Esperem que siga un: fins aviat.

Aquest xicotet racó, des d'on he intentat, intente i intentaré explicar, contar i criticar tot allò que m'agrada, que odie, que estime i que crec que és rellevant compleix 3 anys. El diumenge estem de celebració. Però més enllà de mirar-me el melic i parlar del que han segut aquests 1095 dies obrint-vos les portes del que Sóc, hui vull aprofitar aquest espai (tan meu, però a l'hora tan vostre) per a parlar d'un comiat (d'un fins aviat, millor dit). Diferència i Repetició, el blog de l'amiga Aurora, tanca les seues portes i, com ella mateix titula al darrer pots, fins ací ha arribat. Referència dels blogs valencians en català, l'Aurora ha creat un magnífic espai des d'on a disparat els seus dard - encertadament enverinats- contra una realitat política i social -la valenciana i la mundial- que empesta. Reflexions contundents i un anàlisi àcid i intel·legent han convertit Diferència i Repetició en un racó d'obligatòria visita; un racó des d'on sempre hem aprés coses noves. Així doncs, aquesta setmana és, per a la blogsfera valenciana i de la resta dels Països Catalans, una setmana trista. Però coneguent a l'Auroreta de segur que ens reserva noves sorpreses i allà on desembarque amb les seues cavil·lacions i plante la senyera de l'inconformisme i la rebel·lia, allà la visitarem i li serem complices.

Bon vent i barca nova companya!.

Homenatge a les víctimes de la repressió franquista.

Fotos: Paco

Absolts després de set anys de condemna.

Tots i totes ens felicitem per l'absolució de la gent d'Egunkaria. Podem dir que s'ha fet justícia; absolts després de set anys de "condemna". Però, qui arreglarà tot el mal que li han fet a eixes persones?, qui compensarà les vexacions i les tortures patides?, com s'ho faran per restablir la dignitat d'aquests periodistes que han hagut de lluitar durant anys per demostrar que no són terroristes? I el més greu de tot, quanta gent estarà patint el mateix, acusada de pertanyer al "entorno de ETA", haguent comés com a únic "delicte": defensar l'euskera o la possibilitat d'una Euskal Herria independent, sense agafar una pistola en sa vida? Reflexionem-ho.

Algunes puntualitzacions sobre el tema del Cabanyal.

Arran del conflicte que està produint-se, millor dit: recruant-se al Cabanyal, voldria puntualitzar certs aspectes que es debaten aquest dies a la premsa i cercles d’opinió.

En primer lloc el tema, sempre recurrent per als que defensen la prolongació de l’avinguda Blasco Ibañez, que els manifestants anti-prolongació no sóm veïns, ni veïnes del barri. I?. Per començar la solidaritat és tan un dret, com un deure moral. Recolzar les veïnes dels barris marítims, igual que abans es féu amb les de l’horta de Benimaclet o les expropiades de la Punta, és un deure, una obligació moral i social que tots i totes tenim envers persones que estan patint abusos i vexacions per part de les autoritats o del poder polític, econòmic i social. Persones que, massa sovint, no tenen més que eixa solidaritat per poder lluitar contra els abusos d’una administració com la valenciana, depredadora com ella sola. I també, perquè un dia et pot tocar a tu ser l’expropiat i qualsevol ajuda és poca en casos com aquests. La solidaritat és una eina recíproca. Recordem la frase que féu famosa Bertolt Brecht: “primer vingueren a pels comunistes i no vaig dir res perquè jo no era comunista...". A més, ningú amb una mica de trellat qüestionaria la solidaritat amb els palestins massacrat, tot i que hi siguen a Palestina o amb els xiquets assassinats al Brasil, tot i que hi siguen al Brasil.

Per a mi el Cabanyal-Canyamelar és un tresor, un racó d’aquesta ciutat que guarda l’essència del poble de pescadors que fou. Un oasis que guarda encara aquella cultura popular que no fa més que enriquir aquesta ciutat despersonalitzada anomenada València. Un patrimoni que és de totes i no sols de les persones que hi viuen, per això crec que és legítim defensar la seua pervivència. Ningú voldria que s’enderroqués el barri jueu de Segunt, el castell de Xàtiva o les muralles de Morella, no?. O sí, no se.

Segon. El tema de la politització del conflicte Cabanyal. Què no és política?. Tot el que ens envolta és política. Si més no, tot està directament condicionat per la política. Des del preu del bitllet de metro que agafes per moure’t per la ciutat, fins al sobrecost de la Ciutat de les Ciències. Són decisions polítiques. Un altre tema, però, és què s’amaga darrere d’eixa decisió política. Però la realitat i, sobre tot, la història ens ha demostrat que darrere estan els interessos econòmics, els diners. I en aquest sistema econòmic, anomenat capitalisme, totes les decisions que es prenen estan condicionades pel benefici; el d’uns poc, és clar!.

I al País Valencià, i concretament al Cabanyal, la politització és clara. La prolongació amaga molts interessos polític/econòmics. Totes les obres de la prolongació i la “llavada de cara del barri” estan subjectes a suculents contractes d’obres i a moviments especulatius en relació a la construcció de nous apartaments, infraestructures, equipaments, etc. Si el vertader problema, com s’entesten en afirmar els partidaris de la destrucció del barri, és la delinqüència i la marginalitat, que demanen eixa seguretat, eixa higiene i eixes polítiques de conservació i millora a l’ajuntament. Ja que és el màxim culpable que eixa zona s’haja degradat, amb una política de passotisme envers les demandes veïnals. O, fins i tot, fomentant eixa destrucció i eixa marginalitat, com tantes vegades a denunciat Salvem el Cabanyal.

Aquesta darrer argument podria enllaçar amb el tercer i últim punt que vull plantejar. I és que a molta de la gent que està contra la destrucció del barri, sobre tot la gent jove, se l’ha titlla “d’antisistema”, en un to pejoratiu. Evidentment, que som antisistema, evidentment que rebutgem el sistema actual. Un sistema on prima el benefici i els diners sobre la resta de les coses, fins i tot sobre les persones. I no us equivoqueu, el sistema i els que s’hi beneficien d’ell són els mateixos que volen destruir el barri del Cabanyal. És eixe sistema inhumà i depredador el que provoca que les vides dels veïns i veïnes del Cabanyal estiguen en perill. Ací no estem debatent sobre una qüestió estètica. Si ens agrada més o menys el disseny del barri. No. Ací es discuteix un estil de vida, una forma de viure i d’entendre la convivència entre les persones, una forma de respectar el nostre passat per a projectar-lo cap al futur. De respecte pel més elemental.

Molt equivocats estan els veïns i veïnes que volen la prolongació argumentatnt que així s’acabaran els problemes del barri. La prolongació és el principi de la mort del barri. Suposa, no només un canvi urbanístic, sinó un canvi social. Per a Rita i companyia, sobren les veïnes que s’oposen al pla, però també la resta del barri. Que no s’equivoque ningú. Encara que això és tema per a un altre post.

Cabanyal, enèsim atemptat.

El mateix dia que sortia a la llum l'expedient de 50.000 fulls del cas Gürtel, on s'exposen les vergonyes dels capos mafiosos de la política valenciana, amb proves de finaçament il·legal del PP, l'Ajuntament del cap i casal ha continuat amb el seu urbanicidi personal al Cabanyal. Amb una formula ja coneguda: escavadores, demolidores i decenes d'antiavalots repartint garrot a tort i a dret. El Tinent Alcalde de supervisor de l'atemptat i de les vexacions. Li he escoltat dir, en declaracions a la televisió, que ell estava allà per a garantir que les lleis es compliren i per a fer valer la raó dels que actuen sense ella (això últim ho afegisc jo). No és nova aquesta forma d'actuar. Ja ho feren a l'horta de Benimaclet, a la de Campanar i a la Punta. El seu progrés es taca de porres, colps i tristesa. I, com sempre, el seu progrés el paguen els més indefesos: veïns i veïnes expropiats a preus irrisoris i a colps de porra. Vergonya caballers, vergonya! (Fotos extretes de Vilaweb)

* La vergonyosa actuació de la policia nacional espanyola només té un responsable: El delegat del Govern, Ricardo Peralta. Amb la complicitat del PP autonòmic i municipal.