dimarts, 30 de setembre del 2008

De sangoneres va la història.

L’altre dia, parlava amb un amic sobre com d’hipòcrites són tota aquesta colla de polítics, intel·lectualoides i periodistes neoliberals que defensen el lliure mercat i la NO intervenció estatal i dels poders públics en l’economia. Tot allò que sona a PÚBLIC, els produeix com una mena d’urticària insuportable. I defensen obertament el sector privat. El venen com a garantia d’un bon servei; la competència afavoreix la millora i la competitivitat, per tant el servei que es dona al client és molt millor (sempre i quan el puguen pagar, clar està). L’estat del benestar queda com un reducte residual. Els serveis públics moren per deixadesa i manca d’inversió; i es deixa a la ciutadania en una situació d’indefensió que provoca l’aparició de malestar entre la gent i el conflicte social (d’aquest tema necessitaríem tot un post per parlar-ne) . Degradar lo públic per a justificar lo privat, eixa és la seua màxima. D’aquesta colla en coneixem uns quants, Espe Aguirre, Rajoy, Zaplana, Rita, Camps i un llarg etcera.

Doncs bé, la hipocresia -si voleu dir-li així- radica, per a mi, en el fet que aquests mangantes s’aprofiten dels llocs públics que ocupen per a fer el negoci. Per a enriquir amigots i per a treure’n profit. Es serveixen de les institucions i dels diners públics per a degradar això mateix, el sector públic; i així enriquir-se ells i aquells que els riuen les gràcies. Fan ús d’allò que critiquen i que avorreixen per a refermar la seua classe social i la seua posició de dominació envers la resta de la societat. Aquesta gran majoria que en èpoques de crisi, com la que ara patim –patirem- no arribem a final de mes i els deutes se’ns mengen.

Ah!, no puc evitar pronunciar-me. El mediocre Toni Cantó és manifestava contra la nostra llengua pels carrers de Barcelona junt a Ciudadanos, PP, Falange, UCE i espanyolistes ressentits en general. Si els cabrons volaren...

dijous, 25 de setembre del 2008

Patètics colonitzadors.

Aquests dies, després de l’11 de setembre, els mitjans i la justícia espanyola s’han tornat a unir en processó, per a criminalitzar i perseguir a “aquellos delincuentes independentistas que odian nuestra patria y queman nuestros símbolos·” – més o menys així ho resumirien-. L’argumentació és vella i està, per a mi, caduca.

Només em queda dir aquella magnifica frase que amolla Ewan McGregor interpretant al yonki ( el més ben parit i patèticament còmic que he conegut) de Trainspotting, quan aquest i la seua colla d’amics, també addictes, van al camp acomboiats per l’únic de la colla que no està enganxat. Marc Renton -que és el nom del personatge interpretat per McGregor- fart del camp i de l’aire pur; i bevent d’una ampolla d’alcohol amolla, parlant dels escocesos: Som tan desgraciats, que no som capaços de deixar-nos colonitzar per gent decent. Gran frase per a uns colonitzadors bastant patètics.

Nota 1: encara resta pendent la ressenya de la biografia de Malcolm X.

dissabte, 13 de setembre del 2008

Ja tornem.


En primer lloc, demanar disculpes per dilatar-me tan en l’actualització del blog. Aquest estiu no ha estat un estiu molt normal, una mica tediós i estrany, la veritat. El fet és que han succeït una sèrie de fets molt interessants i dignes de ser comentats o postejats -com vulgueu- però jo no m’he sentit amb motivació per a fer un anàlisi d’aquests; a més, ONO és implacable amb els que no paguen la factura i nosaltres hem estat víctimes d’aquesta censura, produïda per una morositat involuntària.
Podria comentar els fets més significatius, aquells que han estat al top ten de les notícies, però em limitaré a nombrar-los: l’accident del MD-82 d’Spanair (no ha ajudat gens a curar la meua fòbia a volar, l’ha agreujada si més no). Com els mitjans contribuïren, amb eixa voluntat cinematogràfica que els caracteritza, ha fer de la tragèdia un drama, amb banda sonora i tot. Veure i viure una tragèdia és més emotiu, dolorós i tràgic si aquesta va acompanyada d’una banda sonora (odie que es pose música a les imatges de tragèdies, és converteix en un espectacle i no és gens respectuós, més bé fastigós). Has de plorar i sentir-te malament, sí o sí. Per què no musiquen les més de 400 morts d’immigrants que aquest estiu han intentat arribar a una terra hostil per guanyar-se els calés i sortir de la misèria més absoluta?.
O el conflicte entre Geòrgia i Rússia, molt comentat arreu i amb una sèrie d’articles magistrals com el que va escriure per a Público Carlos Taibo i que va comentar, molt encertadament, a Diferència i repetició la companya Aurora.
La irrupció en la campanya nord-americana de la segona de McKein, una ultraconservadora; una fonamentalista amb poques llums i molta mala baba anomenada Pain. Governadora d’Alaska que, en aquest fred estat, va retallar en un 60% les ajudes públiques a famílies amb persones discapacitades físiques i psíquiques. Casualment, el destí –o Déu com predica ella- li va fer tenir un fill amb una discapacitat i ara s’erigeix com la defensora de les famílies que pateixen aquest problema. No hi ha res com veure-li les orelles al llop, per a canviar el discurs. Això sí, sempre amb l’estima i el desig del nostre senyor, ja que aquesta hiena és de la teoria de la creació –creacionista-. Ho té tot, fins i tot una filla adolescent prenyada.
Simplement, volia donar senyals de vida. Sóc el que veus pretén reanudar la seua activitat i ja estic preparant la ressenya de la autobiografia de Malcolm X que m’he llegit i que penjaré aquesta propera setmana. Tot un descobriment aquest llibre, de debò.
Una salutació i repetisc, disculpeu aquesta dilatació. Se que és difícil viure sense aquest meravellós blog –ara heu de riure la conya-. Com diu Venicio del Toro interpretant el Che, en una de les escenes de la pel·lícula, adreçant-se al traductor que portava el comandant durant la seua visita a les Nacions Unides en 1964, quan aquest li pregunta si el necessitarà durant la nit. - ningú és imprescindible i no et penses que tu ho ets. Això és tot amics i amigues.