dijous, 2 d’abril del 2009

Recordant temps d'obscuritat, descobrint Estellés.

Ahir, 70 aniversari del final de la Guerra Civil i de l'inici de la dictadura feixista de Franco, m'haguera agradat penjar aquest poema d'Estellés i la cançó que escoltareu, però vaig fer com sempre i vos vaig amollar tot el rollo sobre la llibertat, el poble i els feixistes malparits. Avui, que parlen ella, la poesia. Segur que ho fa millor i més clar.

Crit i nit
Les famílies de dol per a tota la vida.
La guerra, la postguerra... Recorde aquella mare
que no li varen dir que el fill havia mort
en el front de Terol: simplement li digueren
"ha desaparegut". I va passar la guerra
espereant el seu fill. I va acabar la guerra
i esperava el seu fill. I va parar la taula,
li va posar també llençols nous en el llit,
i esperava a la porta. No ha sabut res del fill.
¿Morí? No s'ha sabut. Sols, desaparegut.
Es va tancar a casa amb pany i clau. Recorde
els seus crits. Els veïns tocaven a la porta,
i no obria la porta. ¿On estava el seu fill?
Si fou mort, ¿on fou mort? Oh, coses de la guerra!
Qui va saber això! Les famílies de dol
per a tota la vida. La guerra, la postguerra...

Llibre de meravelles, V. Andrés Estellés.


10 comentaris:

Laia ha dit...

M'alegra molt que t'endinses en la poesia. Estellés és un gran mestre. Ja farem un intercanvi Estellés-MArtí i Pol, i d'altres.

Un besot

P.D: I l'insensat?

Quim ha dit...

Aquest poema d'Estellès és tant trist, tant solemnement trist... a tots ens recorda a algú la dona de dol que espera al fill, tantes històries repetides als nostres pobles que no podem evitar posar cara a aquesta dona de dol que encara hui espera.

Una abraçada.

Anònim ha dit...

Eres un capullo

Laia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Paco ha dit...

Gràcies per participar als tres. Anònim, respecte l'opinió que tens de mi, però podries signar-la i així jo podria donar-te la que tinc de tu o almenys saber qui pensa això de mi. Potser, no t'agrada Estellés o Ismael Serrano o jo, qui sap?. De totes formes, si sóc jo el problema, ja saps: NO ET TORNES A PASSAR PER AQUEST RACONET, que malgrat tot, continua sent meu.

Forta abraçada.

PD: Joako,ara entenc perquè el teu raconet s'anomena Vida, sinó. Magnífic poema.

Víctor ha dit...

Pakuel a aquestos comentaris no cal ni contestar-los és perdre el temps, jo els borrava però al final els deixe i passe d'ells.

Anònim ha dit...

Doncs que visquen els capullos ben parits!! Clar que si!!
muaa

Bloc d'Art- Avantguardes- ha dit...

Et recomano intensament l'obra poètica de William Blake. Poeta, pintor, gravador i místic anglès. Encara que va romandre en gran part desconegut durant el transcurs de la seva vida, actualment el seu treball esta altament aclamat. Existeix una ínitma relació entre la seva obra poètica i els seus gravats, se'l sol considerar a Blake com a l'exemple més clar del romanticisme de "l'artista total", exemple inequívoc del concepte de sublime.
Ànims la poesia és tot un món per a descobrir!

Paco ha dit...

Moltes gràcies per la recomanació ARINA. En quan puga em pose amb el Blake. Ja et conte que tal l'experiència.

Un patoo!.

quarantamaula ha dit...

Hola Pakuel, molt bé això de descobrir Estellés, tot i que sempre he dit que no m'agrada massa i la gent se m'ha tirat damunt, rectifique: no m'agradava el que havia llegit d'ell.
Tu descobrixes i jo redescobrisc,i em reconcilie. I et dic: Visca Estellés, de poetes com ell en són parits ben pocs.
p.d. Dóna-li una ullada al poema de la rosa de paper. Tot una meravella.
Un bes molt fort