diumenge, 28 de desembre del 2008

Dicen de una ciudad que...

Benvinguts a la València dels esdevenimets...

dissabte, 27 de desembre del 2008

Totes i tots amb el poble palestí.


The Who. Behind blue eyes

Ací vos presente (per als que no la conegueu) aquesta peça imprescindible en la meua discografia vital. Una magnífica balda dels grandíssims The Who. Les imatges estan gravades en 1979 en un concert per Kamputxea (Concert for Kampuchea) nom del Regne de Camboia durant el règim de Pol Pot. A la gravació podem observar que a la bateria ja no està l’irrepetible Keith Moon, mort per sobredosis després d'ingerir una gran quantitat de fàrmacs i alcohol un any abans. No se si en aquest vídeo és pot apreciar, però abans de començar a tocar Peter Townshend (guitarra i líder creatiu de la banda) presenta la cançó amb aquestes paraules: “aquesta cançó parla de continuar endavant, i d’això nosaltres en sabem un munt”

dimarts, 23 de desembre del 2008

Juguem a disparar?





Entre aquestes dues imatges, la única diferència que hi ha és el lloc de naixement dels protagonistes. Un a nascut a un país pobre en guerra (de les moltes que dessagnen el continent Africà i que tan llunyanes i alienes ens queden) i l’altra a un país de l’Europa occidental; a Espanya, més concretament. Un, segurament, ha estat raptat o venut a grups militars o paramilitars per a ser utilitzats i explotats com a soldats i com a carn de canó en el conflicte i a l’altra l’han acompanyada, segurament, els seus pares a la fira de torn (Expojove). No vaig a ser simple i obviar tots els contextos que envolten i determinen cadascuna de les imatges i cadascun dels xiquets. Però ara no em centraré en tots eixos determinants. Vaig per un altre camí.

Si a l’entrada de la fira en qüestió, ens posarem amb la foto de l’esquerra i preguntarem als pares i mares, que acompanyen alegrement als seus fills, que es sembla i que opinen sobre les vides dels xiquets soldats, segur que ràpidament rebutjarien les pràctiques militars-esclavistes amb xiquets al tercer món i s’omplirien la boca amb paraules de condemna, de ho sentim molt, que tot és molt greu i que és una poca vergonya. Això sí, quan passen per l’stant de “las fuerzas armadas de Espanya” entren i es fan la foto de rigor amb la xiqueta pintada amb la bandereta i amarrada a la bateria antiaèria fent com si disparés un míssil a un enemic imaginari. I vosaltres direu: per on vas Paco?

Vaig a una cosa molt concreta, per un costat al fet que l’impacte que ens produeix un xiquet o xiqueta amb una arma a la mà és diferent depenent del lloc d’on prové, tot i que és igual de trist (si entenem que les armes són reals i que és poden usar en qualsevol context i amb uns fins molts determinats, i no accepte ací el terme missió de pau que realitza el “glorioso” ejercito espanyol). Veiem com una aberració (i ho és) la imatge del xiquet africà pobre amb un AK47 a les mans i ens resultat, fins i tot divertit el fet que els nostres fills es facen fotos amb armes de veritat, de les que maten de veritat, a les mans.
I per l’altre costat, veure com l’exercit es ven com a alternativa per als joves, com inculquen des de menuts el fet de servir a la pàtria. En una època on la imatge és tan important, ens venen un exercit que promou la pau, que fa missions solidàries i de pau. El venen als xiquets com un joc, com una cosa divertida i emocionant. Fomenten una cultura militarista i bel·licosa com si fora el més normal del món ( que jo no dic que per a ells no ho siga). Només els falta el cartell amb el Cid campeador, rollo Tio Sam, assenyalant amb el dit i dient “Tu pais te necessita”. Els xiquets i xiquetes es fan fotos “divertides” amb armes que serveixen per matar i per a vendres a països en conflicte, per a que xiquets com el nostre amic africà puguen matar i morir mentre els mateixos de sempre s’omplen les butxaques amb les seues morts i la xiqueta convertida en Rambo presidisca el prestatge que tenen els seus pares a sobre de la televisió. Molt trist.

dissabte, 20 de desembre del 2008

El meu regal.

De pretèrits, cigarretes i plegats de marihuana... Amb somriures i mirades que no tenen preu.
Sí?, no, no pot ser... Moltes felicitats!

Avui per tu. Felicitats pel teu 24è aniversari


dimecres, 17 de desembre del 2008

Les fotos de l'homenatge antifeixista, 15 sense Guillem Agulló

Ací vos penge el recull de fotos de l'homenatge antifeixista celebrat ahir a Burjassot. Com podreu comprovar estrene càmera i encara no controle alguns detalls. Espere que vos agraden.



dilluns, 15 de desembre del 2008

Descalcem-nos!

L'any Guillem Agulló, un punt i seguit...

Demà, celebrarem a Burjassot l'homenatge antifeixista, 15 anys sense Guillem Agulló (vos esperem a totes). Amb aquest acte, tancarem el que ha estat l'any dedicat al jove antifeixista assassinat, ara fa 15 anys, a Montanejos. Però açò, no suposa un punt i final, ja que cal que no l'oblidem i que lluitem, cada dia, per les idees per les quals li furtaren la vida uns gossos sense ànima aquella trista nit de 1993. És per això, que vos penge un vídeo que m'han passat i que el va realitzar C9 dos anys després dels fets. Crec que és un programa rollo Dossiers (recordeu el programa?) i s'anomena: En mans de la justícia. És un document força interessant i que mostra imatges molt guapes del judici i de diversos actes realitzats en memòria del Guillem. Espere que vos agrade.

dijous, 11 de desembre del 2008

Històries del paradís, Xavi Sarrià (Ed. Bromera)


Com penseu que és el paradís?, on penseu que s'amaga l'essència d'allò que en diuen humanitat?, quins individus en formen part, l'habiten i el pateixen dia rere dia?. Rostres anònims que intenten sobreviure entre les deixalles d'una societat putrefacta i artificial que no té pietat i elimina tot allò que sobra i no és útil; allò que és insignificant i no produeix benefici en certes butxaques.
Esperances, frustracions, somnis, vida i mort; carrer, barri, exclusió, guerra, lluita, venjança... a la fi, la vida al paradís, on el més important no és la caiguda, sinó l'aterratge.
Tot açò és Històries del Paradís, el primer llibre de Xavi Sarrià.

Sóc el que veus compleix el centenar d'entrades a l'any 2008 i quina millor forma de celebrar-ho que ressenyant el llibre d'un amic. Enhorabona pel teu primogènit Xavier. Esperem que siga el principi d'una llarga i apassionant aventura.

dissabte, 6 de desembre del 2008

El PP de Xàtiva manté a Franco com a alcalde honorific del poble.

Enguany, es compleixen trenta anys de l'aprovació i posada en marxa de la Constitució espanyola. Norma suprema, omnipresent i inamovible, que ens guia per aquest complicat i llarg camí que és la -seua- democràcia. No hi ha dia, que no ens recorden tots els privilegis que ens permet aquest "sistema democràtic" i com d'important és que ningú el pose en dubte o lluite per a canviar-lo (radical et diran, si goses fer-ho). Que a ningú se li passe pel cap deslligar el atado y bien atado, i al que se li passe pel cap que el decapiten, por bien de nuestra democracia. Recordem que manifestar-se obertament contra el monarca i la seu família és delicte i està perseguidíssim.

Doncs bé, trenta anys després encara hem de veure com els fills i hereus dels que ho van deixar tot ben lligat (i alguns, que sense ser fills, s'han apuntat al carro per a treure profit) encobreixen i donen suport (directe o indirecte) a un règim genocida i els seus representants. No mirar al passat, en diuen ells. És el cas de l'Ajuntament de Xàtiva, regit per Alfonso Rus i la seua colla de mamporreros i estomacs agraïts, que ha mantés com a alcalde honorific de Xàtiva al DIC-TA-DOR FEI-XIS-TA Francisco Franco, amb tots els vots a favor dels 12 regidors (majoria absoluta) que té el PP al poble. A banda de deixar clar cap on miren i de quin peu coixegen, estan incomplint la llei de memòria històrica, però això a ells els té igual; els regola panxa avall.

El Rus, que té mà per als negocis però té poques llums en general, s'ha afanyat de seguida a afirmar que ells miren cap al futur i que mirar al passat és una errada i ha fet un símil dient que si ells li treuen el càrrec al feixista, també deuria canviar el nom de la Plaça País Valencià pel de Comunitat Valenciana, que va també en contra d'una llei (l'Estatut?), que algú li explique a aquest home que les peres i les pomes són fruites diferents, per favor!.
Una actitud lamentable i trista, molt trista, que demostra que la SEUA democràcia és una farsa contra la que cal lluitar i plantar cara, encara que perdem la tòtina fen-t'ho.

divendres, 5 de desembre del 2008

Els vells rockeros mai moren.

Tot i que sóc un apassionat de la música, en aquest espai no acostume a parlar-ne quasi res. De fet, mai se m'ha passat pel cap fer un blog dedicat a la música i al seu món. Això ho deixe a altres que tenen blogs especialitzats en el tema (Aurora i Jordi Garrigós) i que ho fan magníficament. Això sí, m'agrada, de tan en tan, penjar alguna cosa relacionada.

Però la meua història és una altra. Ahir, mentre feia zapping avorrit al sofà sense res a veure, vaig pillar, per casualitat, un concert de Rosendo amb els Barricada a La Dos (vaig pensar: que visquen els vells rockers, aquells que mai moren). Sí, dieu-me nostàlgic, desfasat o ridícul, el que vos done la gana. Però jo he crescut amb les cançons, les grenyes, les samarretes negres i els texans ajustats d'eixa gent i sempre que els escolte o els veig m'agafa una gran emoció (què nits més grans les de concert i calimotxo). A més, veure a penya rondant els cinquanta, pares de familia, amb eixa energia i eixa força a l'escenari és sempre fantàstic.
Doncs això, només volia contar-vos l'emoció que vaig tenir i esperar que algú, tan nostàlgic i carrossa com jo, em deixe un comentari. (S'accepten recomanacions d'altres temes o d'altres grups).
Ací vos deixe amb dues peces imprescindibles en la meua discografia vital.



dimecres, 3 de desembre del 2008

El show de la feixista.

Permeteu-me que vos penge aquest vídeo que no té desperdici. Només cal afegir-li uns riures, rollo comèdia nord-americana, entre frase i frase i ja tenim un monòleg de lo més graciós.

Homenatge antifeixista.

dilluns, 1 de desembre del 2008

Per Mariola

Segons em conta l'amic Isma (Banyeres de Mariola) i he pogut llegir al blog del Víctor es preveu construir una autovia que afectarà al paratge natural de la meravellosa serra Mariola. Des la plataforma Salvem la Valleta s'ha elaborat un manifest que ací vos reproduisc.

Les grans obres públiques, com les autovies, tenen un impacte enorme i fan de barreres ecològiques entre ecosistemes. El Parc Natural de la Serra de Mariola i el Paisatge Protegit de la Solana del Benicadell estan connectats gràcies al riu d’Agres, i aquest fa de corredor biològic entre els dos paratges. Les nostres terres són muntanyoses, amb rius transparents i boscos mediterranis autèntics. L'agricultura minifundista és la nostra identitat. Aquesta ha sigut, i encara és, el motor econòmic i vertebrador de la Valleta.

L'autovia Villena-Muro pretén unir aquests dos punts amb una via de quatre carrils, seguint longitudinalment el curs natural del riu d’Agres. Aquest projecte és part d'un de molt més gran: connectar Madrid amb Benidorm.

La Valleta d'Agres i els pobles que la conformen són rics per naturalesa, rics en patrimoni natural i cultural, i la prova la tenim amb el santuari de la Mare de Déu d'Agres, les Caves, les Covetes dels Moros, la via del Xitxarra, la torre d'Agres, l'Estret, la penya del Frare i un considerable etcètera. Aquests són monuments d'importància històrica, arquitectònica i natural, monuments que els nostres avantpassats ens han deixat i que nosaltres estem obligats a tindre'n cura i mimar perquè les nostres futures generacions puguen gaudir-los com els hem gaudit nosaltres.

Els fruits que ixen de les nostres terres són sans, bons i justos. Som unes terres reconegudes pels nostres productes, per la qualitat que oferim. Si deixem que ens lleven això, estem deixant que ens lleven la nostra identitat. Volem mirar cap al futur, sí, però de manera sostenible.

Aquests pobles que conformen la Valleta tenen un tren que dia a dia veu com passa el temps i cap administració no fa res per millorar-ne l'estat, per donar-li un rendiment ni per fer-lo fort i efectiu, per què? Pensem que el tren Xàtiva-Alcoi pot ser molt més beneficiós si es fan les millores que tants anys fa que es demanen. Autovia i tren formen les dues cares d'una mateixa moneda: quin model de desenvolupament i de relació amb el medi volem? Quines són les inversions que les nostres comarques i els nostres pobles necessiten?

L’agricultura amb una autovia com aquesta tendirà cap a la desaparició, l’ocupació de les millors terres de cultiu per l’autovia provocarà la fracturació del paisatge, la tendència cap al no-localisme i perdrà part de la identitat de la nostra cultura minifundista.

La plataforma SALVEM LA VALLETA: NO A L’AUTOVIA VILLENA-MURO vol mostrar amb aquest manifest la indignació cap a les administracions que volen construir el nostre futur sense comptar amb les persones que viuen i treballen en aquestes comarques. Demanem informació correcta i suficient sobre el projecte, el seu replantejament, la retirada i la seua substitució per una adequació de la carretera actual, i la inversió de recursos, no en actuacions com aquesta, sinó en millorar la qualitat de vida dels nostres pobles en aspectes com la sanitat, l'educació i serveis de tot tipus.

Volem prosperar, però des de la realitat de les nostres comarques. Volem estar comunicats però no de qualsevol manera. Volem mirar cap al futur, ser punt d’arribada.


VOLEM SER PUNT D’ARRIBADA, NO UN LLOC DE PAS!!!

Pongamos que hablo de Madrid.

Quasi se m'oblida. El passat cap de setmana estiguérem a Madrid (Castella). Aprofitant que estàvem convidats a una xerrada sobre víctimes del feixisme (emmarcada dintre de les jornades que organitzava la Coordinadora Antifeixista de Madrid pel 20N i pel primer aniversari de l'assassinat de Carlos Palomino), férem una visita a les companyes de Madrid i passarem un gran cap de setmana de militància i de turisme. A la xerrada, que estava de gom a gom, diferents companys d'arreu d'Europa (Txequia, Italia, Alemanya, Madrid, Barcelona i València) ens explicarem els assassinats de companys que havien estat morts per la seua militància antifeixista. A nosaltres ens tocava explicar el cas de Guillem. Poguérem comprovar com de similars foren tots els assassinats, amb un modus operandis quasi calcat. En aquella fosca sala d'un edifici de Vallecas (el barri de Carlos Palomino) es respirava record i solidaritat a parts iguals. Un gran acte, tot i que es va allargar fins a ben entrada la nit. Impressionant el company Kurd que regentava un Kebab a Vallecas; Turquia serà la tomba del feixisme!!.

El dissabte, després de fer un tour turístic pel Madrid dels Austries i fer una mica el guiri (gràcies a Irene i al Morris per la paciència amb els valencians) i de dinar exel·lentment a Lavapiés assitirem a la manifestació del 20N. Començava a Atocha (prop de l'estació) i finalitzava a l'entrada de la boca del metro de Legazpi, on Carlos Palomino fou assassinat d'una punyalada. Malgrat el fred, vora 4000 persones recordarem a Carlos i sortirem al carrer per recordar que el feixisme continua present i que cal no baixar la guardia si volem aixafar-lo i que desaparega.
Un cap de setmana inoblidable i ple de noves sensacions i de grans persones. Per Madrid, NO PASARAN!.