dimecres, 29 d’abril de 2009

Ja està bé que ens pixen a sobre.

Recordeu la València dels grans esdeveniments? La Comunitat projectada al món, gràcies a les obres faraòniques i la submissió total als capritxos del magnat de torn? Anavem a ser algú. Per fi els valencians anavem a deixar de ser simples "labradores ignorantes", per a convertir-nos en homes de negocis i personatges importants en l'escena econòmica i social mundial. La American's Cup, la F1, la MTV en hivern i en estiu i tot el que fera falta per a situar-nos en el mapa i enriquir els amigots del dels tratges de Milano & company. Ai! que grans ens les prometien, que bonic era tot allò, que il·lusió li feia a tot el món poder gaudir d'una gran regata que no fora la del cul del company de treball al que li cauen els pantalons, o de veure passar un bòlid a 300 km per hora un diumenge a les 8 del matí per baix de casa, o millor, veure als The Cure o als F. Ferdinand de franc ( de franc sí, pagat amb diners públics, que vos recorde: paguem tots!). Doncs bé, pareix que tot açò a arribat al seu final. Els de la Copa de l'América no es posen d'acord de si la tornaràn a fer o no ací a València, Ecclestone ( una espècie de barreja entre Andy Warhol i Paco Clavel ) diu que es van precipitar amb el gran premi d'Europa a València, el deute de la Generalitat és un forat negre del que ens costarà sortir déu i ajuda, les corbates de Milano ja ofeguen al molt honorable i nosaltres, els valencians i valencianes, hem de fer front a tot açò amb una crisi política, econòmica i social galopant i unes butxaques ben buides. Ens pixen a sobre i diuen que plou. I tots a tragar, tragar i tragar...

Per cert, ahir, malgrat el que diga la conselleria d'educació, la vaga va ser un èxit i la mobilització als centres educatius i al carrer va deixar palés quina és l'opinió de pares, mares i docents sobre la política educativa del consell. Enhorabona!


dimarts, 28 d’abril de 2009

Que tingues bon viatge.

Ha mort Javier Ortiz, periodista i columnista de Público. Els seus escrits foren el principal motiu pel que em vaig fer lector habitual d'aquest diari. Obrir cada dia les seues planes i no trobar-me'l fotent el dit a la llaga serà una mica trist. No deixeu de llegir el seu comiat en forma de profètica necrològica. Que vaja bé el viatge i que tingues molta sort!. Allà on sigues, espere que continues mirant la realitat amb els mateixos ulls crítics.

dimecres, 22 d’abril de 2009

Per Sant Jordi.

Que tots i totes passeu un meravellós dia de Sant Jordi.




dimarts, 14 d’abril de 2009

Georgia in my mind (Ray Charles)

En 1960 les mans màgiques de Ray Charles, el pianista cec que feia ganyotes i tocava amb els dits el que l'ànima li dictava, creaven aquesta cançó. Conten que estava inspirada en una dona i a ella anava dedicada. Però el single és va convertir en tot un èxit i ràpidament va agafar caràcter de cant per la llibertat dels afroamericans i pels drets civils a l'estat d'on era originari el pianista, on la segregració racial es va allargar en la història com una mala taca que costa de treure. En 1974 l'estat de Georgia, el mateix que discriminava a les persones pel color de la seua pell i otorgava privilegis als blancs tractant com a animals els negres, la va adoptar com a himne oficial. Georgia in my mind és avui un cant de llibertat i d'estima. Una xicoteta, però immensa obra d'art d'un artista increïble.


dijous, 2 d’abril de 2009

Recordant temps d'obscuritat, descobrint Estellés.

Ahir, 70 aniversari del final de la Guerra Civil i de l'inici de la dictadura feixista de Franco, m'haguera agradat penjar aquest poema d'Estellés i la cançó que escoltareu, però vaig fer com sempre i vos vaig amollar tot el rollo sobre la llibertat, el poble i els feixistes malparits. Avui, que parlen ella, la poesia. Segur que ho fa millor i més clar.

Crit i nit
Les famílies de dol per a tota la vida.
La guerra, la postguerra... Recorde aquella mare
que no li varen dir que el fill havia mort
en el front de Terol: simplement li digueren
"ha desaparegut". I va passar la guerra
espereant el seu fill. I va acabar la guerra
i esperava el seu fill. I va parar la taula,
li va posar també llençols nous en el llit,
i esperava a la porta. No ha sabut res del fill.
¿Morí? No s'ha sabut. Sols, desaparegut.
Es va tancar a casa amb pany i clau. Recorde
els seus crits. Els veïns tocaven a la porta,
i no obria la porta. ¿On estava el seu fill?
Si fou mort, ¿on fou mort? Oh, coses de la guerra!
Qui va saber això! Les famílies de dol
per a tota la vida. La guerra, la postguerra...

Llibre de meravelles, V. Andrés Estellés.


dimecres, 1 d’abril de 2009

70 anys.

Hui es compleixen 70 anys del final de la Guerra Civil. Aquell 1 d'abril de 1939, el part que emetien des de Burgos els feixistes ho deia clar: "cautivo y desarmado el ejercito rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares". València, últim reducte d'aquella República dividida i vençuda, però resistent fins a les darreres conseqüències, feia dos dies que havia estat definitivament pressa pels feixistes i la guerra complia el seu darrer episodi. Começava així l'exode per a centenars de milers de persones. Com s'ha dit tantes vegades: el millor d'aquell estat marxava per sempre. Tota una generació de personatges brillants -irrepetibles en molts casos- marxava deixant l'Estat Espanyol en mans de militars covards, sublevats tres anys abans contra el poble, i de l'esglesia (frares i monges). Ja mai res seria igual per a ells, ni tampoc per a nosaltres, hereus d'aquelles lluites i portadors de la seua memòria. Memòria maltractada i vexada durant quaranta anys de dictadura i els trenta que duem de "democràcia".
Diuen que Franco no volia una guerra llarga, volia guanyar ràpid i després passar l'escombra de la repressió per a liquidar a tot aquell que embrutara la seua "gloriosa pàtria" de retors, falangistes i militars. Però el poble va dir la seua i va lluitar amb el que tenien per preservar allò que havien escollit, lluitar per la llibertat; lluitar contra eixa Espanya pudenta i fosca.
Per la dignitat d'eixe poble que es va deixar la pell als camps de batalla, a les ciutats i a l'exili. Per tots i totes elles, NO OBLIDEM, NO PERDONEM!.