Deixeu-me que em pose un poc melancònic i recorde els amics que el destí s'ha emportat lluny, a altres indrets, a noves aventures. Oscar allà a Granada i Andreu a Barcelona, es troben a faltar les vetllades on m'ensenyaveu que fantàstic i bonic és el món de la literatura...
Jaime Gil de Biedma amb veu de Loquillo.
2 comentaris:
Bé Paco, ja saps que ni sóc poeta ni escric poemes, però ací va el meu petit homenatge:
MARE DE DÉU DELS DESAMPARATS
M'hi deixava caure al tardet
i tot començava amb un plegadet
ens aclofàvem al sofà
i esperàvem un xic de fredor en la cervesa
La sorpresa venia en forma de cançó
ja n'havíeu apresa alguna de la darrera remesa
fins i tot algun acord brollava
de l'ànima socarrada de la casa
I el flabiols de Xisco feien estralls
mentre House analitzava el darrer cas
molt menys complicat que el debat
sobre la malaltia crònica de la nostra llengua
S'acostava l'hora de sopar
i ja no me'n podia anar a casa
Maestrat, Mariola, Fuster, Benimaclet...
entrepà gloriós, que no desaparega el Terra!
En acabant, l'ambient s'omplia de nou
d'una boira espessa conreada
a les faldes del Montgó, al redòs d'un pati
on encara es conserva l'essència de la pàtria
Del fum espés venien les converses
I com costava tornar-se'n cap a casa
Paco, clar que et deixem... és el teu bloc :p
Anònim, perquè em sona tant aquesta situació? hehe "I com costava tornar-se'n cap a casa"... molt gran.
Publica un comentari a l'entrada