dimarts, 23 de desembre de 2008

Juguem a disparar?





Entre aquestes dues imatges, la única diferència que hi ha és el lloc de naixement dels protagonistes. Un a nascut a un país pobre en guerra (de les moltes que dessagnen el continent Africà i que tan llunyanes i alienes ens queden) i l’altra a un país de l’Europa occidental; a Espanya, més concretament. Un, segurament, ha estat raptat o venut a grups militars o paramilitars per a ser utilitzats i explotats com a soldats i com a carn de canó en el conflicte i a l’altra l’han acompanyada, segurament, els seus pares a la fira de torn (Expojove). No vaig a ser simple i obviar tots els contextos que envolten i determinen cadascuna de les imatges i cadascun dels xiquets. Però ara no em centraré en tots eixos determinants. Vaig per un altre camí.

Si a l’entrada de la fira en qüestió, ens posarem amb la foto de l’esquerra i preguntarem als pares i mares, que acompanyen alegrement als seus fills, que es sembla i que opinen sobre les vides dels xiquets soldats, segur que ràpidament rebutjarien les pràctiques militars-esclavistes amb xiquets al tercer món i s’omplirien la boca amb paraules de condemna, de ho sentim molt, que tot és molt greu i que és una poca vergonya. Això sí, quan passen per l’stant de “las fuerzas armadas de Espanya” entren i es fan la foto de rigor amb la xiqueta pintada amb la bandereta i amarrada a la bateria antiaèria fent com si disparés un míssil a un enemic imaginari. I vosaltres direu: per on vas Paco?

Vaig a una cosa molt concreta, per un costat al fet que l’impacte que ens produeix un xiquet o xiqueta amb una arma a la mà és diferent depenent del lloc d’on prové, tot i que és igual de trist (si entenem que les armes són reals i que és poden usar en qualsevol context i amb uns fins molts determinats, i no accepte ací el terme missió de pau que realitza el “glorioso” ejercito espanyol). Veiem com una aberració (i ho és) la imatge del xiquet africà pobre amb un AK47 a les mans i ens resultat, fins i tot divertit el fet que els nostres fills es facen fotos amb armes de veritat, de les que maten de veritat, a les mans.
I per l’altre costat, veure com l’exercit es ven com a alternativa per als joves, com inculquen des de menuts el fet de servir a la pàtria. En una època on la imatge és tan important, ens venen un exercit que promou la pau, que fa missions solidàries i de pau. El venen als xiquets com un joc, com una cosa divertida i emocionant. Fomenten una cultura militarista i bel·licosa com si fora el més normal del món ( que jo no dic que per a ells no ho siga). Només els falta el cartell amb el Cid campeador, rollo Tio Sam, assenyalant amb el dit i dient “Tu pais te necessita”. Els xiquets i xiquetes es fan fotos “divertides” amb armes que serveixen per matar i per a vendres a països en conflicte, per a que xiquets com el nostre amic africà puguen matar i morir mentre els mateixos de sempre s’omplen les butxaques amb les seues morts i la xiqueta convertida en Rambo presidisca el prestatge que tenen els seus pares a sobre de la televisió. Molt trist.

2 comentaris:

Txarli ha dit...

Sembla que un estat sense exèrcit sigui una vergonya i no se n'adonen que la vergonya és que des dels països desenvolupats estem armant als xiquets-soldats del Sud !
Fa poc es va fer un pas molt important amb la signatura del Tractat contre les bombes de fragmentació que prohibirà la seva fabricació i venta, alemenys, Espanya el va signar i sembla que pararà la seva producció.
D'una altra banda, com molt bé tú has dit, hi ha l'educació "bèl·lica" que donen els pares i la televisió als fills. Quin xiquet no ha jugat mai amb pistoletes i metralletes... Penso que s'hauria de començar per aquí, per fer una educació més ètica.

Molt bon post!

Vicent ha dit...

La reacció que ens provoca cadascuna de les fotos és diferent per una raó: en la del xiquet pobre hi ha implícit el coneixement per part nostra que participa de veritat a la guerra.

Per altra banda, hem de considerar un èxit la campanya d'imatge de la política militar a l'estat espanyol. S'ha aconseguit que l'exèrcit siga una institució altament valorada en les enquestes, i tenir una ministra de Defensa també molt ben valorada. Això de les "missions de pau" ho han sabut vendre. És molta la gent que associa l'exèrcit espanyol a tasques "humanitàries"; i això en un moment en què Espanya està participant en l'ocupació d'un país com Afganistan. És l'èxit de la propaganda, quelcom preparat per especialistes en la manipulació de les emocions del poble.

Per això, la xiqueta de la fira eixa no desperta reaccions negatives. Al cap i a la fi està en contacte amb un instrument... humanitari.