diumenge, 13 de maig de 2007

País de "tonadilleros"

Aquest text el vaig redactar farà cosa de dos mesos i veient el que ha passat amb la copletista, crec que l'he de penjar, perquè està sospitósament d'actualitat, jutgeu vosaltres mateix.

Podria titular-se de diferents formes, com "Per què tota la merda ens cau a sobre?" però he decidit titular-lo "País de "tonadilleros"".

11/02/2007

"L'altre dia estava fulletjant el Levante, i en la secció espectacles vaig veure una crònica del darrer concert que la folclòrica espanyola Isabel Pantoja havia realitzat al Palau de la Música de València, si si al nostre palau de la Música, el mateix on no es concedeixen espais per a música i músics que s'expresen en la nostra llengua.


Doncs bé, la “tonadillera”, convertida en martir arran de la mort del que fou el seu primer marit “paquirri”, ajusticiat per un noble animal en la plaça de bous de Pozo Blanco allà per l'any 84, i més tard per l'empresonament del seu nou amor Julian Muñoz alias “cachuli” per enriquir-se amb diners del poble i especular amb terrenys del poble, “noble” animalet també aquest, va repartir passió, força i entrega a sobre de l'escenari, esperonada pel cumul d'injustícies que ha hagut de passar, dictava el diari, més o menys. Un torero i un lladre, bon ull el d'aquesta xica. Com diria ma iaia, “esta xica se'ls tria amb el bolsillo ben ple”.


La crónica seguia relatant la quantitat de “piropos” que el “respectable” li reballava com si d'un concurs es tractes, “eres lo mejor de..., no no.., eres lo mejor del.... i quan van arribar a lo mejor del universo, aquella dona s'escorria allà dalt de l'escenari orfe de qualitat musical i, sobre tot, de seny.


I és que si tinguerem que realitzar una metàfora sobre la societat valenciana, no hi hauria cosa més adient que l'actuació d'una folclòrica al Palau de la Música, aquest edifici convertit en país, la tonadillera de cap del consell amb els músics com a consellers i fent els cors Rita Barbera i per amanir-ho tot un poble convertit en públic, rient-li les gràcies i engrandint-la com a un profeta que ha vingut per fer-nos un lloc a aquest desbaratat món.


Cada dia més, el País Valencià és un gran escenari on els dirigents polítics es dediquen a actuar d'esquenes a la realitat quotidiana i als problemes que afecten a la societat, sols els agafa l'all al cul quan s'apropen les eleccions i com si d'una carrera de pati d'escola es tractés, els agafa allò de, “tonto l'últim” i comencen a inagurar, prometre i esclamar tot allò que després no compliran perquè els diners es gastaran en American's Cup, Fernandos Alonso i Pantojes, com diria un castellà, de tres al cuarto, maleït país de “tonadilleros”, maleït país aquest".