dimarts, 5 de gener de 2010

El progrés d'uns pocs, la desgràcia de molts.

El progrés econòmic i ¿social? és impacient i aquells que l'han de gestionar atenen més a l'interés d'uns quants que al de la majoria. Els darrers anys hem pogut comprovar, a tots els nostres pobles, com els projectes amagaven més interessos empresarials que interessos de la ciutadania. D'exemples en podem donar un munt: mentres les veïnes de Benimaclet demanen un nou centre de salut que no arriba mai, el sobrecost de la Ciutat de les Arts i les Ciències és descomunal. O mentres els nostres xiquets i xiquetes es farten d'estudiar en barracons perquè no és possible invertir en instal·lacions escolars adequades, la generalitat gasta en F1 i America's Cup milions i milions d'euros. Així és el seu progrés, el dels rics, és clar!.
Avui la premsa ens ha informat de dues notícies íntimament relacionades amb aquesta forma d'entendre el -seu- progrés; una d'alegre i l'altra de dolenta. Quina preferiu abans?. Bé, vos contaré primer l'alegre que és la primera que m'ha despertat aquest matí i ens afecta més per proximitat georgràfica i històrica.
Les veïnes del Cabanyal -i totes- estan d'enhorabona, el ministeri de cultura ha ordenat aturar les obres de demolició de part del Cabanyal perquè el considera un expol·li contra el patrimoni cultural de la ciutat de València. A més, insta a l'Ajuntament a canviar els plans que tenia per al barri, ja que el pla projectat atenta contra eixe patrimoni. Res que no hagueren denunciat les veïnes milers de vegades en els darrers anys, però una bona notícia per a totes les persones que duen moltíssims anys lluitant contra aquest atemptat cultural i social. Enhorabona companyes, el Cabanyal resisteix.

L'altra, però, és una notícia que ens arriba des de Madrid. Personalment m'afecta perquè conec a la gent i he estat al Patio. El Patio Maravillas és un centre social okupat que està en el popular barri madrileny de Malasaña. Establert en un antic col·legi abandonat, el Patio és un projecte que porta dos anys fent feina i lluitant per ofertar una alternativa d'oci i d'actitud no només al barri, sinó a tot Madrid. Allà s'han fet xerrades, s'han montat tot tipus de tallers (de cant, musicals, informàtics, d'arreglar bicicletes), documentals, hi havia una cafeteria i un restaurant, un centre d'ajuda als immigrats/es i fins i tot una ludoteca amb activitats per als més menuts. A més, hi tenien a la majoria de veïnes del barri al seu costat, valorant i participant del projecte. Avui, la policia ha arribat i a desallotjat el Patio. Segons ens conten només els han deixat treure alguns objectes i la porta ja ha estat tapiada. Segur que el govern municipal de Gallardon ja té preparat un futur a l'antic col·legi. De totes formes, el Patio és més que un lloc físic, més que un local, és una forma de lluita, un forma d'autoorganitzar-se. El Patio resiste, la lucha sigue!!.
Són dues històries allunyades gogràficament i que, per ara, s'han resolt de forma diferent, però són dos històries lligades per un mateix eix. La piconadora del -seu- progrés tot ho aixafa i destrueix tot allò que no treu benefici o que no els surt rentable.
Una vegada, un antic conegut em va amollar que nosaltres (els suposats anti-progrés econòmic) voliem que la gent tornara a anar en carro pels carrers. Afirmació simple i ximple. No, no volem això, el que volem és que eixe progrés estiga basat en fonaments socials i humans i no en fonaments econòmics i de rentabilitat. Simplement això.


1 comentari:

Marc Peris ha dit...

Completament d'acord, Paco, una pena el del Patio. Ja vorem com va el tema del Cabanyal.