La mirada incòmoda

Des que un projectil, llançat des d’un tanc nord-americà, que creuava el pont de la Revolució de Bagdad, va matar a José Couso (càmera de Tele5), el 8 d’abril de 2003, la seua família, companys de professió i amics han estat demanant justícia. Justícia i responsabilitats. Que es reconega que allò fou un assassinat. Que els trets, que suposadament van provocar la reacció dels soldats yankees, mai no van existir i que l’atac fou premeditat i conscient.

El Pentàgon sabia que a l’hotel Palestina s’allotjaven els i les periodistes internacionals que cobrien el conflicte. Era zona “protegida”, i per tant, exclosa de qualsevol atac.

Les minses explicacions per part del govern nord-americà i l’acceptació per part del govern espanyol –del PP- de la versió “oficial” incrementaren la indignació de l’opinió pública i convertiren la mort de Couso en tot un símbol contra l’ocupació d’Irak. Ocupació que, per altra banda, ja havia estat suficientment rebutjada des del carrer per la ciutadania.

L’atac al Palestina va esgarrifar el món sencer i va deixar clar quina era la política que l’ocupant volia dur a terme. Avís a navegants. O ets amb mi –venent la imatge que jo vull que vengues del conflicte- o ets contra mi. Clar exemple d’aquesta sinistra política és que aquell mateix matí, junt al càmera gallec, va ser també assassinat Taras Protsyuk, càmera ucrainià de l’agència Reuters, i Tarek Ayoub, un altre càmera jordà, assassinat eixe mateix 8 d’abril en un altre atac nord-americà contra la televisió àrab Al Jazeera.

Tots els fets que envoltaren aquest crim de guerra, així com totes les activitats que s’han dut a terme per denunciar-lo, s’han plasmat en un llibre anomenat José Couso, la mirada incomoda, llibre que ja va per la segona edició. Al llibre també hi col·laboren molts companys periodistes, familiars i intel·lectuals, que han volgut donar una visió pròpia del que van suposar aquests fets amb una sèrie d’escrits. També hi trobareu un recull de fotografies al final del tot.

Jo, personalment, em quede amb la frase que escriu Santiago Alba Rico i que, més o menys, diu així: “aquell matí es creuaren dues mirades, dues formes de veure el món, la del “franc tirador” i la del “franc mirador”. El franc tirador es va sentir amenaçat...” I ja tots sabem les conseqüències.