dimecres, 29 de juliol de 2009

Rambla avall.


Trepitges les llambordes amb elegància, amb l’elegància que sols tu tens. Les forces ja et manquen, carregada amb les borses de la compra, dues en cada mà, equilibrada, clar que sí!, com ets tu, aqueix equilibri que et fa ser pacient, tranquil•la, però a l’hora decidida i valenta. Estàs acalorada, el sol que cau a aquestes hores del migdia provoca això mateix. El carrer és ple de gom a gom, turistes que volten pels carreronets cercant la imatge única; la imatge que els recordarà per sempre el viatge que feren un cop a aquesta ciutat infinita, un racó, un cantó, un moment i un record; tot plegat formant una imatge subjectiva i pròpia.
Continues baixant rambla avall, quasi ensopegues amb un d’aquest anglesos que a aquestes hores ja puja cuit de cervesa i de sol. L’evites àgilment, sense perdre la trajectòria que marca el teu pas i el teu destí. Una borsa amb verdures, la carn, fruita de temporada, ha fet bon oratge i les lletugues semblen perfectes, d’un verd que enamora. I eixe meló d’Alger que en fotre-li el ganivet esclatarà perquè està al punt; ni verd, ni madur.
Una bufadeta del ponent que bufa avui et mou la faldilla de fil estampada que dus, i el davantal és mou a l’hora com si no volgués ser-ne menys, com si ballés un dansa amb la faldilla, que bé et queda eixa falda!, potser també és un apreciació subjectiva. I és que l’amor té eixes coses, allò que estimem ho mirem amb altres ulls i per a tu, Bruneta de la meua vida, en tinc uns de ben oberts i ben considerats. Això sí, menuts. No són com els teus que quan miren –quan em miren- em maten Bruneta, m’afusellen i jo feliç i babau no se que dir i aparte la mirada per vergonya a que tu em digues alguna cosa i jo..., jo no sabria que respondre’t. Però tu em mires de reüll i fas un somriure maliciós i picardiós. I saps, saps ben bé Bruneta, que jo em passe les hores esperant que passes rambla avall, i quan et veig baixar carregada amb les borses, amb la faldilla, les espardenyes i eixa brusa que t’insinua la fermesa sobre la que recolzaria la meua passió si tu em deixares, Bruneta del meu cor, el meu dia és una mica més feliç. Encara que només siga perquè tu has baixat per la meua rambla, la que jo guaite cada dia des del balcó de ma casa.

2 comentaris:

Joako ha dit...

Quanta vida, què bonic!!

Marc Peris ha dit...

Paquito, al lloro amb els camacus.