, d’una aristocràcia en clara decadència entén que la única forma de conservar el seu poder i adaptar-se als nous canvis polítics que es produeixen a la península itàlica és canviar d’estratègia i jugar les seues cartes davant els esdeveniments. El príncep observa com les transformacions socials que s’esdevenen són inevitables i suposen, no només un canvi polític sinó una transformació dels valors tradicionals i l’ascens d’una nova classe social d’origen plebeu i amb un fort poder econòmic. Però don Fabrizio, home intel·ligent i de caràcter ferm, farà del seu nebot, Tancredi Falconeri, jove decidit i una mica desvergonyit, l’eix sobre el que gire tota l’estratègia de conservació dels privilegis familiars, afavorint una boda entre aquest i la filla de Don Calogero, alcalde de Donnafugata i clar exponent d’aquesta nova classe social en ascens. És adaptar-se o morir. O com el mateix Tancredi explica durant la discussió que mantenen quan el jove li comunica a son oncle que marxa per a unir-se als camises roges de Garibaldi:

<<si volem que tot seguisca com està, és precís que tot canvie>>.


Frase que, per altra banda, ha passat a definir molt bé un tipus d’acció política.

Però més enllà d’aquesta història, que forma el nucli central de la novel·la, en El Gatopardo trobem altres elements importantíssims per a entendre l’època històrica que estem tractant, l’auge dels nacionalismes europeus i el paper de l’església i la burgesia en la consolidació del nou estat. Reflex, per altra banda, dels canvis geopolítics que estan produint-se a tota Europa.

Al final, i com a element complementari, vos recomane la magnifica adaptació cinematogràfica de la novel·la que féu Luchino Visconti en 1963 i que va consolidar la història dels Salina com una de les novel·les històriques més importants per entendre els canvis que la vella Europa va patir entre finals del segle XVIII i la segona meitat del segle XIX.

dimecres, 1 de setembre del 2010

KZ Dachau (L'infern vist 75 anys després)

Els i les que llegiu sovint el blog sabeu que sóc una persona de detalls. Puc fer un viatge meravellós i em quede amb un detall; amb un lloc. Allò que m'impacta és allò que vull contar. Ho trobe més interessant. Potser a tots i totes vos passa. Per això no vos faré un crònica del viatge que he realitzat a Alemanya. El viatge no té més importància, encara que no us negaré que ha estat molt enriquidor i preciós; també esgotador. Però no, no en parlaré. Us mostraré un lloc, un que no heu d'oblidar i d'obligatoria visitia per comprendre on som i on no hem d'arribar mai.
La història està plagada de forats, de taques que ens deixen en evidència com a èsser humans, com a animals "racionals". Veure i contemplar les misèries de la humanitat provaca un escalfret que t'eriça la pell i et fa vulnerable, dubitatiu i et colpeja d'una forma que et canvia per a sempre. Això m'ha passat en visitar el camp de concentració, camp d'extermini de Dachau al nord de Munic (Baviera). No vaig a explicar-vos detalls del camp, ni quans milers de presoners/es foren recluits, torturats i finalment assassinats. Ni les condicions en les quals vivien, ni com morien de fam, de fatiga, de malalties o pels maltractes. No cal. Tot això ho heu vist ja, sinó podeu llegir-ho als llibres, a les webs o veure-ho en pel·lícules. Simplement mireu les imatges i recordeu les paraules que va escriure Primo Levi en l'encapçalament del seu llibre "Si això és un home".

Els que viviu segurs
A les vostres cases escalfades

Els que trobeu en tornar al vespre
El sopar calent i cares amigues:
Considereu si axiò és un home,
Qui treballa en el fang
Qui no coneix la pau
Qui lluita per un tros de pa
Qui mor per un sí o per un no.
Considereu si això és una dona,

sense cabells i sense nom
Sense forces per recordar
Els ulls buits i el ventre fred
Com una granota a l'hivern
Penseu que això ha passat.
Us confio, aquestes paraules.
Graveu-les al vostre cor
Quan sigueu a casa o aneu pel carrer,
Quan us fiqueu al llit o us lleveu;
Repetiu-les als vostres infants.

O que se us ensorri la casa,
La malaltia us impossibiliti,
Els vostres fills us giren la cara

dimarts, 17 d’agost del 2010

Excuses per a tornar a escriure.

Fa temps que no sent la necessitat d'escriure, no hem pregunteu per què, potser no hi ha cap explicació. Simplement no ho faig. Supose que inconscientment estic un poc fart que el bloc siga una espècie de miscel·lània que ha deixat d'interessar-me. Últimament he penjat fotos que és com mostrar-vos una altra faceta del que Sóc. Excusa perfecta per a no haber d'escriure sobre els temes de sempre, la veritat.
Però el motiu de retrobar-me amb el blog (com a creador, no com a espectador) és que el proper dissabte començaré un viatge per Europa que de segur esdevindrà aventura. Així el qualifique perquè les condicions són les següents: viatge amb furgoneta, una setmana i milers de kilometres. Però el factor que el convertirà en aventura és que el viatge el faré amb mon pare. Sí, com ho llegiu, mon pare i jo, colze a colze per terres llunyanes. Fa molts anys que no passe més de dues hores seguides amb ell, per tant açò és una espècie de teràpia, retrobar-nos o descobrir-nos, qui sap. Espere complir el seus somni i complir-ne jo algun que altre que tinc amagat al subconscient, de quan era petit. Segur que tenim sorpreses. Per això vos dic que no podré actualitzar en el moment però promet fer un munt de fotos i amb paper i llapis (sona molt novelesc) escriure petites cròniques sobre "l'aventura". Münich, Nuremberg, Leipzig, Dachau, una Berlingo i una petita motxilla. Ja vos conte.

diumenge, 4 de juliol del 2010

LLuerna Teatre fa vint anys, per molts anys!












Faig amb goig el meu camí
i un deler sols em governa
conservar aquest llumí
de la meva vida interna
pel qual tots m'han de dir
LLuerna
...
Per això faig el meu camí
liun deler sols em governa
consevar aquest llumí
de la meua vida interna
per què tots em puguen dir
LLuerna.

(Fragment del poema Cançó de la LLuerna de Carles Salvador)

dilluns, 31 de maig del 2010

Solidaritat Vs Fusells.

Pensava que aquest mes de maig ja no penjaria cap post al blog. Entre les oposicions i el treball no tenia temps per a parlar de res i, la veritat, estic una mica fart de parlar de política, sobre tot de política valenciana.

Però hui (aquesta matinada) els esdeveniments han superat qualsevol expectativa. La “flota per la llibertat”, un grup de vaixells, tres d'ells amb bandera turca, replets d’activistes internacionals (entre ells van dos principatins i un valencià) i ajuda humanitària, que es dirigia cap a les costes de Gaza per a trencar el bloqueig israelià i poder assistir a la població palestina que viu cercada des de la darrera ofensiva sionista, ha estat atacat per tropes d’assalt israelianes. Segons les informacions que arriben a les redaccions de la premsa internacional, entre 16 i 20 activistes han estat assassinats i més de 60 estan ferits. Ahir a la nit es podia llegir al Twitter del company David Segarra (periodista valencià de Telesur) i al blog de la flota que els vaixells de guerra israelians estaven molt a prop i estaven assetjant-los dos helicòpters de combat.

Un cop més l’equació es clara: aliments, medicament, ajuda, en definitiva, SOLIDARITAT igual a fusells, soldats, trets i morts. Així es com actua l’estat assassi “pro-occidental” d’Israel.

Des de tots els fòrums, blogs, premsa i mitjà que puga difondre informació demanem, EXIGIM, una resposta per part de la comunitat internacional a aquest nou atemptat contra els drets humans que ha comes l’exèrcit israelià.

divendres, 23 d’abril del 2010

Esperem que siga un: fins aviat.

Aquest xicotet racó, des d'on he intentat, intente i intentaré explicar, contar i criticar tot allò que m'agrada, que odie, que estime i que crec que és rellevant compleix 3 anys. El diumenge estem de celebració. Però més enllà de mirar-me el melic i parlar del que han segut aquests 1095 dies obrint-vos les portes del que Sóc, hui vull aprofitar aquest espai (tan meu, però a l'hora tan vostre) per a parlar d'un comiat (d'un fins aviat, millor dit). Diferència i Repetició, el blog de l'amiga Aurora, tanca les seues portes i, com ella mateix titula al darrer pots, fins ací ha arribat. Referència dels blogs valencians en català, l'Aurora ha creat un magnífic espai des d'on a disparat els seus dard - encertadament enverinats- contra una realitat política i social -la valenciana i la mundial- que empesta. Reflexions contundents i un anàlisi àcid i intel·legent han convertit Diferència i Repetició en un racó d'obligatòria visita; un racó des d'on sempre hem aprés coses noves. Així doncs, aquesta setmana és, per a la blogsfera valenciana i de la resta dels Països Catalans, una setmana trista. Però coneguent a l'Auroreta de segur que ens reserva noves sorpreses i allà on desembarque amb les seues cavil·lacions i plante la senyera de l'inconformisme i la rebel·lia, allà la visitarem i li serem complices.
Bon vent i barca nova companya!.

dilluns, 12 d’abril del 2010

Absolts després de set anys de condemna.

Tots i totes ens felicitem per l'absolució de la gent d'Egunkaria. Podem dir que s'ha fet justícia; absolts després de set anys de "condemna". Però, qui arreglarà tot el mal que li han fet a eixes persones?, qui compensarà les vexacions i les tortures patides?, com s'ho faran per restablir la dignitat d'aquests periodistes que han hagut de lluitar durant anys per demostrar que no són terroristes? I el més greu de tot, quanta gent estarà patint el mateix, acusada de pertanyer al "entorno de ETA", haguent comés com a únic "delicte": defensar l'euskera o la possibilitat d'una Euskal Herria independent, sense agafar una pistola en sa vida? Reflexionem-ho.