Un poble és la seua història. I eixa història està vertebrada sobre l'eix de la memòria i la tradicció oral. Creences i coneixements; pors i esperances que es transmeten de generació en generació. Memòria dels avanpassats que recollim i tenim l'obligació moral de dignificar. Sols així podem construir una societat sòlida i no ensopegar en errades passades. Ja ho diu la dita: un poble que oblida la seua història, està condemnat a repetir-la. Com treballar la terra, les tècniques de pesca ancestrals, el nom de les eines, les receptes culinàries; tot passa per eixa tranmissió oral. Tan necessària i menyspreada pels "progres" dels diners i la butxaca.
A València ciutat, urbe despersonalitzada i projectada al món a partir dels gran esdeveniments i les obres faraòniques, eixa tradició oral s'ha anat perdent i, en molts casos, literalment expropiant per considerar-la un utensili vell i poc rentable. S'han destruït els llocs on estava més arrelada, ha passat amb l'horta de Benimaclet, amb la de Campanar, amb la Punta i ara pretenen fer-ho amb el Cabanyal. És en aquest barri marítim, llar de pescadors i llauradors, on encara podem trobar vestigis d'eixa tradició oral i on encara trobem memòria de poble, amb identitat i orgull de ser-ho.
Per això vos presente el llibre Llàgrimes vora mar. Guerra, postguerra i riuada al Cabanyal (1936-1957) a través de la memòria. Un treball dirigit per Beatriz Santamaria i on es recullen tot un seguit d'entrevistes amb gent del barri, que narren en primera persona com van viure i com va viure el poble del Cabanyal-Canyamelar eixos temps de misèria, por i foscor. Un magnífic treball sociològic que guarda a les seues pàgines l'esperança dels que pensem que el progrés passa per consevar allò que ens fa poble, allò que ens dignifica.
Nota: El llibre el podeu trobar a la biblioteca i a la llibreria de la Universitat de València. Sinó podeu posar-se en contacte amb mi a través del blog i jo vos puc ajudar a trobar-lo.
3 comentaris:
sens dubte les fonts orals són la veritable història social, perquè és el recurs més viable (tot i que molt complicat de fer de manera coherent i pràctica) d'entendre una realitat concreta i focalitzada. Ara el cabanyal, demà la Coma.
M'ha encantat el teu escrit xati!
També ha passat a Ciutat Vella i als pobles de l'àrea metropolitana, quasi tant despersonalitzats com València (o més), llevat d'algunes iniciatives molt xicotetes. Jo en conec una a Picanya.
Per cert, també estaria bé un reconeixement a totes les i els estudiants de Sociologia anònimes que han participat en la seua confecció.
Una abraçada, Paco!
Tens tota la raó Aurora. No he anomenat a les estudiants que han participat en la confecció. Se m'ha pssat. Demane disculpes. De fet, jo he descobert aquest llibre gràcies a una companya del curro (Sara)que és una sociologa que va participar en el projecte.
Gràcies per la puntualització.
Forta abraçada.
Publica un comentari a l'entrada