dilluns, 21 de juliol de 2008

Realment, només he caviat jo.

El dissabte passat vaig baixar a Xàtiva. Prop del capvespre, agafava un rodalies que em va deixar a l’estimada estació de ferrocarril de la Socarrà. La novetat era que anava a dormir a casa de ma mare (antiga casa dels meus iaios, on m’he criat) i no en el sofa-llit de casa mon pare.

El fet d’estar a Xàtiva dissabte a la tarda ja era un novetat agradable i melancòlica. Com en un núvol, anava passejant per l’albereda camí del Cine Avenida, històric cinema que queda just enfront de casa ma mare. Tenia una sensació curiosa, com si estigués fent un recorregut històric per la meua infantesa. Recordant, reconeguent el carrers, les imatges, les experiències viscudes. La FP (ara institut la Costera), el mur de convent de les Clarisses, El Little John (sempre serà el bar de Fran), la farmàcia, tot era magnífic.

Quan vaig enfilar aquella vella escala cap al tercer pis els records s’amuntegaven (quantes vegades he pujat i baixat eixos esglaons!). La casa està igual, llevat que ma mare l’ha decorat al seu gust, està molt guapeta (no havia pujat des de feia molt de temps). L’impacte més agradable, però, fou quan vaig entrar a les habitacions ( habitacionetes, diria la iaia Natàlia). No recordava l’espectacle que es pot admirar des dels grans finestrots, la Penya Roja, el Castell, la serra Vernisa, la Seu, tot el casc antic de Xàtiva, meravellós!. Hem vaig adonar que res havia canviat, aquella imatge que tantes vegades havia admirat romania igual, inalterable, el Parking, el cinema d’estiu (cine verano), els gats que acudien al reclam d’una borsa de deixalles que ma mare els va llençar.

Aquella nit vaig dormir a un dels llitets de l’habitació de dins, mentre per la finestra entrava, directa cap mi, la llum de la lluna. Em vaig dormir agust, després de fer una llarga vetllada amb els amics, a la fresca recordarem històries de sempre, riguérem com sempre. Més majors, però tan genials com tota la vida -el pis de Quique (Roca) és un magnífic lloc d'encontre on sempre sóc benvingut-.

Diumenge al matí em vaig despertar tranquil, feliç; la llum i la calor colpejaven aquella menuda habitació amb dos llits de cos i una xicoteta tauleta de nit entre ells. Vaig escodrinyar pels antics prestatges de mon iaio (ma mare m’havia dit que agafés el que vullguera) i li vaig agafar dos llibre i un quadre, una làmina emmarcada de Xàtiva que ara decora el corredor de la casa de Benimaclet. Així, cada matí quan isc de l’habitació tinc la sensació d’estar asomat a la finestra de casa mon iaios.

2 comentaris:

ire ha dit...

Qué bonito relato.Leyendolo, has logrado que me trasladara hasta allá mismo.
A seguir así, en la linea del frente de la lucha y de la vida.
Una abraçada, fins la victoria sempre!

Cuti ha dit...

M'has fet aborronar.