dilluns, 11 d’agost de 2008

Cagalló que xafes.


Si alguna cosa aprenguéren els nord-americans de la seua intervenció a la guerra del Vietnam fou que calia evitar, per tots els mitjans, que les imatges dolentes, les masacres, els assassinats, les morts de civils i, sobre tot les imatges de joves soldats iankis morts o destripats tirats a una banda de la carretera aparegueren als telenotícies i diaris dels Estats Units. En definitiva, aprengueren que quan menys informació arribara a les cases dels orgullosos i patriotes nord-americans millor. Cal recordar, que les imatges dolentes alimentaren el rebuig i afavoriren que els moviments contra la guerra tingueren més i millors arguments per potenciar protestes, manifestacions i queixes contra aquella guerra. Per tant, la consigna era clara: d’ara en endavant les guerres es contaran amb uns paràmetres clars i controlats pel Pentàgon i la Blanca Casa. Sortirà allò que beneficie els interesos del poder i la “causa justa” d’una intervenció militar –per altra banda, tan practicada pels EEUU-

Tot i que, durants aquests anys han estat molts els periodistes que han intentat –alguns amb èxit- sobrepasar aquestes pautes de control i han ofert imatges reals del que és un guerra –una merda i una putada- ha estat la segona guerra a l’Iraq la que ha tornat a potenciar aquests fantasmes. Una guerra impopular (entenem impopular ací com a que en els EEUU hi ha gent que s’oposa férmament) no necessita remoure més merda si no vol que tot acabe com el ball de parra.

Doncs bé, avui el diari Público ha publicat les fotos -la foto- que li costaren l’expulsió del país arab a un periodista que anava empotrat amb les tropes nord-americanes. Les fotos no tenen res d’especial, sols que apareixen els cossos de marines cremats i tirats al terra després d’un atac suicida. Zoriah Miller ha comés el gran delicte, ha mostrat la vertadera cara de les guerres, aquella que tots coneixen però que ningú vol veure. Ha mostrat els “fills de la llibertat” morts com qualsevol miserable mortal. Com diuen els castellans: ojos que no ven… i que amb aquesta gràcia escatològica que tenim els valencians afegim: cagalló que xafes. Doncs això

2 comentaris:

Anònim ha dit...

iepa!!! paco tio, soc al martinson!!!! al meu germà ha trobat el teu bloc per casualitat i m' he dit vaig a saludarlo qu fa l'ostia que no el veig!!!! com estàs rei?! digues alguna cosa guapo!!!

Fantômas ha dit...

Buen blog che! Te invito a darte una vuelta por el mío, creo que te puede llegar a interesar por las cosas que veo que posteás (y de paso si querés intercambiamos enlaces).

Mi blog, principalmente sobre música, lo podés encontrar acá:

Soy del Montón

Y también hace poco inauguré un foro en el que quizá te interese participar:

Soy del Montón Foro

Un abrazo.