Compra i venda entre reaccionaris

El cap de setmana passat, aprofitant que feia un oratge extraordinari, anàrem al rastre de Xaló. Xaló és un xicotet poble situat entre les muntanyes de l'interior de la Marina Alta. Des de Pedreguer passareu per La Llosa de Camatxo, Parcent i Alcalalí, en eixe ordre. Imagineu-vos la postal, el rastre es situa sota del poble, bordejant el llit del riu Girona al seu pas per la localitat – encara es poden veure els efectes del pas desmesurat d'aigua en les darreres pluges que varen afectar dramàticament a la comarca-. Allà, al rastre, hi podem trobar de tot, des de parades on es ven roba interior fins a mobles antics, passant per tot allò que es puga vendre i comprar; llibres, vinils, menjar, espècies, ceràmica; negoci i tractes en estat pur. Molt recomanable la visita.

Doncs bé, voltant per allà arribàrem a l'altura d'una parada on una dona d'uns cinquanta anys li preguntava al venedor, cendrer en mà, quin preu tenia l'objecte. El cendrer era de plàstic blanc i en el fons tenia una bandera d'Espanya adornada amb el pardalot negre. Molt amablement el venedor li va dir – de esos quedan pocos – i va afegir – por desgracia ya queda poca gente que piense de esa forma y esto se nos va de las manos- ella contenta i decidida per la complicitat ideològica, va afegir -estan haciendo que nos convirtamos otra vez- i va decidir que se'l quedava, aquella “joia” fatxenda, digna d'adornar el museu dels horrors, quedaria molt bé a sa casa.

El Xisco i jo ens ho miràvem perplexes i amb la pell de gallina. Personalment, aquell fet m'ha fet reflexionar aquests dies. En primer lloc, em van sorprendre les diferents posicions socials de cadascú d'ells; la dona semblava, per la seua aparença, d'un posició alta, tot al contrari que el venedor que semblava d'una posició més baixa. Repetisc, m'ho pareixien per l'aparença bàsicament. Bé, de totes maneres no està renyit el ser pobre en ser un feixista, encara que ens puga sorprendre, no està renyit. Si alguna cosa ens ha ensenyat la història, és què la posició que ocupes en l'escala social no condiciona la teua forma de pensar, la ideologia que defenses.

I en segon lloc, la frase -estan haciendo que nos convirtamos otra vez- significativa, no penseu?. Si analitzem l'afirmació podem entendre que aquesta dona es va convertir en “demòcrata” en un moment determinat, això sí, per provar, per veure que tal li anava la cosa, i com que ha comprovat que la cosa va malament doncs, està pensant en tornar a convertir-se; convertir-se en feixista un altre cop, clar està. Potser, aquesta dona siga un cas aïllat, sense més transcendència que la d'un comentari fet en un determinat moment. Però, i si aquesta mateixa afirmació la fan un grup més ampli de gent?. M'explique, i si aquesta “democràcia” sobre la que es sustenta l'estat espanyol és tan feble i volàtil, que es corre el perill de patir una “reconversió” ideològica massiva i “como no nos gusta como funciona la cosa pues...”. Amb aquesta cultura és difícil construir res. Ja ho he dit moltes vegades, i potser em repetisc més que l'all, però la “democràcia” a l'Estat espanyol està, malgrat haver passat 30 anys, agafada en pinces.

Perquè no vos quede un regust amarg de la historieta, vos contaré que l'home tenia en la parada un llibre anomenat “La chica que amó la esvástica”, còmic no?. Riguem per no plorar.