dissabte, 13 de setembre de 2008

Ja tornem.


En primer lloc, demanar disculpes per dilatar-me tan en l’actualització del blog. Aquest estiu no ha estat un estiu molt normal, una mica tediós i estrany, la veritat. El fet és que han succeït una sèrie de fets molt interessants i dignes de ser comentats o postejats -com vulgueu- però jo no m’he sentit amb motivació per a fer un anàlisi d’aquests; a més, ONO és implacable amb els que no paguen la factura i nosaltres hem estat víctimes d’aquesta censura, produïda per una morositat involuntària.
Podria comentar els fets més significatius, aquells que han estat al top ten de les notícies, però em limitaré a nombrar-los: l’accident del MD-82 d’Spanair (no ha ajudat gens a curar la meua fòbia a volar, l’ha agreujada si més no). Com els mitjans contribuïren, amb eixa voluntat cinematogràfica que els caracteritza, ha fer de la tragèdia un drama, amb banda sonora i tot. Veure i viure una tragèdia és més emotiu, dolorós i tràgic si aquesta va acompanyada d’una banda sonora (odie que es pose música a les imatges de tragèdies, és converteix en un espectacle i no és gens respectuós, més bé fastigós). Has de plorar i sentir-te malament, sí o sí. Per què no musiquen les més de 400 morts d’immigrants que aquest estiu han intentat arribar a una terra hostil per guanyar-se els calés i sortir de la misèria més absoluta?.
O el conflicte entre Geòrgia i Rússia, molt comentat arreu i amb una sèrie d’articles magistrals com el que va escriure per a Público Carlos Taibo i que va comentar, molt encertadament, a Diferència i repetició la companya Aurora.
La irrupció en la campanya nord-americana de la segona de McKein, una ultraconservadora; una fonamentalista amb poques llums i molta mala baba anomenada Pain. Governadora d’Alaska que, en aquest fred estat, va retallar en un 60% les ajudes públiques a famílies amb persones discapacitades físiques i psíquiques. Casualment, el destí –o Déu com predica ella- li va fer tenir un fill amb una discapacitat i ara s’erigeix com la defensora de les famílies que pateixen aquest problema. No hi ha res com veure-li les orelles al llop, per a canviar el discurs. Això sí, sempre amb l’estima i el desig del nostre senyor, ja que aquesta hiena és de la teoria de la creació –creacionista-. Ho té tot, fins i tot una filla adolescent prenyada.
Simplement, volia donar senyals de vida. Sóc el que veus pretén reanudar la seua activitat i ja estic preparant la ressenya de la autobiografia de Malcolm X que m’he llegit i que penjaré aquesta propera setmana. Tot un descobriment aquest llibre, de debò.
Una salutació i repetisc, disculpeu aquesta dilatació. Se que és difícil viure sense aquest meravellós blog –ara heu de riure la conya-. Com diu Venicio del Toro interpretant el Che, en una de les escenes de la pel·lícula, adreçant-se al traductor que portava el comandant durant la seua visita a les Nacions Unides en 1964, quan aquest li pregunta si el necessitarà durant la nit. - ningú és imprescindible i no et penses que tu ho ets. Això és tot amics i amigues.

3 comentaris:

ire ha dit...

Pues benvingut company!
Nos vemos pronto!
Una abraçada des de Madrid!
Guanyarem!

Twenty ha dit...

Et trobàvem a faltar ja Pakuelo! A veure si hui tenim sort i ens vegem

pablo ha dit...

benvingut de nou!
seguirem llegint-te per aquí!


salut!